Tros

Tros
XXVè Premi Ferran Canyameres de novel·la negra
Pagès editors
Col·lecció Lo Marraco, núm 314
229 pags
17.50€
COMPRA

En Duard dirigeix aquesta nit la patrulla del sometent d'Alcastrer. I ara mateix va de cul intentant localitzar per la ràdio el pare i el fill de cal Pellancos. Fa estona que no para de cridar-los, deu haver vist que no són allà on els han dit.
            -Central per unitat 1. Central per unitat 1. Respongueu sisplau.
            Pare i fill es miren sense gosar dir-se res mentre continuen avançant encara més lentament pel camí de Cogul, prop del mas del Pacià.
            -Joan, Pepe, sóc en Duard, responeu-me sisplau.
            Fart del so estrident de l'aparell el vell apaga la ràdio d'una manotada.
            -Tu tira. Que el bombin a aquest.
            El Pepe no gosa dir res. Sap que qualsevol paraula que contradigui el pare se li girarà en contra seu durant setmanes, mesos potser. Només malda per veure més enllà de la fosca i de la cortina de boira que ràpidament va entelant l'horitzó grogós dels fars. Res. Poc a poc la vista es va acostumant a la negror, i els records de tota la vida al poble, anant al tros amb el pare, van fluint de nou per damunt dels fets més recents del brogit nerviós de la ciutat. Reconeix l'olivera morta i el roquissar que separa el camí que porten de Coma Prunera. Descobreix unes màquines aparcades en un marge, deuen estar arreglant la pista, ja era hora. Un parell de minuts després veu la fita i la tanca d'entrada a la partida propietat de la seva família des de fa sis generacions.
            El cadenat és a terra, tallat amb cisalla. I això que és dels grossos. El vell es posa vermell de ràbia.
            -Accelera!
            El Land Rover fa un salt endavant botant com una pilota envoltada d'un núvol xop de polseguera enganxada a la boira. Al Joan els muscles de la cara se li estan tibant fins que tot el rostre sembla una talla de fusta policromada. Les mans, garratibades, son urpes de ferro forjat. Els ulls s'injecten de sang. Allò no li pot ser bo de cap manera. Però,amb el seu metre vuitanta, sempre ha estat un home cepat, de pedra picada, dur i rude com la terra. I als setanta-cinc anys encara camina ben dret i lleuger; la mata de cabells blancs voleia amb la brisa mentre escruta la ratlla negra amb la mirada esmolada com un ganivet. No li calen ulleres per veure-hi a través de la nit, per boira que hi hagi, per pols que aixequi el sequeral.
            Són a tocar de la granja. A aquesta hora no se sent gairebé cap remor. Fins i tot les gallines i els porcs dormen. És clar que ara ja no té tant de bestiar com fa anys. S'aturen just enfront de la porta del cobert, enfoquen el petit edifici d'una planta i el pare li ordena que apagui el motor. Para l'oïda i encara es tensa més fins convertir-se en una esfinx de fusta. Hi ha algú a dins, segur. Baixa del cotxe silent, caminant de puntetes com una ballarina. A la una, a les dues i a les tres. Obre la porta del porxo d'una batzegada i el teló deixa a la vista quatre ulls espantats. Un dels nois fa un bot cap a la banda contrària i surt tan esperitat que els dos sometents gairebé ni reaccionen. L'altre s'ha quedat clavat a terra de pur pànic. És un noi magribí de pell gairebé negra de tan fosca i uns ulls que refulgeixen com xinxetes per efecte dels llums encegadors del cotxe. Tant pot tenir catorze anys com vint.

            I el vell du a la mà dreta la barra de ferro del gat del Land Rover, que el Pepe no sap com l'ha ha tret sense que ell se n'hagi adonat.