Podeu llegir tres episodis del llibre De contents a enganyats, una crònica transversal dels desenganys culturals i polítics que ens ha tocat viure, tal i com ha escrit Sergi Pàmies a La Vanguàrdia.
El llibre està publicat per edicions 62 i ja està disponible a les llibreries.
La vida és així (no l’he
inventada jo)
Cap a 1976 tots
maldàvem per ser progres: havíem estat lliures algunes matinades d’estiu al
Canet Rock, en Sisa feia sortir el sol cada nit a Zeleste, la rialla tonta ens
havia sorprès fumant pels carrers del Born i, quan la Rosa León cantava “Al alba”,
a tots se’ns escapava un sospir esperant que alguna amiga ens xiuxiuegés el que
deia la cançó, que “temia la matinada”,
per si la podíem socórrer. Els nois portàvem trenca amb travetes, camises de
llenyataire i bossa de pell girada. Elles, vestits fets amb els enagos de l’àvia,
cistell de vímet i capsa de llumins de cuina per encendre un Ducados rebregat d’estar-se
a la butxaca del darrere dels Lois. Llegíem El
Viejo Topo i el Vibraciones,
anàvem a veure les pel·lis d’Ingmar Bergman, compràvem l’elapé de Viatge a Itaca, i creixíem a empentes, a
la vegada que un país on tot estava per fer.
Però gairebé tots
teníem un secret, una doble vida que havíem d’amagar, una personalitat sobre la
qual mai no n’havien de saber res els companys de cèl·lula amb qui discutíem
sobre Eurocomunisme i estat, el best-seller polític de la temporada.
Succeïa els dissabtes a la nit, quan els ecos de la pròxima revolució dels
pobles oprimits s’esmorteïen amb l’eco de La
Clave o Curro Jiménez a les teles
del veïnat. Potser es deia Siroco’s, Psicosis, Kips o Giovane (“la disco de la
calle Llull”, que deia la publicitat). Aquella tardor de 1976 triomfaven l’Europa
de Santana, Claudio Baglioni amb “Sabato pomeriggio” i Sandro Giacobbe amb “El
jardín prohibido”. I qui amb menys de vint anys i tota la vida per descobrir se’n
podia estar si “senza te morirei”, com deia la cançó?
És clar que llavors
les discoteques, aquells antres del capitalisme més abjecte, segons ens havia
dit en una sessió de proselitisme comunista un company que segurament mai no hi
havia posat els peus, eren llocs ben posats, amb còmodes sofàs i espais
discrets on aprendre a besar-se. Les copes eixorivien l’esperit, i les tandes
de lents eren el moment de la gran veritat. O no.
No m’allargaré amb l’espinosa
qüestió d’arrambar-se més o menys, d’on posar les mans o què fer amb els llavis
tan a prop del lòbul de la seva orella. La festa acabava molt abans de l’alba
i, si no érem el seu tipus, no ens atrevíem, o acabava en braços del rival,
sempre podíem parafrasejar el poeta: “ho sento molt, la vida és així, no l’he
inventada jo”.
I tornar a casa cantussejant “El jardín prohibido”
capcots.
Ones de canvi
No sé si el 23 de
maig de 1973, en obrir per primer cop les cortines vermelles del Zeleste del
carrer Argenteria, en Víctor Jou va pensar que, més enllà dels concerts, els
amics, els discos, les copes i les farres, el seu local seria protagonista d’un
trencament rotund i provocador amb la dictadura; un posicionament de
radicalitat democràtica i modernitat que cap altre sector de la Catalunya de l’època
va saber fer amb tanta força i projecció, com el de la cultura jove. Entre
músiques en permanent fusió, begudes aquarèl·liques i altres coses que no vénen
al cas, una generació va despertar a la llibertat cultural i de costums, tot i
no tenir cap garantia política. Aprenent a glopades el sentit vital del jazz,
rock, rumba, drogues, sexe o poesia, molts joves de l’època van entendre que,
ni el règim els portaria mai la llibertat, ni l’havien de mendicar: i van
decidir agafar-la i dur-la a la pràctica. I Zeleste en va ser un nucli
agitador, una olla.
L’any 1976, temps d’esperances
encara no tacades. Zeleste era un miratge lisèrgic de llibertat i el barri de
la Ribera n’era la seva república. L’Orquestra Mirasol i Sisa ja ens havien
donat algunes de les millors i més madures obres de la història de la música
popular catalana. Crèiem en aquest país. Els indicadors d’esperança ens deien
que ho havíem de fer.
Aquella primavera el
carrer del Clot, un lloc llavors llunyà i perifèric, bullia febril de música.
Manaven els vents. La trompeta de Néstor Munt, el trombó de Vicenç Calvo i els
saxos i tenores de Joan Josep Blay, mesclats amb promiscuïtat amb els teclats
de l’enyorat Víctor Ammann, el solemne baix d’Eduard Altaba i els timbals de
Quino Bejar, estaven a punt de parir un disc superior, intel·ligent, bell i
sensual, en el corrent post be-bop que Miles Davis i Bill Evans havien encunyat
a la Columbia, els vells temps de Kind of
Blue o de Sketches of Spain. Però
no eren americans, no sortien a la portada del Jazz Magazine ni actuaven a Montreux; eren d’aquí i feien música
amb aires catalans i mediterranis, és a dir, universals, i assajaven al carrer
del Clot número 20.
Clot 20, així es va dir el disc que els Blay Tritono van gravar la
primavera de 1976 als estudis Gema 2 del carrer Bailèn. El jove geni del
disseny, Claret Serrahima, va fotografiar la façana de la casa i l’eixida i en
va fer una portada brillant, que reivindicava els barris d’aquella ciutat
encara desmanegada, però encesa i compromesa amb els nous temps que volíem
veure i viure.
El número 20 del
carrer del Clot segueix allà, encastat en una filera de cases antigues de poble
que han resistit ben bé per casualitat la voràgine especulativa disfressada de
transformació. Nosaltres hem canviat, la música ha canviat i la ciutat s’ha
convertit en una elegant desconeguda. Els músics d’avui ja no busquen aquests racons
on ordenar la ment. El Clot ja no té mel, com es deia a l’edat mitjana. A la
cantonada amb Espronceda, la torre del Fang potser s’acabarà salvant
pràcticament per fatiga crònica entre els que reclamen la seva restauració i
els que la volen tirar a terra. Les nits temperades la gent seu a les terrasses
i fa canyes i tapes al mateix carrer del Clot, a la plaça del mercat o al
carrer Rogent; la mediterrània per tot, ja se sap. Però en aquest nocturn ja no
se sent la melodia de la trompeta d’en Néstor Munt. La música va per altres
verals avui. Llàstima, perquè els Blay Tritono són una magnífica banda sonora
per a aquest barri obrer.
Inexorablement, avui res ja no és el que era: ni la
ciutat esperançada de finals dels setanta, ni els joves del Zeleste i les
llargues nits als bars del Born, ni el país en què havíem de creure. Aquell era
un temps d’esperança i d’il·lusions. Nits com les del Don Juan al Born, amb Pau Riba de Doña Inés, els Canet Rock o l’enregistrament
del disc de l’Oriol Tramvia, van començar a donar sentit col·lectiu a un país
perdut fins llavors en una diàspora interior grisa i sense solució.
Ara, després de
dècades de reforma, pactes, peixos al cove, crisis i ensulsiades, a cap dels
supervivents ja no els queda ni il·lusió ni esma. I de les nits passades al
Zeleste, només la memòria tendra del que van ser i la nostàlgia del país que no
ha estat.
Si entreu a la botiga
de roba que hi ha al carrer Argenteria, on hi va haver el Zeleste de les
cortines de vellut, veureu que, en un racó de paret, encara hi ha enganxats
retalls de diari, cartells i alguna entrada de l’època. Aneu-hi a veure-ho,
serà una bona manera d’honorar la memòria cultural del país que, amb el ritme
destructiu que portem, se’ns està quedant de peix.
En Pau era Doña
Inés, i el carrer de tothom
Quan la matinada del
dissabte 20 de novembre de 1976 Doña Inés va baixar des de la cúpula del mercat
del Born penjada d’una grua vaig començar a pensar que fer un país lliure i
culte era possible. Instants després vaig descobrir que la protagonista
femenina d’aquell particular Tenorio era en Pau Riba i vaig creure que, a més,
el país que aixecaríem els joves seria creatiu, original i divers.
L’Assemblea de
Treballadors de l’Espectacle, un moviment assembleari d’actors, músics i
tècnics ens havia convocat per Tots Sants, com ha de ser, a veure un Tenorio
diferent: a més de 9 don Juanes o 3 Luises Mejías, hi havia la Plateria, l’Oriol
Tramvia, en Micky Spuma, la Dharma, Música Urbana, la Rondalla de la Costa i en
Pau Riba. Les ànsies de créixer en llibertat havien incendiat definitivament el
carrer.
Aquells dies de novembre de 1976, a l’antic mercat
del Born de Barcelona, hi va haver de tot, des de la reivindicació d’un espai
per a ús ciutadà fins a la difusió del consum de marihuana, passant per música,
festa, contactes cutanis i altres formes més o menys intenses de relacions
humanes, proclames polítiques i, sobretot, un grau de llibertat sense traves
com no s’havia viscut mai al centre de Barcelona.
Encara que avui pugui
semblar massa simple, als joves aquell Tenorio ens va fer grans com a éssers
humans. Vam decidir que ningú no ens diria què ens convenia més i vam aprendre
a creure en algunes utopies noves i diferents. La matinada del dilluns 22 de
novembre, la ciutat cremava al ritme de les passes trobades de milers de joves
que havien decidit no anar a dormir, perquè el carrer no era de ningú més que d’ells.
Allò era massa, s’escapava dels plans.
Si la transició i els
seus exegetes instal·lats als aparells dels partits polítics tot just
legalitzats no haguessin frenat l’empenta creativa, festera i il·lusionada d’aquella
gentada, avui potser no estaríem lamentant-nos de tanta mediocritat com hem
conreat al llarg de tots aquests anys, i que ens ha dut a la misèria
definitiva, al carreró. L’any 1976 la gent jove d’aquest país havia sortit al
carrer, com a màxima expressió de llibertat, de forma pacífica i resoltament
democràtica. D’aquells dies en volien fer néixer maneres de viure riques i
plenes. A cada barri i a cada poble hi havia aquesta voluntat.
Fer un Tenorio amb
homes transvestits de Doña Inés ho podien permetre, encara que el públic
anéssim fumats com salmons. Ara bé, construir el somni d’una alternativa
cultural, social i política, no; ni llavors ni ara. I així estem, ostatges de
la impostura del nostre passat recent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada