De contents a enganyats

Podeu llegir tres episodis del llibre De contents a enganyats, una crònica transversal dels desenganys culturals i polítics que ens ha tocat viure, tal i com ha escrit Sergi Pàmies a La Vanguàrdia.
El llibre està publicat per edicions 62 i ja està disponible a les llibreries.



La vida és així (no l’he inventada jo)

            Cap a 1976 tots maldàvem per ser progres: havíem estat lliures algunes matinades d’estiu al Canet Rock, en Sisa feia sortir el sol cada nit a Zeleste, la rialla tonta ens havia sorprès fumant pels carrers del Born i, quan la Rosa León cantava “Al alba”, a tots se’ns escapava un sospir esperant que alguna amiga ens xiuxiuegés el que deia la cançó, que “temia la matinada”, per si la podíem socórrer. Els nois portàvem trenca amb travetes, camises de llenyataire i bossa de pell girada. Elles, vestits fets amb els enagos de l’àvia, cistell de vímet i capsa de llumins de cuina per encendre un Ducados rebregat d’estar-se a la butxaca del darrere dels Lois. Llegíem El Viejo Topo i el Vibraciones, anàvem a veure les pel·lis d’Ingmar Bergman, compràvem l’elapé de Viatge a Itaca, i creixíem a empentes, a la vegada que un país on tot estava per fer.
            Però gairebé tots teníem un secret, una doble vida que havíem d’amagar, una personalitat sobre la qual mai no n’havien de saber res els companys de cèl·lula amb qui discutíem sobre Eurocomunisme i estat, el best-seller polític de la temporada. Succeïa els dissabtes a la nit, quan els ecos de la pròxima revolució dels pobles oprimits s’esmorteïen amb l’eco de La Clave o Curro Jiménez a les teles del veïnat. Potser es deia Siroco’s, Psicosis, Kips o Giovane (“la disco de la calle Llull”, que deia la publicitat). Aquella tardor de 1976 triomfaven l’Europa de Santana, Claudio Baglioni amb “Sabato pomeriggio” i Sandro Giacobbe amb “El jardín prohibido”. I qui amb menys de vint anys i tota la vida per descobrir se’n podia estar si “senza te morirei”, com deia la cançó?
            És clar que llavors les discoteques, aquells antres del capitalisme més abjecte, segons ens havia dit en una sessió de proselitisme comunista un company que segurament mai no hi havia posat els peus, eren llocs ben posats, amb còmodes sofàs i espais discrets on aprendre a besar-se. Les copes eixorivien l’esperit, i les tandes de lents eren el moment de la gran veritat. O no.
            No m’allargaré amb l’espinosa qüestió d’arrambar-se més o menys, d’on posar les mans o què fer amb els llavis tan a prop del lòbul de la seva orella. La festa acabava molt abans de l’alba i, si no érem el seu tipus, no ens atrevíem, o acabava en braços del rival, sempre podíem parafrasejar el poeta: “ho sento molt, la vida és així, no l’he inventada jo”.
I tornar a casa cantussejant “El jardín prohibido” capcots.


Ones de canvi

            No sé si el 23 de maig de 1973, en obrir per primer cop les cortines vermelles del Zeleste del carrer Argenteria, en Víctor Jou va pensar que, més enllà dels concerts, els amics, els discos, les copes i les farres, el seu local seria protagonista d’un trencament rotund i provocador amb la dictadura; un posicionament de radicalitat democràtica i modernitat que cap altre sector de la Catalunya de l’època va saber fer amb tanta força i projecció, com el de la cultura jove. Entre músiques en permanent fusió, begudes aquarèl·liques i altres coses que no vénen al cas, una generació va despertar a la llibertat cultural i de costums, tot i no tenir cap garantia política. Aprenent a glopades el sentit vital del jazz, rock, rumba, drogues, sexe o poesia, molts joves de l’època van entendre que, ni el règim els portaria mai la llibertat, ni l’havien de mendicar: i van decidir agafar-la i dur-la a la pràctica. I Zeleste en va ser un nucli agitador, una olla.
            L’any 1976, temps d’esperances encara no tacades. Zeleste era un miratge lisèrgic de llibertat i el barri de la Ribera n’era la seva república. L’Orquestra Mirasol i Sisa ja ens havien donat algunes de les millors i més madures obres de la història de la música popular catalana. Crèiem en aquest país. Els indicadors d’esperança ens deien que ho havíem de fer.
            Aquella primavera el carrer del Clot, un lloc llavors llunyà i perifèric, bullia febril de música. Manaven els vents. La trompeta de Néstor Munt, el trombó de Vicenç Calvo i els saxos i tenores de Joan Josep Blay, mesclats amb promiscuïtat amb els teclats de l’enyorat Víctor Ammann, el solemne baix d’Eduard Altaba i els timbals de Quino Bejar, estaven a punt de parir un disc superior, intel·ligent, bell i sensual, en el corrent post be-bop que Miles Davis i Bill Evans havien encunyat a la Columbia, els vells temps de Kind of Blue o de Sketches of Spain. Però no eren americans, no sortien a la portada del Jazz Magazine ni actuaven a Montreux; eren d’aquí i feien música amb aires catalans i mediterranis, és a dir, universals, i assajaven al carrer del Clot número 20.
            Clot 20, així es va dir el disc que els Blay Tritono van gravar la primavera de 1976 als estudis Gema 2 del carrer Bailèn. El jove geni del disseny, Claret Serrahima, va fotografiar la façana de la casa i l’eixida i en va fer una portada brillant, que reivindicava els barris d’aquella ciutat encara desmanegada, però encesa i compromesa amb els nous temps que volíem veure i viure.
            El número 20 del carrer del Clot segueix allà, encastat en una filera de cases antigues de poble que han resistit ben bé per casualitat la voràgine especulativa disfressada de transformació. Nosaltres hem canviat, la música ha canviat i la ciutat s’ha convertit en una elegant desconeguda. Els músics d’avui ja no busquen aquests racons on ordenar la ment. El Clot ja no té mel, com es deia a l’edat mitjana. A la cantonada amb Espronceda, la torre del Fang potser s’acabarà salvant pràcticament per fatiga crònica entre els que reclamen la seva restauració i els que la volen tirar a terra. Les nits temperades la gent seu a les terrasses i fa canyes i tapes al mateix carrer del Clot, a la plaça del mercat o al carrer Rogent; la mediterrània per tot, ja se sap. Però en aquest nocturn ja no se sent la melodia de la trompeta d’en Néstor Munt. La música va per altres verals avui. Llàstima, perquè els Blay Tritono són una magnífica banda sonora per a aquest barri obrer.
Inexorablement, avui res ja no és el que era: ni la ciutat esperançada de finals dels setanta, ni els joves del Zeleste i les llargues nits als bars del Born, ni el país en què havíem de creure. Aquell era un temps d’esperança i d’il·lusions. Nits com les del Don Juan al Born, amb Pau Riba de Doña Inés, els Canet Rock o l’enregistrament del disc de l’Oriol Tramvia, van començar a donar sentit col·lectiu a un país perdut fins llavors en una diàspora interior grisa i sense solució.
            Ara, després de dècades de reforma, pactes, peixos al cove, crisis i ensulsiades, a cap dels supervivents ja no els queda ni il·lusió ni esma. I de les nits passades al Zeleste, només la memòria tendra del que van ser i la nostàlgia del país que no ha estat.
            Si entreu a la botiga de roba que hi ha al carrer Argenteria, on hi va haver el Zeleste de les cortines de vellut, veureu que, en un racó de paret, encara hi ha enganxats retalls de diari, cartells i alguna entrada de l’època. Aneu-hi a veure-ho, serà una bona manera d’honorar la memòria cultural del país que, amb el ritme destructiu que portem, se’ns està quedant de peix.


En Pau era Doña Inés, i el carrer de tothom

            Quan la matinada del dissabte 20 de novembre de 1976 Doña Inés va baixar des de la cúpula del mercat del Born penjada d’una grua vaig començar a pensar que fer un país lliure i culte era possible. Instants després vaig descobrir que la protagonista femenina d’aquell particular Tenorio era en Pau Riba i vaig creure que, a més, el país que aixecaríem els joves seria creatiu, original i divers.
            L’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle, un moviment assembleari d’actors, músics i tècnics ens havia convocat per Tots Sants, com ha de ser, a veure un Tenorio diferent: a més de 9 don Juanes o 3 Luises Mejías, hi havia la Plateria, l’Oriol Tramvia, en Micky Spuma, la Dharma, Música Urbana, la Rondalla de la Costa i en Pau Riba. Les ànsies de créixer en llibertat havien incendiat definitivament el carrer.
Aquells dies de novembre de 1976, a l’antic mercat del Born de Barcelona, hi va haver de tot, des de la reivindicació d’un espai per a ús ciutadà fins a la difusió del consum de marihuana, passant per música, festa, contactes cutanis i altres formes més o menys intenses de relacions humanes, proclames polítiques i, sobretot, un grau de llibertat sense traves com no s’havia viscut mai al centre de Barcelona.
            Encara que avui pugui semblar massa simple, als joves aquell Tenorio ens va fer grans com a éssers humans. Vam decidir que ningú no ens diria què ens convenia més i vam aprendre a creure en algunes utopies noves i diferents. La matinada del dilluns 22 de novembre, la ciutat cremava al ritme de les passes trobades de milers de joves que havien decidit no anar a dormir, perquè el carrer no era de ningú més que d’ells. Allò era massa, s’escapava dels plans.
            Si la transició i els seus exegetes instal·lats als aparells dels partits polítics tot just legalitzats no haguessin frenat l’empenta creativa, festera i il·lusionada d’aquella gentada, avui potser no estaríem lamentant-nos de tanta mediocritat com hem conreat al llarg de tots aquests anys, i que ens ha dut a la misèria definitiva, al carreró. L’any 1976 la gent jove d’aquest país havia sortit al carrer, com a màxima expressió de llibertat, de forma pacífica i resoltament democràtica. D’aquells dies en volien fer néixer maneres de viure riques i plenes. A cada barri i a cada poble hi havia aquesta voluntat.

            Fer un Tenorio amb homes transvestits de Doña Inés ho podien permetre, encara que el públic anéssim fumats com salmons. Ara bé, construir el somni d’una alternativa cultural, social i política, no; ni llavors ni ara. I així estem, ostatges de la impostura del nostre passat recent.