11/4/09

UNA LITERATURA IMPORTANT


L’any 1968 ‘Rovellò’, de Francesc Vallverdú, ‘La colla dels deu’, de Joaquim Carbó i ‘Didac, Berta i la màquina de lligar boira’, d’Emili Teixidor, es van presentar a la primera edició del premi Folch i Torres de literatura per a nois i noies. Va guanyar en Vallverdú, però ara, quaranta anys després, la tossuda realitat demostra que, qui va guanyar realment, va ser la literatura catalana. Pocs lectors en català hi hauria sense aquestes i tantes altres obres infantils i juvenils.
Ara els tres llibres continuen essent llegits, per això l’editorial la Galera els ha reeditat. I no només aquests, les xifres de difusió de moltes novel•les adreçades a nens i joves són astronòmiques i el grau d’acceptació i interès per part del públic a qui vam dirigides és rotundament superior a moltes altres novel•les que la crítica i els mitjans de comunicació pretenen considerar importants.
Però malgrat aquesta realitat històrica avalada per unes xifres de mercat contundents, la literatura infantil i juvenil catalana continua tenint poc prestigi. Oblidada en general pels mitjans (a penes treu el cap per Sant Jordi i Nadal), menystinguda per la crítica prescriptora que sempre es creu nedar en l’excel•lència, i bandejada per molts autors, que la consideren un gènere ‘menor’; va fent la guerra pel seu compte sense grans escarafalls, però amb resultats que ja voldrien la majoria dels altres gèneres, diguem-ne, ‘majors’.

Però greuges comparatius i comptes d’explotació al marge, la importància cabdal de la literatura per a infants i joves és la de fer planter, i d’això no en defugen els autors del gènere, ans al contrari. S’ha preguntat algun dels grans noms de les lletres catalanes quans lectors tindria la seva obra sense un gruix de joves formats com a lectors amb els relats d’en Vallverdú, Carbó, Teixidor i tants altres? Com haurien après a tenir esperit crític, a deixar-se emportar pel vertigen del relat i a sentir-se seduïts per les tènues sensacions de les paraules? I encara més. S’han preguntat si ells serien capaços de fer obres amb la difícil i enorme capacitat d’ensenyar i provocar totes aquestes sensacions, com fan els llibres per a noies i nois, perquè després hi hagi altres obres i autors que, ja amb els lectors formats, en recullin els beneficis?
És clar que reconèixer tot això és reconèixer la vàlua i gran dificultat de la creació dirigida a gent jove, i potser no hi ha gaires autors disposats a fer-ho. Ja se sap que valorar els altres és un exercici de generositat i humilitat poc conreat en el terreny de les arts. Però els temps canvien inexorablement, només és qüestió d’esperar. No fa gaires anys la novel•la negra era un gènere menystingut, menor, s’havia arribat a dir que fins i tot impropi, per vulgar i xaró, dels grans escriptors. Avui tothom el reconeix com una de les literatures que interpel•la amb més tremp crític la societat del nostre temps, i hi ha ben pocs narradors que no sucumbeixin a la temptació de posar nu crim als seus relats. Tot plegat són criteris, modes. Només el temps ho acaba posant tot al seu lloc.

Encara que hi hagi qui no ho vulgui veure, potser fins i tot per enveja, la literatura infantil i juvenil en tota la seva dimensió (revistes, llibreries, activitats a les biblioteques i escoles) és un dels èxits artístics, intel•lectuals i comercials més importants de la cultura catalana moderna. Els lectors de demà no sorgeixen del no res.

+
CARME RIERA

El nacionalisme d’ase, barretina i cridòria estúpida i certa classe política impresentable rep estopa de la bona a ‘Amb ulls americans’ (Proa), la seva darrera novel•la. En un moment en que els mitjans de comunicació han perdut el sentit crític i la capacitat d’interpretar la realitat per convertir-se en corretges de transmissió del poder, la literatura pren de nou aquell vell sentit d’interpel•lar la societat del seu temps. I més si qui ho firma és un dels primers noms de les lletres catalanes.

-
ENCICLOPÈDIA CATALANA

Més d’un any després d’haver penjat a la xarxa les seves obres senyeres, el diccionari i l’enciclopèdia ‘on line’ continuen estant en versió ‘beta’, amb un disseny ridículament esquemàtic, una estètica caducada, algunes definicions barroerament ideològiques i en general fent un molt flac servei a la cultura de la que en són deutors. Si aquesta ha de ser l’opció de modernitat del que havia estat un dels emblemes del país, vol dir que, com en tantes coses, culturalment també anem fent passes enrere.