18/1/18

Història del 4L

Al segle XIX els cecs anaven pels mercats cantant romanços on explicaven allò que el poble volia saber, però que mai ningú no els ho contava. Destapaven històries tèrboles, criticaven els poderosos i feien riure amb les xafarderies de la vida de nobles i capellans. L'any 1992 l'Artur Gaya, en Quique Pedret i en Jordi Fusté, farts de que mai no s'expliqués la veritat de les coses que passaven a les terres de l'Ebre; de que la jota fos considerada una música aliena, de que el riu anés morint a cop de transvasament i de què, en resum, fossin els eterns oblidats per l'administració i la capital, van decidir crear un grup musical què, com els cecs, anirien cantant totes les històries del seu país petit a qui les volgués escoltar. Així va néixer Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Van pujar a una furgoneta 4L i, 25 anys després, el vehicle continua rodant pels camins de tot el domini lingüístic, Europa i no poques ciutats espanyoles. I més de 2000 concerts, 13 discos i una colla de premis certifiquen la valuosa aportació dels 'quicos' (com se'ls coneix popularment) a la cultura.
Les seves cançons i els seus concerts carregats d'humor i sàtira han posat les terres de l'Ebre al mapa, descobrint la bellesa i patrimoni, però també els conflictes. Si la jota o les olives fargues són avui part de l'imaginari cultural de tot Catalunya és, en bona mesura, per la difusió que ells n'han fet amb la música com a eina de coneixement. La furgoneta del grup és un símbol d'interrelació, i el festival Tradicionàrius, que acaba d'estrenar la 31èna edició, ha estat i és la seva casa a Barcelona. Tot plegat, dues lloables maneres de cohesionar una societat.

15/1/18

Museus d'art. Entre l'erm i la franquícia

Onze museus de Barcelona i el Dalí de Figueres concentren el 70% de les visites a museus que han fet enguany els 19 milions de viatgers vinguts a Catalunya. Però els percentatges enlluernen: un dels grans èxits de l'any, l'exposició d'Andy Warhol a CaixaForum, ha rebut 228.000 visites. El Picasso continua essent líder amb 1.046.000 (+8%), i el MNAC rep uns discrets 869.000 visitants (+6%). Abans que els museus d'art, el públic prefereix la Sagrada Família o els indrets del Modernisme.
Xifres canten: Barcelona no te un model de museu d'art capaç d'atreure per si sol els visitants. El Picasso compleix com a pol d'atracció de 'marca', com passa a la resta de ciutats que en tenen. La Miró no dona aquest perfil (enguany ha perdut el 10% de visitants), i potser si que hi calen canvis, tal i com diu Rosa María Malet en deixar-ne la direcció. El MACBA, s'excusa en la vaga de treballadors de Ciuta'rt, ha perdut el 20%. Sense un bon vaixell insígnia és difícil dissenyar una política coherent d'exposicions d'art capaç de navegar entre un quasi erm, i l'aposta pels museus-franquícia de ciutats com Málaga (Pompidou, Thyssen, Art Rus...), que també reben elevades xifres de turistes.
Barcelona ofereix al món un catàleg cultural que avui es fonamenta en el patrimoni i en els festivals de música; un mostrari tan fascinant com enganyós, i què tard o d'hora (i les crisis de tota mena són un puntal), mostrarà la debilitat d'un model poc institucionalitzat i massa deixat a la precarietat (quan no a la picabaralla entre administracions).
El MNAC te en el romànic el seu punt fort; allò amb el que es pot postular al món. Però l'interès internacional per l'art medieval ha davallat. El que el públic vol veure avui és art modern, i grans exposicions itinerants com la de Kandisky el 2016 o la de Hopper el 2012, ho testimonien. L'atractiu del món antic només es manté de forma lateral quan és part de fenòmens com Game of thrones. Per contra, l'interès per la modernitat accentua l'èxit de mostres amb discursos tan evanescents com David Bowie is (Museu del Disseny).
Els darrers directors del MNAC han entès aquesta situació, i han intentat pal·liar-la amb un recorregut per l'art modern, posant al català en el centre del relat, ben pensat. Però el MNAC no és el Louvre, la política i la societat catalanes mai no han tingut una vocació col·lectiva de col·leccionisme i el museu no te una icona capaç de projectar una imatge de marca. Ni tant sols de fer-ne imams de nevera o samarretes del top manta. La majoria de visitants del Palau Nacional (un indret encara discutible com a museu) acaben mostrant-se més atrets per les vistes de la ciutat que es contemplen des de les terrasses, que no pas pel que es mostra a les sales.
Per acabar-ho d'adobar, l'estigma de l'escassíssim pressupost, que a penes dona per pagar el manteniment, i que aboca la direcció a llogar les sales per a tota mena d'activitats a fi de poder fer una mica de caixa, és la llosa definitiva que tenalla el futur del MNAC (que ni tan sols compra cap quadre) i, de passada, d'una política d'exposicions d'art capaç de projectar el catàleg cultural de Barcelona més enllà de l'actual.
A l'altra banda hi ha l'estratègia de les franquícies. Ja veurem quin serà l'èxit de l'Ermitage quan s'obri d'aquí a uns dos anys al port, si tot va be. A Londres va acabar tancant; però Londres te una oferta suficient en quantitat i qualitat com per preveure que una franquícia tindria moltes dificultats per fer-se un forat en l'elecció dels visitants. Barcelona no te un nivell tan alt. Pot ser que funcioni, fins i tot pot passar que n'atregui a d'altres, i potser fins i tot Carmen Thyssen s'ho tornaria a pensar. El volum de visitants que te la ciutat és el millor ham, i els 19 milions del 2017 (+ 5'5%), en un context internacional que sembla acostar-se a la saturació, no és menyspreable
Ara, no ens enganyem: l'èxit d'una franquícia museística és, aparentment, una de les delicades fronteres que separen les ciutats amb ofertes culturals de primera de les que no ho són.
Les institucions han de triar quin ha de ser el model de Barcelona.

12/1/18

Memòria llibresca

Sóc una mica mitòman. He entrat a llibreries empès pel que han significat per algun autor de culte, de la Shakespeare & co a la City lights books, com ho he fet a Deux Magots o A Brasileira pel mateix motiu: vull conèixer indrets relacionats amb obres o escriptors que he llegit. He preguntat si podia fer una foto del lloc i he comprat un llibre o fet un beure. És el mínim respecte per un establiment.
Ara, una de les llibreries més belles que conec, la Lello de Porto, pateix la plaga del turisme massiu. Tres mil persones hi entren cada dia presos de la mitomania d’haver servit d’inspiració a J.K. Rowling per crear Harry Potter. Ho han provat tot: cobrar entrada, donar flyers explicant la història de la casa i pregar que no es facin selfies; però no hi ha forma de contenir la devastació. L’esperança és que, algun dia, una part d’aquestes hordes s’adonin del que pot suposar llegir per a les seves vides, i entrin a la llibreria, no per fer-se una foto a l’escala, sinó per comprar un llibre (i si és de Pessoa, Lobo Antunes Saramago o Almeida Garret, millor).
És una putada la invasió que pateix la Lello, i espero que sàpiguen trobar la fórmula per revertir-la en favor de la literatura i del negoci (que carall). I quan la trobin no cal que ens l’expliquin, aquí això no ens passarà. Ja ens agradaria, però a Catalunya gairebé no hi ha rastre del pas dels escriptors per llibreries (tret dels que les citen als seus llibres, i encara). I de cafès, hotels o restaurants, poc més. No tenim memòria llibresca, i és una pena. Sense memòria el present és evanescent, i el passat un puzle sense fer. Espectres sense identitat condemnats a desaparèixer com el fum del temps.

9/1/18

Antoni Subirà, fundador de CDC y ex conseller

El año 2002 la festividad de Todos los Santos cayó en viernes. El domingo por la tarde Jordi Pujol se reunió con su conseller en Cap, Artur Mas, y con su socio de coalición, Josep Antoni Duran Lleida. Posteriormente citó en Palau a otros consellers. Aquel puente se cerró con una crisis de gobierno destinada a hacer un ejecutivo a medida de Mas, delfín de Pujol y heredero de la candidatura convergente en 2003. La clara señal del lento adiós del pujolismo fue la salida del conseller de Indústria, Antoni Subirà, que hasta entonces había sido un intocable a pesar de ser muy criticado por la oposición. Así fue el fin de la carrera política de uno de los fundadores de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Antoni Subirà falleció de manera repentina el domingo en su casa de Premià de Mar (Maresme).
Antoni Subirà i Claus nació en 1940 en Mataró, en el seno de una familia dedicada a la industria textil. Tras doctorarse en ingeniería industrial en la Universitat Politècnica de Catalunya, obtuvo una beca Fulbirght y amplió sus estudios en el MIT de Massachussets hasta 1965. Aquel año volvió a Catalunya y comenzó a dar clases de dirección económica en el IESE. En paralelo ejerció de consultor para empresas como Nestlé, IBM, Cepsa y ACESA.
Casado con Josefa Comas, prima de Pujol, y con tres hijos, Antoni Subirà fue miembro del grupo de Premià (en el que había otros parientes), uno de los embriones de CDC, partido que fundó junto a Jordi Pujol, Miquel Roca y Anton Cañellas. Uno de sus hijos, Antoni, es en la actualidad teniente de alcalde del municipio. Subirà tuvo diversos cargos en el nuevo partido hasta que en 1980 fue elegido diputado al Parlament de Catalunya. Desde 1982 hasta 1989 fue el portavoz parlamentario del grupo de CiU, y en ese año fue nombrado conseller de Industria i Energia, cargo que ocupó hasta 1996, cuando el departamento se reestructuró, pasando entonces a ser conseller de Industria Comerç i Turisme hasta 2002.
Subirà, una de las personas de mayor confianza de Pujol, se mantuvo en el Govern hasta el aquella crisis de Todos los Santos, que supuso el principio del fin de la era pujolista. Fue substituido por Antoni Fernández Teixidó, entonces hombre de confianza del deflín Artur Mas.
Como conseller, Antoni Subirà promovió la internacionalización de la industria catalana, la creación del clústers, el fomento de la calidad y la investigación. Formó parte o presidió los consejos del Consorci per a la Promoció Comercial de Catalunya (COPCA), el Institut Català de Tecnologia, Turisme de Catalunya, Catalana d’Iniciatives, el Centre Internacional de Mètodes Numèrics de la UPC, o Fira de Barcelona. Pero el fuerte impulso exportador no le evitó ser duramente criticado por la oposición por su polémica gestión en los casos de la multinacional de componentes del automóvil Lear, la normativa del suministro eléctrico tras el gran apagón de 2001 o la Maison de la Catalogne de París. El tribunal Superior de Justícia de Catalunya le investigó por presunto soborno, caso que fue sobreseído, y criticó duramente el cas Turisme (malversación de fondos públicos del Consorci Turisme de Catalunya entre 1993 y 1995).
Tras su salida del Govern reemprendió la docencia. Había presidido el consejo de administración del diario Avui, fue miembro consejo asesor de la Fundació Centre d’Estudis Jordi Pujol, y el pasado año fue nombrado director de la Fundació Enciclopèdia Catalana, de cuyo patronato era miembro desde 2010.

5/1/18

Sense propòsits

Tret dels que han estat escollits diputats, i d'algú altre amb sou garantit, la majoria d'escriptors catalans enceten l'any amb l'únic propòsit de sobreviure, que no serà fàcil. Aquest 2018 la incertesa plana damunt la professió com feia anys que no passava. La Institució de les Lletres Catalanes no pot engegar cap projecte pel bloqueig pressupostari, els llibres per a noies i nois són titllats d'adoctrinadors, passat el miratge nadalenc no hi ha indicatiu que insinuï que la venda de llibres remunta el vol i, als rànquings, les obres d'autors catalans són minoritàries com feia temps que no passava. Aquesta és la realitat, la resta són bons propòsits. I ja se sap que passa amb els propòsits que es fan a primers d'any.
Carme Riera, Màrius Serra, Blanca Busquets, Marta Romagosa, Najat el Hatchmi o els contes de Víctor Català són alguns dels autors que, aquests primers mesos, hauran de bregar contra tots aquests mals auguris i alguns més que millor ni recordar. Per sort, després vindrà Sant Jordi i tothom traurà el ventre de pena, encara que els llibres més venuts siguin cròniques del martirologi català o la vida de Maria Lapiedra; o sigui: res a veure amb la literatura més que ser paper imprès.
No és que aquesta situació sigui responsabilitat del 155. Més aviat n'és la conseqüència. Si al baix índex de lectura hi afegim el descens de la lectura d'autors catalans per part dels lectors del propi univers cultural (molts dels quals, tot i catalanoparlants, gairebé llegeixen sempre en castellà, una tendència a l'alça), no és difícil adonar-se de que l'abrandat patriotisme no es transfereix a la lectura. Això si, de lliçons de catalanitat tothom n'és bo per a donar-ne.

30/12/17

Adéu a l'erotisme

Ara que tanca Le Beverley, l'últim cine porno de París (patrimoni eròtic de la humanitat), penso que la pràctica desaparició de la literatura eròtica, i de l'erotisme en general, a mans de la xarcuteria de sexe que és internet i de la cursileria pixa-misses de les Ombres de Grey i alguns clons, ens fa més pobres culturalment, i més falsos espiritualment. I tampoc fa res pel feminisme; una bona novel·la eròtica és una excel·lent forma de difondre'l.
Als anys 70 i 80 les col·leccions Sonrisa Vertical i La Piga (i els respectius premis), van dotar d'un corpus referencial de la literatura eròtica universal a la nostra cultura, a la vegada que posaven en valor els autors. Penseu-hi: Almudena Grandes, Luís Antonio de Villena, Pep Bras, Mercedes Abad o Andreu Martín són alguns dels guardonats. Sortíem de les catacumbes i ens anàvem posant a to, en tots els sentits.
Però, com els cinemes o les botigues tradicionals, la literatura eròtica va anar perdent lectors. Els premis van desaparèixer i les col·leccions també. I els hipsters i modernets, que revifem les botigues de gra o les tavernes, no ho fan amb l'erotisme; al contrari, s'inventen un sub-gènere de mercadillo on triomfa al patetisme sexista i vulgar de les dites Ombres de Grey. I aquí s'acaba el tema. I no vol dir que tinguem el sexe normalitzat. Ca. Vol dir que, com tantes arts transgressores que han fet progressar civilitzacions, parlar, riure i gaudir públicament amb el sexe, torna a ser tabú. Entrar a un cine porno o comprar una novel·la deu fer masclista o reprimit. I per això amaguem un sexe trist i plebeu a la pantalla del mòbil i l'usem en privat. I a l'onanisme físic s'hi suma el mental. I ens empobrim.

Jaume Plensa modela la poesía de Estellés

El libro L'Hotel París, de Vicent Andrés Estellés, fascinó en 1984 a Jaume Plensa hasta ilustrar su ejemplar. Aquel arrebato es ahora una obra de bibliófilo.


A primeros de los setenta, la fuerza telúrica de la poesía de Vicent Andrés Estellés (Burjassot 1924-València 1993) impactó entre los jóvenes que buscaban una literatura que dialogase entre el yo y la comunidad, en el conflicto entre la generación que descubría el mundo libre y una sociedad fosilizada en el franquismo. Los poemas de La clau que obri tots els panys, con el trágico Coral romput, dedicado a su hija muerta, y del Llibre de meravelles, especialmente Els amants 'No hi havia a València dos amants com nosaltres. / Feroçment ens amàvem des del matí a la nit', cautivaron a lectores, estudiantes, activistas y artistas. No fueron pocos sus versos que se convirtieron en consignas entre el amor y la lucha. Ovidi Montllor contribuyó a su difusión, y así el poeta fue sacando originales de su baúl y, poco a poco, publicándolos.
En 1973 Edicions 62, en su colección Els llibres de l'escorpí, unos libritos claros, pulcros, una exquisitez de diseño, editó un poemario que Estellés tenia guardado desde 1956: L'Hotel París; veintiún poemas sin titular en un diálogo confidencial en tiempo presente entre el poeta y Françoise, una supuesta amante esporádica con quien se encontraba en aquel hotel de medio pelo (quizás el próximo a la Rambla). Una conversación sobre el amor, la muerte, el sexo, la comunidad, en la que Françoise es oyente pasiva del monólogo que termina en un crescendo caótico en el último poema, un clásico de la literatura catalana contemporánea: 'Com hi ha el fill sense els pares i els pares sense el fill / i xiques, al cinema, amb les cames obertes'.
En 1978 Estellés recibió el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Ese mismo año fue despedido, arbitrariamente y sin explicaciones del diario Las Provincias, donde fue redactor jefe durante veinte años y en el que llevaba trabajando desde 1948. Ello le permitió dedicarse íntegramente a la literatura. En 1990 recibió el Premi d'Honor de les Lletres Valencianes.


En 1984 Jaume Plensa (Barcelona 1955) vivía en Berlín, y uno de los pocos libros que tenía era l'Hotel París. No conocía nada más de Estellés, pero como a tantos de su generación, aquel libro le influyó definitivamente: "fue un libro esencial porqué descubrí que Estellés era el poeta que mejor representaba mi manera de ser porqué hablaba del ser humano", reconoce el escultor. "Para salvar la colectividad, primero has de salvar al individuo. A mi esto es un tema que me preocupa. Estellés te hablaba de tu a tu, como si hubiera escrito el poema para ti, pero a la vez con un sentido colectivo".
En su estudio berlinés, arrebatado por el impacto de los poemas, el artista cogió su ejemplar de l'Hotel París y lo ilustró por completo aprovechando los espacios en blanco del pequeño volumen. I se lo regaló a su compañera Laura.
Plensa viajó poco después a Burjassot para conocer a Estellés. Pasaron dos días magníficos, recuerda el artista, i el autor le autorizó a trabajar sobre su poemario. Pero ahí quedó todo; hasta el 2015, cuando Joan Ricart, editor de Enciclopèdia Catalana y responsable del nuevo sello Enciclopèdia Art, le propuso que reemprendiera su diálogo con el poeta Valenciano, a quién Plensa no ha dejado jamás de reivindicar. Así ha nacido Plensa / Estellés · L'Hotel París. "Es un libro soñado y para nada académico, porqué es un diálogo emocional entre su obra y la mía. Un libro que comencé en 1984 y que he acabado ahora", asegura el escultor.
El trabajo se ha convertido en un libro de bibliófilo de 999 ejemplares con una serie de 75 de coleccionista. En un estuche de cobre de 39 x 29, Plensa ha encerrado unas cuantas joyas. Un gravado original en el que la sombra que proyecta el nombre del poeta se convierte en el nombre del artista. La reproducción del libro, tal y como Plensa lo ilustró en 1984, reproducido  en 23 dípticos y 6 trípticos en papel artesanal de algodón y eucalipto, fabricado por el Molí paperer Ca l'Oliver. Pero un escultor trabaja en tres dimensiones, y eso es en lo que, gracias a 6 transparencias de cobre, se ha convertido la poesía de Vicent Andrés Estellés. Las finas planchas, complejamente emulsionadas en hueco gravado conforman un original montaje móvil, una auténtica escultura poética con todo el lenguaje de Plensa al servicio del diálogo con l'Hotel París, con el realismo líricamente cotidiano del poeta valenciano.