16/11/17

Tipus imprescindibles

Vaig rellegir El mar al pati de l'hotel que la família de Blai Bonet tenia a Cala Figuera, a Santanyí. Me'n van regalar un exemplar. Però un noiet tèrbol i brusc, talment com els personatges de la novel·la, em va prendre el llibre al ferri de tornada i, quan el vaig rescatar, estava ple de guixades i d'estrips; de ràbia extrema per un món que li provocava unes ferides que no entenia. Però, en aquell moment, enutjat pel furt, no vaig saber veure en el vailet cap ombra d'en Tur ni en Ramallo; ni vaig ser capaç de veure que, la sordidesa del sanatori on Bonet situa el relat, és una paràfrasi de la pròpia vida, la d'aquell nano que no entenia perquè m'havia emprenyat tant amb ell, total per un llibre, i la meva, incapaç de copsar el sentit de la força rebel d'aquell acte banal al cap i a la fi. D'allò en fa uns onze anys.
Ara m'arriba un volum d'El mar, reeditat a Club editor, on s'han incorporat nou capítols que el 1958 no van passar censura. I penso en aquell xaval del ferri, i en la seva ràbia contra un llibre que no li havia fet res i que, probablement, no sabia de que anava ni li importava. Llàstima. Potser llegir-lo no li hagués canviat la vida, però s'hauria adonat que la literatura no sempre és aquell exercici ociós i confortable, com passa ara sovint, que a vegades és una hòstia que et gira la cara i que t'esbatana els ulls fins fer-los saltar de les òrbites, i que hi ha tipus que, encara que els Tur i Ramallo brètols i arrogants mai no arribin a saber qui són, resulten imprescindibles per entendre alguna cosa de la miserable i bella, confusa i lluminosa, condició humana. Als matins tenia un humor fosc, em deia un parent d'en Bonet. És la puta vida, li responia jo.

9/11/17

Casa de la filo

Com que el pensament és essencial en la construcció de totes les persones, a Romainville, 23 mil veïns a la banlieue parisenca, han creat la Casa de la Filosofia; perquè tothom pugui aprendre a pensar per si mateix. És el que diu en Mathieu, un nen de 8 anys que va als tallers-filo extraescolars: “Tothom te un món, quan pensa”. I els adults també s’exerciten en el propi pensament als cafès, cinema o xerrades-filo. És traslladar l’espectacle TV Merlí a la realitat de la vida de cada dia.
Aquí encara n’hem d’aprendre molt a pensar. I, ves per on, aquesta pot ser una molt bona lliçó. Una altra cosa és que ho vulguem; prou que es veu. A falta de Casa de la Filo, i abans no l’acabin de treure del programa educatiu (no fos que ens adoctrinin), hi ha un altre destacat projecte francès per pensar (ai las!), que val la pena citar, el de l’escriptor Frédéric Pajak. Del seu gènere en podríem dir assaig gràfic. Textos i il·lustracions que, emmirallant-se, creen un discurs que tracta un tema des de la subjectivitat, d’una manera pròxima a la reflexió filosòfica. Ja te el premi Michel Dentan (el més importat a Suïssa), el Médicis i el que li atorguen milers de lectors. Des de 2012 Pajak s’ha embarcat en el Manifest incert, del qual ja se n’han publicat 6 volums. Aquí, Errata Naturae publica ja el segon. Walter Benjamin i André Breton al París d’entreguerres. L’ensorrament d’un món de llum i l’adveniment d’un d’ombres gens preparat per crear el nou món. Un llibre que situa el lector entre la nostàlgia agredolça i l’horror més amarg. Una contradicció que es visualitza en 150 esclatants dibuixos. Una moderna forma de pensar per a construir-nos el nostre propi món. Ens cal.

2/11/17

Reparació

La crisi i les retallades van deixar la creació cultural catalana, la producció i difusió, molt tocades. Ara, que començaven a recuperar un cert to, l’actuació autoenganyosament ingènua d’uns (diu Santi Vila), i la resposta autoritària dels altres, ha tornat la cultura a les catacumbes. Com en sortirem, si és que hi ha intenció de que la cultura pugui sortir del forat om l’han enviada?
Un amic, pedagog i escriptor, em deia que s’ha expatriat dins de casa. Jo us escric des de París, on m'he refugiat un temps per posar distància emocional amb el merder i poder-me concentrar en la feina. I no ho he fet pas per cap heroïcitat autoenganyosa a l’estil d'en Vila, que quan era conseller no parlava d’autoenganys ni d’ingenuïtats.
“Pots fundar una nova generació perduda, com Hemingway i companyia”, em deia l’amic reclòs. Fa gràcia, però no és això. Jo vull escriure i publicar amb normalitat en la meva llengua i a Catalunya. Ho vinc fent de fa anys, en tinc dret, i no hi penso renunciar.
El director del Instituto de Industrias Culturales y del Libro, Óscar Sáenz de Santamaría, ja ha parlat amb algun dels directors de cultura. I? Farà que la gent torni a comprar llibres, a anar al cine, als concerts i al teatre? Com? Quan? (fen tard). Hi van pensar els suposats ingenus que prometien el parnàs? Suposo que avui a cap d’ells el tema els preocupa. Però a mi i a molta més gent, si. Per això els exigeixo a tots la immediata reparació en tots els aspectes del paper central que la cultura ha de tenir en la societat. Que hi posin diners, que facilitin l’assossegament, que acceptin l’excepcionalitat de la cultura i tot el que això comporta, i que després desapareguin tots i ens deixin fer. I prou.

26/10/17

Ara que trona

Alguns espais radiofònics de gran audiència preparen especials culturals. La tele dedica minuts d'informatius a cultura com feia temps que no passava. No hi ha presentació de llibre, estrena de teatre o inauguració d'art on no hi hagi algú que digui nicieses com "La cultura és ara un parèntesi de calma i serenor". Després de mesos de reclamar adhesions indestructibles, i de titllar de tebi, com a mínim, a tothom qui gosa pensar per si mateix, ara que van maldades tothom se'n recorda de la cultura. Ve-t'ho aquí. És clar que sempre hi ha algun mitjà amb ínfules que recomana llibres per desconnectar, i no te ni la delicadesa d'incloure'n un de català.
Parlava aquest matí amb un admirat col·lega que m'advertia: "lleparem". I lleparem, si. I el més trist és que gent com ell, que des dels anys cinquanta va decidir d'escriure en català, lleparà tant o més: per part d'uns que no li perdonaran l'actitud crítica, i per part dels altres que el maltractaran pel simple fet d'escriure en català; una decisió molt més arriscada en tots els sentits que firmar un manifest o penjar una estelada. Per què ara mateix, per força gent, el fet d'escriure en català, pot ser un indici criminal i fins i tot sediciós. Em va passar a mi fa un temps en una tertúlia de ràdio per part d'una ex redactora d'aquest diari. Per si de cas, ja no vaig a tertúlies. No m'agrada que em facin servir de ninot de barraca de fira.
De fet ja estem llepant, els de la cultura. Les vendes de llibres han caigut, d'entrades de cinema i teatre se'n venen menys, i hi ha tipus que anul·len concerts perquè si. I, a més, ara encara haurem de salvar el país del patac que s'acosta. Els trons fa temps que se senten.

25/10/17

La moto del Pijoaparte

(recensió simulada)

-He vingut caminant, i estic ofegat de calor, -vaig dir tot saludant en Jordi, que havia arribat uns minuts abans que jo a la nostra cita al cafè de la Laie. Era una salutació en la qual anava implícit un tema de conversa. En temps de convulsió com aquells jo intentava fer dels passeigs urbans un exercici forçat de comprensió de la realitat a còpia d'amarar-me dels elements que habiten la ciutat: el soroll dels automòbils, els retalls de converses capturats al vent, els rètols lluminosos, la publicitat, els turistes. Però no n'hi havia prou.
-No entenc res. Estic col·lapsat. Em sento incapaç d'ordenar les idees, de construir un argument lògic.
La resposta del meu amic, que movia la cullereta del cafè d'esma mentre m'escoltava, encara em va deixar més confús: -Voltar per Barcelona no t'ajudarà. La ciutat ha fugit de la seva realitat fa molt de temps.
-Al contrari, tinc la sensació que la realitat corre per les voreres més de pressa que jo i m'atropella; és com un malson angoixant, creu-me.
-Això que em dius és impossible, fes-t'ho mirar (tots ens ho haurem de fer mirar quan aquest desori acabi, va postil·lar). Aquest daltabaix t'està afectant massa. Quan ens acomiadem agafa un taxi per tornar a casa, però que no hi vagi pel dret. Demana-li que hi vagi fent una volta. I tu, enganxa el nas als vidres i mira tot el que passa a fora, però no baixis la finestreta, deixa que la ràdio ofegui qualsevol remor externa. Havent dinat fes una becaina i, quan despertis, pensa en el que has vist i en la relació que hi ha amb la realitat.
El taxista va estar encantat de vagar sense rumb amb el taxímetre en marxa. Vam pujar per Passeig de Sant Joan i, per Pi i Maragall i la Ronda del Guinardó, vam desembocar al Passeig Maragall. Va ser a l'alçada del carrer Llobregós quan se'm va acudir la idea: -Giri a l'esquerra, sisplau. I després del mercat a l'esquerra un altre cop.
Des del tauró amb bitllets de banc per escates que va pintar fa anys un grafiter, amb el bar Delícias a tocar (un supervivent gràcies a les obres de Juan Marsé), i la ciutat als peus, vaig pensar que la realitat seria tangible, que la podria abraçar i que, amb tota ella xopant-me la roba, la pell i els llavis, seria capaç d'entendre d'alguna manera aquella antiga ciutat que es construïa i es destruïa vertiginosament cada dia a cop de riuades d'estrangers, maregasses de manifestants, protestes veïnals o declaracions polítiques d'una mústia solemnitat.
Vaig pensar en deixar el taxi i baixar caminant la carretera del Carmel, tal i com havia fet el Pijoaparte la revetlla de Sant Joan de 1956. Però l'escampall d'autobusos, i les onades de gent anant i venint del parc Güell xumant begudes ensucrades, fent-se selfies o seguint una margarida de plàstic com si fos l'estel de Natzaret, em van fer desistir: definitivament Barcelona havia desaparegut xuclada per un temporal que l'havia convertit en un reflex enganyós de si mateixa, en un simulacre.
El Pijoaparte mai no hauria robat una moto en una plaça com l'actual de Sanllehy, més semblant a un monyó que a un indret viu.
Vaig demanar al xofer que em portés a casa pel camí més recte possible i, fatigat pel trasbals, vaig adormir-me amb un son lleu i torbat, d'aquells que encara et deixen més baldat. El meu amic Jordi tenia raó: la ciutat vivia fora de tota realitat. I el pitjor era que, en el seu nou i descarnat miratge, no era el paradís vital i cultural que la propaganda oficial ens volia vendre, ni tan sols la capital d'un hipotètic futur estat parnassià, sinó a penes la visió grotesca d'un manyoc desordenat de vides reflectides en un mirall còncau-convex del Tibidabo. La imatge falsa d'una societat diversa que presumeix d'haver-se fet homogènia, però que, si es mira una mica a fons, es veu que només és un extravagant esperpent del que voldria ser.
El més trist és que la majoria de ciutadans semblen encantats de viure en aquesta ficció; essent simples espectadors d'una funció que, a còpia de representar-se cada dia en tots els àmbits de la vida, i de comptar amb el consens de les forces polítiques, els mitjans de comunicació i altres poders, han acabat considerant l'autèntica i fidel, la substantivitat objectiva de la Barcelona d'avui. La ciutat que no existeix més que en el reflex del mirall.
-No sé si és morta, però és una deformació tragicòmica del que sempre havíem cregut que havia de ser, -li dic al meu amic en un matí d'una calma inusitada (potser per l'hora), a la terrassa del mateix cafè de la Laie on quedem sempre.
-I no t'has aturat a pensar en fins a quin punt tu i jo no som més que simples bufons d'aquesta caricatura?
Allò em va deixar tocat. Era la pregunta que no em volia fer, i tenia l'esperança que el meu amic m'ajudés a treure-me-la del cap. Robert Walser no hauria passejat per una ciutat com aquella, hauria estat un deambular pobre, vulgar; banalment tumultuós. Si la ciutat ha fugit de la seva realitat, de què serveixen les ciutats? Quin sentit té la convivència? Vaig pensar en aquelles ciutats americanes que havia vist a Utah o Arizona  i em vaig esgarrifar. Buides, nues, amb els carrers fumigats cada matí per guàrdies de seguretat i la vida arraconada als centes comercials, allò no eren ciutats, eren espectres.
-L'escenari predilecte per a l'histrionisme que domina la vida, -va dir en Jordi tot fent el darrer glop del seu cafè amarg i intens.
La vorera de Pau Claris era plena de motos. En un altre temps me les hauria mirat, i fins i tot hauria somiat amb conduir-ne una de molt potent.

24/10/17

La sinfonía de color de Vila-Grau

En 1999 Joan Vila-Grau recibió el encargo de su vida: crear los vitrales de la Sagrada Familia. La sala Parés expone ahora las acuarelas del proceso de este trabajo ingente, compendio de toda una vida.

Una de les acuarel·les que es poden veure a la Sala Parés
Tras cincuenta años dedicados al vitral, con obras en las Llars Mundet (1963), la Caixa d'Estalvis de Sabadell y las Cavas Codorniu (1970), el Orfeó de Gràcia (1978) o la Fundació Pau Casals (1980), además de Madrid, Granada, Cincinati o Corrientes, Joan Vila-Grau (Barcelona 1932), pintor y miembro de una saga dedicada al arte, es consciente de que no habría podido enfrentarse al reto que le propuso la Fundación Junta Constructora del Templo Expiatorio si no viniera trabajando este arte desde 1950: "Soy consciente de la enormidad del encargo. No me he podido desconcentrar ni un minuto, porqué todo el conjunto de vitrales son una melodía de luz que jamás podía perder. He tenido toda esa enormidad siempre en la cabeza para poder realizar un trabajo unitario. La verdad es que durante estos más de diecisiete años no me he sentido atraído por nada que no fuera la Sagrada Família".
El resultado puede verse hasta el 3 de diciembre en la Sala Parés, donde había expuesto hace veinte años, poco antes de recibir el encargo. Se trata de 61 acuarelas, "he hecho los bocetos con acuarela porqué, al ser acuosa, deja pasar la luz, como un vitral" que muestran las diferentes secuencias del proceso. "Cada ventanal es una unidad; y yo, a la vez, he pensado en todos como una gran obra unitaria. Para ello he seguido los criterios que fijó Gaudí, pero trabajando siempre con absoluta libertad creativa".

Las acuarelas están ordenadas de levante a poniente, siguiendo el recorrido del sol, para mostrar ese deseado sentido unitario, porqué toda la Sagrada Família ha de ser una "sinfonía de color", según había dicho Gaudí. Para ello los vitrales de levante son de colores claros y tiernos, mientras que los de poniente son intensos, rojos y anaranjados. También se han preservado los criterios gaudinianos sobre la intensidad de la luz. El arquitecto sostenía que los vitrales más altos debían ser incoloros, y tendrían que ir ganando intensidad según descendían. "Todo lo he hecho procurando no imitar a Gaudí. Este era el peligro. He pensado en todo momento como enfocaría él, ahora y aquí, los vitrales. No en los que hizo."
Pero no solo de cristal y color vive el vitral. "El color es estático", dice Vila-Grau en un discurso artístico e intelectual que seduce a los presentes, "son los plomos, los que marcan el ritmo de la composición, el dinamismo". Cuando pide disculpas por el supuesto espesor de la exposición, todos le pedimos más detalles, más arte. "Se me olvidaba. Los vitrales llevan un cristal protector de las agresiones meteorológicas, sobretodo del viento. A las alturas de la Sagrada Família el viento es muy peligroso".
Los únicos vitrales que no serán de Vila-Grau corresponden a una prueba que hizo el arquitecto Isidre Puig Boada en la Façana del Naixement, usando hormigón en lugar de plomo, y a los de la cripta, que realizó el propio Gaudí y que Eusebi Vila Delclòs, su hijo, ha restaurado.
A principios de los años ochenta el vitral era un arte en vías de extinción. Se destruían vitrales sin contemplación, sin que la administración hiciera nada y la comunidad artística bien poco. Fue entonces cuando Joan Vila-Grau y el crítico Paco Rodón escribieron Els vitrallers de la Bacelona modernista. El libro fijó las bases de la recuperación de este arte, y de un proceso de catalogación, conservación y rehabilitación, que Vila-Grau reconoce que ha sido un vocabulario fundamental para realizar el proyecto de la Sagrada Família.
El carácter ingente de la obra dejó una fuerte sensación de vacío al artista, pero Vila-Grau no piensa en jubilarse: "Claro que he tenido una sensación de desconcierto, pero sigo trabajando. Ahora estoy pensando un libro que no va a ser la historia de los vitrales, sino la historia que yo he vivido con los vitrales y los vidrieros".

19/10/17

De revolucions

Mentre Europa es dessagnava en una guerra que li va canviar la fesomia, a Zuric Lenin, Joyce y Tzara es preparaven per afrontar tres revolucions que van capgirar per sempre la política i la cultura europees: Lenin portant la dictadura del proletariat a la vella Rússia assotada per la guerra, Tzara subvertint la tradició poètica i enderrocant l'estatus simbolista de la metàfora, i Joyce modelant una nova literatura que posa en qüestió els clàssics i tot l'escrit abans de 1914. Són tres revolucions filles de la guerra i que potser no haurien quallat en pau, però que són un dels llegats històrics del conflicte.
L'Agustí Pons, periodista dels que ja no en queden, escriptor, lliberal de quan no volia dir neocon, savi i mestre de tota una generació de periodistes culturals, descriu nítidament la imatge d'aquell temps a 'Zuric 1917. Lenin, Joyce i Tzara', una crònica argumental sobre l'època que va canviar el segle XX i quina influència perdura fins avui. Un llibre que ajuda a pensar críticament les revolucions contemporànies bo i complementant-lo amb l'anterior, '1914-2014. Per entendre l'Europa del segle XX'.
En aquesta línia 'Radicals lliures', proper llibre d'en Vicenç Altaió, serà una interpretació radical de la revolta estètica com a reactiu de la política. Ara que les revoltes bandegen la cultura crítica i només accepten adhesions indelebles, els dos autors demostren com una i altra no són diferents si interactuen amb un model total de vida, com el de Lenin, Joyce i Tzara, dels quals parla en Pons, o de Barthes, Focault i d'altres dels que parla l'Altaió. En revoltes de classe mitjana, on tothom hi te coses a perdre, art i política, radicalment vitals, no hi caben.