22/9/17

L’1 d’octubre els escriptors també votarem

Som escriptors. Treballem amb la paraula per mirar d'expressar-nos i de
construir imatges en què ens puguem reconèixer i en què es reconeguin els
lectors. El nostre repte és aquest, i fer-ho tan bé com en siguem capaços, i
això vol dir també amb la màxima llibertat. Per això tot sovint som entre els
primers que reclamen i vetllen per la llibertat d'expressió.
Ara en torna a ser l'hora. Som a les portes de l'1 d'octubre i el govern de
Catalunya ha emplaçat la ciutadania a expressar, en referèndum, si vol que
el país sigui un estat independent en forma de república o continuï essent
una comunitat autònoma espanyola. A nosaltres, en tant que escriptors,
aquesta crida ens interpel·la com a la majoria de conciutadans.
Però encara ens interpel·la més, si és possible, des del moment que
constatem com hi estan reaccionant tots els ressorts de l'estat espanyol. La
seva resposta —hiperbòlica, entotsolada, d'un hiperlegalisme histriònic, d'un
supremacisme arnat— va començar per fer impossible el debat polític serè. I
ara ja atempta sense escrúpols contra la llibertat d'expressió i altres drets
fonamentals.
No podem acceptar que s'escorcollin impremtes i mitjans de comunicació,
que es prohibeixin actes públics, que s'intimidi els qui treballen perquè tots
els ciutadans puguem decidir el nostre futur col·lectiu. Per això cridem a
participar en el referèndum del pròxim diumenge 1 d'octubre. Que cadascú
voti el que vulgui. Però que no hi falti. Perquè ara mateix el que hi ha en joc
no és només el futur del país. Ens hi juguem també la llibertat d'expressió, la
dignitat de ser ciutadans de ple dret.
Per tot això els escriptors votarem.

21/9/17

Estat de guerra

Llibertat d'expressió
llibertat d'impressió
llibertat d'opinió
llibertat de reunió
Avui, a Catalunya, el govern espanyol vulnera tots aquests drets fonamentals.

Libertad de expresión
libertad de impresión
libertad de opinión
libertad de reunión
Hoy, en Catalunya, en gobierno español vulnera todos estos derechos fundamentales.

Freedom of expression
freedom of print
freedom of opinion
freedom of assembly
Today, in Catalonia, the spanish government violates all these fundamental rights.



La llei marcial o estat de guerra és una situació d'excepció en l'aplicació de les normes legals ordinàries d'un estat, normalment regulat a la seva constitució, en la qual s'atorguen facultats extraordinàries a les forces armades o a la policia pel que fa a l'administració de justícia i el manteniment de l'ordre públic. Casos usuals d'aplicació de la llei marcial són la guerra o les revoltes.
En aquest sentit, la llei marcial s'imposa quan és necessari donar suport a les activitats d'autoritats i organitzacions militars. Això es produeix quan hi ha necessitats considerades com a «urgents» pel govern de l'estat, en les quals les institucions ordinàries de justícia no funcionen o bé es consideren lentes o febles per mantenir el control de la nova situació. L'objectiu teòric de la llei marcial és preservar l'ordre durant una situació extraordinària o d'emergència.
En general, la llei marcial implica una limitació i suspensió de determinats drets que l'ordenació legal garanteix a l'individu, a més d'aplicar processos sumaris en els judicis i càstigs severs superiors als que s'imposen en situacions normals. En molts casos de llei marcial, entra en vigor la pena de mort per a determinats crims, en estats que l'han abolit en l'ordenament legal ordinari.
La Constitució Espanyola de 1978 no preveu aquesta situació d'excepció. (de la Viquipèdia)

Gratadora de caps

L'Anna Guitart és una periodista que potser coneixereu pels espais de llibres que ha fet al programa Tria 33. Lluny del ditirambe, però sense atorgar-se tampoc un rol de crítica que no casa amb l'espectacle televisiu, amb els seus comentaris l'Anna ha estimulat la lectura i il·luminat els llibres que ha seleccionat per acostar als lectors. Una fórmula tan senzilla com atractiva. Si parlo en passat perquè el Tria 33 ha desaparegut. Ara fa un espai de llibres al magazín del matí, i es veu que farà un programa de llibres amb data de caducitat: de gener a abril.
Així com en altres temes TV3 sempre ha trobat la fórmula per compaginar qualitat, entreteniment i audiència, amb els llibres te mala peça al teler. Les successives fórmules que ha provat han patit tots els mals (pressupost, horari, disseny de producció...), i han tingut una vida breu i esllanguida. Es clar que potser no havien trobat la persona capaç d'atraure l'espectador amb grapa, mesclant idees i capacitat seductora. Crec que l'Anna Guitart és la professional que busquen.
Conservo fresc el record de la visita de Bernard Pivot per commemorar els 75 anys de la llibreria Jaimes. Barrejant autobiografia, lectures, escriptors i televisió, va fer un monòleg sobre com els llibres fan brillar les nostres tristes vides. La dissertació es va dir Souvenirs d'un gratteur de têtes, i us asseguro que, tothom qui no tingués el cap tancat amb balda sectària, va sortir del Romea amb l'esperit somogut. L'Anna pot ser la gratadora de caps que li cal a TV3 per fer un programa de llibres eficaç, entretingut, rigorós i televisiu, és clar. I que remeni l'ànima de l'audiència; que és clau per què un programa de llibres funcioni.

15/9/17

Oh, bebè. Què he fet?

(ficció crítica)

“Helen, jo sé que realment no ho volies fer això. Jo també ho sento”, va dir Lee Morgan a la seva dona després que aquesta li disparés un tret mortal al pit. Afeccionat al jazz com soc, fa temps que penso en aquest fet i, per molt que el desmunto -infidelitats, discussions, drogues, sexe, nit, jazz-, no aconsegueixo trobar-hi el sentit immanent que probablement té: al cap i a la fi, la seva dona va ser l’única persona que va ajudar el trompetista a superar l’addicció a l’heroïna.
L’estúpida mort damunt la moqueta de l’Slug’s Saloon d’un artista que estava canviant les formes modernes de la música popular (es reconeix que The Sidewinder és un dels discos més influents del segle XX, i no només del jazz), després d’haver superat un dur pas per l’heroïna que el va tenir dos anys apartat de l’escenari, és com una metàfora del tràgic xoc entre la brutal realitat de l’existència i les formes ordenades i comprensibles amb què la cultura i els mitjans de comunicació aspiren a representar la vida. Si el món ha perdut tota mena de sentit que faciliti el relat coherent, potser estem abocats al fracàs col·lectiu: és impossible explicar quelcom que, en la seva realitat profunda, no té cap estructura discursiva.
Així, la mort del gran trompetista a mans de la persona que més el va ajudar a ser genial (i el penediment mutu final), trenca el sentit dels fets que ens hem atorgat al llarg de segles per entendre les coses, i s’instal·la en una negació de la narració com a instrument d’ordenació de la vida. Si la realitat és tan feroç que esclata pels aires en milers de bocins en forma de micro-relats incoherents, com progressar fins trobar el sentit al tràgic fet que, el febrer de 1972, va dur Lee Morgan a dessagnar-se al peu de l’escenari on estava a punt de fer el segon passi de la vetllada?
Cap a on anem, si som incapaços de reconstruir aquesta existència que se’ns presenta agressora i fer-ne un nou relat que ordeni la salvatgia?
Cap a l’heroïna, la indolència. El vague somieig d’una realitat amable i sense ansietat que porti melodies agradables que ens atordeixin prou per a veure passar la vida des de la pantalla? Convertir-nos per fi en l’espectador sense maldecaps que, discretament, volem ser.
Viure permanentment en el simulacre de Jean Baudrillard?
Però és precisament ara que la realitat ha destruït el model realista de relat (que ha explicat la història moderna) fins a fer incomprensible el món d’avui, que la narrativitat s’imposa amb força per damunt de les closques pelades dels cretins. Davant la impossibilitat de refer el vell ordre construït per la cultura, enfront de la ceguesa i la niciesa, ja no té sentit parlar sobre les coses fent els meandres necessaris per no ferir la susceptibilitat del poder opiaci. La narració, ara, explica les coses per si mateixes.
I perdó per disparar-te, Lee.


Dues a la Setmana




Rai Ferrer, dibujante del colectivo Onomatopeya

Con el nombre de Onomatopeya, por la representación de los sonidos naturales de uso habitual en los tebeos, Luís Díaz, Josep Solá y Rai Ferrer formaron un colectivo de cómic y ilustración. Una mañana se subieron a un 600 y se fueron a Madrid a mostrar sus dibujos. Tenían la idea de hacer una serie sobre la historia de España contada desde la óptica anarquista. Pero tuvieron la mala suerte de llegar en pleno colapso por el asesinato de los abogados laboralistas de Atocha y nadie les hizo ni caso. Enero de 1977, los meses más oscuros de la Transición. El país no daba para más.
En Barcelona tuvieron más suerte y colocaron la idea en Por Favor: Tiempo de estampas, se llamó, pero dibujaron a Millán-Astray en plan chulesco, y los denunció la Legión por injurias al ejército y casi van a parar a la Modelo. España seguía sin dar para más, pero los Onomatopeya contribuyeron a que la historieta y la lustración formaran parte del relato cultural de la época. Rai Ferrer (Manciles, Burgos, 1942), uno de sus miembros, falleció ayer en Barcelona a los 75 años.
Ferrer se trasladó a Barcelona con su familia de pequeño, y de jovenzuelo entró a trabajar en la editorial Bruguera haciendo recados. Aquello la permitió conocer a los autores de la historietas, pero hacer paquetes y traer cafés no era lo suyo: "así no me haría dibujante nunca", o sea que se largó a la editorial Marco hasta que la mili lo mandó a Lleida. Estando en el ejército leyó todo lo que pudo y hizo un periódico mural con dibujos, poemas y letras de canciones de los Sírex que el cura castrense rompía cada mañana; pero la suerte estaba echada.
De vuelta a casa se enteró de que en Argos necesitaban un director y ni se lo pensó. Así nació la revisa Strong, que creó junto a Miquel Agustí. Fueron 90 números y 3 extras (entre 1969 y 1971) que dignificaron la historieta gráfica, la internacionalizaron y le dieron un tono moderno y cosmopolita dando a conocer historias como Lucky Luke, Spirou los Pitufos (que en catalán ya publicaba Cavall Fort) o Gastón el Gafe, y autores locales como Jan con su Don Talarico. A pesard e su vida breve, Strong ha marcado a más de una generación de lectores, dibujantes y escritores; labró camino. El tebeo se hizo cómic, y los teóricos de la comunicación comenzaron a escribir sobre ello.
Después fundaron Onomatopeya. En 1975 comenzaron a dibujar ya a la Pasionaria y a Durruti, convertidos en personajes, no por militancia (Ferrer no tuvo jamás carnet de nada). Tras el convulso final del colectivo a manos de la Legión, Rai escribió un par de novelas y, en 1985, realizó el libro que había estado incubando desde que su madre le contó que había visto el entierro del líder anarquista Buenaventura Durruti, en 1936. 'Durruti 1896-1936', prologado por enrique Tierno Galván, y con dibujos realizados a partir de archivos gráficos, fue un éxito sonado; el mayor de la narración gráfica española en muchos años.
'Cien españoles de la razón y la espada', biografías, poemas e ilustraciones con las que construyó un relato sobre la historia de la República y la Guerra Civil y 'Vientos del pueblo', la historia ilustrada de la CNT en su centenario, junto a Calros Azagra, fueron algunos de sus siguientes títulos más reconocidos que fue creando mientras escribía críticas y artículos para Diario 16 o Diari de Barcelona. Dejó un guión para una historia de España que ilustrará Azagra.
Este viernes, a les 17.45 en el tanatorio de les Corts, se oficiará el funeral por Rai Ferrer.

Pobles arty

El mainstream sosté que tots els centres artístics importants són a Barcelona. Atrauen turistes, diners i grans exposicions...
Tots no! hi ha una colla de pobles que tenen museus i fundacions d'un gran valor cultural, però no els coneixeu. És la Catalunya arty.

Guinovart al Celler Mas Blanc i Jové de la Pobla de Cérvoles

Off Barcelona: art i museus

A Penelles són menys de 500 veïns, i fan un festival de streetart que deixa més graffitis que habitants. A Agramunt hi ha la Casa de la Poesia Visual i l'Espai Guinovart, al Vendrell la Fundació Apel·les Fenosa... No tot l’art és a Barcelona.

Vista interior de la Fundació Apel·les Fenosa, al Vendrel


"Volia tenir un poble", em deia algú tan barceloní com en Daniel Giralt Miracle en cedir la seva col·lecció d'art al museu de Valls, "per contribuir a desplegar la cultura artística a tot el territori, tal i com vaig aprendre del conseller Max Cahner". Però des de 1980 ha plogut, i de l'ideari del pioner del Departament de Cultura de la Generalitat, malauradament no en queda gran cosa. Ara be, hi ha una colla artistes de primera magnitud que van entendre que l'art no només ha d'estar a Barcelona (que, expositivament parlant, potser tampoc no els va tractar massa be), i gràcies a ells i a iniciatives ben diverses, l'art s'escampa per tot Catalunya. El problema és que vostè no ho sap, perquè els mitjans de comunicació i la crítica entesa, sempre tant emmirallats en el cosmopolitisme capitalí, en parlen poc o gens.
L'any 1924 Picasso va apadrinar la primera exposició a París de l'escultor Apel·les Fenosa (1899-1988). Prologada per Max Jacob, l'obra de Fenosa va inspirar alguns dels poetes representatius de l'època, de Paul Eluard i Jean Cocteau a Carles Riba o Henry Michaux. El 1957 Fenosa va adquirir un gran casal del segle XVI al centre del Vendrell i avui és la seu de la fundació del seu nom, que dirigeix en Josep Miquel García, ex cap del servei d'arts plàstiques de la Generalitat i un expert en les avantguardes europees. L'exposició 'Coco Chanel, Apel·les Fenosa i el ballet Baccanhale', que es pot visitar actualment, és una bona mostra de com es difon l'obra de l'artista posant-la en diàleg amb el seu temps. La fundació ha rebut enguany el Premi Nacional de Cultura. I si, en sortir de la fundació, baixeu a mar i visiteu la Fundació-Museu Pau Casals, a Sant Salvador, haureu fet una excursió artística que ni us imaginàveu. No és endebades què, referint-se al mestre, Kennedy va dir: "el treball dels artistes roman com a símbol de la llibertat humana".
Quan el franquista Servicio Nacional de Regiones Devastadas va aixecar un mercat a Agramunt, en un solar on hi havia hagut un convent, ningú no s'imaginava que l'edifici acabaria essent un museu d'art. Paradoxes de la vida, el juliol de 1994 es va inaugurar la Fundació espai Guinovart, un centre impulsat pel propi artista, que combina la promoció i creació d'art contemporani i l'exposició i difusió de la seva obra. Obra, per cert, que aconsegueix la màxima potencia expressiva en tant que conceptualitza el territori agramuntí on hi va viure llargues temporades; o sigui: connectada a la terra per projectar-se al global. Per entendre-ho millor, visiteu l'exposició 'Cos, percepció i resistència' fins el 18 de febrer proper. Però no entendreu del tot la personalitat d'aquesta vila sense veure la Fundació Lo Pardal, Casa de la poesia visual, creada per l'escriptor i farmacèutic Guillem Viladot el 1991. És el primer espai dedicat a aquestes arts de l'estat. Condemnat el 1956 per un article sobre Alberti, Viladot va ser pioner de la poesia concreta i la visual.


La vocació artística d'Agramunt es projecta entre vinyes enllà del seu terme a Mas Blanc i Jové, a la Pobla de Cérvoles. L'any 2006 es va inaugurar aquest celler de la D.O. Costers de Segre impulsat per agramuntins. Guinovart va imaginar un museu a l'aire lliure que fusionés terra, art i vi. El resultat són unes vinyes esquitxades amb obres d'ell mateix, de Carles Santos, d'Esteve Casanovas, de Susana Solano, de Joan Brossa o de Frederic Amat, de Gregorio Iglesias, D'Assumpció Mateu i la darrera, una gran campana de Dongda, abans Zush.
Modest Cuixart, membre fundador de Dau al Set, després d'una etapa parisenca i de l'època informalista, es va establir a Palafrugell el 1971. La casa, on va acollir Josep Pla, i el taller, on va aprofundir en una creativa etapa de figuració lírica i barroca, són avui seu de la Fundació que du el seu nom i que promou la seva obra i l'estudi de l'època: informalisme, Dau al Set, els istmes dels 60 i les aportacions que van fer a l'art. A més, el taller està obert al públic amb finalitats educatives (viure una experiència al laboratori Cuixart és tota una immersió en art), i promou també a joves artistes. La Fundació te un fons del pintor, sobretot de l'època figurativa i dels 90. Famílies i escoles tenen el seu lloc arty aquí.
I després de la Fundació Cuixart, s'escau una visita a la Fundació Josep Pla (fins el dia 22 podeu visitar l'exposició Mig Europa cau, sobre Pla i la Gran Guerra), un centre impulsat pel propi escriptor en cedir la seva biblioteca i fons documental el 1973; el gran centre d'estudis planians. I després passar per la seu que la Fundació Vila-Casas (creada el 1986 per l'empresari) dedica a l'escultura contemporània en una de les naus de l'antiga fàbrica can Mario, on hi ha també el museu del Suro. Si a aquesta xarxa hi afegim una biblioteca de les més actives de Catalunya, on han inventat el concepte d'art en préstec (arteca), us podeu fer una idea de l'empenta artística de la vila.
Abans de canviar de paradigma, aturem-nos encara a la fundació Tharrats, a Pineda de Mar. Joan Josep Tharrats, un altre dels pares de Dau al Set, va tenir una estreta relació amb la vila maresmenca. Tant, que l'any 1991 li va cedir tota la seva obra gràfica i més de 500 peces de la seva col·lecció. Des de 2006 l'espai de can Comas acull una de les poques fundacions destinades a l'art gràfic, amb obra de Tàpies, Dalí, Miró, Clavé, Subirachs, Ràfols, Perejaume, Hamilton, Amat... i una bona col·lecció de llibres de bibliòfil.


Amb menys de 500 habitants, el poble de Penelles te més grafitis que carrers. "El projecte busca donar vida a un petit poble que no te visitants", diu l'alcalde Eloi Bergós. A falta d'un artista reconegut que s'hi hagi enamorat, i de pressupost per fer un museu, aquest poblet de la Noguera s'ha convertit tot ell en un museu a l'aire lliure. Gràcies a l'impuls de dues empreses locals i a l'apadrinament del consistori, Penelles és un referent estatal de l'streetart. Amb dues exitoses edicions, el Festival Gargar (el grall que fa la ganga, una au en extinció), porta una nodrida representació de grafiters que converteixen parets de coberts i murs de granges en art, amb l'excel·lent acollida dels veïns. L'original i exitosa iniciativa ha estat ja seguida per Torrefarrera, que acaba de celebrar el primer festival. No tot l'art es veu a Barcelona.