Por de volar

Feia vent el diumenge; no tant com el dia abans al circuit, durant els entrenaments, però calia anar amb compte Per sort, l’aplom de la K 75 S a les llargues rectes de l’autopista em permetia mantenir sense problemes una velocitat prou alta per no ser avançat per la llopada de màquines que brunzien, grunyien, xisclaven i roncaven des del més endins dels seus motors. A cada peatge la riuada humana de pells negres i cascos acolorits retrunyia com una força tel·lúrica durant l’instant que els operaris trigaven en obrir les barreres. Era un rar diumenge en què les motos tenien el pas franc. El destí eren les curses del Superprestigio a Calafat: la concelebració massiva del ritual de la benzina cremada, la passió de la màquina i la vida veloç. Cantussejava ‘La Bamba’ mentre portava la BMW a més de 140 cap al circuit del mar. La vella cançó tornava a estar de moda gràcies a la versió de Los Lobos per a la banda sonora de la peli sobre la vida de Ritchie Valens, que s’havia estrenat feia poc.
Era el 18 d’octubre de 1987, i aquelles emocions mal contingudes presagiaven que el judici i la voluntat quedarien afectats pel que viuríem al circuit.
Aristòtil no va defraudar ningú aquell matí: la passió és una categoria de la substància, el que existeix per si mateix individualment. Damunt l’asfalt salat de mar i mestral, Joan Garriga va pilotar la Yamaha blanca i blava amb la facilitat dels herois de les antigues epopeies motociclistes d’adolescència: Jarno Saarinen, Phil Read, Chas Mortimer, Ago.... Amb aquell valor èpic va guanyar dues curses remuntant des del darrera, passant a l’un i a l’altre a qualsevol revolt de l‘estret circuit fins imposar-se al gran rival, Sito Pons, enmig del paroxisme dels aficionats. El Pac-Man del seu casc va polaritzar la voluntat del públic atapeït a la pelouse vers un únic sentiment: la passió.
Després d’aquella gesta no hi va haver presses per tornar a casa. L’autopista era un concert de salutacions a cop de clàxon. Els amics es retrobaven en alguna àrea de servei, es treien els cascs i s’abraçaven feliços d’haver viscut aquell dia. Havíem entès que el campionat del món de 250 cc de l'any següent seria patrimoni immaterial dels que havíem cridat fins la ronquera aquell diumenge, i que els prodigis d’aquells éssers divinitzats per l’horda humana que havia envaït la carretera de motos un matí ventós de tardor, formarien part de manera intrínseca de la llegenda de les seves vides. Allò que el temps magnifica i la desmemòria dilata.
Aquest 2015 el 18 d’octubre també cau en diumenge i a penes hi haurà algú corrent per l’asfalt de Calafat. No se sentirà cridòria, ni rugir de motors, ni aquella vella i coneguda olor de goma cremada, benzina i oli. El poema de les accions heroiques de joventut és ara un conte de la vora del foc entelat per desenganys i penes. La vida ens ha passat per damunt i ens ha trencat alguns ossos; la sotsobra de les passions ens fa pànic. Tenim por de volar. A alguns el brunzir de la moto encara ens emociona, però sempre amb l’angunia que, bressolats pel dolç murmuri, ens adormim i no despertem mai més.
Llavors penso en Renzo Pasolini, en Joey Dunlop o en Mingo Parés. Quan desperto és de nit i el llit és humit i amb olor d’herba. Dins el sac s’està confortable, o sigui que m’incorporo a penes traient el cap. Entre la sorollada miro al meu voltant i descobreixo que sóc al parterre que hi ha a l’interior del viratge del Museu Etnològic, a Montjuïc. És la nit més llarga de Juliol de 1985. Em frego els ulls, faig un glop de la cantimplora i miro el rellotge. Qui deu fer el relleu de les 3 de la matinada? Qui té el pols prou temperat per pilotar la Ducati 750 en aquest instant en què l’horitzó de la vida és una tènue ratlla negra sobre fons negre i a penes puntejada de llumets grogosos i vermells? Segons després passa a dos metres del meu jaç una tempesta greu de cavalls domada per un casc blau i groc: és en Min Grau. En Quique de Juan i en Joan Garriga descansaven. Havien caigut dissabte al matí en una cursa complementària i preferien no jugar-se-la a les hores més petites; ells, que estaven fets per al coratge, que no pensaven en res més, que no parlaven d’altra cosa cada cop que es trobaven al San Vicens de Sarrià.
Van guanyar, sí, com ja ho havien fet l’any anterior i com ho van tornar a fer, amb en Carles Cardús substituint De Juan, el desgraciat 1986, quan la nit va ser més llarga que mai, i ja no va ser de juliol, i el meu llit herbei era tan glaçat que la pena es va fer insuportable. Començava a aprendre que la fortitud en el sofriment dels herois, per molt que ens manllevin la voluntat fins convertir-la en passió, no és suficient per a viure.
Però quan l’èpica ha emmetzinat un cos jove mai no hi ha raó ni lògica capaces de contrarestar el dolç narcòtic. Encara avui em confesso un ionqui amb les venes inflamades per la velocitat i la ment embotada pel vent a la cara. En alguna cosa així pensava també fa vint-i-vuit anys quan, embotit en un autobús ronyós i ple de cossos suats i tan embriacs d’epopeies com el meu, i sota un sol que fonia les pedres, el setembre de 1987 anava de Madrid al circuit del Jarama. Com que el nombre d’addictes a la moto en un país de gent melancòlica com els lusitans era llavors gairebé inexistent, el gran premi de Portugal es corria a Espanya.
El 13 de setembre els responsables d’aquell gran premi fantasma s’aferraven a les despulles del desarrollisme per sobreviure: ni el circuit, vell, atrotinat i sense serveis adequats; ni l’organització, desbordada per la mala planificació; ni la incapacitat per entendre per què tanta gent havia anat a veure aquelles curses, van apaivagar un clam unànime: hi havia una generació de pilots joves i cosmopolites que empenyien per conquerir el seu lloc a la ment dels afeccionats. I aquests, tan cansats de la història en blanc i negre com ells, havien respost unànimement i amb il·lusió. Ni la terrible set que vaig passar al Jarama, amb baralles entre la gent per un bocí de gel dels bars, buits i sense begudes, ni aquell autobús brut i claustrofòbic, ni la pensió de mala mort del carrer de la Montera, a tocar de les ruïnes fumejants dels Almacenes Arias cremats uns dies abans, m’han fet desdir mai del moment en què vaig embarcar-me en aquella peripècia d’anar al circuit madrileny.
Perquè allà vaig veure començar el futur.
A l’erm del Jarama, mentre en Joan Garriga, que havia fet la pole però havia sortit malament, assetjava al propi Anton Mang, campió del món i amb vint anys més d’experiència que ell, vaig entendre que el relat de l’avenir que anhelàvem havia de tenir uns personatges principals amb tres condicions fonamentals: tremp, saviesa i risc. El contrari eren imatges ràncies de cavallers errants del No-Do, com semblava que havien volgut reproduir els organitzadors d’aquell penós gran premi.
Joan Garriga i Sito Pons tenien tot el que cal tenir per esdevenir protagonistes dels nous temps. Estaven cridats a ser deïtats paganes per a un existir que s’albirava lliure i modern; sense éssers suprems a qui calgui regraciar les almoines. I així els vam consagrar. Aquell dia ningú no tenia por de volar, encara. Al contrari: tots volàvem; per això vam baixar a Calafat fendint el vent de mestral i a tota metxa.
FOTO: Motociclismo
Sota l’ègida dels nous herois entronitzats, l’any 1988 vam viure perillosament. A falta de circuit les motos plegaven més que mai als revolts del Montseny. Unes quantes K i GS, una Metralla que es deixava trossos de l’escapament a cada revolt, una Yamaha XJ 650, dues XS 400 i una XT 500 Trail formaven l’estrafolària graella on tothom hi era benvingut, sempre i quan tingués la suficient fermesa d’ànima davant el perill dels cotxes, el guarda-rail i l’asfalt relliscós i gastat. Alguns venien de velles Impala, d'altres de les Ducati 24 hores i els més joves havíem llimat les planxes de les Vespa Primavera fins treure guspires de foc a l'asfalt. Era una escola de gas i calor. La resta anava a joc: jaquetes de pell comprades als tallers de les Rambles, texans, algun barbour i cascos pesants amb les pantalles tan ratllades i entelades que, de nit o amb pluja, obligaven a conduir d'oïda.
Hi havia colles amb unes pintes molt desmanegades, els diumenges en aquelles carreteres de gran premi: Arrabassada, Collformic, Sant Grau, on ens arriscàvem emulant l’estela fulgurant de Pons i Garriga.
Però a l’hora de les curses tothom era davant del televisor escoltant els comentaris de Valentín Requena.
En Sito Pons va fer dos segons al Japó i als EUA i va guanyar al Jarama. La seva ment calculadora i racional sabia que la millor manera de reeixir en la batalla i després perdurar en la memòria era dosificant les passions. Però a Jerez (Portugal, sic!), es va aixecar de nou el fort vendaval blanc i blau que havia batut el desert del Jarama i la pols calcària de Calafat l'any anterior. Garriga havia fet dues modestes classificacions al Japó i als EUA, però es va sobreposar fent segon al GP d'Espanya i guanyant al fals portuguès. Amb tres terceres places a Imola, Nürburgring i Salzburgring (darrera de Pons), es va plantar a Assen, la catedral, amb la intenció de posar la primera pedra per convertir-se en mite. Hi ho va fer. Tenia la moto més lenta (la resta eren Honda) i va haver de suportar veure des del darrera durant tota la cursa el duel entre Sito Pons i Dominique Sarron. A més, Jaques Cornú es burlava d'ell constantment. Anímicament era dur. Però tenia el seu lloc: l'entrada del darrer viratge a esquerra que hi ha abans de l’estrenyiment que precedeix a la recta de meta. Va forçar la frenada fins l'esgotament i va superar el suís amb netedat. Uns metres per davant, quasi no ho va veure, Sarron va tirar Pons. Ell va entrar guanyador i li va fer botifarra a Cornú, per riure's del nou líder del mundial, del mite nascut.
Joan Garriga va passar a ser un personatge absolut. Amb aquella cursa el pilot barceloní va passar a ser un element central de tot el sistema de narracions i creences que fonamenten la cultura popular de les motos. Joan Garriga es va convertir en un relat on el contingut i la història es barregen de forma indestriable fins convertir-se en representacions al·legòriques de tot un sistema de pensament i de fe.
Sito Pons va respondre amb dues victòries a Bèlgica i Iugoslàvia. Spa 1988 va ser la cursa de la seva vida en el circuit més vertiginós del món, amb revolts a fons en cinquena on es passava fregant el guarda-rail amb el casc; un indret mitològic. Aquell va ser l'escenari del duel definitiu amb el campió Anton Mang. El va vèncer en el seu terreny, tancant-se a la frenada i barrant-li el pas en l'acceleració. Mang tenia millor moto, Pons ambició i risc. L'estadi heroic havia quedat superat; el futur campió era ja una llegenda. A Honda ho van entendre.
En aquell moment, i gràcies a l'hipnòtic duel que escenificaven cada diumenge i que gràcies a les transmissions en directe per televisió els feia traspassar l'estadi humà, l'afició a les motos va assolir l'edat adulta, el cosmopolitisme i la modernitat que a penes uns mesos abans milers d'assedegats afeccionats els reclamaven cridant amb les seves goles seques al Jarama. El 1988, entre Assen i Spa, Joan Garriga i Vilaresau i Alfons Pons i Ezquerra es van convertir en explicació d'un fenomen de masses i llegat cultural a la vegada.
Entrava un juliol que feia preveure un estiu calorós: l'estiu perillós, el vaig anomenar en un article per al setmanari El Temps. En aquella època als mitjans de comunicació catalans generalistes no els interessaven gens les motos. Eren cosa del populatxo d'esports, juguesques de jovent amb poc seny; ells estaven per coses elevades com la política. Però en acabar la temporada Pons i Garriga van ser rebuts per l'alcalde Maragall i pel president Pujol. La plaça de Sant Jaume es va omplir de gent que corejava els seus noms, i el campió va anunciar als motards presents que el president de la Generalitat li havia confirmat que les obres per un nou circuit d'alta competició començarien al cap de pocs mesos. La premsa sàvia i descreguda va haver de parar atenció al temps nou que s'encetava.
Els grans temes de la mitologia: l'origen de l'univers, de les societats o dels costums i fets nacionals cabdals, s'havien acomplert. No hi havia dubte del caràcter llegendari dels dos personatges. Això sí, el sistema de creences que van crear va ser politeista. Els partidaris d'un rabiaven quan guanyava l'altre. I a Suècia, en ple ferragosto, els déus van descarregar tota la seva ira.
Pons arribava a Anderstorp sis punts per davant de Garriga, i la llarga recta a la zona del darrera del circuit afavoria la potència superior de la Honda. Però el de Yamaha va suplir la inferioritat tècnica amb valor i risc. Tot el que perdia a la recta ho havia de recuperar frenant més tard que la resta, tot Honda. L'únic pla possible era arribar en grup i atacar als darrers revolts que hi ha abans de meta: un estrenyiment i dos revolts a dreta. En Garriga va entrar primer al darrer viratge passant per fora i forçant a Pons a ajustar tant la frenada que va haver de cedir. Però en l'acceleració el d'Honda va tancar la traçada i es van tocar. Ell mateix va confessar que no el podia deixar passar; hi havia el campionat del món en joc. De cop l'estiu es va incendiar. Vells amics, partidaris d'un o l'altre, van deixar de saludar-se quan es creuaven per la carretera. Les cartes al director de les revistes treien guspires, les cerveses amb els col·legues eren discussions d'alt voltatge. La germanor motera es va trencar.
Però els éssers superiors no es queixen, demostren que ho són. A Brno, que exigeix una gran destresa de pilotatge, Garriga va vèncer. Però les curses de l'Argentina es van suspendre i va caure al Brasil. A igualtat de valor i de saviesa, la malastrugança d'un i la fortuna de l'altre van atorgar el ceptre a Sito Pons. El primer.
Però el títol ja no era el més important. La glòria no és en un diploma emmarcat ni en el llautó d'una copa; la glòria és ser protagonista en la narració popular d'uns fets sorprenents, insòlits, i impossibles de ser assolits per a la resta d'éssers humans. Així ho havia relatat l'any 1959 Ernest Hemingway a El verano peligroso. El premi Nobel havia assegurat que no tornaria a Espanya mentre manés Franco, però la revista Life li va oferir la possibilitat de convertir-se en narrador d'una epopeia, i ell no s'hi va saber negar.
Antonio Ordóñez i el seu cunyat Luís Miguel Dominguín, els millors toreros en anys, s'enfrontarien en un seguit de corridas per tot el país, i la revista americana li va demanar a Hemingway, gran aficionat a la fiesta i enamorat d'Espanya, que ho expliqués. Ordóñez i Dominguín (que tornava als ruedos després d'haver-se retirat) van ser els protagonistes d'una nova tradició èpica. Superant el llindar dels herois, sobradament assolit al llarg de les seves carreres, aquell estiu perillós els dos toreros van entrar a la memòria popular. Els seus enfrontaments van passar a formar part de la cultura popular.
Així mateix, entre finals de 1987 i de 1988, voltant per mig món i amb la televisió com a testimoni global, Joan Garriga i Sito Pons van esdevenir mites contemporanis; protagonistes de la construcció d'un relat on el contingut i la història s'entrecreuen volgudament per conformar un corpus cultural i popular que perdura en el temps i les generacions. Encara ara ressona en alguna capsa del record la cridòria d'aquells milers d'aficionats que van omplir Montjuïc, Jerez, el Jarama o Calafat.
A la tardor van callar els motors. L'estiu perillós havia passat deixant enrere l'enyorança dels dies viscuts en plenitud, del sol al zenit i de les nits d'insomni i xafogor. El dia 1 d'octubre de 1989 quaranta mil persones van anar al remodelat Calafat a acomiadar el temps de l'èpica moderna. Canvi d'època, tots ho sabíem. Garriga va guanyar la general sense vèncer a cap cursa, Jordi Pujol va fer una volta en moto al circuit per anunciar al país que 'avui sí que toca' parlar de curses, i un nou heroi va presentar la seva candidatura a mite: Àlex Crivillé.
L'embús gegantí de motos a la sortida del circuit indicava clarament que tothom tenia pressa per tornar a casa.

* * *
Va ser una frenada en cadena a les Rondes i jo no hi vaig ser a temps. Tres costelles, el peu inflat, rascades per tot, i un estiu sense moto. No és la primera, és clar; ni l’última, probablement. Tinc 55 anys i la passió per la màquina encara m'anul·la el judici i la voluntat que hom deu considerar necessaris pel seny. Els motards som gent de pell dura, ves quin remei. Però he après que la fortitud en el sofriment no és suficient per a viure.
No tinc por de volar; ho necessito per seguir respirant, però arriba un dia que les accions heroiques d'altres temps només són contes de la vora del foc. Els mites resten per sempre lluny de nosaltres, intocables en les seves llegendes i gestes venerables que conformen allò en què creiem. Arribat aquell moment són substituïts per altres de més nous i propers. Pons i Garriga van acabar amb el regnat de Nieto; Crivillé els va destronar després, i a ell l'han eclipsat Lorenzo i Márquez.
I el que queda després és el capteniment de les persones. Per això em dolia el Joan Garriga home, dèbil i sense rumb. Ell sabia que aquella pena no acabaria bé. Ho deia. I va ser just el dia del meu aniversari, amb el cos encara adolorit per la recent caiguda, amb la substància del meu ésser fràgil i petita, que un altre accident va projectar la deriva d'aquest home convertit en heroi a l'infinit de la memòria d'una època.
Allò que el temps magnifica i la demència dilata.
Encara pres per la passió, sense raó ni lògica, què hi farem, el dolor és immens: dolor a les costelles trencades, a tots els ossos fracturats de tant volar per les carreteres de la vida, i a la ment sempre embotada per totes les idees que em porta el vent que bufa de cara.
Tots ho sabem que això no acabarà bé. La glòria és potent i l'existència lleu. Massa venes inflamades per la velocitat, massa dies perduts pels circumloquis del pensament, massa històries oblidades i tants personatges febles extraviats en elles.
He de tornar a Calafat, al Montseny, a Sant Grau o a Montjuïc, i rescatar els fragments del passat que encara hi ha escampats pel voral, com les restes de vidre, metall i plàstic que conformen el rastre d'una caiguda: herois, llegendes, mites, epopeies. Els necessitem sempre per saber qui som i, així, poder remuntar el vol.

Si voleu rebre de franc l'e-book d'aquest relat escriviu un correu sol·licitant-ho a: rafelvs@outlook.com