La cara oculta de la lluna

a Ll. C.

Maria Lluïsa

Quan vam arribar al poble tothom ens va dir que no portéssim el fill a les escoles nacionals, que no s’hi aprenia res, que eren en un edifici vell i brut i que hi havia algun professor que pegava els nens amb el cinturó si no se sabien la lliçó. Nosaltres sempre hem estat treballadors i mai no ens han sobrat els diners, però per als fills sempre hem volgut el millor, les coses com siguin. Un vespre, havent sopat, en vaig parlar amb en Joan i vam decidir matricular el noi gran a l’escola de capellans, que era on anaven els fills de la gent del poble de tota la vida. I nosaltres, amb el temps, volíem ser d’aquella gent.

Aquella escola feia goig només de veure-la. Era un sòlid edifici de pedra prop del mar, envoltat d’horts, net i lluminós i amb un gran camp de futbol al davant. Hi havia alguns capellans joves i fins i tot una colla que encara no havien estat ordenats, doncs l’escola era també un seminari menor, que donaven vida i un aire alegre al lloc. Però qui governava la institució era un grup de capellans de mitjana edat, posat seriós i molt estrictes en l’observació de la moral, la disciplina i el rigor acadèmic, com han de ser les escoles. I per a les assignatures delicades com ara història, gimnàstica o Formación del Espíritu Nacional contractaven professors especialitzats. Durant més de vuitanta anys de les seves aules n’havien sortit comerciants, advocats, alcaldes i fins i tot un beat que era l’orgull del poble. Sense cap mena de dubte, era una bona escola.

De petit en Ricard era un nen molt reservat. Va ser un bon estudiant a l’escola, però no va fer gaires amics allà. Com que era baixet i una mica grassonet mai no va voler jugar a futbol, i això el va perjudicar a l’hora de relacionar-se amb els altres nens. Jo li insistia que fes esport, que s’apuntés a l’equip de futbol de l’escola. No paraven de voltar amb el futbol; jugaven a tots els pobles de la comarca i fins i tot de més enllà. I estaven tan monos amb l’uniforme groc i blau. S’ho hauria passat bé, segur, però no hi va haver manera. A més de cabut, així que corria seixanta metres s’ofegava, el pobre.

Uns anys després van construir una pista de bàsquet cimentada i llavors vaig pensar que potser s’animaria; no s’ha de córrer tant en aquest esport. A més alguna tarda l‘havia vist mirant partits a la tele. Però tampoc. És clar que, amb la seva panxa, poca cosa hauria fet al costat de nois de la seva mateixa edat llargs i prims com espàrrecs. I de l’hoquei no en parlem; amb un dia en va tenir prou. Va caure rodolant només calçar-se els patins que li va deixar una veïna i, en sentir les rialles de la resta de nois, va sortir corrents i no va tornar a casa fins al cap de dues hores. L’ensurt que vaig passar.

Tampoc no li agradaven les excursions escolars. Anaven tot sovint a visitar escoles de la mateixa congregació a d’altres pobles, a Santpedor, a Cambrils i vés a saber per on més, i així feien coneixences; però el meu fill deia que preferia quedar-se a casa i sortir a fer una volta amb la bici pels rodals del poble. Potser si hagués sigut ara l’hauríem dut a un psicòleg; però llavors això no s’estilava i, a més, el sou del meu marit no donava per a massa.

Jo mai no vaig pensar que fos raret, ni dèbil d’esperit com m’havien insinuat algun cop els capellans. A mi no em feia res que no volgués sortir; menys despesa. I total, prou que es veu que no li va fer cap falta. Va estudiar una bona carrera, treballant als estius per ajudar la família, això sí. Va fer una bona estirada, va trobar xicota, i ben cepat i content que el veig ara. I del veïnat no us en dic res: està tothom mort d’enveja. Bé, d’enveja només en tenen uns quants, la majoria en diu meravelles. Fins i tot més d’un que, quan anaven a escola, crec que mai no li va ser amic. Coses de canalla.

Segur que no hi ha pensat mai més en aquells dies. Li ho preguntaré després, quan el vegi.

Jesús

En Ricard Costa era un xaval peculiar, i de nanos hi entenc jo. Era un bon estudiant, sempre feia els deures i ben poques vegades li havia cridat l’atenció a classe per xerrar o estar distret; però gairebé no es feia amb cap dels seus companys i mai no va voler jugar a futbol ni fer cap altre esport. Sortia al pati i, mentre la resta de nois es barallaven per la pilota, ell seia en un banc o passejava tot sol pels horts que hi havia al darrera de l’edifici.

Per animar-lo, i fer que sortís la ràbia de la joventut que tots els xicots porten dins, jo intentava provocar-lo dient-li que era una bola de greix, que no es veia ni les puntes dels peus i que, si no feia esport, acabaria sent un efeminat. Però el paio no va baixar mai del burro. Jo sabia que s’ho passava malament, i que s’amagava a plorar pels recons de l’escola quan li deia això davant dels altres nois; però, en lloc de reflexionar i fer el que jo li suggeria, i que era el que més li convenia, en Ricard mai no va abdicar d’aquella actitud tan rebeca.

Anys després de marxar de l’escola per anar a fer el COU a l’institut me’l vaig trobar casualment pel carrer. Em va sorprendre veure’l, la veritat. Estava convençut que havia anat a viure a algun poble veí o fins i tot a Barcelona; per canviar d’aires, fer coneixences que li convinguessin més i l’ajudessin a forjar la seva personalitat com a l’escola no havíem pogut. El poble havia crescut força i començaven a arribar emigrants de mig món, però tampoc era una metròpoli com per no trobar-nos amb aquells nanos que havíem vist créixer i que, poc a poc, s’anaven fent uns homes de seny.

La veritat era que no semblava el mateix. Potser l’havia vist alguna alta vegada i no l’havia reconegut, ve-t’ho aquí. S’havia aprimat potser vint quilos i havia fet una bona crescuda. Anava ben vestit i portava ulleres. Em va dir que estava acabant la carrera amb molt bones notes.

-Celebro saber que els anys a l’escola van fer de tu un home de bé, -vaig respondre-li bo i tustant-li l’espatlla buscant la complicitat en la nostàlgia dels anys joves.

-Qui li havia de dir, Jesús. A l’escola per vostè jo només era un gras inútil que havia de pixar assegut perquè no me la trobava No ho recorda?

I, indolent, va seguir el seu camí sense ni tan sols acomiadar-se de qui va ser el seu tutor. I ara, aquí em tens, posant-me la jaqueta per anar-lo a veure de nou. Per força.

Sito

Li fèiem les mil-i-una, però és que el paio ens ho posava en safata. Estava gras com una vaca, tant que pujant les escales per anar a classe s’ofegava. I no jugava mai amb la resta de canalla a futbol, ni a tocar i parar, ni a cavall fort (bé, a això no l’hauríem deixat perquè ens hauria desmanegat), ni a res, és clar. A més, el cabró era el primer de la classe en tot tret de la gimnàstica. I això encara ens encenia més i li teníem més ganes. Sort que no hi havia setmana que el falangista que ens feia classe de gimnàstica no li clavés un calbot amb el xiulet metàl·lic. Rèiem tots com a bojos quan li saltaven les llàgrimes. És que feia mal, què coi.

A la part del darrera de l’escola hi havia tot d’horts que cuidaven els capellans, unes quantes moreres on els nanos anàvem a buscar fulles per alimentar els cucs de seda i uns corrals abandonats on, entre galliners bruts i pudents, hi aparcàvem les bicis. En sortir de classe una tarda uns quants el vam envoltar i el vam empènyer dins un d’aquells corrals encara entapissats de cagarades de cabra resseques, mentre li cantàvem la ‘Vaca lechera’. Quan el vam tenir dins de l’estable vam llençar-li tot de palla pel damunt: “perquè t’afartis fins a rebentar”, li vam dir. Vam travar la porta amb unes fustes perquè no fugís i, mentre cantàvem tot el que els pulmons ens donaven entre riotes, sentíem de fons com plorava sanglotant.

A casa seva, en veure que gairebé era l’hora de sopar i no arribava, es van preocupar. El primer que va fer la seva mare va ser anar a l’escola, però el vigilant li va dir que tots els nois havien sortit de classe feia hores, i que no n’hi havia cap de castigat. I els capellans ja eren a les seves cel·les i no se’ls podia molestar per les correries d’aquell vailet malcriat.

La pobra dona estava desesperada. Plorant com una magdalena va anar a l’ajuntament i d’allà a la guàrdia civil. La parella es va passar tres hores fent voltes pel poble i rodalies amb el 4L fins que el van trobar, ja ben de nit, amagat als canyars de la riera que passa per l’altra banda de l’escola brut, ple de palla, amb ells ulls plens de llàgrimes seques i els mocs penjant-li. Es veu que encara es va guanyar un bon bolet del caporal; l’home es va pensar que el xaval havia fugit de casa.

Va ser sonada aquella malifeta. Amb el rebombori que es va organitzar jo em veia expulsat, però encara ens en vam sortir prou bé: un mes sense cine, una bronca descomunal i un càstig bíblic, segons ens va amenaçar el director. Però, total, ni cap dels sancionats havíem llegit mai la Bíblia, ni teníem la més mínima intenció de continuar estudiant un cop arribada l’edat de treballar. O sigui que tant se’ns en donava una rastellera de zeros de més a la cartilla d’escolaritat.

Veus ara, si hagués estudiat com ell potser no estaria a l’atur. És l’angoixa aquesta d’estar sense feina i no tenir cap esperança de trobar-ne a la meva edat el que em provoca aquest mal estar. I per això li he de demanar ajuda. I perdó, si cal.

Anna

El dia que em va explicar les putades que li havien fet a l’escola per estar gras em va costar de creure-me’l. Si no fos perquè sempre l’he tingut per un paio seriós m’hagués cregut que m’estava entabanant, que m’explicava una peli. És clar que tampoc no sabia que de nen estava tan gras. Coses del metabolisme i d’una alimentació amb massa patates fregides i poques bledes, em va dir. Es veu que quan va fer la creixença es va aprimar i mai més no ha tingut problemes. Però de petit, pobre, ho devia passar molt malament amb aquella colla d’energúmens.

Ho vaig saber ben bé per casualitat. En Ricard i jo ens vam conèixer a la universitat i, en saber que érem del mateix poble, ben aviat ens vam posar d’acord per estudiar i fer treballs plegats. Ell m’havia vist algun dia al tren però mai no m’havia dit res fins que em va trobar al bar de la facu. I vam sintonitzar de seguida. Res d’enamoraments ni tonteries. Tots dos teníem clar que no podíem perdre el temps si volíem tirar endavant els estudis.

-Només tinc una oportunitat i no estic disposat a deixar-la escapar, -em va dir amb sinceritat un vespre preparant un examen de no recordo què.

Em va agradar aquella actitud perquè també era la meva. Per això ens van fer amics i encara ho seguim sent avui.

Un vespre de juny, després d’haver estat estudiant ben bé dotze hores, vam seure una estona en una terrassa de la Gran Via a fer una birreta. Feia bona hora, i la cervesa fresca convidava a relaxar-se i xerrar de qualsevol tema amb tal que no tingués res a veure amb la universitat.

-Veus aquest de la samarreta blava que acaba de passar, el de les John Smith brutes? Vam sortir junts un mes. No vam acabar gaire bé. Deu ser per això que ha girat la cara quan ha passat pel nostre costat, -vaig dir-li per dir-.

-Potser no ha girat la cara per tu, -em va respondre amb mig somriure.

-Si home. Em diràs que ho ha fet per no saludar-te a tu.

-Es diu Daniel Ponsa. Té la meva edat. No sé a què es deu dedicar perquè fa molts anys que no sé res d’ell ni m’interessa. De petits anàvem junts a escola. Era un brètol i un assetjador.

Mai l’havia sentit a parlar de forma tan contundent d’algú. Em vaig quedar de pedra. Ell ho va detectar de seguida.

-Sento haver dit això d’algú a qui potser recordes amb consideració o, fins i tot, una certa estimació, però aquest bèstia i uns quants més es van passar dos cursos insultant-me, vexant-me i agredint-me només perquè estava massa gras i no podia fer cap esport perquè m’ofegava. Perdona la brusquedat, canviem de tema sisplau.

Llavors vaig ser jo qui li vaig demanar que no canviés de tema i que m’ho expliqués. D’entrada s’hi va negar, era una etapa llunyana de la seva infantesa que ja havia oblidat, deia. Però tots dos sabíem que aquesta mena de coses queden molt endins, i que sovint ens marquen.

Em va parlar d’insults compartits de manera festiva per algun professor; d’humiliacions com imitar el mugit d’una vaca cada cop que es creuaven amb ell o quan el mestre el feia sortir a la pissarra i d’agressions com el dia que van fer-lo jugar a imitar una ‘tienta de vaquillas’ i a ell li va tocar el pitjor paper, és clar, sota amenaça.

-I els capellans no van fer res?

-El tutor em deia nena perquè no jugava a futbol.

A l’institut les coses van canviar. I quan va entrar a la universitat fins i tot practicava esport habitualment. Però la imatge d’un nen tancat dins d’un armari als vestidors mentre una colla de salvatges embogits per la seva bestialitat cridaven ‘Gordito Relleno’, vaig trigar temps a esborrar-la de la ment. I quan més oblidada la tenia va i em trobo, precisament aquí, amb aquell ximple.

Però de vegades la vida fa justícia tu i no sempre guanyen els fatxendes. La placa de la porta del despatx ho diu ben clar: Ricard Costa. Ha guanyat el dèbil, i em fa il·lusió posar-me a les seves mans.

Daniel

Costa, Costa. Em sonava el cognom i no recordava de què. I quan m’ha vingut a la memòria una mica més i caic de cul; és clar que si: Costa, Ricardo Costa. La ‘Vaca lechera’, el ‘Gordito Relleno’ de segon i tercer de batxillerat. El pringat a qui vam fer tantes bromes pesades a l’escola. Quins temps aquells! I mira’l ara, fet tot un personatge, un don, un tio prestigiós. De petit jo el tenia agafat pels ous i ara és ell qui m’hi té a mi malgrat em pesi. La diferència és que allò d’infantesa no passaven de ser bromes pesades i això d’ara va en serio. La vida té aquestes coses. I, a més, hi ha l’Anna López asseguda quatre cadires més enllà, suposo que també deu estar esperant. No sé si és que no m’ha reconegut o és que passa de saludar-me. Es deu haver cregut que és més, aquesta.

Home, la veritat és que es conserva prou bé; bé, de fet està francament bona, encara. Si no fos perquè em fa mal tot encara li faria un favor. Va, deixem-ho, no estic per històries. A veure si em toca aviat, que no hi ha res que em posi de més mal humor que esperar. Quan entri el saludaré amb un mugit, segur que li fa gràcia. Segur que riurem tots dos.

És clar que, segons el que m’hagi de dir potser no estaré per gaires rialles jo. Potser serà millor que no li digui res. Una salutació freda, ni tan sols donar-li la mà. I ni parlar-ne de recordar-li qui sóc. Si les coses van maldades no vull fer-li llàstima. I ni molt menys encara servir-li en safata la venjança. Aquest cabró segur que estarà content de saber-me derrotat. 

Però jo vaig riure primer, i molt. Tot això que tinc. I ara, aquí assegut esperant, rendit, em disposo que sigui ell qui es rigui de mi. N’hi ha per cagar-s’hi.

Saps què, Daniel; no li donis aquesta oportunitat, no li ho posis tan fàcil. Mor matant. Aixeca’t si encara ets un home i fot el camp. Què s’ha cregut aquest llardós!

Ja està, ja estic dret. Agafo la jaqueta i marxo per sempre. I passo pel costat d’aquesta cregudeta de l’Anna, i li toco lleument amb el dors de la mà la cuixa encreuada, com sense voler-ho. Està distreta llegint, ni se n’adonarà. Té, gairebé ja ho estic fent.

L’Anna mira per damunt del llom de la novel·la negra que llegeix i veu venir l’home.

-Adéu Daniel, -li diu.

L’altre fa un bot sorprès i apressa les passes camí de l’ascensor sense dir ni fava. Les orelles, roges foc, li cremen.

-No ens enganyem, Daniel, ja no ets aquell pinxo de quan eres jove, -pensa amb amargor.

Té temps, baixa al bar de la cantonada, es pren un cigaló de conyac ben carregat d’un sol glop i reuneix el valor suficient per tornar a pujar. Quan entra fa un tomb per evitar passar per davant de l’Anna. Llavors criden el seu nom. Li toca.

-Patètic, -pensa ella referint-se a un dels personatges de la novel·la que la té absorbida.

Vane

Avui plegaré tard, prou que ho veig. El Toni s’haurà d’esperar. Hi ha una llista quilomètrica, i les visites del doctor Costa no són de les de cinc minuts i un ibuprofè. És un metge molt bo. La gent li té autèntica veneració, i ell procura no fallar-los mai. Se’ls escolta, els pregunta per la família, per la feina. No sé, jo crec que el que li agrada a la gent és que els tractin com a persones, no com un ramat. I això, per a el doctor Costa, és sagrat. A mi m’agrada treballar amb gent així, per això no em fa res acabar tard. Veient com la gent s’acomiada en sortir agraïda pel tracte que els dóna, em compensa els quinze o vint minuts treballats de més. Que no tot és la pasta, tu.

He sentit dir a les infermeres més veteranes que, de petit, estava molt gras i que s’ho va passar molt malament. Els nens de l’escola se’n reien i li feien bulling; és clar que abans no es deia així, i tampoc els mestres no estaven gaire al cas. Eren altres temps. Pobre home, devia estar realment fotut. Deu ser per això que ara insisteix en tractar tothom tan correctament. El que no vulguis per tu no ho vulguis per ningú, encara em diu l’àvia.

-Vane, com ho tenim això avui? –retruny la veu profunda del metge des de la consulta fins escampar-se pel despatxet de la infermera.

La Vane s’aixeca com empesa per un ressort i li atansa la llista de visites del dia.

-A veure. Jesús Úbeda, Andrés Morales, Anna López, Daniel Ponsa, María Lluïsa Companyó. Caram, caram, quina clientela més selecta que tenim avui.

I els llavis prims i ferms del metge dibuixen un somriure entre pervers i cruel que sobta la infermera. En els dos anys que porta treballant amb ell mai no ha vist aquell punt de malícia al seu rostre. Algun dia ha de ser el primer, pensa tot tornant a la seva taula cantussejant-ne una d’en Bisbal.