19/10/17

De revolucions

Mentre Europa es dessagnava en una guerra que li va canviar la fesomia, a Zuric Lenin, Joyce y Tzara es preparaven per afrontar tres revolucions que van capgirar per sempre la política i la cultura europees: Lenin portant la dictadura del proletariat a la vella Rússia assotada per la guerra, Tzara subvertint la tradició poètica i enderrocant l'estatus simbolista de la metàfora, i Joyce modelant una nova literatura que posa en qüestió els clàssics i tot l'escrit abans de 1914. Són tres revolucions filles de la guerra i que potser no haurien quallat en pau, però que són un dels llegats històrics del conflicte.
L'Agustí Pons, periodista dels que ja no en queden, escriptor, lliberal de quan no volia dir neocon, savi i mestre de tota una generació de periodistes culturals, descriu nítidament la imatge d'aquell temps a 'Zuric 1917. Lenin, Joyce i Tzara', una crònica argumental sobre l'època que va canviar el segle XX i quina influència perdura fins avui. Un llibre que ajuda a pensar críticament les revolucions contemporànies bo i complementant-lo amb l'anterior, '1914-2014. Per entendre l'Europa del segle XX'.
En aquesta línia 'Radicals lliures', proper llibre d'en Vicenç Altaió, serà una interpretació radical de la revolta estètica com a reactiu de la política. Ara que les revoltes bandegen la cultura crítica i només accepten adhesions indelebles, els dos autors demostren com una i altra no són diferents si interactuen amb un model total de vida, com el de Lenin, Joyce i Tzara, dels quals parla en Pons, o de Barthes, Focault i d'altres dels que parla l'Altaió. En revoltes de classe mitjana, on tothom hi te coses a perdre, art i política, radicalment vitals, no hi caben.

12/10/17

Una vaga tristor

-Jo no estic trist: sóc trist. -El taxista trist. -Aquest sóc jo. Concloent diàleg entre Ahmed i Sandino, el protagonista de Taxi, darrera novel·la de Carlos Zanón, un taxista melangiós que evoca els Clash mentre recorre aquesta ciutat trista. La mateixa del Cafè dels homes tristos, els més bells contes de Víctor Mora, el veí que va morir en una tristor confiscada, i que a l'endemà un diari va confondre amb un biòleg valencià. El protagonista del relat 'L'angoixa de sempre' és un escriptor de novel·les de duro que viu la pena de l'ofici d'escriure en un temps gris i sense horitzó: "Llegir per llegir. Llegir per no pensar. Llegir per no recordar que ja no llegeix per a escriure després.", diu ara Sandino a Taxi, però ho podria dir Joan Roca, l'escriptor del conte de Mora, cinquanta anys abans. Joan Roca, el veí de sota amb qui jo passava les tardes al seu pati llegint l'Infantil i el Cavall Fort, i somiant escriure històries com les d'en Quim Carbó. Casualitat? O tots els Joan Roca i Sandinos del món se saben ofegats pel mateix esplín que impregna aquesta ciutat trista?
Dissabte es commemoren 80 anys de la Institució de les Lletres Catalanes. Es fa a les 7, crepuscle, quan les ombres fugen com les il·lusions que, el 1987, acompanyaven la recuperació de la Institució creada el 1937. Gairebé sense competències, els darrers governs han mirat de tancar-la, però no s'han atrevit: "no seré jo qui passi a la posteritat per haver tancat la ILC", em va dir un càrrec de Cultura. Si sobreviu ha estat per la obstinació dels seus directors. A l'actual, la Laura Borràs, que hi deixa l'ànima, li he dit que si em sortia una columna trista l'esborraria. Ho he intentat, Laura, creu-me; però només sóc com en Roca o en Sandino, i visc l'aflicció d'escriure.

6/10/17

Jesús Mosterín, filósofo de la racionalidad

A través de la razón el ser humano evalúa la mejor forma de alcanzar un objetivo, y actúa en consecuencia para satisfacer su necesidad. Ahora que esa facultad para obtener una lógica mental que permita formular juicios, o teorías válidas va a la deriva, es cuando la sociedad requiere con urgencia de los filósofos, esa gente de cuyo trabajo se sabe de su necesidad, pero que a menudo se desconoce su sentido en la vida cotidiana. Jesús Mosterín (Bilbao 1941), reflexionó sobre la racionalidad de cada día, diferenciando la teórica de la práctica, y ayudando a definir que toda evidencia racional es suficiente, pero jamás absoluta; es decir: revisable. Loable principio que debería ser de alto valor en estos tiempos en que la razón de la cosa pública pende de un hilo. Lo grave es que Mosterín ya no podrá iluminarnos. El filósofo falleció ayer en Barcelona. Nos queda su razón, no la olvidemos. es la obra de arte a la que dedicó su vida hasta que un cáncer de pulmón le abocó al momento del  "ideal posible de la buena muerte", algo mucho más razonable que la inmortalidad, según él mismo.
Antropólogo, filósofo y matemático, la obra de Jesús Mosterín abarca la  historia de la filosofía y de la ciencia, la ética aplicada al ser humano y a los animales, la antropología, la teoría de la cultura, la física cuántica o la biología. Tras estudiar en España, Alemania y Estados Unidos, obtuvo la cátedra de lógica y filosofía de la ciencia de la Universitat de Barcelona y, desde 1996, fue profesor de investigación del Instituto de Filosofía del CSIC, miembro del Center for Philosophy of Science de Pittsburgh, de la Academia Europea de Londres, del Instituto International de Philosophie de París y del International Academy of Philosophy of Science.
Formado en lógica en la universidad de Münster, Jesús Mosterín introdujo la filosofía analítica en España y la desplegó en terrenos tan diversos como la filosofía de la ciencia, la teoría de la racionalidad, la ética animal o la filosofía política. Sobre todo ello, y un derivado y largo etcétera, escribió una treintena larga de libros.
Defensor de la eutanasia, comparaba la vida a una novela que cada uno escribe. El primer capítulo (nacimiento) ya nos lo dan redactado, nosotros debemos seguir escribiendo el relato hasta intentar llegar al último episodio, la muerte. Sucede a menudo que algo inesperado nos sorprende y la novela queda interrumpida. Otras veces los médicos, sacerdotes o jueces nos usurpan el derecho a decidir el final de nuestro relato, imponen escenas patéticas y convierten la obra de arte que debería ser nuestra vida en un "bodrio lamentable", en palabras del propio pensador.
Este filósofo de la vida con alma de científico llegó al último capítulo de la novela de su existencia razonando la fórmula idónea para redactar sus últimas líneas. Consciente de que todas las evidencias, por racionales que sean, son revisables, Jesús Mosterín escribió hace ya dos años 'Mi cita con la parca', postrera lección sobre filosofía de la muerte, un último capítulo distante y sin temor a las emociones siempre engañosas; esas respecto de las que, por suerte, la razón nos protege.

5/10/17

Esperpèntica realitat

Assisteixo, impàvid, a desenes de preguntes sobre el percentatge de realitat i el de ficció que hi ha a la meva darrera novel·la La casa de la frontera, el relat de cinc generacions d'una família ceretana. És com si el pedigrée literari de l'obra s'hagués de mesurar en grams de veritat contrastable, com si la lliure capacitat de l'autor per bastir una arquitectura narrativa hagués de ser controlat per algun secret Comissariat de la Realitat del qual l'opinió pública en seria testimoni i jutge a la vegada. Un comissariat que xocaria frontalment amb la Universitat Desconeguda de Roberto Bolaño (acadèmia de l'infrarealisme), per exemple, fins il·legalitzar-la o destruir-la a còpia d'enviar milers de policies a rebentar les portes i entrar a les cases dels escriptors que gosessin alterar la percepció de les coses segons les veu la majoria.
En un escriptor, l'esperpent en que s'ha convertit l'existència quotidiana ja no hauria de causar cap mena d'estupor. Les coses passen al marge de com les vol entendre l'auditori. Aquest, indolent, es limita a aplaudir o xiular els bufons que pul·lulen pel teatrí, glorificant-los o condemnant-los segons els atorguin grams de veritat assumibles. No està passant res que Guy Debord o Raoul Vaneigem no haguessin descrit. La vida és un espai de creació, i el poder s'entesta en mesurar la durabilitat opressiva de la seva dominació a través d'interrogatoris sumaríssims del Comissariat de la Realitat. És una batalla grotesca i desigual entre l'intocable i la consigna de Roberto Matta: "volarle la tapa de los sesos a la cultura oficial". En la guerra pel control del relat, tot pensament propi i editat és sospitós.

28/9/17

Coses petites

Fa uns dies l'Oriol Izquierdo deia que són les coses petites, els projectes que sorgeixen des de la base, al marge de l'oficialitat, les més capaçes de connectar amb la substantivitat i transformar-la; precisament perquè es dirigeixen a la realitat més propera i tangible. Aquest país ha crescut així, el projecte de l'Oriol i la Dolors Borau, Sopa de Lletres, n'és viva mostra. La gent del Llamp (1982), Cafè Central poesia (1989), Quaderns de la Font del Cargol (1978, ara recuperats) o l'Institut d'Estudis Vallencs (1960), són també exemples de com aquesta idea s'ha escampat per tot. Amb la premsa va passar el mateix. La creació de multitud de diaris i revistes locals i comarcals a partir de finals dels seixanta, va crear una xarxa comunicativa que va cohesionar el territori. I d'aquí cap a munt.
Avui sembla que les coses petites estan passades de moda. Ara es porten els deliris de grandesa; deu ser cosa de la cultura digital, que ens vol fer creure que podem conquerir el món sencer des del sofà de casa i sense moure el cul. He rebut un correu de l'Institut d'Estudis Ceretans (1978), anunciant què, si no augmenta la base social  i la participació, hauran de tancar. Per la bona feina que han fet en àmbits com història, prehistòria, arqueologia o territori (contrastada amb nombroses publicacions), crec que seria una tragèdia la desaparició de l'IEC. Suposo que, molts dels potencials membres de l'institut, consideren que la seva comarca és un territori massa petit per ells, i que el món és una cosa que es conquereix amb una foto a Instagram i un parell de tuits. Però el món és molt gran, i no para de voltar, i no es detura mai davant de la porta de casa.

21/9/17

Gratadora de caps

L'Anna Guitart és una periodista que potser coneixereu pels espais de llibres que ha fet al programa Tria 33. Lluny del ditirambe, però sense atorgar-se tampoc un rol de crítica que no casa amb l'espectacle televisiu, amb els seus comentaris l'Anna ha estimulat la lectura i il·luminat els llibres que ha seleccionat per acostar als lectors. Una fórmula tan senzilla com atractiva. Si parlo en passat perquè el Tria 33 ha desaparegut. Ara fa un espai de llibres al magazín del matí, i es veu que farà un programa de llibres amb data de caducitat: de gener a abril.
Així com en altres temes TV3 sempre ha trobat la fórmula per compaginar qualitat, entreteniment i audiència, amb els llibres te mala peça al teler. Les successives fórmules que ha provat han patit tots els mals (pressupost, horari, disseny de producció...), i han tingut una vida breu i esllanguida. Es clar que potser no havien trobat la persona capaç d'atraure l'espectador amb grapa, mesclant idees i capacitat seductora. Crec que l'Anna Guitart és la professional que busquen.
Conservo fresc el record de la visita de Bernard Pivot per commemorar els 75 anys de la llibreria Jaimes. Barrejant autobiografia, lectures, escriptors i televisió, va fer un monòleg sobre com els llibres fan brillar les nostres tristes vides. La dissertació es va dir Souvenirs d'un gratteur de têtes, i us asseguro que, tothom qui no tingués el cap tancat amb balda sectària, va sortir del Romea amb l'esperit somogut. L'Anna pot ser la gratadora de caps que li cal a TV3 per fer un programa de llibres eficaç, entretingut, rigorós i televisiu, és clar. I que remeni l'ànima de l'audiència; que és clau per què un programa de llibres funcioni.