7/12/17

Plantats

Com a conseqüència de que el govern espanyol consideri que la Institució de les Lletres Catalanes, que fomenta i vetlla per la continuïtat, millora i expansió de la literatura catalana, és una entitat adoctrinadora que dedica els diners a evangelitzar l'independentisme, te intervingut el pressupost des del dia 22 de setembre. A hores d'ara la ILC només pot pagar la neteja, i no pot fer els programes habituals de difusió de la literatura a escoles, biblioteques i altres centres.
Jo no crec que el govern de l'estat consideri que les obres dels escriptors catalans siguin capaces d'emmetzinar la població. Més  aviat crec que tant els fot, perquè ni han llegit mai res, ni els importa la literatura. Temen més els bots de twitter que una novel·la; la menyspreen. Ara be, amb l'excusa de controlar el pressupost perquè la Generalitat no organitzi berenars, aconsegueixen de passada matar una mica més la cultura i la llengua. Aquesta voluntat etnocida de l'estat no és nova, el que passa és que ara és pluri participada, perquè tothom ha ficat cullerada perquè això passi. Tota la classe política n'és responsable; per excés i per defecte. Però els que llepen són els escriptors, als que uns consideren indesitjables indepes i els altres submisos corifeus. Com si la majoria no fossin capaços de pensar per ells mateixos.
Per aquells a qui els encanta el servilisme no cal patir; si convé aniran de franc a escoles i biblioteques a parlar amb lectores i lectors, n'hi ha que ho fan. Però els que pretenen guanyar-se la vida honradament escrivint no hi aniran, i algú els assenyalarà amb dit acusador. Però tothom sap que el català no el mataran els escriptors, ho faran els polítics. De tots colors.

5/12/17

Carles Santos, pianista, compositor y artista libre

A finales de los sesenta, el poeta Joan Brossa le espetó a Carles Santos: "Tocas muy bien el piano, pero y ahora qué?". Según el músico, "la pregunta fue mortal". Aquel día Santos (Vinaròs 1940) comenzó a pensar en como introducir elementos innovadores a su música que superaran las formas convencionales. Los encontró en la poesía, el teatro, la pintura, la escultura y la performance. Y así se convirtió en un artista libre y total. El encargo que en 1967 le hizo Brossa, su 'Concert irregular' para celebrar el 75 aniversario de Joan Miró, supuso el punto de partida del artista tal y como lo hemos conocido, y que el lunes falleció en su villa natal del Baix Maestrat.
A los cinco años ya tocaba el piano. Después estudió en el conservatorio del Liceo, en París y Suiza, y en 1961 inició una prometedora carrera de concertista interpretando a Bartok, Arnold o Webern. Pero la poesía surrealista, juguetona y visual de Brossa, y el simbolismo plástico de Miró influyeron enormemente en la concepción escénica de la música presente en toda su obra posterior. El 'Concert irregular' se estrenó en Saint Paul de Vence, Barcelona y Nueva York. Por aquel tiempo Santos comenzó a trabajar en las bandas sonoras de los filmes de Pere Portabella y de Jordi Cadena, e incluso dirigió un corto: L'àpat. Al año el compositor recibió una beca de la Fundación Juan March que le permitieron estudiar en Nueva York, donde entró en contacto con John Cage. El pianista clásico había desaparecido, nacía El creador liberto.
Santos fue uno de los iconos de la revuelta estética de la Barcelona de los setenta. Actuando en los festivales más importantes como el de otoño de París, el Musicalia de Milán, el de jazz de Moers o la bienal de San Juan de Puerto Rico, el músico fue un revulsivo en el agitado panorama artístico de la Barcelona del Saló Diana, l'Assemblea de Treballadors de l'Espectacle, la Ona Laietana de Zeleste o l'Espai 10 de la Fundació Miró. La contribución a aquella profunda y radical transformación cultural de la Catalunya post franquista, es quizás el mayor legado público del artista. Luego, durante los años 80, El Spektakel de Zuric, el festival Zürcher o las obras de música escénica que estrena en Sydney, Berlín o Barcelona, no hacen más que poner en valor el panorama artístico y creativo catalán del cual él es uno de los máximos talentos con difusión internacional. El humor, la sexualidad extravagante y provocativa y el juego interpelan al espectador a través de un lenguaje único y capaz de mezclar el cabaré, con la música clásica, la contemporánea o la poesía.
En 1992 compuso e interpretó la fanfarria de la ceremonia inaugural de los JJ OO de Barcelona i en 2001 la Bienal d'Art de València. Santos irrumpió en la era global con el mundo del arte rendido a su excelencia. Una docena de premios internacionales de composición, dirección e interpretación lo avalan. Una quincena de discos, una docena de espectáculos, casi treinta bandas sonoras, once largometrajes como director y instalaciones escultóricas como La Sargantaneta, que inauguró la Vinya dels artistes en la Pobla de Cérvoles (les Garrigues), testimonian la creatividad sin límites ni cortapisas de este hijo predilecto de Vinaròs y Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1999). El premio Nacional de Música (2008), la Medalla de oro del Círculo de Bellas Artes (2007), varios premios MAX de artes escénicas o la medalla de la Universiat de València son galardones que jalonaron la fecunda vida creativa de este artista total, que también disfrutaba dirigiendo la banda de una sociedad musical de su tierra.

30/11/17

Éssers lliures

Coincidint amb el festival Midi Minuit Poésie de Nantes, el diari Libération ha demanat al poeta Jean-Marie Gleize una sèrie d'articles on doni la seva visió del que passa al món. Els poetes, potser els creadors més lliures, poden donar una interpretació del món tan radicalment independent que, segur, fa esgarrifar i avergonyir (encara que sigui en privat) els polítics de tots els colors. Per això aquí no hi ha cap diari que demani a un poeta com veu ell el món; ep, a no ser que el susdit poeta exerceixi també d'opinador fidel a la corda del diari; és a dir: sigui un corifeu.
Dimarts en Vicenç Altaió i en Ricard Mirabete, poetes lliures per vocació, van presentar els seus darrers treballs titulats, respectivament, Radicals lliures (sic) i Esdeveniments. Diumenge va acabar a l'Hospitalet, el festival Django l'H, de jazz manouche, amb l'actuació del contundent R.P. Quartet, acompanyat per Pol Prats, Nij Mujal i Àlvar Monfort als vents, i amb la veu lluminosa de Lou Tavano: una explosió d'autèntica llibertat creativa. Com Gleize, tots ells aporten una interpretació crítica del món amb el seu art. Però els mitjans de comunicació a penes en parlaran. Prefereixen omplir pàgines amb ments captives i ínfimes per submissió. Persones que es creuen tan poderoses com esclaves són en realitat. Com si la potestat per dir allò que algú vol que diguin els fes immortals. És per això que la festa dels premis Tendències és única; car exalta els talents creadors, sobretot, per la seva llibertat extrema. I, per una nit, es deuen sentir com el poeta Jean-Marie Gleize quan s'ha posat a escriure els articles per Libé. Donem-los més reconeixements i serem tots més lliures també.

29/11/17

Patrícia Gabancho, la porteña que soñó en catalán

En la ochava de la avenida de Rivadavia con Ayacucho, en pleno centro de Buenos Aires, el ingeniero Eduardo Rodríguez Ortega proyectó en 1914 un edificio modernista en el cuyos detalles ornamentales volcó su admiración por Gaudí. Cuando en 1999 fue restaurado, el arquitecto Fernando Lorenti agregó dos elementos más a modo de homenaje: un escudo de Catalunya y la frase 'No hi ha somnis impossibles'. Ese edificio es hoy, junto al Casal de Catalunya, en San Telmo, símbolo de la huella catalana en la Argentina.
Cuando la porteña Patricia Gabancho (1952) era joven el edificio estaba en plena decadencia, pero no el Casal. Conoció a los exiliados de izquierdas e independentistas, disidentes del centro cultural, y ellos le enseñaron la lengua y la cultura. Patricia, que falleció el martes en Barcelona víctima de un cáncer, comenzó a soñar en catalán en su Buenos Aires natal. Y, tras estudiar periodismo se trasladó en 1974 a Barcelona para ver como era la Catalunya contada. Y aquí ha vivido desde entonces.
En 1980, con 'Cultura rima amb confitura' hizo una sonora irrupción en el panorama cultural. El libro proponía un debate sobre la literatura catalana valiente y sin complejos. La polémica generada fue larga y no siempre justa con su propuesta modernizadora, pero la buena acogida de los sectores más jóvenes, que así entraron en el debate cultural, convirtieron pronto a su autora en un referente claro para la recuperación nacida al abrigo del Congrés de Cultura Catalana, y que tuvo en la fundación de la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana uno de sus primeros puntales. Sobresalió en aquellos primeros encuentros de escritores catalanes, vascos y gallegos (GALEUZCA), y se creó una aureola de polemista inteligente y audaz con la que conquistó la escena literaria joven que emergía en los ochenta.
Y la Gabancho, como todos la llamábamos, pasó, con todas naturalidad, a ser escritora catalana; sin olvidar su tierra de origen: 'Barcelona, tercera pàtria del tango' (1990), con la que fuera su pareja Xavier Febrés, fue su segundo libro.
Patricia desplegó siempre en sus libros y artículos en la prensa escrita sus dos grandes áreas de interés: la social, con numerosos textos sobre urbanismo y la Barcelona metropolitana, como en 'El Besòs, el riu que mirava passar els trens' (1999) o el reciente 'Caminar Barcelona' (2016) y la cultural y política, con títulos como 'Despert entre adormits. Joan Maragall i la fi de segle a Barcelona' (1998), 'Apàtrides, incultes i (de vegades) analfabets' (2008), 'Crònica de la independència' (2009), 'La batalla de l'Estatut' (2010), la muy reciente 'Amalia i els esperits' (2017), Les dones de 1714 (2014), 'La autonomia que ens cal és la de Portugal' (2012)o 'El preu de ser catalans. Una cultura mil·lenària en vies d'extinció' (2007) donde vaticina la desaparición de la lengua y la cultura catalana en un par de generaciones. También publicó la novela 'La neta d'Adam', con la que ganó el premio Prudenci Bertrana el 2012. En la obra reconstruye la historia de su familia y, a través de ella, disecciona la historia moderna de la Argentina.
Además de colaboradora en populares programas de televisión como 8 al dia o Els matins de TV3, Patricia Gabancho fue miembro del Centre d'Estudis Sobiranistes y de la Assemblea Nacional catalana desde su fundación. También era vicepresidenta del Ateneu barcelonès desde 2014, y una persona siempre generosa para con sus compañeros de profesión.

23/11/17

A poesia está na rua

Van fer un duo i li van posar Baloo. Ella, rossa i sensual, de veu càlida. Ell, barba i cabellera negra, feia jugar la guitarra amb ritmes encomanadissos. Cantaven bossa nova per bars i pubs per uns quants diners, i transmetien la felicitat de l'emergent poètica del Brasil: Vinicius, Buarque, Gilberto, Jobin, Veloso. Tombaven els vuitanta, i ni ells ni els qui els escoltàvem no teníem altra cosa que una enorme passió per viure en plenitud.
Uns anys abans la revolució dels clavells havia popularitzat l'eslògan 'A poesia está na rua' (la poesia és la carrer), i tots ens ho volíem creure. I així, aquells anys hi va haver una autèntica revolta estètica als carrers de la ciutat, a les revetlles populars, als pisos d'estudiants i als bars. Des de la seva modèstia, els Baloo van aportar ritmes i cançons a aquella festa de la vida en comú. La poesia va inundar el carrer fins fer-lo vessar i tots vam ser feliços mentre va durar aquella primavera.
Pensava en tot això mentre escoltava Eliane Elias a la Barts. Un grup d'una temperatura rítmica vehement i compacta, damunt del qual el seu piano i veu convidaven a sortir al carrer com l'ànec, l'oca i el cigne de la famosa 'O pato', "a cantar alegrement i entrar a la samba". Però el públic seia allà quiet i mut, i aplaudia sense vivor. Ferit, exsangüe. "Que seriosos que sou els de Barcelona", insistia ella, rossa delitosa. Ben be fins el tram final la languidesa es va resistir a la voluptuosa poesia brasilera. L'endemà Elias va guanyar el Grammy llatí al millor disc de jazz. Jo vaig voltar buscant alguns d'aquells bars on havia escoltat els Baloo anys enrere, quan era pobre i feliç. Però ja no en queda cap. No hi ha poesia al carrer.