8/2/18

Audiovisual


Als països moderadament civilitzats d'Europa les televisions han d'aportar un percentatge del pressupost per fomentar la indústria audiovisual. Aquí no. Aquí fan el que volen o poden i, amb la xavalla, encarreguen programes majoritàriament a amics i clients. Hi ha productores amb una dependència tal de certes cadenes que, quan aquestes entren en crisi, trontollen o se'n van a l'aigua. És el que està passant ara amb TV 3; l'ensulsida de la cadena està arrossegant tot el sector audiovisual català: els favorits i els que no ho són i què, si fins ara tenien les molles, ara ja ni l'espina de l'arengada no els toca. És la versió macabre de l'acudit d'aquell que es creia el més pobre fins que va veure un que es menjava les seves deixalles. Aquest és el panorama a Catalunya. Els motius reals de l'agonia de TV 3 són complexos, i es mereixerien un bon reportatge.
Si la caiguda en picat no s'atura, i no hi ha cap indicador real de que passi, d'aquí a quatre dies el gremi audiovisual català estarà en mans de les plataformes (Netflix, HBO, Telefònica i companyia), i haurà de treballar en castellà o anglès si vol sobreviure. I encara que la presidenta de l'Acadèmia del Cinema Català, l'Isosna Passola, digui que l'idioma del cinema és el doblatge.... dona, que vol que li digui, és una tesi que fa un flac favor a la cultura i a la llengua. No troba?. Això, potser ajudarà la indústria local a sobreviure i a seguir fent glamuroses festes per mantenir l'autoestima, que de vegades sembla que és el que interessa de veres, però a fer pel·lícules en català i a projectar la cultura catalana al món, no. Hi estem condemnats, no ho dubtem. Som el públic, l'ase de tots els cops.