L'u per cent

L'altre dia, parlant amb en Joan Pere Viladecans, coincidíem a dir que "al cap i a la fi, només la cultura ens salvarà". Ens salvarà de la misèria de la condició humana, del cansament indolent de la societat actual, de l'engany disfressat de postveritat i dels pontífex dels auguris, bons i dolents. Estic segur que el conseller Santi Vila ho creu així, també. És de suposar, per tant, que ell és el primer insatisfet amb la rància previsió pressupostària del Departament per a l'any vinent: 261 milions, 37 menys dels que havia dit. En tot cas, un percentatge sobre el total que no arriba ni a l'u per cent (i ja sabeu allò que diuen; que els països europeus de l'entorn estan sobre el 2%). Per tant, algú o altre que està per sobre d'ell no creu en la capacitat de la cultura per deslliurar-nos de les xacres socials de la ignorància (prejudicis, malfiança, desigualtat, fal·làcies...). I no parlo exclusivament de la Generalitat, també assenyalo a les altres d'administracions que, progressivament, s'han anat desentenent de la cultura a Catalunya. Ara per la crisi, ara per castigar el procés, ara per què no hi tenen clients polítics a qui acontentar, uns i altres s'han desentès de la cultura que els ciutadans de Catalunya necessitem per viure. Si és que interessa que sobrevivim.

És preocupant que hi hagi tanta gent de bona fe que cregui que, en aquest com en altres temes, hi ha bons i dolents. Un país (gran, petit, indepe o no) no se sosté amb aquestes rèmores. Així no es va enlloc. I que no vinguin amb problemes de diners. Els diners són els que són, la voluntat és la que els destina a fer créixer la gent o a empetitir-la. I amb el 0.8% ens estem estabornint.

Juanjo Navarro Arisa o la inteligencia del periodista

Recuerdo bien a un profesor que, cuando le pregunté la característica principal que debía tener un periodista, me espetó:  "Un periodista ha de ser un intelectual en potencia". En la universidad de finales de los setenta la frase, heterónima de una de Gramsci, suscitó un vivo debate en clase. No se si los compañeros de aquella época la recuerdan, pero cada vez que he conocido un periodista del cual creía que podía aprender muchas cosas, la quedada de aquel profesor me roe los sesos. Y lo intento aprovechar. El día que conocí a Juanjo Navarro Arisa (Barcelona 1955) en la redacción de El País fue uno de esos. El periodista falleció el pasado jueves en Terrassa a los 61 años.

Y es que J.J.N.A., como solía firmar, no solo dominaba inglés, alemán y francés, además de escribir con una exquisita prosa tanto en catalán como en castellano; era un experto en política internacional (la guerra fría le excitaba), arte, literatura, mandalas tibetanos y los mil placeres de la vida, como se encargó de demostrar en la sección 'Plaers de ma vida' del diario Avui, que le hizo merecer el premio Ciutat de Barcelona el 2004. Y es que alguien capaz de hablar con autoridad tanto de Joan Vinyoli como de la sensación de tomar ostras con Veuve Clicquot, no podía ser un periodista al uso.

Fue en la redacción de El Mundo de Catalunya, del que fue su primer subdirector, donde tuve la oportunidad de trabajar más cerca de él. Sus detalles de profundo 'conaisseur' de casi todo mejoraron, en lo literario y en lo periodístico, aquellas primeras crónicas urbanas bautizadas BCN bulevar que daban relumbrón ciudadano al diario y a quién las firmaba. Y, fuese quién fuese, el toque intelectual y cosmopolita de Navarro estaba siempre detrás. Claro que, a veces, esa sabiduría en la redacción devenía suficiencia. Y de la presunción al egotismo, y de ahí a la indolencia por aburrimiento, a menudo hubo menos de un paso. Era un 'gonzo' del conocimiento, y le costaba explicarlo sin separarlo de su yo. Solo cabía tomarlo o dejarlo.

Juan José Navarro Arisa estudió en la escuela Suiza de Barcelona y después de licenció en periodismo en la Universitat Autónoma. Pronto entró a trabajar en Catalunya Expréss, después en El Correo Catalán y más tarde en la sección de cultura de la edición catalana de El País. Estando en este diario publicó, junto a Màrius Carol y Jordi Busquets, 'El último Dalí' un trabajo de investigación sobre el turbio entorno que envolvió al pintor en los últimos años de vida. También escribió 'Gaudí, el arquitecto de Dios' (2002) y otros libros sobre artistas como Perico Pastor, Santi Moix o Agustí Puig.

Vivió sus últimos años mermado por una serie de enfermedades en cadena que, poco a poco, fueron resquebrajando su, ya de por si, frágil salud. Algo que siempre le afligió, y que a veces le llevaban tristemente a sentirse al margen de compañeros y amigos. Pero ellos jamás dejaran de recordar al intelectual, y por ello, periodista modélico.

El mes negre

Abans, per aquest temps, el mes blanc del Corte Inglés omplia pàgines de diaris. Ara és el mes negre qui taca els mitjans. Comença a l'Hospitalet amb el premi l'H Confidencial, més prestigiós que algun que en presumeix. Enguany el guanyador és el bolivià Gustavo Lema amb 'Que te vaya como mereces'. Lema és regidor pel partit d'Evo Morales i crític amb el líder (ho hem llegit a les seves columnes a Los Tiempos). Quants escriptors bolivians de gènere negre coneixen? Promet. Per adobar-ho, la biblioteca la Bòbila, bressol del premi, organitza una exposició sobre Jim Thompson als 40 anys de la mort i clubs de lectura. No es perdin el dedicat a Boris Vian. Negror de la bona a l'H. Del 20 al 22 es fa Tiana negre, amb cinc anys de vida i plenament consolidat, que també te premi. El guanyador del memorial Agustí Vehí, que es lliurarà durant el festival, és Biel Cussó per 'Vladimir', relat negre amb tocs de ciència ficció. Abans, homenatge merescut a Andreu Martín. I, després de sobrevolar la metròpoli com un voltor que presagia el millor, la negror aterrarà a Barcelona amb BCNegra. Premi Pepe Carvalho a Dennis Lehane (Mystic River o The Wire) i un carro d'activitats de primer nivell que l'han convertit en festival de referència a Europa i motor de la popularitat de que gaudeix aquí i avui el gènere negre. Llàstima que no hi podrem escoltar Vladimir Hernández, cubà resident a Barcelona i guanyador l'any passat de l'H Confidencial.

Distribuïts al llarg de l'any hi ha El vi fa sang, Collbató negre, Cubelles Noir i el nounat Vilassar Noir. Bombolla negra? És clar que sempre hi ha qui mai no en te prou amb la sang, impresa, que es vessa. Quants més serem.

Ja és a les llibreries Tros, una novel·la negra diferent; erma com el secà i aspra com la condició humana

Va guanyar el XXVè Premi Ferran Canyameres

La terra humanitza, el contacte amb la gent embruteix No hi ha res que decanti la balança en favor de les persones, creu en Joan, un vell xaruc, vidu i malcarat. El Pepe ha tornat al poble pel seu pare, vell i sol en morir-se la mare. Però també per amagar-se del seu fracàs a ciutat i d'algú que el busca per què li torni el que és seu. I Alcastrer, un no lloc en mig del secà, quatre cases i un centenar d'ànimes sense inquietuds, un poble d'on no es pot ni fugir, no és el millor indret per a una vida rica i plena. I a més hi ha els robatoris, i les patrulles que fan els pagesos a les nits per vigilar les finques. I la boira glaçada que cobreix el país com una flassada que asfixia: massa ànsia per a tant poques sortides. I ni en Joan ni el Pepe no han acomplert mai cap dels seus anhels. Per això topen.

Tasta un fragment de Tros AQUÍ
Compra Tros AQUÍ

"És el creador de l'autèntic NOIR pancatalà: barreja de 'No es país para viejos' de Cormac McArthy, el Truman Capote de 'A sangre fría' i amb dosis del western més sociològic de John Ford, pur i autèntic tex-mex.cat.

Aquest llibre té molt de recorregut. Literàriament és molt bo i cinematogràficament donaria per a una pel·li si fóssim un país normal, cosa però que a aquestes alçades ja és del tot improbable que siguem.

La Catalunya profunda és com som realment, encara que a ciutat tinguem smartphone. No som tan diferents dels personatges de Víctor Català o de Vayreda."

La capsa de galetes Birba amb coca arriba al cor!

Albert Calls

escriptor

Per entendre el món

Conec una bona colla de gent que no llegeix mai novel·les. I no és que no llegeixin. Són doctors, professors universitaris o investigadors; humanistes o científics. Presumeixen de no llegir mai novel·les (es nota pel desdeny amb que ho diuen) perquè ho troben vulgar, a penes una distracció per a un auditori poc format. Ells llegeixen assaig, història o saberuts volums de ciències tan vagues com la sociologia. Ells mai no compartiran la premissa del professor de Pedagogia Internacional, Enric Prats qui, a 'Aprendre de lletres' (UBe), sosté que "L'educació te molt de ficció, així com la narrativa te molt de pedagogia". O sigui: que l'aprenentatge és un procés que es construeix també des d'àmbits no estrictament científics, així com l'art és una forma vàlida d'interpretar (i interpel·lar) la realitat.

Per exemple. Per entendre algunes de les claus socials de la crisi generada a partir del crack del 29 als EE UU, no hi ha millor font que novel·les com Els raïms de la ira (John Steinbeck), Collita de sang (Dashiell Hammet) o Oi que maten els cavalls (Horace McCoy). Els diaris de l'època, en mans de grups com els Hearts, ja eren poc de fiar. Però, a més, només les novel·les donaven la dimensió humana del conflicte. El nou periodisme (Hunter Thompson, Tom Wolfe, Gay Talese) encara era lluny, però les coses ja apuntaven a la idea de la capacitat natural que te el relat literari per comprendre el món.

Evitar la lectura de novel·les (el gènere i l'autor va a gustos) és una mena de sectarisme, una autolimitació intel·lectual que sovint demostra que el coneixement es construeix sense voluntat d'entendre, ni per curiositat, allò que passa al voltant nostre.

Trenta anys

El 1988 hi va haver la primera vaga general de la democràcia. Pujol va obtenir la segona majoria absoluta, Carme Ruscalleda va obrir el Sant Pau i Mikhail Gorvatxov va ser nomenat president de l'URSS. Aquell any també naixia el Tradicionàrius, festival de música d'arrel tradicional, que va suposar la consolidació del moviment de recuperació d'aquesta música que havien iniciat Jaume Arnella i el Grup de Folk, Jordi Fàbregas i Primera Nota, Toni Oró i l'Orquestrina Galana, els Ara Va de Bo o l'Artur Blasco després, entre d'altres. L'any 1993, l'ajuntament de Barcelona va concedir a l'associació Tram, organitzadora del festival, la gestió del centre l'Artesa, a Gràcia. Amb els anys el Centre Artesà Tradicionàrius, àlies CAT, ha esdevingut el motor principal per a la recuperació, normalització i difusió de la música tradicional catalana i d'arreu del món. Divendres 13 el Tradicionàrius enceta una edició extra per commemorar els seus primers trenta anys de vida. Seran sis mesos de frenètica activitat musical, amb més de 100 concerts i 500 artistes de tot el món.

Al llarg de tots aquests anys de feina mediàticament poc sorollosa però eficaç, la música tradicional ha passat a ser part del pòsit cultural de les generacions joves amb la mateixa naturalitat que el rock o l'electrònica. I de l'aiguabarreig de totes n'ha sorgit un nou relat musical imprescindible per a entendre d'on venim i on volem anar. Tradició i contemporaneïtat. Aquest ha estat un dels grans mèrits del Tradicionàrius. Trenta anys després, ni Pujol ni Gorvatxov no hi són; però el CAT i la Ruscalleda si. Un senyal inequívoc d'autèntica projecció de futur, de cosmopolitisme ben entès.