7/12/17

Plantats

Com a conseqüència de que el govern espanyol consideri que la Institució de les Lletres Catalanes, que fomenta i vetlla per la continuïtat, millora i expansió de la literatura catalana, és una entitat adoctrinadora que dedica els diners a evangelitzar l'independentisme, te intervingut el pressupost des del dia 22 de setembre. A hores d'ara la ILC només pot pagar la neteja, i no pot fer els programes habituals de difusió de la literatura a escoles, biblioteques i altres centres.
Jo no crec que el govern de l'estat consideri que les obres dels escriptors catalans siguin capaces d'emmetzinar la població. Més  aviat crec que tant els fot, perquè ni han llegit mai res, ni els importa la literatura. Temen més els bots de twitter que una novel·la; la menyspreen. Ara be, amb l'excusa de controlar el pressupost perquè la Generalitat no organitzi berenars, aconsegueixen de passada matar una mica més la cultura i la llengua. Aquesta voluntat etnocida de l'estat no és nova, el que passa és que ara és pluri participada, perquè tothom ha ficat cullerada perquè això passi. Tota la classe política n'és responsable; per excés i per defecte. Però els que llepen són els escriptors, als que uns consideren indesitjables indepes i els altres submisos corifeus. Com si la majoria no fossin capaços de pensar per ells mateixos.
Per aquells a qui els encanta el servilisme no cal patir; si convé aniran de franc a escoles i biblioteques a parlar amb lectores i lectors, n'hi ha que ho fan. Però els que pretenen guanyar-se la vida honradament escrivint no hi aniran, i algú els assenyalarà amb dit acusador. Però tothom sap que el català no el mataran els escriptors, ho faran els polítics. De tots colors.

5/12/17

Carles Santos, pianista, compositor y artista libre

A finales de los sesenta, el poeta Joan Brossa le espetó a Carles Santos: "Tocas muy bien el piano, pero y ahora qué?". Según el músico, "la pregunta fue mortal". Aquel día Santos (Vinaròs 1940) comenzó a pensar en como introducir elementos innovadores a su música que superaran las formas convencionales. Los encontró en la poesía, el teatro, la pintura, la escultura y la performance. Y así se convirtió en un artista libre y total. El encargo que en 1967 le hizo Brossa, su 'Concert irregular' para celebrar el 75 aniversario de Joan Miró, supuso el punto de partida del artista tal y como lo hemos conocido, y que el lunes falleció en su villa natal del Baix Maestrat.
A los cinco años ya tocaba el piano. Después estudió en el conservatorio del Liceo, en París y Suiza, y en 1961 inició una prometedora carrera de concertista interpretando a Bartok, Arnold o Webern. Pero la poesía surrealista, juguetona y visual de Brossa, y el simbolismo plástico de Miró influyeron enormemente en la concepción escénica de la música presente en toda su obra posterior. El 'Concert irregular' se estrenó en Saint Paul de Vence, Barcelona y Nueva York. Por aquel tiempo Santos comenzó a trabajar en las bandas sonoras de los filmes de Pere Portabella y de Jordi Cadena, e incluso dirigió un corto: L'àpat. Al año el compositor recibió una beca de la Fundación Juan March que le permitieron estudiar en Nueva York, donde entró en contacto con John Cage. El pianista clásico había desaparecido, nacía El creador liberto.
Santos fue uno de los iconos de la revuelta estética de la Barcelona de los setenta. Actuando en los festivales más importantes como el de otoño de París, el Musicalia de Milán, el de jazz de Moers o la bienal de San Juan de Puerto Rico, el músico fue un revulsivo en el agitado panorama artístico de la Barcelona del Saló Diana, l'Assemblea de Treballadors de l'Espectacle, la Ona Laietana de Zeleste o l'Espai 10 de la Fundació Miró. La contribución a aquella profunda y radical transformación cultural de la Catalunya post franquista, es quizás el mayor legado público del artista. Luego, durante los años 80, El Spektakel de Zuric, el festival Zürcher o las obras de música escénica que estrena en Sydney, Berlín o Barcelona, no hacen más que poner en valor el panorama artístico y creativo catalán del cual él es uno de los máximos talentos con difusión internacional. El humor, la sexualidad extravagante y provocativa y el juego interpelan al espectador a través de un lenguaje único y capaz de mezclar el cabaré, con la música clásica, la contemporánea o la poesía.
En 1992 compuso e interpretó la fanfarria de la ceremonia inaugural de los JJ OO de Barcelona i en 2001 la Bienal d'Art de València. Santos irrumpió en la era global con el mundo del arte rendido a su excelencia. Una docena de premios internacionales de composición, dirección e interpretación lo avalan. Una quincena de discos, una docena de espectáculos, casi treinta bandas sonoras, once largometrajes como director y instalaciones escultóricas como La Sargantaneta, que inauguró la Vinya dels artistes en la Pobla de Cérvoles (les Garrigues), testimonian la creatividad sin límites ni cortapisas de este hijo predilecto de Vinaròs y Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1999). El premio Nacional de Música (2008), la Medalla de oro del Círculo de Bellas Artes (2007), varios premios MAX de artes escénicas o la medalla de la Universiat de València son galardones que jalonaron la fecunda vida creativa de este artista total, que también disfrutaba dirigiendo la banda de una sociedad musical de su tierra.

30/11/17

Éssers lliures

Coincidint amb el festival Midi Minuit Poésie de Nantes, el diari Libération ha demanat al poeta Jean-Marie Gleize una sèrie d'articles on doni la seva visió del que passa al món. Els poetes, potser els creadors més lliures, poden donar una interpretació del món tan radicalment independent que, segur, fa esgarrifar i avergonyir (encara que sigui en privat) els polítics de tots els colors. Per això aquí no hi ha cap diari que demani a un poeta com veu ell el món; ep, a no ser que el susdit poeta exerceixi també d'opinador fidel a la corda del diari; és a dir: sigui un corifeu.
Dimarts en Vicenç Altaió i en Ricard Mirabete, poetes lliures per vocació, van presentar els seus darrers treballs titulats, respectivament, Radicals lliures (sic) i Esdeveniments. Diumenge va acabar a l'Hospitalet, el festival Django l'H, de jazz manouche, amb l'actuació del contundent R.P. Quartet, acompanyat per Pol Prats, Nij Mujal i Àlvar Monfort als vents, i amb la veu lluminosa de Lou Tavano: una explosió d'autèntica llibertat creativa. Com Gleize, tots ells aporten una interpretació crítica del món amb el seu art. Però els mitjans de comunicació a penes en parlaran. Prefereixen omplir pàgines amb ments captives i ínfimes per submissió. Persones que es creuen tan poderoses com esclaves són en realitat. Com si la potestat per dir allò que algú vol que diguin els fes immortals. És per això que la festa dels premis Tendències és única; car exalta els talents creadors, sobretot, per la seva llibertat extrema. I, per una nit, es deuen sentir com el poeta Jean-Marie Gleize quan s'ha posat a escriure els articles per Libé. Donem-los més reconeixements i serem tots més lliures també.

29/11/17

Patrícia Gabancho, la porteña que soñó en catalán

En la ochava de la avenida de Rivadavia con Ayacucho, en pleno centro de Buenos Aires, el ingeniero Eduardo Rodríguez Ortega proyectó en 1914 un edificio modernista en el cuyos detalles ornamentales volcó su admiración por Gaudí. Cuando en 1999 fue restaurado, el arquitecto Fernando Lorenti agregó dos elementos más a modo de homenaje: un escudo de Catalunya y la frase 'No hi ha somnis impossibles'. Ese edificio es hoy, junto al Casal de Catalunya, en San Telmo, símbolo de la huella catalana en la Argentina.
Cuando la porteña Patricia Gabancho (1952) era joven el edificio estaba en plena decadencia, pero no el Casal. Conoció a los exiliados de izquierdas e independentistas, disidentes del centro cultural, y ellos le enseñaron la lengua y la cultura. Patricia, que falleció el martes en Barcelona víctima de un cáncer, comenzó a soñar en catalán en su Buenos Aires natal. Y, tras estudiar periodismo se trasladó en 1974 a Barcelona para ver como era la Catalunya contada. Y aquí ha vivido desde entonces.
En 1980, con 'Cultura rima amb confitura' hizo una sonora irrupción en el panorama cultural. El libro proponía un debate sobre la literatura catalana valiente y sin complejos. La polémica generada fue larga y no siempre justa con su propuesta modernizadora, pero la buena acogida de los sectores más jóvenes, que así entraron en el debate cultural, convirtieron pronto a su autora en un referente claro para la recuperación nacida al abrigo del Congrés de Cultura Catalana, y que tuvo en la fundación de la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana uno de sus primeros puntales. Sobresalió en aquellos primeros encuentros de escritores catalanes, vascos y gallegos (GALEUZCA), y se creó una aureola de polemista inteligente y audaz con la que conquistó la escena literaria joven que emergía en los ochenta.
Y la Gabancho, como todos la llamábamos, pasó, con todas naturalidad, a ser escritora catalana; sin olvidar su tierra de origen: 'Barcelona, tercera pàtria del tango' (1990), con la que fuera su pareja Xavier Febrés, fue su segundo libro.
Patricia desplegó siempre en sus libros y artículos en la prensa escrita sus dos grandes áreas de interés: la social, con numerosos textos sobre urbanismo y la Barcelona metropolitana, como en 'El Besòs, el riu que mirava passar els trens' (1999) o el reciente 'Caminar Barcelona' (2016) y la cultural y política, con títulos como 'Despert entre adormits. Joan Maragall i la fi de segle a Barcelona' (1998), 'Apàtrides, incultes i (de vegades) analfabets' (2008), 'Crònica de la independència' (2009), 'La batalla de l'Estatut' (2010), la muy reciente 'Amalia i els esperits' (2017), Les dones de 1714 (2014), 'La autonomia que ens cal és la de Portugal' (2012)o 'El preu de ser catalans. Una cultura mil·lenària en vies d'extinció' (2007) donde vaticina la desaparición de la lengua y la cultura catalana en un par de generaciones. También publicó la novela 'La neta d'Adam', con la que ganó el premio Prudenci Bertrana el 2012. En la obra reconstruye la historia de su familia y, a través de ella, disecciona la historia moderna de la Argentina.
Además de colaboradora en populares programas de televisión como 8 al dia o Els matins de TV3, Patricia Gabancho fue miembro del Centre d'Estudis Sobiranistes y de la Assemblea Nacional catalana desde su fundación. También era vicepresidenta del Ateneu barcelonès desde 2014, y una persona siempre generosa para con sus compañeros de profesión.

23/11/17

A poesia está na rua

Van fer un duo i li van posar Baloo. Ella, rossa i sensual, de veu càlida. Ell, barba i cabellera negra, feia jugar la guitarra amb ritmes encomanadissos. Cantaven bossa nova per bars i pubs per uns quants diners, i transmetien la felicitat de l'emergent poètica del Brasil: Vinicius, Buarque, Gilberto, Jobin, Veloso. Tombaven els vuitanta, i ni ells ni els qui els escoltàvem no teníem altra cosa que una enorme passió per viure en plenitud.
Uns anys abans la revolució dels clavells havia popularitzat l'eslògan 'A poesia está na rua' (la poesia és la carrer), i tots ens ho volíem creure. I així, aquells anys hi va haver una autèntica revolta estètica als carrers de la ciutat, a les revetlles populars, als pisos d'estudiants i als bars. Des de la seva modèstia, els Baloo van aportar ritmes i cançons a aquella festa de la vida en comú. La poesia va inundar el carrer fins fer-lo vessar i tots vam ser feliços mentre va durar aquella primavera.
Pensava en tot això mentre escoltava Eliane Elias a la Barts. Un grup d'una temperatura rítmica vehement i compacta, damunt del qual el seu piano i veu convidaven a sortir al carrer com l'ànec, l'oca i el cigne de la famosa 'O pato', "a cantar alegrement i entrar a la samba". Però el públic seia allà quiet i mut, i aplaudia sense vivor. Ferit, exsangüe. "Que seriosos que sou els de Barcelona", insistia ella, rossa delitosa. Ben be fins el tram final la languidesa es va resistir a la voluptuosa poesia brasilera. L'endemà Elias va guanyar el Grammy llatí al millor disc de jazz. Jo vaig voltar buscant alguns d'aquells bars on havia escoltat els Baloo anys enrere, quan era pobre i feliç. Però ja no en queda cap. No hi ha poesia al carrer.

20/11/17

La crítica de la Vanguardia diu de La casa de la frontera

La ciutat sense escriptors

Malgrat la literatura que ha generat al llarg de la història, d'Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer a Mercè Rodoreda, Terenci Moix o Montserrat Roig, Barcelona és una ciutat on la presència dels escriptors en l'imaginari popular urbà és escassa, per no dir nul·la: al nomenclàtor i poc més.

Plantat davant l'estàtua de Fernando Pessoa assegut en una taula que hi ha a la terrassa de la cafeteria A Brasileira, a Lisboa, un rodamón insistia en que m'havia de seure a fer conversa amb l'autor del llibre de Desassossec: "traz sorte aos jovens poetas" (dona sort als joves poetes). Aquell dia em vaig enamorar de la ciutat del Tajo, i sempre m'hi he sentit proper, a casa.
Després d'anys de voltar per París, del centre monumental a la perifèria de Saint-Ouen, Montreuil, Ivry o Aubervilliers, m'adono que, amb el París era una festa de Hemingway, que va il·luminar la meva primera visita a la ciutat, la millor guia de la ciutat que mai no he tingut són uns petits volums d'Éditions Alexandrines titulats Le Paris des écrivains (de Balzac a Modiano i de Baudelaire a Colette). Projecten la peripècia vital i creativa dels autors, una vis que ajuda a entendre la ciutat.
Però, malgrat obres tan reeixides com la Geografia literària del professor Llorenç Soldevila (Pòrtic), Barcelona és una ciutat mancada de la llum que aporta la mirada d'aquells qui l'han descrit i escrit. Barcelona és una ciutat incapaç de ser associada als seus escriptors, i molt menys de tenir-ne un d'icònic com Trieste te amb Magris o Dublín amb Joyce.
Josep Maria de Sagarra, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Baltasar Porcel o Xavier Benguerel podrien haver estat bons detentors del títol 'escriptor de Barcelona', però mai ningú (ni el món acadèmic, mediàtic, editorial o institucional) no els ha postulat amb decisió.
Potser, amb el permís de Joan Marsé, qui s'acosta més a aquest títol honorífic sigui Eduardo Mendoza, de fet puntualment algun mitjà de comunicació pròxim a l'autor li ha atorgat el ceptre, però costa d'explicar al món la representació literària de la capital de la llengua catalana sense un autor que escrigui en català. I no pretenc treure mèrits a l'autor de La ciudad de los prodigios, ni bandejar-lo sectàriament per mor d'escriure en castellà. És una qüestió de simbolisme. A no ser que, salomònicament, es vulgui optar per una representació
dual bilingüe.
Evidentment, el problema principal és la falta d'un consens col·lectiu, que les institucions puguin fer seu posteriorment i després projectar-lo ordenadament i continuada (fer-ho al revés, com a vegades es fan les coses és posar els bous davant del carro). I no estic proposant fer un concurs.
Vol dir això que Barcelona no s'estima els escriptors? No, però la convulsa història de la ciutat i del país no ha facilitat la comunió col·lectiva amb un autor i la seva obra. Per uns la Guerra Civil va suposar un tall tan brutal del seu timeline creatiu i vital, que a dures penes les seves obres han pogut ser rehabilitades posteriorment per a la historiografia o el món editorial. Per a d'altres, el necessari compromís polític que van haver de prendre els va inhabilitar per una part de la societat que, simplement, no combreguen amb les seves idees. I encara per un tercer grup, el fet d'assumir responsabilitats polítiques o administratives en recuperar l'autogovern, els ha apartat del registre comú. En algun cas, aquesta dedicació extemporània ha arribat a desdibuixar del tot la seva obra.
Sigui pel que sigui, el que és innegable és que Barcelona atorga molt poca visibilitat als escriptors. La presència dels literats i llur obra és molt minsa en la vida ciutadana. Un pregó, algun llibre encarregat per l'ajuntament i poc difós, o la glòria efímera d'alguns dels premis que atorga el municipi: Jocs Florals o Ciutat de Barcelona. La resta es redueix al nomenclàtor o al nom de centres escolars o biblioteques. Es podria fer una enquesta a peu de porta: Quants usuaris de la biblioteca Jaume Fuster, la més gran de la ciutat, saben amb un mínim de fonament qui era l'escriptor que li dona nom? El resultat probablement seria demolidor.
És d'esperar que la futura Casa de les Lletres (però de moment no-nata un cop trencat l'acord de govern entre Barcelona en Comú i PSC), treballi per reduir aquesta deficiència cultural històrica. Ara be, pel que se'n sap fins ara d'aquest projecte, sembla que estigui més orientat al sector editorial (indústria cultural), que no pas a la literatura. Són dues coses totalment diferents, fins i tot oposades. Com fer-les casar sota un mateix sostre institucional? Feina tindrà aquella o aquell qui en sigui triat com a director. Ara mateix, per molt que maldi per ser ciutat de la literatura, Barcelona és una ciutat sense escriptors. I és que una ciutat pot ser literària sense editors, però mai ho arriba a ser sense escriptors; que ningú no es confongui. Voler fer-la així seria una pantomima, un escarni.

16/11/17

Tipus imprescindibles

Vaig rellegir El mar al pati de l'hotel que la família de Blai Bonet tenia a Cala Figuera, a Santanyí. Me'n van regalar un exemplar. Però un noiet tèrbol i brusc, talment com els personatges de la novel·la, em va prendre el llibre al ferri de tornada i, quan el vaig rescatar, estava ple de guixades i d'estrips; de ràbia extrema per un món que li provocava unes ferides que no entenia. Però, en aquell moment, enutjat pel furt, no vaig saber veure en el vailet cap ombra d'en Tur ni en Ramallo; ni vaig ser capaç de veure que, la sordidesa del sanatori on Bonet situa el relat, és una paràfrasi de la pròpia vida, la d'aquell nano que no entenia perquè m'havia emprenyat tant amb ell, total per un llibre, i la meva, incapaç de copsar el sentit de la força rebel d'aquell acte banal al cap i a la fi. D'allò en fa uns onze anys.
Ara m'arriba un volum d'El mar, reeditat a Club editor, on s'han incorporat nou capítols que el 1958 no van passar censura. I penso en aquell xaval del ferri, i en la seva ràbia contra un llibre que no li havia fet res i que, probablement, no sabia de que anava ni li importava. Llàstima. Potser llegir-lo no li hagués canviat la vida, però s'hauria adonat que la literatura no sempre és aquell exercici ociós i confortable, com passa ara sovint, que a vegades és una hòstia que et gira la cara i que t'esbatana els ulls fins fer-los saltar de les òrbites, i que hi ha tipus que, encara que els Tur i Ramallo brètols i arrogants mai no arribin a saber qui són, resulten imprescindibles per entendre alguna cosa de la miserable i bella, confusa i lluminosa, condició humana. Als matins tenia un humor fosc, em deia un parent d'en Bonet. És la puta vida, li responia jo.

9/11/17

Casa de la filo

Com que el pensament és essencial en la construcció de totes les persones, a Romainville, 23 mil veïns a la banlieue parisenca, han creat la Casa de la Filosofia; perquè tothom pugui aprendre a pensar per si mateix. És el que diu en Mathieu, un nen de 8 anys que va als tallers-filo extraescolars: “Tothom te un món, quan pensa”. I els adults també s’exerciten en el propi pensament als cafès, cinema o xerrades-filo. És traslladar l’espectacle TV Merlí a la realitat de la vida de cada dia.
Aquí encara n’hem d’aprendre molt a pensar. I, ves per on, aquesta pot ser una molt bona lliçó. Una altra cosa és que ho vulguem; prou que es veu. A falta de Casa de la Filo, i abans no l’acabin de treure del programa educatiu (no fos que ens adoctrinin), hi ha un altre destacat projecte francès per pensar (ai las!), que val la pena citar, el de l’escriptor Frédéric Pajak. Del seu gènere en podríem dir assaig gràfic. Textos i il·lustracions que, emmirallant-se, creen un discurs que tracta un tema des de la subjectivitat, d’una manera pròxima a la reflexió filosòfica. Ja te el premi Michel Dentan (el més importat a Suïssa), el Médicis i el que li atorguen milers de lectors. Des de 2012 Pajak s’ha embarcat en el Manifest incert, del qual ja se n’han publicat 6 volums. Aquí, Errata Naturae publica ja el segon. Walter Benjamin i André Breton al París d’entreguerres. L’ensorrament d’un món de llum i l’adveniment d’un d’ombres gens preparat per crear el nou món. Un llibre que situa el lector entre la nostàlgia agredolça i l’horror més amarg. Una contradicció que es visualitza en 150 esclatants dibuixos. Una moderna forma de pensar per a construir-nos el nostre propi món. Ens cal.

2/11/17

Reparació

La crisi i les retallades van deixar la creació cultural catalana, la producció i difusió, molt tocades. Ara, que començaven a recuperar un cert to, l’actuació autoenganyosament ingènua d’uns (diu Santi Vila), i la resposta autoritària dels altres, ha tornat la cultura a les catacumbes. Com en sortirem, si és que hi ha intenció de que la cultura pugui sortir del forat om l’han enviada?
Un amic, pedagog i escriptor, em deia que s’ha expatriat dins de casa. Jo us escric des de París, on m'he refugiat un temps per posar distància emocional amb el merder i poder-me concentrar en la feina. I no ho he fet pas per cap heroïcitat autoenganyosa a l’estil d'en Vila, que quan era conseller no parlava d’autoenganys ni d’ingenuïtats.
“Pots fundar una nova generació perduda, com Hemingway i companyia”, em deia l’amic reclòs. Fa gràcia, però no és això. Jo vull escriure i publicar amb normalitat en la meva llengua i a Catalunya. Ho vinc fent de fa anys, en tinc dret, i no hi penso renunciar.
El director del Instituto de Industrias Culturales y del Libro, Óscar Sáenz de Santamaría, ja ha parlat amb algun dels directors de cultura. I? Farà que la gent torni a comprar llibres, a anar al cine, als concerts i al teatre? Com? Quan? (fen tard). Hi van pensar els suposats ingenus que prometien el parnàs? Suposo que avui a cap d’ells el tema els preocupa. Però a mi i a molta més gent, si. Per això els exigeixo a tots la immediata reparació en tots els aspectes del paper central que la cultura ha de tenir en la societat. Que hi posin diners, que facilitin l’assossegament, que acceptin l’excepcionalitat de la cultura i tot el que això comporta, i que després desapareguin tots i ens deixin fer. I prou.

26/10/17

Ara que trona

Alguns espais radiofònics de gran audiència preparen especials culturals. La tele dedica minuts d'informatius a cultura com feia temps que no passava. No hi ha presentació de llibre, estrena de teatre o inauguració d'art on no hi hagi algú que digui nicieses com "La cultura és ara un parèntesi de calma i serenor". Després de mesos de reclamar adhesions indestructibles, i de titllar de tebi, com a mínim, a tothom qui gosa pensar per si mateix, ara que van maldades tothom se'n recorda de la cultura. Ve-t'ho aquí. És clar que sempre hi ha algun mitjà amb ínfules que recomana llibres per desconnectar, i no te ni la delicadesa d'incloure'n un de català.
Parlava aquest matí amb un admirat col·lega que m'advertia: "lleparem". I lleparem, si. I el més trist és que gent com ell, que des dels anys cinquanta va decidir d'escriure en català, lleparà tant o més: per part d'uns que no li perdonaran l'actitud crítica, i per part dels altres que el maltractaran pel simple fet d'escriure en català; una decisió molt més arriscada en tots els sentits que firmar un manifest o penjar una estelada. Per què ara mateix, per força gent, el fet d'escriure en català, pot ser un indici criminal i fins i tot sediciós. Em va passar a mi fa un temps en una tertúlia de ràdio per part d'una ex redactora d'aquest diari. Per si de cas, ja no vaig a tertúlies. No m'agrada que em facin servir de ninot de barraca de fira.
De fet ja estem llepant, els de la cultura. Les vendes de llibres han caigut, d'entrades de cinema i teatre se'n venen menys, i hi ha tipus que anul·len concerts perquè si. I, a més, ara encara haurem de salvar el país del patac que s'acosta. Els trons fa temps que se senten.

25/10/17

La moto del Pijoaparte

(recensió simulada)

-He vingut caminant, i estic ofegat de calor, -vaig dir tot saludant en Jordi, que havia arribat uns minuts abans que jo a la nostra cita al cafè de la Laie. Era una salutació en la qual anava implícit un tema de conversa. En temps de convulsió com aquells jo intentava fer dels passeigs urbans un exercici forçat de comprensió de la realitat a còpia d'amarar-me dels elements que habiten la ciutat: el soroll dels automòbils, els retalls de converses capturats al vent, els rètols lluminosos, la publicitat, els turistes. Però no n'hi havia prou.
-No entenc res. Estic col·lapsat. Em sento incapaç d'ordenar les idees, de construir un argument lògic.
La resposta del meu amic, que movia la cullereta del cafè d'esma mentre m'escoltava, encara em va deixar més confús: -Voltar per Barcelona no t'ajudarà. La ciutat ha fugit de la seva realitat fa molt de temps.
-Al contrari, tinc la sensació que la realitat corre per les voreres més de pressa que jo i m'atropella; és com un malson angoixant, creu-me.
-Això que em dius és impossible, fes-t'ho mirar (tots ens ho haurem de fer mirar quan aquest desori acabi, va postil·lar). Aquest daltabaix t'està afectant massa. Quan ens acomiadem agafa un taxi per tornar a casa, però que no hi vagi pel dret. Demana-li que hi vagi fent una volta. I tu, enganxa el nas als vidres i mira tot el que passa a fora, però no baixis la finestreta, deixa que la ràdio ofegui qualsevol remor externa. Havent dinat fes una becaina i, quan despertis, pensa en el que has vist i en la relació que hi ha amb la realitat.
El taxista va estar encantat de vagar sense rumb amb el taxímetre en marxa. Vam pujar per Passeig de Sant Joan i, per Pi i Maragall i la Ronda del Guinardó, vam desembocar al Passeig Maragall. Va ser a l'alçada del carrer Llobregós quan se'm va acudir la idea: -Giri a l'esquerra, sisplau. I després del mercat a l'esquerra un altre cop.
Des del tauró amb bitllets de banc per escates que va pintar fa anys un grafiter, amb el bar Delícias a tocar (un supervivent gràcies a les obres de Juan Marsé), i la ciutat als peus, vaig pensar que la realitat seria tangible, que la podria abraçar i que, amb tota ella xopant-me la roba, la pell i els llavis, seria capaç d'entendre d'alguna manera aquella antiga ciutat que es construïa i es destruïa vertiginosament cada dia a cop de riuades d'estrangers, maregasses de manifestants, protestes veïnals o declaracions polítiques d'una mústia solemnitat.
Vaig pensar en deixar el taxi i baixar caminant la carretera del Carmel, tal i com havia fet el Pijoaparte la revetlla de Sant Joan de 1956. Però l'escampall d'autobusos, i les onades de gent anant i venint del parc Güell xumant begudes ensucrades, fent-se selfies o seguint una margarida de plàstic com si fos l'estel de Natzaret, em van fer desistir: definitivament Barcelona havia desaparegut xuclada per un temporal que l'havia convertit en un reflex enganyós de si mateixa, en un simulacre.
El Pijoaparte mai no hauria robat una moto en una plaça com l'actual de Sanllehy, més semblant a un monyó que a un indret viu.
Vaig demanar al xofer que em portés a casa pel camí més recte possible i, fatigat pel trasbals, vaig adormir-me amb un son lleu i torbat, d'aquells que encara et deixen més baldat. El meu amic Jordi tenia raó: la ciutat vivia fora de tota realitat. I el pitjor era que, en el seu nou i descarnat miratge, no era el paradís vital i cultural que la propaganda oficial ens volia vendre, ni tan sols la capital d'un hipotètic futur estat parnassià, sinó a penes la visió grotesca d'un manyoc desordenat de vides reflectides en un mirall còncau-convex del Tibidabo. La imatge falsa d'una societat diversa que presumeix d'haver-se fet homogènia, però que, si es mira una mica a fons, es veu que només és un extravagant esperpent del que voldria ser.
El més trist és que la majoria de ciutadans semblen encantats de viure en aquesta ficció; essent simples espectadors d'una funció que, a còpia de representar-se cada dia en tots els àmbits de la vida, i de comptar amb el consens de les forces polítiques, els mitjans de comunicació i altres poders, han acabat considerant l'autèntica i fidel, la substantivitat objectiva de la Barcelona d'avui. La ciutat que no existeix més que en el reflex del mirall.
-No sé si és morta, però és una deformació tragicòmica del que sempre havíem cregut que havia de ser, -li dic al meu amic en un matí d'una calma inusitada (potser per l'hora), a la terrassa del mateix cafè de la Laie on quedem sempre.
-I no t'has aturat a pensar en fins a quin punt tu i jo no som més que simples bufons d'aquesta caricatura?
Allò em va deixar tocat. Era la pregunta que no em volia fer, i tenia l'esperança que el meu amic m'ajudés a treure-me-la del cap. Robert Walser no hauria passejat per una ciutat com aquella, hauria estat un deambular pobre, vulgar; banalment tumultuós. Si la ciutat ha fugit de la seva realitat, de què serveixen les ciutats? Quin sentit té la convivència? Vaig pensar en aquelles ciutats americanes que havia vist a Utah o Arizona  i em vaig esgarrifar. Buides, nues, amb els carrers fumigats cada matí per guàrdies de seguretat i la vida arraconada als centes comercials, allò no eren ciutats, eren espectres.
-L'escenari predilecte per a l'histrionisme que domina la vida, -va dir en Jordi tot fent el darrer glop del seu cafè amarg i intens.
La vorera de Pau Claris era plena de motos. En un altre temps me les hauria mirat, i fins i tot hauria somiat amb conduir-ne una de molt potent.

24/10/17

La sinfonía de color de Vila-Grau

En 1999 Joan Vila-Grau recibió el encargo de su vida: crear los vitrales de la Sagrada Familia. La sala Parés expone ahora las acuarelas del proceso de este trabajo ingente, compendio de toda una vida.

Una de les acuarel·les que es poden veure a la Sala Parés
Tras cincuenta años dedicados al vitral, con obras en las Llars Mundet (1963), la Caixa d'Estalvis de Sabadell y las Cavas Codorniu (1970), el Orfeó de Gràcia (1978) o la Fundació Pau Casals (1980), además de Madrid, Granada, Cincinati o Corrientes, Joan Vila-Grau (Barcelona 1932), pintor y miembro de una saga dedicada al arte, es consciente de que no habría podido enfrentarse al reto que le propuso la Fundación Junta Constructora del Templo Expiatorio si no viniera trabajando este arte desde 1950: "Soy consciente de la enormidad del encargo. No me he podido desconcentrar ni un minuto, porqué todo el conjunto de vitrales son una melodía de luz que jamás podía perder. He tenido toda esa enormidad siempre en la cabeza para poder realizar un trabajo unitario. La verdad es que durante estos más de diecisiete años no me he sentido atraído por nada que no fuera la Sagrada Família".
El resultado puede verse hasta el 3 de diciembre en la Sala Parés, donde había expuesto hace veinte años, poco antes de recibir el encargo. Se trata de 61 acuarelas, "he hecho los bocetos con acuarela porqué, al ser acuosa, deja pasar la luz, como un vitral" que muestran las diferentes secuencias del proceso. "Cada ventanal es una unidad; y yo, a la vez, he pensado en todos como una gran obra unitaria. Para ello he seguido los criterios que fijó Gaudí, pero trabajando siempre con absoluta libertad creativa".

Las acuarelas están ordenadas de levante a poniente, siguiendo el recorrido del sol, para mostrar ese deseado sentido unitario, porqué toda la Sagrada Família ha de ser una "sinfonía de color", según había dicho Gaudí. Para ello los vitrales de levante son de colores claros y tiernos, mientras que los de poniente son intensos, rojos y anaranjados. También se han preservado los criterios gaudinianos sobre la intensidad de la luz. El arquitecto sostenía que los vitrales más altos debían ser incoloros, y tendrían que ir ganando intensidad según descendían. "Todo lo he hecho procurando no imitar a Gaudí. Este era el peligro. He pensado en todo momento como enfocaría él, ahora y aquí, los vitrales. No en los que hizo."
Pero no solo de cristal y color vive el vitral. "El color es estático", dice Vila-Grau en un discurso artístico e intelectual que seduce a los presentes, "son los plomos, los que marcan el ritmo de la composición, el dinamismo". Cuando pide disculpas por el supuesto espesor de la exposición, todos le pedimos más detalles, más arte. "Se me olvidaba. Los vitrales llevan un cristal protector de las agresiones meteorológicas, sobretodo del viento. A las alturas de la Sagrada Família el viento es muy peligroso".
Los únicos vitrales que no serán de Vila-Grau corresponden a una prueba que hizo el arquitecto Isidre Puig Boada en la Façana del Naixement, usando hormigón en lugar de plomo, y a los de la cripta, que realizó el propio Gaudí y que Eusebi Vila Delclòs, su hijo, ha restaurado.
A principios de los años ochenta el vitral era un arte en vías de extinción. Se destruían vitrales sin contemplación, sin que la administración hiciera nada y la comunidad artística bien poco. Fue entonces cuando Joan Vila-Grau y el crítico Paco Rodón escribieron Els vitrallers de la Bacelona modernista. El libro fijó las bases de la recuperación de este arte, y de un proceso de catalogación, conservación y rehabilitación, que Vila-Grau reconoce que ha sido un vocabulario fundamental para realizar el proyecto de la Sagrada Família.
El carácter ingente de la obra dejó una fuerte sensación de vacío al artista, pero Vila-Grau no piensa en jubilarse: "Claro que he tenido una sensación de desconcierto, pero sigo trabajando. Ahora estoy pensando un libro que no va a ser la historia de los vitrales, sino la historia que yo he vivido con los vitrales y los vidrieros".

19/10/17

De revolucions

Mentre Europa es dessagnava en una guerra que li va canviar la fesomia, a Zuric Lenin, Joyce y Tzara es preparaven per afrontar tres revolucions que van capgirar per sempre la política i la cultura europees: Lenin portant la dictadura del proletariat a la vella Rússia assotada per la guerra, Tzara subvertint la tradició poètica i enderrocant l'estatus simbolista de la metàfora, i Joyce modelant una nova literatura que posa en qüestió els clàssics i tot l'escrit abans de 1914. Són tres revolucions filles de la guerra i que potser no haurien quallat en pau, però que són un dels llegats històrics del conflicte.
L'Agustí Pons, periodista dels que ja no en queden, escriptor, lliberal de quan no volia dir neocon, savi i mestre de tota una generació de periodistes culturals, descriu nítidament la imatge d'aquell temps a 'Zuric 1917. Lenin, Joyce i Tzara', una crònica argumental sobre l'època que va canviar el segle XX i quina influència perdura fins avui. Un llibre que ajuda a pensar críticament les revolucions contemporànies bo i complementant-lo amb l'anterior, '1914-2014. Per entendre l'Europa del segle XX'.
En aquesta línia 'Radicals lliures', proper llibre d'en Vicenç Altaió, serà una interpretació radical de la revolta estètica com a reactiu de la política. Ara que les revoltes bandegen la cultura crítica i només accepten adhesions indelebles, els dos autors demostren com una i altra no són diferents si interactuen amb un model total de vida, com el de Lenin, Joyce i Tzara, dels quals parla en Pons, o de Barthes, Focault i d'altres dels que parla l'Altaió. En revoltes de classe mitjana, on tothom hi te coses a perdre, art i política, radicalment vitals, no hi caben.