16/11/17

Tipus imprescindibles

Vaig rellegir El mar al pati de l'hotel que la família de Blai Bonet tenia a Cala Figuera, a Santanyí. Me'n van regalar un exemplar. Però un noiet tèrbol i brusc, talment com els personatges de la novel·la, em va prendre el llibre al ferri de tornada i, quan el vaig rescatar, estava ple de guixades i d'estrips; de ràbia extrema per un món que li provocava unes ferides que no entenia. Però, en aquell moment, enutjat pel furt, no vaig saber veure en el vailet cap ombra d'en Tur ni en Ramallo; ni vaig ser capaç de veure que, la sordidesa del sanatori on Bonet situa el relat, és una paràfrasi de la pròpia vida, la d'aquell nano que no entenia perquè m'havia emprenyat tant amb ell, total per un llibre, i la meva, incapaç de copsar el sentit de la força rebel d'aquell acte banal al cap i a la fi. D'allò en fa uns onze anys.
Ara m'arriba un volum d'El mar, reeditat a Club editor, on s'han incorporat nou capítols que el 1958 no van passar censura. I penso en aquell xaval del ferri, i en la seva ràbia contra un llibre que no li havia fet res i que, probablement, no sabia de que anava ni li importava. Llàstima. Potser llegir-lo no li hagués canviat la vida, però s'hauria adonat que la literatura no sempre és aquell exercici ociós i confortable, com passa ara sovint, que a vegades és una hòstia que et gira la cara i que t'esbatana els ulls fins fer-los saltar de les òrbites, i que hi ha tipus que, encara que els Tur i Ramallo brètols i arrogants mai no arribin a saber qui són, resulten imprescindibles per entendre alguna cosa de la miserable i bella, confusa i lluminosa, condició humana. Als matins tenia un humor fosc, em deia un parent d'en Bonet. És la puta vida, li responia jo.

9/11/17

Casa de la filo

Com que el pensament és essencial en la construcció de totes les persones, a Romainville, 23 mil veïns a la banlieue parisenca, han creat la Casa de la Filosofia; perquè tothom pugui aprendre a pensar per si mateix. És el que diu en Mathieu, un nen de 8 anys que va als tallers-filo extraescolars: “Tothom te un món, quan pensa”. I els adults també s’exerciten en el propi pensament als cafès, cinema o xerrades-filo. És traslladar l’espectacle TV Merlí a la realitat de la vida de cada dia.
Aquí encara n’hem d’aprendre molt a pensar. I, ves per on, aquesta pot ser una molt bona lliçó. Una altra cosa és que ho vulguem; prou que es veu. A falta de Casa de la Filo, i abans no l’acabin de treure del programa educatiu (no fos que ens adoctrinin), hi ha un altre destacat projecte francès per pensar (ai las!), que val la pena citar, el de l’escriptor Frédéric Pajak. Del seu gènere en podríem dir assaig gràfic. Textos i il·lustracions que, emmirallant-se, creen un discurs que tracta un tema des de la subjectivitat, d’una manera pròxima a la reflexió filosòfica. Ja te el premi Michel Dentan (el més importat a Suïssa), el Médicis i el que li atorguen milers de lectors. Des de 2012 Pajak s’ha embarcat en el Manifest incert, del qual ja se n’han publicat 6 volums. Aquí, Errata Naturae publica ja el segon. Walter Benjamin i André Breton al París d’entreguerres. L’ensorrament d’un món de llum i l’adveniment d’un d’ombres gens preparat per crear el nou món. Un llibre que situa el lector entre la nostàlgia agredolça i l’horror més amarg. Una contradicció que es visualitza en 150 esclatants dibuixos. Una moderna forma de pensar per a construir-nos el nostre propi món. Ens cal.

2/11/17

Reparació

La crisi i les retallades van deixar la creació cultural catalana, la producció i difusió, molt tocades. Ara, que començaven a recuperar un cert to, l’actuació autoenganyosament ingènua d’uns (diu Santi Vila), i la resposta autoritària dels altres, ha tornat la cultura a les catacumbes. Com en sortirem, si és que hi ha intenció de que la cultura pugui sortir del forat om l’han enviada?
Un amic, pedagog i escriptor, em deia que s’ha expatriat dins de casa. Jo us escric des de París, on m'he refugiat un temps per posar distància emocional amb el merder i poder-me concentrar en la feina. I no ho he fet pas per cap heroïcitat autoenganyosa a l’estil d'en Vila, que quan era conseller no parlava d’autoenganys ni d’ingenuïtats.
“Pots fundar una nova generació perduda, com Hemingway i companyia”, em deia l’amic reclòs. Fa gràcia, però no és això. Jo vull escriure i publicar amb normalitat en la meva llengua i a Catalunya. Ho vinc fent de fa anys, en tinc dret, i no hi penso renunciar.
El director del Instituto de Industrias Culturales y del Libro, Óscar Sáenz de Santamaría, ja ha parlat amb algun dels directors de cultura. I? Farà que la gent torni a comprar llibres, a anar al cine, als concerts i al teatre? Com? Quan? (fen tard). Hi van pensar els suposats ingenus que prometien el parnàs? Suposo que avui a cap d’ells el tema els preocupa. Però a mi i a molta més gent, si. Per això els exigeixo a tots la immediata reparació en tots els aspectes del paper central que la cultura ha de tenir en la societat. Que hi posin diners, que facilitin l’assossegament, que acceptin l’excepcionalitat de la cultura i tot el que això comporta, i que després desapareguin tots i ens deixin fer. I prou.