9/9/17

Trenta-cinc setmanes

La Setmana del Llibre en Català, que demà s’inaugura, fa trenta-cinc anys. Des dels primers temps, al vestíbul de l’estació de Sants, hi ha hagut de tot; ara no cal fer un memorial de sobres conegut. L’important és que ha sabut mantenir-se, créixer, sobreviure quan ha calgut i, finalment, consolidar-se en l’imaginari d’editors, lectors i ciutadans. En una columna com aquesta avui ja no te sentit parlant de pros i contres; la Setmana és una realitat que no cal qüestionar ni replantejar més: dates, lloc i model són els correctes. Algú posa en entredit la Feria del Libro de Madrid. Oi que no tindria sentit perquè te una trajectòria que l’avala? Doncs la Setmana també.
Els successius salts endavant qualitatius i quantitatius que la Setmana ve fent els darrers anys, també gràcies a que els editors aposten per la rentrée amb mes intensitat més cada any, consolida un particular ecosistema català d’ocupació del carrers pels llibres, amb Sant Jordi, Setmana i Fira del Llibre d’Ocasió en la centralitat, i un seguit de satèl·lits (llibre ebrenc, llibre pirinenc, llibre infantil...) que conformen una xarxa que es retroalimenta mútuament i fa progressar el llibre i la lectura.
Amb públic, vendes i una bona organització, personalment no crec que hi hagi cap escriptor català a qui no li plagui participar activament en algun acte de la setmana. El repte d’ara és fer que els escriptors estrangers també la coneguin, l’expliquin als seus col·legues i vulguin ser-hi. I insisteixo amb el terme escriptors per demanar que eviti caure en la fira de banalitats i ximpleries que ha acabat sent Sant Jordi.
Que els llibres i els lectors ocupin l’espai públic. Això si que és una potent transformació social.