No entenc el ressentiment
de la flamant Premi d'Honor Isabel Clara Simó vers una part del seu fidel i
nombrós públic: les, majoritàriament, dones, d'una certa edat, que busquen en
la lectura històries de sentiments humans reconeixedors; conegudes com 'ties
maries'. He sentit l'escriptora carregar contra al crítica que l'ha titllada,
en ocasions, d'autora per a 'tites maries' al menys dues vegades.
Anem a pams: per què
desacreditar aquesta mena de lectores? És que són menys dignes que els que
llegeixen novel·les fragmentades d'autors turcs, posem per cas? O és que, al
parnàs literari, tenir aquesta mena de públic fa de mal escriptor? O pitjor
encara: és per falsa vergonya de vendre molt? Ningú no ha pensat que, si
s'editen obres tan valuoses com minoritàries, és gràcies a que hi ha autors i
obres que venen molts llibres a un públic ampli, divers, que te especificitats
com qualsevol públic, però que, a diferència, són molts?
Si a la Isabel, a qui
admiro personalment i literària, li fa angúnia que certa crítica la titlli
d'autora per a 'ties maries', el millor no és fer-hi fàstics, sinó presumir-ne
i reivindicar-les com a grans lectores que són; deixarà la crítica desarmada. I
si les novel·les que llegeixen les 'ties maries' han arribat al Premi d'Honor
de les Lletres Catalanes, potser vol dir que la cultura catalana camina per
senders normals i raonables. L'any vinent és el centenari de Pedrolo, l'autor
que va dignificar la literatura difonent i produint una narrativa popular de
gran nivell. Les vendes i l'èxit de públic li van portar no pocs enemics. Però
si avui hi ha gent que llegeix, Pedrolo hi te molt a veure. Hi ha reconeixement
millor?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada