12/12/17

Cultura urbana, cultura panoràmica

Dels fulletons vuitcentistes a les sèries de televisió,  l'auge de la tècnica ha provocat que la ciutat es desplegui en format panoràmic. Ha esdevingut així paisatge i fons descriptiu on s'hi plasmen, com a petits retrats, la successió de fets que configuren la trama argumental del relat cultural. D'aquesta forma la ciutat s'ha conformat com l'espai de representació social contemporani, i l'art ha quedat supeditat a la tecnologia.

Els nous materials constructius generats per la revolució industrial van decantar la dialèctica entre la tècnica i l'art, definitivament, de part de la primera. A París, capital del segle XIX, l'arquitectura del ferro i el vidre crea nous espais on l'art resta al servei del comerç: són els passatges i els grans magatzems de novetats que Walter Benjamin usa de punt de partida del Llibre dels passatges, gran obra inconclusa en la que va treballar des de 1927 fins la seva mort el 1940, i que tendiria a ser una filosofia material de la història del segle XIX.
El ferro és un material artificial i, a través del seu ús en edificacions, es reinterpreta el cànon hel·lènic de les formes. La construcció s'imposa a l'arquitectura, i l'escola politènica a la de belles arts. Del socialista utòpic de Fourier a les transformacions de París de Haussmann, i d'ells a Abdó Terrades, l'enderrocament de les muralles i el Pla Cerdà, tot al llarg del segle XIX, els habitants de la ciutat consoliden la seva superioritat política sobre els dels pobles del camp, i ho expressen portant la natura al seu terreny, bo i passant-la pel sedàs de les noves formulacions tècniques: és l'art nouveau, el jugendstil, el modern style, el modernisme.
El retrat miniaturista es rendeix a la fotografia, per motius econòmics i superioritat artística. Les arts decoratives esdevenen paisatge funcional i ornamental, i gaudeixen de l'aprovació de la burgesia, motor revolucionari de l'estat-nació quina naturalesa funcional es ser un instrument de domini de classe. Als carrers de 20, 30, o 60 metres d'amplària dissenyats per Cerdà és gairebé tan difícil aixecar una barricada com als bulevards de Haussmann. I només la Comuna de 1871 (París) i la revolució posterior a l'aixecament feixista de 1936 (Barcelona), posen en entredit aquest domini fonamentalment cultural.
Amb el pas del temps, l'imperi de la tècnica acaba amb no pocs edificis modernistes de l'Eixample, o amb l'emblemàtic Saló de les Belles Arts (August Font 1888), mostra de l'arquitectura del ferro i indret on es va presentar en societat La Caixa el 1904, on es va fundar la CNT sis anys després, i on el 1919 es va fer el primer saló de l'automòbil. I, amb el formigó com a gran material constructiu per al relat del segle XX (després d'intentar recuperar les formes constructives per a l'art al modernisme), a partir dels anys cinquanta, la visió política d'arquitectes com Francesc Mitjans, acaba traient les classes dominants del centre de la ciutat i creant un nou panorama socialment molts més apte, Diagonal enllà vers Pedralbes. L'edifici del Banco Atlántico, el Harry Walker, la Torre Castanyer, la Casa Tòquio i l'emblemàtic Camp Nou en són exemples. En el fons la idea de de l'historiador lliurepensador Jules Michelet que "cada època somia la següent", és un dels paradigmes de l'evolució cultural. Avui, al solar del Saló de les Belles Arts s'hi aixeca el funest edifici conegut com "els jutjats nous" (1942), tapiat per evitar ocupacions.
De les grans exposicions (1888 i 1929), el Congrés Eucarístic (1955), els Jocs Olímpics (1992), el Fòrum Universal de les Cultures (2004) i fins i tot el tempestuós Pla de la Rivera (1971), el relat cultural de Barcelona ha anat transformant-se econòmicament des de l'antic valor mercantil d'ús, fins l'actual d'esbarjo. El mercat és l'únic rei perquè crea la il·lusió òptica de l'entreteniment i el plaer. I el ciutadà s'hi capbussa content i submís per la seva alienació respecte d'ell mateix i dels demés.
Totalment afectada la imaginació per aquesta transformació política, les classes populars desapareixen de l'espai de representació social d'avui fascinades per la col·lecció d'objectes sense vida (les 'manies teològiques del mercat' de Marx) que els posa al davant la cultura urbana. La tecnologia posa l'art, rendit, als seus peus i  esdevé el poder de control definitiu i incontestable. La capital del segle XXI és el núvol global, i Barcelona hi te el seu panorama inert al 22@.
En aquest nou paradigma, qualsevol intent de subjugar la tecnologia a la interioritat de l'individu és letal. L'espai propi, la casa, deixa de ser l'univers on habitar les coses despullant-les del seu caràcter mercantil, perquè ja no tenen valor d'ús, sinó només de gaudi. Així l'espai públic es converteix en el darrer refugi dels béns que es preuen per si mateixos, doncs és l'únic territori on deixar petjades amb fisonomia pròpia i col·lectiva. Les polítiques sobre l'espai públic reconstrueixen la ciutat com una al·legoria d'un passat melancòlic: l'Spleen de París, de Baudelaire, o la Ciudad del hombre, Josep Mª Fonollosa. El vagareig erràtic com a forma de reconstrucció d'una cultura urbana menys panoràmica, de fulletó. O de sèrie televisiva o videojoc, si es vol. Així es desplega avui la vida.

7/12/17

Plantats

Com a conseqüència de que el govern espanyol consideri que la Institució de les Lletres Catalanes, que fomenta i vetlla per la continuïtat, millora i expansió de la literatura catalana, és una entitat adoctrinadora que dedica els diners a evangelitzar l'independentisme, te intervingut el pressupost des del dia 22 de setembre. A hores d'ara la ILC només pot pagar la neteja, i no pot fer els programes habituals de difusió de la literatura a escoles, biblioteques i altres centres.
Jo no crec que el govern de l'estat consideri que les obres dels escriptors catalans siguin capaces d'emmetzinar la població. Més  aviat crec que tant els fot, perquè ni han llegit mai res, ni els importa la literatura. Temen més els bots de twitter que una novel·la; la menyspreen. Ara be, amb l'excusa de controlar el pressupost perquè la Generalitat no organitzi berenars, aconsegueixen de passada matar una mica més la cultura i la llengua. Aquesta voluntat etnocida de l'estat no és nova, el que passa és que ara és pluri participada, perquè tothom ha ficat cullerada perquè això passi. Tota la classe política n'és responsable; per excés i per defecte. Però els que llepen són els escriptors, als que uns consideren indesitjables indepes i els altres submisos corifeus. Com si la majoria no fossin capaços de pensar per ells mateixos.
Per aquells a qui els encanta el servilisme no cal patir; si convé aniran de franc a escoles i biblioteques a parlar amb lectores i lectors, n'hi ha que ho fan. Però els que pretenen guanyar-se la vida honradament escrivint no hi aniran, i algú els assenyalarà amb dit acusador. Però tothom sap que el català no el mataran els escriptors, ho faran els polítics. De tots colors.

5/12/17

Carles Santos, pianista, compositor y artista libre

A finales de los sesenta, el poeta Joan Brossa le espetó a Carles Santos: "Tocas muy bien el piano, pero y ahora qué?". Según el músico, "la pregunta fue mortal". Aquel día Santos (Vinaròs 1940) comenzó a pensar en como introducir elementos innovadores a su música que superaran las formas convencionales. Los encontró en la poesía, el teatro, la pintura, la escultura y la performance. Y así se convirtió en un artista libre y total. El encargo que en 1967 le hizo Brossa, su 'Concert irregular' para celebrar el 75 aniversario de Joan Miró, supuso el punto de partida del artista tal y como lo hemos conocido, y que el lunes falleció en su villa natal del Baix Maestrat.
A los cinco años ya tocaba el piano. Después estudió en el conservatorio del Liceo, en París y Suiza, y en 1961 inició una prometedora carrera de concertista interpretando a Bartok, Arnold o Webern. Pero la poesía surrealista, juguetona y visual de Brossa, y el simbolismo plástico de Miró influyeron enormemente en la concepción escénica de la música presente en toda su obra posterior. El 'Concert irregular' se estrenó en Saint Paul de Vence, Barcelona y Nueva York. Por aquel tiempo Santos comenzó a trabajar en las bandas sonoras de los filmes de Pere Portabella y de Jordi Cadena, e incluso dirigió un corto: L'àpat. Al año el compositor recibió una beca de la Fundación Juan March que le permitieron estudiar en Nueva York, donde entró en contacto con John Cage. El pianista clásico había desaparecido, nacía El creador liberto.
Santos fue uno de los iconos de la revuelta estética de la Barcelona de los setenta. Actuando en los festivales más importantes como el de otoño de París, el Musicalia de Milán, el de jazz de Moers o la bienal de San Juan de Puerto Rico, el músico fue un revulsivo en el agitado panorama artístico de la Barcelona del Saló Diana, l'Assemblea de Treballadors de l'Espectacle, la Ona Laietana de Zeleste o l'Espai 10 de la Fundació Miró. La contribución a aquella profunda y radical transformación cultural de la Catalunya post franquista, es quizás el mayor legado público del artista. Luego, durante los años 80, El Spektakel de Zuric, el festival Zürcher o las obras de música escénica que estrena en Sydney, Berlín o Barcelona, no hacen más que poner en valor el panorama artístico y creativo catalán del cual él es uno de los máximos talentos con difusión internacional. El humor, la sexualidad extravagante y provocativa y el juego interpelan al espectador a través de un lenguaje único y capaz de mezclar el cabaré, con la música clásica, la contemporánea o la poesía.
En 1992 compuso e interpretó la fanfarria de la ceremonia inaugural de los JJ OO de Barcelona i en 2001 la Bienal d'Art de València. Santos irrumpió en la era global con el mundo del arte rendido a su excelencia. Una docena de premios internacionales de composición, dirección e interpretación lo avalan. Una quincena de discos, una docena de espectáculos, casi treinta bandas sonoras, once largometrajes como director y instalaciones escultóricas como La Sargantaneta, que inauguró la Vinya dels artistes en la Pobla de Cérvoles (les Garrigues), testimonian la creatividad sin límites ni cortapisas de este hijo predilecto de Vinaròs y Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1999). El premio Nacional de Música (2008), la Medalla de oro del Círculo de Bellas Artes (2007), varios premios MAX de artes escénicas o la medalla de la Universiat de València son galardones que jalonaron la fecunda vida creativa de este artista total, que también disfrutaba dirigiendo la banda de una sociedad musical de su tierra.

30/11/17

Éssers lliures

Coincidint amb el festival Midi Minuit Poésie de Nantes, el diari Libération ha demanat al poeta Jean-Marie Gleize una sèrie d'articles on doni la seva visió del que passa al món. Els poetes, potser els creadors més lliures, poden donar una interpretació del món tan radicalment independent que, segur, fa esgarrifar i avergonyir (encara que sigui en privat) els polítics de tots els colors. Per això aquí no hi ha cap diari que demani a un poeta com veu ell el món; ep, a no ser que el susdit poeta exerceixi també d'opinador fidel a la corda del diari; és a dir: sigui un corifeu.
Dimarts en Vicenç Altaió i en Ricard Mirabete, poetes lliures per vocació, van presentar els seus darrers treballs titulats, respectivament, Radicals lliures (sic) i Esdeveniments. Diumenge va acabar a l'Hospitalet, el festival Django l'H, de jazz manouche, amb l'actuació del contundent R.P. Quartet, acompanyat per Pol Prats, Nij Mujal i Àlvar Monfort als vents, i amb la veu lluminosa de Lou Tavano: una explosió d'autèntica llibertat creativa. Com Gleize, tots ells aporten una interpretació crítica del món amb el seu art. Però els mitjans de comunicació a penes en parlaran. Prefereixen omplir pàgines amb ments captives i ínfimes per submissió. Persones que es creuen tan poderoses com esclaves són en realitat. Com si la potestat per dir allò que algú vol que diguin els fes immortals. És per això que la festa dels premis Tendències és única; car exalta els talents creadors, sobretot, per la seva llibertat extrema. I, per una nit, es deuen sentir com el poeta Jean-Marie Gleize quan s'ha posat a escriure els articles per Libé. Donem-los més reconeixements i serem tots més lliures també.

29/11/17

Patrícia Gabancho, la porteña que soñó en catalán

En la ochava de la avenida de Rivadavia con Ayacucho, en pleno centro de Buenos Aires, el ingeniero Eduardo Rodríguez Ortega proyectó en 1914 un edificio modernista en el cuyos detalles ornamentales volcó su admiración por Gaudí. Cuando en 1999 fue restaurado, el arquitecto Fernando Lorenti agregó dos elementos más a modo de homenaje: un escudo de Catalunya y la frase 'No hi ha somnis impossibles'. Ese edificio es hoy, junto al Casal de Catalunya, en San Telmo, símbolo de la huella catalana en la Argentina.
Cuando la porteña Patricia Gabancho (1952) era joven el edificio estaba en plena decadencia, pero no el Casal. Conoció a los exiliados de izquierdas e independentistas, disidentes del centro cultural, y ellos le enseñaron la lengua y la cultura. Patricia, que falleció el martes en Barcelona víctima de un cáncer, comenzó a soñar en catalán en su Buenos Aires natal. Y, tras estudiar periodismo se trasladó en 1974 a Barcelona para ver como era la Catalunya contada. Y aquí ha vivido desde entonces.
En 1980, con 'Cultura rima amb confitura' hizo una sonora irrupción en el panorama cultural. El libro proponía un debate sobre la literatura catalana valiente y sin complejos. La polémica generada fue larga y no siempre justa con su propuesta modernizadora, pero la buena acogida de los sectores más jóvenes, que así entraron en el debate cultural, convirtieron pronto a su autora en un referente claro para la recuperación nacida al abrigo del Congrés de Cultura Catalana, y que tuvo en la fundación de la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana uno de sus primeros puntales. Sobresalió en aquellos primeros encuentros de escritores catalanes, vascos y gallegos (GALEUZCA), y se creó una aureola de polemista inteligente y audaz con la que conquistó la escena literaria joven que emergía en los ochenta.
Y la Gabancho, como todos la llamábamos, pasó, con todas naturalidad, a ser escritora catalana; sin olvidar su tierra de origen: 'Barcelona, tercera pàtria del tango' (1990), con la que fuera su pareja Xavier Febrés, fue su segundo libro.
Patricia desplegó siempre en sus libros y artículos en la prensa escrita sus dos grandes áreas de interés: la social, con numerosos textos sobre urbanismo y la Barcelona metropolitana, como en 'El Besòs, el riu que mirava passar els trens' (1999) o el reciente 'Caminar Barcelona' (2016) y la cultural y política, con títulos como 'Despert entre adormits. Joan Maragall i la fi de segle a Barcelona' (1998), 'Apàtrides, incultes i (de vegades) analfabets' (2008), 'Crònica de la independència' (2009), 'La batalla de l'Estatut' (2010), la muy reciente 'Amalia i els esperits' (2017), Les dones de 1714 (2014), 'La autonomia que ens cal és la de Portugal' (2012)o 'El preu de ser catalans. Una cultura mil·lenària en vies d'extinció' (2007) donde vaticina la desaparición de la lengua y la cultura catalana en un par de generaciones. También publicó la novela 'La neta d'Adam', con la que ganó el premio Prudenci Bertrana el 2012. En la obra reconstruye la historia de su familia y, a través de ella, disecciona la historia moderna de la Argentina.
Además de colaboradora en populares programas de televisión como 8 al dia o Els matins de TV3, Patricia Gabancho fue miembro del Centre d'Estudis Sobiranistes y de la Assemblea Nacional catalana desde su fundación. También era vicepresidenta del Ateneu barcelonès desde 2014, y una persona siempre generosa para con sus compañeros de profesión.

23/11/17

A poesia está na rua

Van fer un duo i li van posar Baloo. Ella, rossa i sensual, de veu càlida. Ell, barba i cabellera negra, feia jugar la guitarra amb ritmes encomanadissos. Cantaven bossa nova per bars i pubs per uns quants diners, i transmetien la felicitat de l'emergent poètica del Brasil: Vinicius, Buarque, Gilberto, Jobin, Veloso. Tombaven els vuitanta, i ni ells ni els qui els escoltàvem no teníem altra cosa que una enorme passió per viure en plenitud.
Uns anys abans la revolució dels clavells havia popularitzat l'eslògan 'A poesia está na rua' (la poesia és la carrer), i tots ens ho volíem creure. I així, aquells anys hi va haver una autèntica revolta estètica als carrers de la ciutat, a les revetlles populars, als pisos d'estudiants i als bars. Des de la seva modèstia, els Baloo van aportar ritmes i cançons a aquella festa de la vida en comú. La poesia va inundar el carrer fins fer-lo vessar i tots vam ser feliços mentre va durar aquella primavera.
Pensava en tot això mentre escoltava Eliane Elias a la Barts. Un grup d'una temperatura rítmica vehement i compacta, damunt del qual el seu piano i veu convidaven a sortir al carrer com l'ànec, l'oca i el cigne de la famosa 'O pato', "a cantar alegrement i entrar a la samba". Però el públic seia allà quiet i mut, i aplaudia sense vivor. Ferit, exsangüe. "Que seriosos que sou els de Barcelona", insistia ella, rossa delitosa. Ben be fins el tram final la languidesa es va resistir a la voluptuosa poesia brasilera. L'endemà Elias va guanyar el Grammy llatí al millor disc de jazz. Jo vaig voltar buscant alguns d'aquells bars on havia escoltat els Baloo anys enrere, quan era pobre i feliç. Però ja no en queda cap. No hi ha poesia al carrer.

20/11/17

La crítica de la Vanguardia diu de La casa de la frontera

La ciutat sense escriptors

Malgrat la literatura que ha generat al llarg de la història, d'Àngel Guimerà i Jacint Verdaguer a Mercè Rodoreda, Terenci Moix o Montserrat Roig, Barcelona és una ciutat on la presència dels escriptors en l'imaginari popular urbà és escassa, per no dir nul·la: al nomenclàtor i poc més.

Plantat davant l'estàtua de Fernando Pessoa assegut en una taula que hi ha a la terrassa de la cafeteria A Brasileira, a Lisboa, un rodamón insistia en que m'havia de seure a fer conversa amb l'autor del llibre de Desassossec: "traz sorte aos jovens poetas" (dona sort als joves poetes). Aquell dia em vaig enamorar de la ciutat del Tajo, i sempre m'hi he sentit proper, a casa.
Després d'anys de voltar per París, del centre monumental a la perifèria de Saint-Ouen, Montreuil, Ivry o Aubervilliers, m'adono que, amb el París era una festa de Hemingway, que va il·luminar la meva primera visita a la ciutat, la millor guia de la ciutat que mai no he tingut són uns petits volums d'Éditions Alexandrines titulats Le Paris des écrivains (de Balzac a Modiano i de Baudelaire a Colette). Projecten la peripècia vital i creativa dels autors, una vis que ajuda a entendre la ciutat.
Però, malgrat obres tan reeixides com la Geografia literària del professor Llorenç Soldevila (Pòrtic), Barcelona és una ciutat mancada de la llum que aporta la mirada d'aquells qui l'han descrit i escrit. Barcelona és una ciutat incapaç de ser associada als seus escriptors, i molt menys de tenir-ne un d'icònic com Trieste te amb Magris o Dublín amb Joyce.
Josep Maria de Sagarra, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Baltasar Porcel o Xavier Benguerel podrien haver estat bons detentors del títol 'escriptor de Barcelona', però mai ningú (ni el món acadèmic, mediàtic, editorial o institucional) no els ha postulat amb decisió.
Potser, amb el permís de Joan Marsé, qui s'acosta més a aquest títol honorífic sigui Eduardo Mendoza, de fet puntualment algun mitjà de comunicació pròxim a l'autor li ha atorgat el ceptre, però costa d'explicar al món la representació literària de la capital de la llengua catalana sense un autor que escrigui en català. I no pretenc treure mèrits a l'autor de La ciudad de los prodigios, ni bandejar-lo sectàriament per mor d'escriure en castellà. És una qüestió de simbolisme. A no ser que, salomònicament, es vulgui optar per una representació
dual bilingüe.
Evidentment, el problema principal és la falta d'un consens col·lectiu, que les institucions puguin fer seu posteriorment i després projectar-lo ordenadament i continuada (fer-ho al revés, com a vegades es fan les coses és posar els bous davant del carro). I no estic proposant fer un concurs.
Vol dir això que Barcelona no s'estima els escriptors? No, però la convulsa història de la ciutat i del país no ha facilitat la comunió col·lectiva amb un autor i la seva obra. Per uns la Guerra Civil va suposar un tall tan brutal del seu timeline creatiu i vital, que a dures penes les seves obres han pogut ser rehabilitades posteriorment per a la historiografia o el món editorial. Per a d'altres, el necessari compromís polític que van haver de prendre els va inhabilitar per una part de la societat que, simplement, no combreguen amb les seves idees. I encara per un tercer grup, el fet d'assumir responsabilitats polítiques o administratives en recuperar l'autogovern, els ha apartat del registre comú. En algun cas, aquesta dedicació extemporània ha arribat a desdibuixar del tot la seva obra.
Sigui pel que sigui, el que és innegable és que Barcelona atorga molt poca visibilitat als escriptors. La presència dels literats i llur obra és molt minsa en la vida ciutadana. Un pregó, algun llibre encarregat per l'ajuntament i poc difós, o la glòria efímera d'alguns dels premis que atorga el municipi: Jocs Florals o Ciutat de Barcelona. La resta es redueix al nomenclàtor o al nom de centres escolars o biblioteques. Es podria fer una enquesta a peu de porta: Quants usuaris de la biblioteca Jaume Fuster, la més gran de la ciutat, saben amb un mínim de fonament qui era l'escriptor que li dona nom? El resultat probablement seria demolidor.
És d'esperar que la futura Casa de les Lletres (però de moment no-nata un cop trencat l'acord de govern entre Barcelona en Comú i PSC), treballi per reduir aquesta deficiència cultural històrica. Ara be, pel que se'n sap fins ara d'aquest projecte, sembla que estigui més orientat al sector editorial (indústria cultural), que no pas a la literatura. Són dues coses totalment diferents, fins i tot oposades. Com fer-les casar sota un mateix sostre institucional? Feina tindrà aquella o aquell qui en sigui triat com a director. Ara mateix, per molt que maldi per ser ciutat de la literatura, Barcelona és una ciutat sense escriptors. I és que una ciutat pot ser literària sense editors, però mai ho arriba a ser sense escriptors; que ningú no es confongui. Voler fer-la així seria una pantomima, un escarni.

16/11/17

Tipus imprescindibles

Vaig rellegir El mar al pati de l'hotel que la família de Blai Bonet tenia a Cala Figuera, a Santanyí. Me'n van regalar un exemplar. Però un noiet tèrbol i brusc, talment com els personatges de la novel·la, em va prendre el llibre al ferri de tornada i, quan el vaig rescatar, estava ple de guixades i d'estrips; de ràbia extrema per un món que li provocava unes ferides que no entenia. Però, en aquell moment, enutjat pel furt, no vaig saber veure en el vailet cap ombra d'en Tur ni en Ramallo; ni vaig ser capaç de veure que, la sordidesa del sanatori on Bonet situa el relat, és una paràfrasi de la pròpia vida, la d'aquell nano que no entenia perquè m'havia emprenyat tant amb ell, total per un llibre, i la meva, incapaç de copsar el sentit de la força rebel d'aquell acte banal al cap i a la fi. D'allò en fa uns onze anys.
Ara m'arriba un volum d'El mar, reeditat a Club editor, on s'han incorporat nou capítols que el 1958 no van passar censura. I penso en aquell xaval del ferri, i en la seva ràbia contra un llibre que no li havia fet res i que, probablement, no sabia de que anava ni li importava. Llàstima. Potser llegir-lo no li hagués canviat la vida, però s'hauria adonat que la literatura no sempre és aquell exercici ociós i confortable, com passa ara sovint, que a vegades és una hòstia que et gira la cara i que t'esbatana els ulls fins fer-los saltar de les òrbites, i que hi ha tipus que, encara que els Tur i Ramallo brètols i arrogants mai no arribin a saber qui són, resulten imprescindibles per entendre alguna cosa de la miserable i bella, confusa i lluminosa, condició humana. Als matins tenia un humor fosc, em deia un parent d'en Bonet. És la puta vida, li responia jo.

9/11/17

Casa de la filo

Com que el pensament és essencial en la construcció de totes les persones, a Romainville, 23 mil veïns a la banlieue parisenca, han creat la Casa de la Filosofia; perquè tothom pugui aprendre a pensar per si mateix. És el que diu en Mathieu, un nen de 8 anys que va als tallers-filo extraescolars: “Tothom te un món, quan pensa”. I els adults també s’exerciten en el propi pensament als cafès, cinema o xerrades-filo. És traslladar l’espectacle TV Merlí a la realitat de la vida de cada dia.
Aquí encara n’hem d’aprendre molt a pensar. I, ves per on, aquesta pot ser una molt bona lliçó. Una altra cosa és que ho vulguem; prou que es veu. A falta de Casa de la Filo, i abans no l’acabin de treure del programa educatiu (no fos que ens adoctrinin), hi ha un altre destacat projecte francès per pensar (ai las!), que val la pena citar, el de l’escriptor Frédéric Pajak. Del seu gènere en podríem dir assaig gràfic. Textos i il·lustracions que, emmirallant-se, creen un discurs que tracta un tema des de la subjectivitat, d’una manera pròxima a la reflexió filosòfica. Ja te el premi Michel Dentan (el més importat a Suïssa), el Médicis i el que li atorguen milers de lectors. Des de 2012 Pajak s’ha embarcat en el Manifest incert, del qual ja se n’han publicat 6 volums. Aquí, Errata Naturae publica ja el segon. Walter Benjamin i André Breton al París d’entreguerres. L’ensorrament d’un món de llum i l’adveniment d’un d’ombres gens preparat per crear el nou món. Un llibre que situa el lector entre la nostàlgia agredolça i l’horror més amarg. Una contradicció que es visualitza en 150 esclatants dibuixos. Una moderna forma de pensar per a construir-nos el nostre propi món. Ens cal.

2/11/17

Reparació

La crisi i les retallades van deixar la creació cultural catalana, la producció i difusió, molt tocades. Ara, que començaven a recuperar un cert to, l’actuació autoenganyosament ingènua d’uns (diu Santi Vila), i la resposta autoritària dels altres, ha tornat la cultura a les catacumbes. Com en sortirem, si és que hi ha intenció de que la cultura pugui sortir del forat om l’han enviada?
Un amic, pedagog i escriptor, em deia que s’ha expatriat dins de casa. Jo us escric des de París, on m'he refugiat un temps per posar distància emocional amb el merder i poder-me concentrar en la feina. I no ho he fet pas per cap heroïcitat autoenganyosa a l’estil d'en Vila, que quan era conseller no parlava d’autoenganys ni d’ingenuïtats.
“Pots fundar una nova generació perduda, com Hemingway i companyia”, em deia l’amic reclòs. Fa gràcia, però no és això. Jo vull escriure i publicar amb normalitat en la meva llengua i a Catalunya. Ho vinc fent de fa anys, en tinc dret, i no hi penso renunciar.
El director del Instituto de Industrias Culturales y del Libro, Óscar Sáenz de Santamaría, ja ha parlat amb algun dels directors de cultura. I? Farà que la gent torni a comprar llibres, a anar al cine, als concerts i al teatre? Com? Quan? (fen tard). Hi van pensar els suposats ingenus que prometien el parnàs? Suposo que avui a cap d’ells el tema els preocupa. Però a mi i a molta més gent, si. Per això els exigeixo a tots la immediata reparació en tots els aspectes del paper central que la cultura ha de tenir en la societat. Que hi posin diners, que facilitin l’assossegament, que acceptin l’excepcionalitat de la cultura i tot el que això comporta, i que després desapareguin tots i ens deixin fer. I prou.