19/4/16

Premià de Mar, ciutat oberta


Premià de Mar és una vila que l'han fet els que hi han anat a viure buscant un futur digne. Gent d'aquí i de molt lluny, amb creences, pells, llengües i idees ben diverses. No ha estat fàcil, no és fàcil: l'espai és petit, els recursos escassos i la gent humil. Entendre's no sempre és fàcil i calen moltes renúncies mútues cada dia. Només el futur és lluminós, com l'horitzó que emmarca el límit del territori dels anhels de tantes persones que han vingut aquí amb l'esperança d'atrapar el seu somni.
Premià de Mar és la metàfora de la grotesca Europa que rebutja els qui no tenen el seu passaport. Les persones de Premià mai no diuen que no a ningú.
Per això no s'ha de tocar l'escultura 'El Crit', que un artista anònim ha plantat a l'espigó de l'estació, en una trista i real al·legoria sobre l'arribada de refugiats i el rebuig d'Europa. Treure-la és embrutar la dignitat dels premianencs, dels que de sempre i dels que hi han vingut.
Que l'ajuntament no s'equivoqui, es posaria a l'alçada de la burocràcia europea: el veïnat no ho vol.


L'última veritat 


Han estat molts camins plens de renúncies,
d’absències immòbils, de vides buides.
Els fets són com els tolls de pluja negra
que ofegaven els jocs dels nens als barris.
Per tots has tingut paraules, preguntes
que massa sovint no han trobat respostes.
I a molts t’hi has enfangat les sabates
amb aquell llot negre de mals presagis,
de silencies rovellats, d’intempèrie.
Ara ets a l’andana d’una estació
bruta i allunyada de la ciutat.
Per les vies cavalca la tristesa
que tenalla la mort en el crepuscle.
L'última veritat fa tanta por
que només per ella perdem la vida.

Del llibre Platges de la ment (Germania)