L'enigma Mascarell

El conseller Mascarell diu que vol marxar; que no vol repetir a Cultura, que la seva vida en política activa arriba a la fi i que vol aturar-se a reflexionar, posar en ordre tot el que ha conegut i après i escriure-ho amb calma, no a glopades entre les vuit i quarts de nou del matí com un darrer treball que te acabat i inèdit. Hi ha qui no se'l creu i hi ha qui desitja que ho faci tant aviat com sigui possible. Els primers diuen que no és un comiat, sinó un conat per què li preguin que segueixi. Entre els segons hi ha tres tipologies genèriques: els que no li perdonen el gir sobiranista, els convergents que tampoc no li perdonen els orígens i els aspirants a càrrecs. Tots, un i altres, gent de cultura i amb coneixement de causa.

Però al bar Drassanes, conegut popularment com Roberto pel nom del seu diligent cambrer, un parroquià es posa a parlar de cultura (sic) i acaba fent un Top Ten de consellers: guanya Mascarell per golejada. No és gent de l'elit cultural, és un modest empleat que reconeix públicament al conseller un profund coneixement de causa 'ja des que era a l'ajuntament', serietat i ponderació (el que li faltava a en Tresserras, sosté). Si algú pensa que m'ho invento que vagi a l'establiment esmentat i pregunti.

Els mèrits que li troba aquest ciutadà anònim deuen ser similars als que li troba en Mas. La bona sintonia, no nomes de govern sinó d'idees, que hi ha entre els dos ho denota. Ara mateix parlar de continuïtats és una quimera sense sentit, però mai no havia sentit parlar de consellers de cultura en una barra de bar que no fos de disseny i per algú aliè al gremi i que no anés perjudicat. I això, vistos alguns dels titulars que ha tingut el departament, és un mèrit.