Llull i el punk

Hi ha una certa mimesi entre el que diu el nou director del MACBA, Ferran Barenblit, que al museu li cal una mica de punk, i la justificació del PP fer disfressar de cultural la posició ideològica respecte l'exhaust any Llull: que escrivia en romanx. No els poso als dos al mateix nivell. Cadascú es retrata amb allò que diu; Barenblit vol reformar el discurs d'un museu encallat i els retrògrads busquen la bel·ligerància. Però hi ha un fil que traspassa les dues posicions, radicalment oposades en el polític: la sensació de que, tot plegat, forma part d'un discurs cultural esgotat que ha arribat al final dels seus dies sobrevivint entre l'etnocidi polític, l'ofec econòmic i una falta d'idees exasperant, i que malda per sobreviure per què es sap necessari. I el preocupant del cas és que, sense capacitat crítica, l'opinió publicada no fa res per alterar aquest lamentable estat de les coses.

Per exemple. Hi ha una extraordinària exposició a la galeria Trama del treball que el fotògraf Ángel Marcos ha fet a Barcelona, un diàleg excitant entre l'artista que observa i la ciutat en mutació constant. I a la sala Parés, que és allà mateix, hi ha les il·lustracions que el cantant Manolo García ha fet per al llibre de la temporada anterior del Liceu, res de l'altre món. Tots els diaris han donat amples espais a García i molt poques ratlles a Marcos. Per què? per comoditat, falta de discussió i intel·ligència. Fotos fixes com punk al MACBA o Llull romanx allunyen les noves idees de l'ensopiment oficial, i es van a covar als marges del tauler quan, ara, són necessàries al centre del debat: el discurs del MIRA, a partir del 30, no te símptomes de fatiga. Però els mèdia encara parlaran del Planeta.