Eixamplar el casal

Fa unes setmanes vaig participar en una taula rodona sobre novel·la negra a Visor, al Vendrell, amb escriptors catalans que escriuen en castellà. Va ser amè, personalment enriquidor i diferent, doncs mai no havia debatut amb ells. Divendres passat vaig participar en una taula rodona a El Vi fa sang, a l'Espluga de Francolí, a la primera edició d'un festival de novel·la negra en català. Tots ens coneixíem, vam defensar els postulats habituals i vam fer gairebé les mateixes bromes. Personalment no em va aportar res més que col·laborar en posar en marxa una activitat que promet moltíssim i què, en el maridatge entre el vi de la Conca de Barberà i la novel·la de gènere pot tenir un format original i atractiu per al públic. Però els ponents érem els de sempre i vam dir el que ja sabíem.

Si el lector català llegeix en ambdues llengües, si els autors que escriuen en castellà acaben parlant en català durant l'acte, doncs l'elecció de la llengua literària no és una actitud política ni bel·licosa, sinó simplement materna; per què s'han de fer activitats separades per mor de la llengua si tots parlem del mateix tema i des d'un marc de referències ben proper? Per què BCNegra va dedicar uns quants anys una taula només per a novetats en català? Que no s'adonaven els organitzadors que contribuien a fer un gueto? Des del meu poble escric per al món i ho faig en català; per què no se'm permet interactuar a la mateixa taula amb els meus veïns que escriuen en castellà? Així no es fa gran ni cosmopolita ni universal una cultura.

I no poso en dubte el model educatiu ni la política lingüística; demano sentit comú, que no s'ensenya a l'escola però que vacuna contra moltes xacres; també contra la petitesa.