28/2/15

Rosa Novell, madre coraje del teatro catalán

En L'última trobada Sandor Márai sitúa a dos hombres que fueron amigos de jóvenes ante los avatares de sus vidas. Uno ha pasado largo tiempo lejos y el otro a penas si se ha movido de su pueblo, no se han visto en décadas y se encuentran de nuevo, sabiendo que será la última vez. La actriz Rosa Novell (Barcelona 1953) asumió como propia la vida de los personajes de Márai que Abel Folk puso en escena el año pasado. "Soy feliz aquí" dijo entonces desde el escenario del Teatre Romea. Ciega debido al mismo tumor que acabó el viernes con su vida, esta auténtica diva de la escena catalana, asumió el espectáculo como un reto personal contra su propio destino. En el escenario lo libró, lo domó y lo venció. Pero la realidad y la escena no son siempre la misma cosa. A pesar de su fuerte carácter y de la determinación con que se tomó su ceguera y su disposición a mantenerse en escena (hizo todas las funciones), la enfermedad la ha vencido a los 61 años. Tras Anna Lizarán, el teatro catalán sufre uno de los más duros golpes de los últimos tiempos.
Novell estudió en el Institut del Teatre y se licenció en Filología. Debutó en 1974 con Tras troyanas de Eurípides y jamás abandonó los papeles fuertes: Fedra, Marc Antoni i Cleopatra (1980), Rosalinda, de Valle-Inclán, Premio Nacional de Interpretación, Elsa Schneider, de Sergi Belbel, premio Margarita Xirgu de 1989, La Senyora Florentina i el seu amor Homer, de Mercè Rodoreda, premio de la Crítica de 1995, Memòries de Adriano (1998), Plaça dels herois, de Thomas Bernhard o La noche de Molly Bloom, una dramaturgia de José Sanchís Sinisterra a partir del final del Ulysses de Joyce, (ambas en el 2000). Uno der sus últimos montajes fue el epistolario Toldrà-Clausells (su abuelo, gestor cultural asesinado en la Guerra Civil), que hizo al lado de su hermano, el periodista y actor Queco Novell.
Como directora llevó a escena Becket, Pinter, Guimerá y la literatura de Eduardo Mendoza, a la sazón su pareja. Por Olga Sola, de Joan Brossa, recibió el premio de dirección de la crítica en 1998. El año 2007 recibió la Creu de Sant Jordi y en 2014 el Premio Honorífico Anna Lizarán en los premios Butaca.
En el cine la hemos visto hace bien poco en Rastres de Sándal, de Maria Ripoll. Antes había trabajado con Ventura Pons, Bigas Luna, Jaime Camino, Jesús Garay, Jaime Chávarri, además de series de TV3 como Nissaga de poder, La Mari, El cor de la ciutat o Majoria absoluta.
A pesar de su enfermedad, Rosa Novell tenía planes para trabajar en una nueva película de Agustí Villaronga; pero recayó y ya no tuvo fuerzas para hacer la gira de L'última trobada ni para asistir a acto en el que se la nombraba miembro de honor de la Academia del Cinema Catalá. Nadie quería pensar que la novela de Sandor Márai tenía un título premonitorio.

27/2/15

El big bang del 'tradipop'

La tradició i la modernitat es van trobar al disc 'Lo poder del cant' (1980). Aquella agosarada experiència de fusió va ser punt d'arribada per a músics que venien el rock i del jazz (la prestigiosa Ona laietana), i punt de partida pels que venien de la cançó i la música tradicional (que entrava en crisi de consideració). La densitat i temperatura de la brillant feina per a les cordes d'en Xavier Batllès, i la sensibilitat modernitzadora d'en Josep Cabré i en Jordi Fàbregas (ho va demostrar en el folk-rock de Coses), van posar les condicions per a la gran explosió: l'estiu del 79 als estudis Gemma-2 es va produir el big bang a la música catalana.
Xavier Batlles, fundador de l'Orquestra Mirasol, havia iniciat la transició cap a les músiques tradicionals amb Mirasol-Colores i la Rondalla de la Costa. Els Harmònica Brava Joan Albert Amargós, Feliu Gasull, Carles Benavent o Joan Saura aportaven el talent que, des del jazz, funk o jazz-rock (Música Urbana, Blay Tritono), transitava per la clàssica. Eliseo Parra ja havia connectat amb Al Tall, l'Ovidi Montllor i la resta de la cançó. 'Saki' Guillen venia de l'experimentació progressiva del 'Licors' de Pau Riba i Daevid Allen (Soft Machine). La música era la protagonista cultural en aquella Barcelona emergent i transgressora com no ho ha estat mai més. La música catalana portava el segell de la innovació que naixia del diàleg i l'experimentació. Només calia un reactiu. La música popular el va portar amb 'Lo poder del cant'.
Res ha tornat a ser igual després de l'esbojarrat estiu del 79. Aquella primavera havien arribat els ajuntaments democràtics i havien nascut les ràdios municipals i El Punt diari. A la tardor va entrar en vigor l'Estatut de Sau. Catalunya feia les primeres passes per ser un país modern. El projecte de Batllès, Fàbregas, Cabré i l'Harmònica Brava va obrir les portes a una nova tradició exaltada pel nou i enamorada pel vell i va crear una nova generació de músics com el mateix Eduard Iniesta.
Havia nascut el tradipop. I avui és part de l'essència musical del país.

L'espectacle Folk Laietà: Lo poder del cant, 35 anys del disc de l'Harmònica Brava es farà dijous dia 5 de març a l'Auditori de Barcelona dins el festival Tradicionàrius 2015

26/2/15

Rellegir el moment

La reordenació de Grup 62 per la majoria accionarial de Planeta provoca moviments al sector editorial català. La sortida d'en Xavier Mallafré i la desaparició del càrrec de director general no serà la única. Aviat s'anunciaran significatives baixes a l'staff. El que s'ha fet públic (tot i que s'ha dit blat abans de posar-ho al sac i lligar-ho, doncs a dia d'avui ni s'ha tancat l'auditoria per saber quan val i quin percentatge d'accions adquirirà el nou soci) és que Eumo deixa Planeta i s'alia amb Cossetània i Angle a 9 Grup Editorial. Per posar la cirereta al pastís, fa poc en Vicent Sanchís escrivia: 'cal salvar Enciclopèdia', en el sentit de demanar una operació financera i industrial per què l'editorial recuperi la posició capdavantera de l'edició que havia tingut i així dotar al llibre en català d'una gran empresa, paper que en la seva opinió ha abandonat Grup 62.
L'aliança del segell de la Universitat de Vic amb Angle i Cossetània pot configurar aquesta marca potent que, d'acord amb en Sanchís, el llibre en català necessita; però quedarà políticament fora del control nacionalista i de segons quins gestors acostumats a viure del diner públic a canvi, això si, de ser sol·lícits amb el poder.
Per ara tot són conjectures. Dijous vinent el director general de promoció cultural, Jordi Sellas, ha d'anar a l'assemblea de l'Associació d'Editors en llengua catalana per intentar calmar els ànims per la brutal caiguda de l'ajuda a l'edició, que enguany no arribarà al milió cent mil euros. Sense una política de suport al llibre valenta, ni aliances ni operacions financeres no serviran de res. Si no s'hi creu el sector se'n va al forat. I no hi ha e-book que el salvi (han baixat les vendes).

24/2/15

El temps de les octavetes


SIMFONIA UNIVERSAL
―qui sap si una esperançaaaaa―


Els homes que caminen pel llot
alçant les mans enlaire
per poder-se agafar a les grapes del vent,
pensa, company, que més d’una vegada
han llençat glops de fàstic
i han comprès sense falsos intel·lectualismes
que llurs vides també són
una simfonia en res.
Però no per això han acotat el cap
i s’han deixat colpejar el clatell
com un vulgar conill.
Ans el contrari, han esperat la pluja
per a rentar-se la cara
i poder veure més enllà
amb uns ulls nous
un horitzó tot just retallat
per les primeres ferides de sol.
I ells, més que nosaltres tal volta,
han-hem comprès
que una simfonia en res 
és simplement una simfonia que no volem omplir. 


Valerià Pujol i Bosch
El crit i la paraula, 1973


Cinquanta globus vermells van llençar al vent el poema d'en Valerià Pujol
Fa quatre generacions que a Can Vallerià es creu en la cultura i la llibertat com a valors fonamentals per fer la societat més justa, rica i moderna.
Des de primers del S XX s'ha treballant pel cooperativisme, després pel Cor i les activitats d'esbarjo popular. Al franquisme es va fer activisme en clandestinitat, i mai no s'ha deixat de treballar per la cultura, el millor instrument per a transformar la societat.
Amb paraules i cançons en Josep Lluís López Bulla i la coral Primavera per la Pau van evocar la memòria dels temps sense llibertat, quan de la multicopista amagada a la casa en sortien milers d'octavetes.

Carta de Valerià Pujol a Jordi Garcia quan quest vivia a París (1973)





19/2/15

Sang i vi

Al festival Tiana negre del 2014 en Salvador Balcells va prendre la paraula a tots els qui, en una taula rodona on tots els presents semblaven ser de la Conca de Barberà o tenir-hi parents de sang (sic!), li van demanar que organitzés una trobada del gènere a la seva comarca. Només li posaven una condició: que les taules rodones i conferències anessin acompanyades de tasts de vins de la D.O. I dit i fet. Va parlar amb el millor escriptor-cellerer del país, en Joan Rendé, i després amb a Margarida Aritzeta, i plegats van anar a veure els que manen. I la Diputació, el Consell Comarcal i els ajuntaments els van dir que si, és clar, per que la Conca de Barberà sembla un d’aquells llocs on mai no hi passa res, i no convé perdre l’oportunitat de que hi passin coses.
El resultat es un trobada de novel·la negra en català (tant d’autors locals com traduïts), que es farà del 10 al 19 d’abril, principalment a l’Espluga de Francolí i que tindrà el millor nom possible per a una activitat així en una terra com la Conca ‘El vi fa sang’. D’entrada hi ha ja tancades dues taules rodones, La novel·la negra en català, avui i La independència també a la novel·la negra i, el millor i més innovador: presentacions de novetats als millors cellers de la comarca, amb tast de vi inclòs, és clar. A banda hi haurà activitats populars com representacions teatrals, contes negres per a infants, concurs de relats o mercat de novel·les.
Els entesos diuen que aquest és el model de festival literari que funciona a Europa, més enllà dels espectacles mediàtics de les fires. Potser. El que és segur és que, acostar els llibres al públic és la única forma raonable de fer lectors; que és el que cal. I amb vi, arriben millor.

12/2/15

Lletra dibuixada

La lletra, dibuixada, entra. Així ho van entendre els nombrosos assistents a la taula rodona Negra i dibuixada. És clar que amb experts en història gràfica com Juan Sasturain (que dirigeix un programa de cònics a la TV argentina, sic!), Pepe Gálvez, Josep Rom o Jaume Vidal, no podia ser d'una altra manera. El públic va agrair que, després de deu anys, BCNegra es recordés d'un gènere que li és tan afí com el del tebeo. Octavi Botana en va ser el moderador. Venia d'Angoulème, de veure títols per incorporar a la nova col·lecció Sapristi de cònic/novel·la gràfica (ja és hora de posar-nos d'acord amb el nom), que editarà Roca i de la que n'és el director. Arrenca el març amb un clàssic de la modernitat: Matar a mi madre, de Jules Feiffer, guanyador del Pulitzer el 1986 per la tira que publicava a The Village Voice. Aquest llibre és al número 1 de les llistes de novel·la gràfica del New York Times. A l'abril editaran En la vida real, número 3 a la mateixa llista, de Cory Doctorow (un dels paios mes influents a la xarxa) i Jen Wang, directora de Comic Arts L.A., i al maig Los Wrenchies, de Farel Dalrymple, número 5 a la llista de vendes del NY Times. I després d'aquest trident vindran Ghetto Brother, el Bronx explicat en clau de rap, Doble sentido...
Literatura i art a l'hora, present als museus i a les llibreries, el llenguatge dels còmics (parafrasejant l'assaig de Romà Gubern que va convertir una generació de lectors de tebeos de Bruguera en estudiants de comunicació), encara s'assimila a producte infantil o, si més no, de poc calat literari i intel·lectual. Ja fa pudor haver de dir això, però és així. N'hi haurà prou amb el museu per superar aquest prejudici, o és un problema cultural?

5/2/15

Festes del regidor

La tradicional festa-trobada entre organitzadors, premsa, autors, editors i col·laboradors del BCNegra que es fa tal dia com avui al vespre ha canviat de model. En lloc de ser un senzill sopar fred servit per un càtering, es fa al 7 Portes, com fan els senyors de Barcelona. Deu ser part de l'augment del pressupost del festival. Al tinent d'alcalde de cultura, Jaume Ciurana, no li devia agradar el model anterior, els darrers anys ni tan sols hi va anar.
El problema és que a la Capella hi cabia tothom, no hi havia restriccions, i ara al restaurant dels Porxos d'en Xifré si, i els acompanyants han quedat eliminats de la convocatòria. 'Aquest any la invitació és individual i cal inscripció prèvia per a confeccionar la llista de convidats', diu el correu de l'organització. Una forma de seleccionar. Si tenim present que tots les moderadors i autors locals participen al BCNegra gratis et amore, i que aquesta col·laboració massiva ha estat històricament una de les claus de l'èxit de la cita, escatimar-los l'amic o la parella ho trobo d'un gasiu quasi negre. Ves si l'any vinent no trobaran tanta gent disposada a perdre mitja tarda moderant una taula a canvi de res. Tot, i tothom, te un preu.
Que el festival te uns protagonistes principals, institucionals i de direcció, ningú no ho nega; però restringir un acte que ha de ser d'agraïment a tothom qui hi col·labora, com es fa aquest vespre, ratlla el mesquí. És com convocar la roda de premsa sense ni tan sols comunicar-ho a altres entitats participants, que alguna cosa hi posen per què el BCNegra rutlli. Però ja se sap que a les festes dels polítics no tothom hi és convidat. Ara, que ningú no pateixi, de sopar a tothom li'n donen a casa seva.

Francesc Garriga, poeta y maestro de jóvenes poetas

A pesar de que publicó su primer libro en 1959, Francesc Garriga (Sabadell 1932), no fue reconocido como poeta hasta entrado el nuevo siglo, cuando comenzó a recibir premios como los Jocs Florals (2004), el Cavall Verd o el Carles Riba (ambos en 2012). Atrás, y perdidos para la mayoría de lectores, quedaron seis libros, incluyendo el exquisito 'Setembre' (premio López Picó 1991). "Recuperar el tiempo, justificarlo y revisitarlo es imposible. Lo que es lejos es volver", declaró proféticamente en una reciente entrevista. El miércoles, con el libro Swing (Labreu), a punto de publicarse, Francesc Garriga falleció a los 82 años debido a una enfermedad pulmonar. Y, a pesar de que, efectivamente su vida pronto quedará lejos, quienes fueron sus alumnos no lo olvidan. Los historiadores del arte Francesc Fontbona y Josep Bracons, el periodista Xavier Bosch o el fotógrafo Joan Fontcuberta, se han reclamado repetidamente discípulos suyos, y poetas como Carles Camps i Mundó o Manuel Forcano se reconocen como seguidores de su estilo luminoso, directo y cargado de vigor. Para los más jóvenes poetas catalanes Garriga es una suerte de padre putativo que no siempre hallan en otros autores más canónicos, pero menos claros y vitales como demanda el mundo de hoy.
Francesc Garriga se licenció en Germánicas por la Universidad de Barcelona y, siendo capuchino, vivió un tiempo en la Amazonia. De vuelta a Catalunya trabajó más de tres décadas como profesor de humanidades en secundaria. Sus años en el Col·legi Sant Gregori fueron especialmente fecundos para aquellos jóvenes que hoy se muestran orgullosos de haber sido alumnos suyos.
Pero a su poesía le costó hallar el merecido reconocimiento. En los años sesenta el realismo social fue la estética hegemónica, de la misma forma que en los setenta y parte de los ochenta lo fue el simbolismo. Su obra no encajaba con la moda dictada por los mandarines culturales y editoriales de la época. Lejos de amilanarse Garriga insistió una y otra vez: entre el neguit i el silenci (1959), Foc nostre, somni... (1960), Paraules (1962), Paraules cap al tard (1973) fueron sus primeras obra, todas publicadas en pequeños editoriales de su ciudad. Más tarde llegaron Els colors de la nit (1990), el ya citado Setembre (1992) y Els sorrals del silenci -con pinturas de Pepe Camps- (1995). El interés por su poesía comenzó a despertar.
Coincidiendo con su aparición en el magazin cultural del Canal 33 'Avisa'm quan arribi el 2000'', la obra de Francesc Garriga se difundió más, adquirió prestigio y reconocimiento de los lectores, la crítica y, sobre todo, las jóvenes generaciones de poetas. Fue a partir de entonces cuando lanzó Ombres (2000), Temps en blanc (2003), La nit dels peixos (2005), Camins de serp (2009), Ragtime (2011), Tornar és lluny (2013) y la antología Demà no és mai (2014).
El funeral por Francesc Garriga se celebrará el jueves en el tanatorio de su ciudad natal, Sabadell.

Joan Potau, actor, director y guionista de cine

En una cultura tan ultra especializada como la actual ya no hay lugar para las mentes renacentistas, gente capaz de hallar el talento en la disciplina que se proponga, personas radicalmente creativas, individuos que no conocen más límite a la hora encontrar una historia y ser capaces de contarla, que su capacidad de crear. Joan Potau (Barcelona 1945) era uno de ellos, pero el martes falleció en su ciudad debido a complicaciones renales. El miércoles, un día gélido en Barcelona para tanto calor como él transmitió, recibió el adiós de sus amigos y compañeros de profesión, que no eran pocos.
Potau nos dejó entre los Gaudí y los Goya, entre los días grandes del cine catalán y del español; tal y como él vivió y trabajó. Debutó como guionista en la serie protagonizada por Guillermina Mota y dirigida por Sergi Schaaf, Les Guillermines del rei Salomó (1981), para TVE Catalunya, y obtuvo un Goya en 1992 por el guión (en solitario) de El rey pasmado, de Imanol Uribe. Y der ahí, hacía arriba, porqué Potau había comenzado desde abajo: Institut del Teatre, en las épocas libertarias Saló Diana junto a Mario Gas, guiones para cómic más o menos underground, y un poco de todo hasta la tele. En 1984 escribió Ahí te quiero ver, para lucimiento de Rosa Mª Sardà, redactó escaletas para concursos como Ya se que tienes novio (con Tino Romero), y entró en el cine colaborando con Gonzalo Suárez en Epílogo (1984), y trabajando en el guión de Barrios Altos (1987), de José Luís Berlanga.
Compaginó la faceta de escritor con la de intérprete, trabajando en papeles secundarios en Barcelona Sur (1981) de Jordi Cadena, Crits sords (1984) de Raúl Contel, La guerra de los locos (1987) de Manolo Matji y Demasiado viejo para morir joven (1989), primer film de Isabel Coixet. En televisión lo vimos en las series Turno de oficio (1986), donde conoce a Carmen Elías, con quien estuvo casado, o La mujer de tu vida (1990).
A pesar del Goya de 1992 por su trabajo de guionista, Joan Potau siguió haciendo papales pequeños en títulos como Makinavaja, el último choriso (1992) de Carlos Suárez, Belle Epoque (1992) de Fernando Trueba, El passatger clandestí (1995) de Augstí Villaronga, Airbag (1997) de Juanma Bajo Ulloa y Haz conmigo lo que quieras (2003) de Ramón de España.
Volvió a la escritura con Imanol Uribe en Bwana (1996), y Historias de la puta mili (1994) de Manuel Estéban sobre el cómic de Ivà, pero tres años después se aventuró al escalón al que no se había encaramado todavía, la dirección. No respires: el amor está en el aire (1999), comedia situada en la Barceloneta, fue su debut tras la cámara. Le siguió San Bernardo (2000), con Alberto San Juan y terminó con la secuela del personaje de Elvira Lindo: Manolito Gafotas en !mola jefe!.
Con Isabel Coixet trabajó de nuevo en el guión de A los que aman (1998), y actuó en su último film, Mapa de los sonidos de Tokio (2009). A la sazón firmó también algunos episodios de la serie El Comisario, otra vuelta de tuerca en su registro creativo. "Es un papel más en una carrera construida, como te decía antes, sobre la improvisación permanente". Así le gustaba hacer a este renacentista del cine.