30/10/14

Visions de la cultureta

La darrera edició del diccionari de la RAE ha incorporat l'article 'cultureta' definint-ho com una activitat cultural de baix nivell o persona pretesament culta. He buscat al diccionari de l'IEC i al de l'Enciclopèdia i no hi ha ni rastre de la cultureta. Diria que el concepte va ser, si no ideat, al menys popularitzat a Catalunya i en català per referir-se als personatges centrals de la cultura catalana, ja fossin intel·lectuals o pretesos mandarins. Potser amb el temps ha remès l'ús del terme i per això l'Institut no l'ha admès. En tot cas el desús ha estat paral·lel al del prestigi social de la pròpia cultura i dels seus protagonistes, i potser una visió interessada del tema l'ha deixat fora del diccionari. Però la RAE, per què l'accepta ara i, precisament, en la seva vesant despectiva, que és la contemporània, és clar.
En la mesura que a les successives reedicions dels diccionaris s'hi reflecteix l'ús, també ideològic, que de la llengua en fan els parlants, la incorporació de l'article 'cultureta' al diccionari de la RAE és un encert. La idea que el ciutadà te avui de la cultura s'apropa més a la despectiva que no pas a la de coneixement, llibertat i esperit crític que històricament li correspon. Sense un paper central en la gestió pública, que retalla pressupostos educatius i compra armes, que no combat la pirateria, que maltracta el creador o que oblida el mecenatge, com pretenem que la gent no cregui que un 'cultureta' és poc menys que un busca-raons que se les dona d'alguna cosa sense ser res? Deu ser això el que vol dir la Caballé quan insinua que a Catalunya hi ha 'lios y cosas raras'. No com quan la seva família manegava el Liceu, que només hi havia cultureta a la catalana.

23/10/14

FACTORIA SENSIBLE. La llibertat i el jazz

En la que és potser una de les definicions pioneres del pop, Marcel Duchamp deia que l'art el fa l'espectador, no l'artista, ni el crític i ni molt menys l'administració. L'art és art mentre vostès el consideren com a tal. Després ja no és res.
Nascut al tombar del segle XX el jazz és potser la primera expressió d'art pop: només existeix en el moment en que el músic l'interpreta. El que es torni a tocar després mai no serà el mateix. Te una certa similitud amb l'escriptura automàtica dels surrealistes, però directe al més profund de l'ànima. És així com el jazz esdevé expressió màxima de la llibertat del creador i també de l'auditori.
Ara que s'ha commemorat el centenari del seu naixement he tornat a llegir Cortázar, que va ser un gran aficionat al jazz i que va escriure un dels seus millors contes, 'El perseguidor', inspirant-se en la personalitat de Charlie Parker. El paral·lelisme entre Rayuela, i la idea d'art de Duchamp em fa pensar en aquesta novel·la com una de les obres pop del segle XX.
I és que la literatura de Cortázar, com el jazz, ens parlen de la llibertat il·limitada del creador.
Aquests dies comença el 46è festival de jazz de Barcelona i el Jamboréé jazz festival. Noms com Wayne Shorter, Dave Holland, Lee Konitz o Chucho Valdés faran cap a la ciutat. Ara que tanta gent i tan diversa interpreta per compte propi el concepte de llibertat, jo els convido que vagin a alguna de les actuacions dels festival per sentir la llibertat a la ment, és a dir, la capacitat de fer que la música esdevingui art en aquell únic instant. I llavors decideixin el què.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:

Cultura subsidiària

Que Anagrama torni a editar en català i que Salamandra anunciï que ho farà aviat no vol dir que el sector editorial i la lectura en català es situïn a nivell del castellà. Ans al contrari. L'edició en català d'obres adquirides per publicar en castellà dona a les edicions en llengua catalana un caràcter subsidiari; de més a més. El pack en castellà i català d'una obra ofereix els drets en aquesta darrera llengua a un preu molt avantatjós. Si després es revenen a un editor català o fan la compra a mitges ambdós hi surten afavorits, però si no hi ha cap editor català que faci una oferta... No és que Anagrama o Salamandra vagin de mala fe. Ca. Que aquests segells amb vocació d'editar en castellà obrin col·lecció en català vol dir que, en no pocs casos, no tenen interlocutors a l'altra banda. Vol dir que la indústria editorial en català perd múscul. I no és el mateix publicar uns quants llibres en català de més a més, que fer-ho des d'una estructura empresarial pensada exclusivament per difondre els llibres en aquesta llengua.
Per als lectors benvinguda l'edició en català d'Anagrama i Salamandra, com ja fa anys ho va ser el segell Rosa dels vents, de Random House, que segueix una política similar. Però al català li calen industries potents i pròpies. Hi ha gent que pateix pensant si Grup 62 acabarà també essent a penes la marca on Planeta publiqui en català el que compra per editar en castellà, a més d'uns pocs autors locals de nomenada per donar lluïssor. Esperem que no passi. Per talent creador que hi hagi, el declivi d'una cultura comença pel de les empreses que la promouen. I aquesta setmana ja n'hem perdut una de les històriques, Moll, per la desídia (per ser educat) del Govern de les Illes.

16/10/14

Les idees de l'Albert

Demà es posa en marxa el segell editorial Quorum llibres. La particularitat d'aquesta iniciativa és que publicarà mitjançant crowdfunding. A través del web www.quorumllibres.cat i de les xarxes socials proposaran títols a publicar i el lector els podrà donar suport reservant-ne exemplars a l'avançada. Si al final del temps destinat a difondre el projecte el llibre va endavant aquells que l'hagin reservat el rebran per correu i posteriorment se'ls cobrarà. A més els llibres ja publicats es podran comprar sempre al web o a les llibreries. Aquest sistema suposa un menor risc per l'editor i una garantia de vendes mínimes i un percentatge superior de drets per a l'autor. A més el segell farà propostes de nous llibres i mantindrà acords amb editorials associades. Aquesta idea tan simple com brillant d'editar amb els lectors és de l'Albert Calls, que va ser fa anys un dels impulsors de l'Associació de Joves Escriptors. En va parlar amb 9 Grup Editorial (Cossetània i Angle) i ho van veure clar.
En paral·lel l'Albert acaba de publicar Sa i català (Ara), un llibre sobre els productes autòctons més saludables. L'origen, els llocs on es troben, les propietats, anècdotes i receptes en un vademècum de la cuina saludable i de quilòmetre zero. Una mixtura entre història i modernitat que va seduir els editors i entusiasmar la Carme Ruscalleda, que firma el pròleg.
L'Albert Calls és un escriptor per als temps convulsos que pateix el gremi. Versàtil, carregat de bones idees com aquestes i entusiasta, mai no abdica d'empènyer tota mena de projectes vinculats a la comunicació escrita. Demostra que l'edició necessita més idees que laments i gent que hi cregui com ell, més que controllers. Els lectors ja hi són.

9/10/14

47 a 10

Finlàndia és des d'ahir el país convidat a la fira de Frankfurt. Finlàndia és un dels països del món amb un nivell educatiu més alt i amb un dels majors índex de lectura. Els finesos llegeixen 47 llibres l'any contra 10 els espanyols, i te 17 biblioteques per cada 100 mil habitants. Aquí en tenim 14. Finlàndia te menys de sis milions d'habitants. La literatura finesa tot just te un segle i mig d'existència. I tot i que els idiomes oficials són el finès i el suec, els finesos llegeixen, sobretot, autors locals en la seva llengua. Quin rècord, tenint present sobretot que Finlàndia no va ser independent fins 1918, quan els la va concedir Lenin.
A Catalunya som més de 7 milions i n'hi ha 2.5 que no llegeixen mai ni les ratlles de la ma. I dels altres, a penes una quarta part llegeixen en català. No som independents, però res no fa pensar, ni cap polític sobiranista ho ha insinuat, ans al contrari, que quan això passi el català sigui la llengua majoritària, o com a mínim dignament representada (50/50), als índex de lectura. Alguna cosa no funciona.
L'excusa més fàcil és dir que la literatura catalana no interessa per què no tracta els grans temes del món d'avui, que els escriptors són dolents, que les traduccions són de fireta i que els llibres en català són més cars que els editats en castellà. Encara falten traduccions, però en la immensa majoria dels altres casos res d'això es cert. És la ignorància, l'autoodi, el menyspreu pel que ens és propi, la vida indolent, el fals esnobisme (en això la política cultural dels anys vuitanta va fer mal) i, en el fons, el maleït desinterès per descobrir el que realment som i com interpel·lem el món. És un provincianisme ranci i miserable. Sobirà, això si.

4/10/14

FACTORIA SENSIBLE. L'escriptor i el lampista

Que el ciutadà tingui accés gratuït a la cultura ho trobo idoni; fa progressar la societat, ens fa lliures. Però aquesta cultura te un preu per què la fa algú que s’hi guanya la vida, com vostè amb la seva feina. I si no la paga el ciutadà directament algú ho ha de fer, per què sinó no hi ha ni cultura ni res.
La gratuïtat de la cultura en tan que be comú és un dels fonaments de la democràcia i del servei a la comunitat, però val calers com els val la feina del lampista a casa quan ens repara una fuita d'aigua. Si no es posa en dubte el treball de l'industrial, per què s'acusa de pesseter l'escriptor que pretén cobrar un ridícul percentatge de drets d'autor de cada llibre seu que llegim de franc a la biblioteca? La feina del lampista te valor i la de l'escriptor no, potser? Qui pensi això potser ha llegit molt, però no li ha servit de gran cosa.
Un altre tema és si aquest cànon el pertoca pagar als ajuntaments. Crec que no, però això és un debat polític. Que es moguin consellers i regidors. També cal dir que les administracions s'han gastat un dineral en totxo fent biblioteques (que llueix i porta vots) i ara no els en queden per a llibres i per pagar els autors.
En tot cas el que no es pot fer és culpabilitzar als escriptors, tal i com he llegit en articles què, literalment, inciten a la rebel·lió contra el pagament de drets d'autor per llibre deixat. Bona forma de promoure la lectura atiar una guerra. Sense escriptors no hi ha llibres, lectors, ni biblioteques. Allà cadascú amb la responsabilitat del seu dit acusador.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:

2/10/14

Edicions de concentració

El Liber porta novetats a la indústria editorial catalana. A la incorporació de l'editorial valenciana d'infantil Tàndem a l'estructura de Bromera fa unes setmanes, s'hi afegeix ara la creació del segell infantil Mandibú entre Pagès editors i Milenio. I és que, tot i el 14.3% d'augment de les vendes a la Setmana del Llibre en Català, en els darrers quatre anys l'adquisició de llibres ha caigut un 25%. O sigui; les coses al sector de l'edició continuen crues per molt que vulguin fer-nos creure que sortim del forat. S'imposa la reestructuració en forma de fusions, joint venture i concentracions; opcions gens menyspreables si es fan una mica millor que a Grup 62.
En aquest sentit, i pensant en els escriptors, que és un dels elements en els que la indústria editorial hi pensa molt poc o gens, el Portal de les Lletres Catalanes ha posat en marxa aquesta setmana la versió en castellà i anglès. Cal encara el francès, què és un mercat tan proper com l'espanyol però més potent, però entenc que Laura Borràs i l'equip de la ILC pensen que, com a tants altes àmbits de l'economia, si no hi ha mercat a l'interior cal anar-lo a buscar fora. Aquesta mena d'iniciatives, com la subvenció del Llull a les traduccions, són vitals a hores d'ara per a l'existència de la literatura en català. Amb un sector editorial ofegat quina supervivència a penes te en compte els autors, amb una administració que gasta molt en totxo per a biblioteques però que no vol pagar als autors els drets pels llibres que deixen, i amb una societat que no vol entendre la feina d'escriure i el valor dels llibres, poca cosa resta a fer per malviure escrivint. O si: deixar-ho, però llavors, segur que tots serem molt més pobres. De misèria.