Bibliotecaris i llibreters

Temps de debat sobre nous models per promoure els llibres i la lectura. Els bibliotecaris reclamen el protagonisme que indiscutiblement els pertoca i la Generalitat posa fórmules per fer fluïda la relació entre biblioteques i llibreries i impulsar la venda i difusió del llibre. Bé, tot i que altres administracions no ho vegin.

Els bibliotecaris no sempre gaudeixen del reconeixement i prestigi que es mereixen, cert; també n'hi ha que fan poc per guanyar-se'l. Encara que siguin treballadors públics una biblioteca no és la freda administració. Entenc que una biblioteca és compromís de servei a la comunitat, passió pel coneixement i vocació per escampar-lo (ara en diuen prescriure). A les biblios que treballen amb aquest nord el conveni amb els llibreters eixampla i oficialitza el que ja fan: retroalimentar-se amb les llibreries, comprar als establiments del territori, informar-se plegats, organitzar activitats conjuntament, derivar lectors d'un lloc a l'altre i a l'inrevés... Que l'acord entre biblioteques i llibreries s'escampi fins ser normal depèn de les persones que hi ha al davant d'un i d'altre lloc. És bo que sigui oficial, però als pobles on llibreters i bibliotecaris treballen en sintonia això ja funciona de fa temps. Durant la meva modesta experiència com a llibreter així ho vaig fer amb la Maribel del Molino i l'enyorat Martí Rosselló a l'antiga biblioteca de can Manent de Premià de Mar.

I de passada el conveni dilueix la peregrina idea de l'ajuntament de BCN d'obrir llibreries a les biblios. Ara falta que l'administració pagui als autors els drets en concepte de cessió de llibres. Bibliotecaris i llibreters són necessaris, els autors imprescindibles. I tampoc no compten.

FACTORIA SENSIBLE. Del què serveix un poeta

Si en Jordi Pere Cerdà hagués estat nordamericà seria Walt Whitman i la seva Poesia Completa les Fulles d'herba catalanes. Terrenal i espiritual, local i universal, líric i èpic, l'escriptor de Sallagosa (Alta Cerdanya) va aixecar un corpus poètic original i modern construït al voltant de la Poesia Completa. La primera edició és de 1966 a Barcino, l'Àlex Susanna el va redescobrir el 1988 a Columna, i ara Viena Edicions en publica una versió més complerta que incorpora el recull Poders del mot. Editorialment l'obra poètica de Cerdà creix deambulant, però guanyant solidesa i difusió, tal com Whitman. Per sort i per l'excel·lent feina de Jaume Pons Alorda traduint l'americà i de Marie Grau compilant el català, ambdós poetes coincideixen ara a les llibreries.

El cas del nord català Jordi Pere Cerdà és una d'aquelles paradoxes de la cultura. A penes editat, va ser el seu amic Francesc Català qui el va donar a conèixer als poetes més joves, però va ser molt més tard, amb la novel·la Passos estrets per terres altes, una obra cabdal pel tema, la llengua i l'ambició narrativa, quan va ser descobert pel públic.

Fronteres a banda, l'obra de Cerdà hauria de ser canònica a la nostra literatura. Llegint-lo tots plegats entendríem millor què i on som, i sabent-nos també hereus d'una tradició cultural més poderosa que el Tractat dels Pirineus, ens riuríem de les ratlles als mapes. Però ja se sap que, mirant-ho des del Principat, la unitat de la llengua i la cultura a voltes queda entelada per la boira que cobreix els cims dels Pirineus.

Escolteu la secció de Catalunya Ràdio fent un click aquí:

http://www.catradio.cat/audio/816211/Rafael-Vallbona-escriptor-i-periodista

Mals i sorolls

Com que vaig criticar la publicació de llistes de llibres més venuts per Sant Jordi i vaig ser respost amb un article tan insultant com poc documentat en un mitjà digital, amplio argumentalment els motius pels quals dic que les llistes són esbiaixades alhora que perjudiquen la diversitat literària, tal i com sosté un càrrec de Cultura i comparteixo.

Per assegurar des de l'entitat que acull la majoria de llibreters que el més venut és (o serà) tal, o que s'han venut més llibres en català que en castellà cal disposar d'un mètode transparent i fiable, i Libridata no ho és. M'ho asseguren editors i responsables de la Generalitat. No ho és per què no tots els llibreters hi aboquen les dades diàriament, per què és impossible que el mateix vespre de sant Jordi tothom hagi passat les dades (hi falten les parades, majoritàries aquest dia) i per què ni Casa del Llibre, ni Corte Inglés ni FNAC hi aporten informació, i són llibreries que venen molt i en castellà. Libridata no fa públiques les dades reals (l'accés és restringit a usuaris), contràriament al que fan a França, on periòdicament es publiquen les xifres de vendes de 200 títols.

Llavors, per que es segueixen publicant les famoses llistes que tampoc no fan cap be als llibreters? Hi ha qui diu que el públic ho reclama. Fals. Quan no existien ningú ho demanava. Hi ha qui diu que als mateixos editors que es queixen (amb la boca molt petita) ja els va bé per afers promocionals. El conseller hi és contrari i va exigir que al Brindis per Sant Jordi ni se'n parlés. Però ja veurem l'any vinent. Tothom reconeix que les actuals llistes fan més mal que be, però callen pel que diran i el per si de cas. Allò tan català de 'el meu mal no vol sorolls'.

Franz-Paul Decker, ex director de la Orquestra Simfònica de Barcelona y Nacional de Catalunya

Calificó de locura la reforma del escenario del Palau de la Música que se hizo en 1989. Lo que no sabia Franz-Paul Decker (Colonia 1923) es que en este país de sordos se escucha a los arquitectos, no a los músicos. A pesar de ello el director alemán tuvo un verdadero noviazgo con la Orquestra Simfònica de Barcelona y Nacional de Catalunya (OSBNC). Al fin y al cabo fue él, con buen o mal escenario, quién dio a la antigua Orquestra Ciutat de Barcelona una imiportante proyección internacional. Franz-Paul Decker falleció el miércoles en su ciudad natal a los 90 años de edad.

Franz-Paul Decker se enamoró a primera vista de la orquestra, del Palau y de Barcelona. Heredero de Toldrà, Ros Marbà o Mas, el director alemán especialista en Wagner y que a los 22 años ya dirigía la ópera de su ciudad, dedicó toda su capacidad de trabajo y talento a hacer de la formación una orquestra con pedigrée internacional, cosa que consiguió, ya que además de estar presente en los mejores escenarios y festivales del mundo, la formación ha ganado en tres ocasiones el Grammy latino al mejor disco de música clásica (2000, 2004 y 2006).

Alumno aventajado de la escuela de música de Colonia, tras su paso por la ópera y una vez acabada la guerra, Decker fue nombrado director de la Orquesta Sinfónica de Wiesbaden y director general de música de Bochum.

Después de dirigir la Filarmónica de Rotterdam (1962-1967) y la Joven Orquesta Nacional del Canadá (1965), en 1967 ocupó la plaza que havía dejado Zubin Mehta al frente de la Orquestra Sinfónica de Montreal, donde estuvo hasta 1975. Al año siguiente fue nombrado director invitado de la Orquesta Filarmónica de Calgary y en 1980 director de la Sinfónica de Winnipeg. Su etapa canadiense terminó siendo investido Doctor Honoris Causa por la Universidad de Concordia (Montreal). Mientras tanto profundizó en el estudio y ejecución de los postrománticos como Mahler, Strauss, Reger, Bruckner o Hindermith.

Y entonces aterrizó en Barcelona. En 1986 se hizo cargo de la entonces OCB hasta 1991, y en 1993 fue nombrado director invitado principal de la Orquestra Simfònica de Barcelona y Nacional de Catalunya, formación que dirigió en numerosas ocasiones hasta 2006. Aquel año recibió la Creu de Sant Jordi. Durante este período compaginó la batuta de la OSBNC con las de les formaciones sinfónicas de Nueva Zelanda, Ottawa i Edmonton. Con todas ellas, además de con la de Buenos Aires, ejecutó con un éxito todavía recordado la música de Wagner y los postrománticos.

A pesar de que su concierto de Navidad con Luciano Pavarotti y la Orquesta de Montreal en la basílica de Môtre-Dame de la ciudad canadiense ha quedado como un hito en la historia de la música, Franz-Paul Decker también trabajó con solistas como Arthur Rubinstein, Jessie Norman, Kiri Te Kanava, Ida Haendel o Emil Gilels, pero siempre se recordará su larga amistad con Richard Strauss, a quién conoció en 1948 y con quién, de tarde en tarde, compartía una partida de whist. Pero claro, eso no pasa a los anales de la música.

Última tarda

El paquet va arribar esparracat, com sempre. Dins, l'anhelada carta amb noticies de casa i un exemplar d'Interruptus, l'obra d'en Valerià Pujol guardonada amb el premi Documenta. En les llargues tardes al regiment, el desencís vital i polític de què parla la novel·la, em va moure a refer la idea d'una vida entre llibres, un anhel jove que la realitat m'arrabassava. Tot era precari el 1981: la vida, els llibres, el país i fins i tot els somnis. Només la voluntat d'escriure persistia. Baixàvem en tren a l'estació de rodalies de la Barceloneta, ens perdíem pel laberint humit de carrerons del Gòtic fins la Documenta, i a les seves lleixes hi buscàvem el què crèiem que serien respostes i què allà vam descobrir que havien de ser preguntes. I així vam aprendre de la provisionalitat del pensament i vam escriure.

Última tarda a la Documenta de Cassañas. La gentada s'amuntega, hi ha nàufrags encara a la recerca d'un llibre, hi ha qui vol brindar amb en Josep Cots i l'Éric del Arco. Les paraules de comiat, encara que només sigui pel canvi de local, ressonen feixugues, de consolació. La càrrega emotiva és excessiva i la memòria sucumbeix a l'evocació de cada pàgina llegida, de cada etiqueta enganxada a la contracoberta que delata les tardes passades allà. Hi ha una certa sensació d'impotència que recorda la dels personatges d'Interruptus: 'deturació, o més aviat, retenció de l'acte' (del pròleg de J.L. Seguí). Potser és això; una nova seqüència de preguntes per bastir noves precarietats. El caràcter pendular de la història. La nova Documenta de Pau Claris serà millor, i tant que si, però les nostres vides fetes de llibres van quedar atrapades per sempre entre les parets del local del barri Gòtic.

Europa és aquí

Gràcia és Europa. Els neguits i malsons del continent són els nostres. Els anhels i desigs també. I això és així des d'abans del Tractat de Roma. A la gent d'aquest recó de món ningú no ens ha de donar lliçons d'europeisme; el portem a l'ànima. Súbdits d'un estat absolutista, dictatorial, corrupte i fatxenda, Europa ha estat i segueix sent la nostra única casa comuna possible. Si a Albacete, Mérida o Alcalà la Real només un 17% d'habitants se senten implicats amb Europa a nosaltres ens sap greu, però que no ens fiquin dins el mateix sac. Sabem que només podem ser si Europa és, i això dol a molts.

Malauradament aquesta idea antiga i col·lectiva de pertinença és poc assumida per la majoria de candidatures que concorren a les eleccions del dia 25. Entre la intransigència dels partits estatals i el pensament únic que abracen no pocs sobiranistes, Europa queda reduïda a una mena de ninot el qual tothom estira dels braços per portar al seu pati. I mentrestant, la idea del continent es va esfilagarsant com les fibres d'una nina masegada i arraconada poc després. Però és, ens fa créixer cultes nobles i rics com volia el poeta, ens deixa ser com som i vol ser casa. Europa és Kreuzberg, Gennevillieurs, Temple bar, Camden i Bairro Alto. Com Gràcia, territoris de la ment.

Jordi Pere Cerdà

Si en Jordi Pere Cerdà hagués estat nordamericà seria Walt Whitman i la seva Poesia Completa les Fulles d'herba de la lírica catalana. Terrenal i espiritual, local i universal, líric i èpic, Antoni Cayrol (1920-2011), el nom real, va aixecar un corpus poètic original i modern que gira al voltant de la Poesia Completa (de poemaris en va publicar pocs). La primera versió és de l'any 1966 a Barcino, l'Àlex Susanna el va redescobrir a l'edició que en va fer l'any 1988 a Columna, i ara Viena Edicions publica una versió més complerta amb Poders del mot, recull inèdit. L'obra poètica de Cayrol creix deambulant, però guanyant solidesa i difusió, tal i com Whitman. Per sort i per l'excel·lent feina de Jaume Pons Alorda traduint l'americà i de Marie Grau compilant el català, ara ambdós poetes coincideixen a les llibreries. Ho fan possible Edicions de 1984 (Whitman) i Viena Edicions (Cerdà), que no es faran rics, però què saben de la responsabilitat social d'un editor i l'assumeixen. Els ho agraeixo.

El cas de Jordi Pere Cerdà és una d'aquelles dissortades paradoxes de la cultura. A penes editat, va ser el seu amic Francesc Català qui el va donar a conèixer als poetes més joves, i va ser més tard, amb la novel·la Passos estrets per terres altes (Columna), una obra cabdal pel tema, la llengua i l'ambició narrativa, quan va ser descobert pel públic. Fronteres a banda, l'obra de Cerdà hauria de ser canònica. Si tothom qui te un apartament a l'Alta Cerdanya el llegís una mica, per posar un exemple adient, potser tots plegats entendríem millor què i on som, i ens riuríem de les ratlles als mapes. Però ja se sap que la unitat de cultura i llengua, des del principat, ens la creiem quan ens convé.

El tant per cent a Sies TV

Sies.tv