12/12/13

Fires i festes

El guirigall que ha desfermat la festa de la Bibiana Ballbé és inversament proporcional al debat que hi ha sobre cap a on fa anar la cultura catalana l'actual política de la Generalitat. És a dir, tothom s'atreveix a posar el crit al cel per la niciesa (de primera, això si) d'una col·laboradora, però a penes ningú bada boca sobre la realitat de fons que l'incident amaga: la progressiva dissolució del teixit cultural del país entre retallades, canvis sense justificació, desinterès i una actitud política que de vegades ratlla el 'l'État c'est moi'.
Ho publicàvem el 20 de juny quan van despatxar Vicenç Altaió: 'No es tracta d’un debat de noms, com estan fent alguns articulistes els darrers dies, és un debat sobre quin ha de ser el calat profund de la cultura catalana.', i ho tornem a dir ara que tothom dispara sobre la Ballbé, que potser si que s'ha ultrapassat en les formes i atribucions (la discreció no és el seu fort), però al cap i a la fi està fent allò pel què la van fitxar. I si la va fitxar el director general Jordi Sellas (via conveni amb la CCMA), és que la va fitxar el Conseller.
L'Arts Santa Mònica ha encetat de la pitjor forma l'enèsima marrada en la seva erràtica vida. D'això se'n ressentirà l'art, la creació i els artistes. I el cas de l'antic convent de la Rambla només n'és un exemple d'on ens porten. Les biblioteques no compren llibres, el Liceu naufraga, els centres d'art locals poc dòcils són fulminats, els equipaments serveixen per a bodes i banquets, els escriptors es passen al comerç, i altres dormen a la palla. I, sense que ningú no l'hagi demanat, s'anuncia un nou pacte cultural, un concepte tabú tan desencertat com la festa nonada. Pacte o acatament? Fira de vanitats.