17/11/13

MANERES DE VIURE: Fills de don Laureano

Don Laureano López Rodó és d'aquells personatges que formen part de les nostres vides ho vulguem o no. Membre de l'Opus, home de Carrero Blanco, tecnòcrata i membre de la comissió redactora de l'estatut de Sau, fixeu-vos quines voltes dona la vida, pel que realment passarà a la íntima història de cadascú és per haver estat Comisario del Plan de Desarrollo.
Ahir va fer 50 anys que don Laureano va anunciar al país la posada en marxa d'una nova política econòmica que havia de convertir aquell estat medieval en un país industrial, de serveis i modern. Moltes parelles van celebrar la promesa de la sortida de la misèria, i va augmentar la natalitat. De quin any sou vosaltres?
L'any 1957 l'autarquia econòmica de falangistes i altres vencedors havia portat Espanya a la ruïna. Aquella situació va propiciar l'arribada al poder d'una colla de joves tecnòcrates (Ullastres, Navarro Rúbio, López Bravo i el mateix López Rodó) decidits a fer créixer l'economia a còpia de controlar el dèficit, rebaixar els sous, retallar la despesa pública, augmentar impostos, liberalitzar la circulació de capital i tot de coses que segur que us sonen com d'avui mateix. L'any 1959 a allò li van dir Pla d'Estabilització, va ser el pas previ als Planes de Desarrollo. Els primers anys Espanya va registrar uns índex de creixement del 7% i va entrar a la societat de consum. La gent es va comprar cotxes, televisors, túrmix i rentadores, a terminis, es clar. I en Raimon ho va cantar.
Per cert, dies abans de presentar-se el primer Plan l'Abat Escarré va fer aquelles declaracions a Le Monde que van indignar el franquisme, la policia va clausurar la seu d'Omnium Cultural, la gran Carmen Amaya va morir a Begur i les despulles de Carles Riba van ser traslladades al cementiri de Sarrià en la intimitat.
Tot allò dels Planes de Desarrollo no ca acabar be. La falta d'inversions públiques no va consolidar plenament l'Estat del Benestar, el model tradicional de la nova industria no va suportar l'encariment del petroli i les elevades despeses de producció, les escasses exportacions no van poder suportar l'ensulsiada del mercat interior, i la nova classe mitjana, amb accés als productes de consum però amb poca formació acadèmica, no va tenir prou muscle que aguantar la crisi del petroli de 1973.
Però quan les noves onades d'aturats van envair carrers i places, a les escoles ja hi havia tota una generació de nous ciutadans, fills de la il·lusió d'aquell primer Plan de Desarrollo.
Als seus fills, néts d'aquells que es van encoratjar amb l'anunci d'obertura econòmica del franquisme que va fer don Laureano López Rodó ara fa 50 anys, les generacions més ben formades de la història d'aquest país, ja no els queda ni il·lusió.

Escolteu-ho a Maneres de Viure, un programa de La Xarxa ràdio: