26/6/13

Renúncies de Santa Mònica

L’Arts Santa Mònica deixa de ser un centre d’art, ciència i comunicació per convertir-se en encara no se sap què. El projecte de fer una majoria sòlida i culta a còpia de sumar minories crítiques no interessa. El conseller no vol cap canvi ni opinió raonada sobre el desenvolupament de les coses que no sigui inspirat per ell. Per tant no li interessa en Vicenç Altaió (l’hauria cessat l’anterior legislatura sinó fos per l’oposició amb que es va topar), i posa en el seu lloc una persona preparada tècnicament com és la Conxita Oliver, però sense el prestigi inqüestionable de l’altre. La Conxita, funcionària de la casa, te a partir de dilluns un centre amb un projecte pendent de definir per un heterogeni consell assessor i que no pocs experts vaticinen que serà un calaix de sastre sense rumb. Sense qüestionar el dret del governant a canviar-ho tot, i sabent que l’Oliver farà be el seu paper, aquest viratge és més una nova marrada per estratègia política en l’erràtica vida del convent, que no pas una revisió per a la millor ubicació de Sta. Mònica en el circuit expositiu. Un cas similar va passar quan en Josep Miquel García el dirigia amb encert en la primera etapa (1988), i li van canviar la orientació per atorgar-li un lloc tan menor que va trigar tretze anys en aixecar el cap.
La cosa de fons és el gir ideològic que comporta el canvi; del pensament complex actual a la superficialitat implícita del missatge oficial transmès fins ara del què vol ser el centre: “acollida, explicació i posada en relleu de la realitat creativa catalana”. No es tracta d’un debat de noms, com estan fent alguns articulistes els darrers dies, és un debat sobre quin ha de ser el calat profund de la cultura catalana.