La presència d’autors estrangers va a càrrec de cada editorial, i els novel·listes locals, advocats, jutges o policies que intervenen a les diverses sessions de la setmana ho fan de franc. L’equip de l’ICUB treballa a la perfecció, i no hi ha ningú que hi entengui del gènere com en Camarasa, el comissari. La realitat del país supera la ficció criminal, i el públic, fart de les mitges realitats dels mitjans de comunicació, sap que la novel·la sempre arriba allà on la presumpció d’innocència, la fiscalia i ‘el puto papel’ no ho poden fer per imperatiu legal. Però, n’hi ha prou amb aquest esquema per garantir una llarga i fecunda vida al festival?
I quan les editorials no puguin assumir les despeses de portar a Barcelona els escriptors suecs o grecs? I quan no hi hagi prou autors internacionals d’interès amb novetat editorial? I quan els ponents d’aquí demanin per cobrar, una actitud lògica, en tractar-se d’una vesant de la seva feina?
El model comença a mostrar indicis de fatiga per l’escàs marge de moviment. El motlle del festival s’assembla massa d’un any a l’altre, a alguna taula rodona li cal més imaginació i preparació, es troba a faltar una gran llibreria del gènere que actuï d’espai central i catalitzador de la trobada. Però més mitjans vol dir més diners.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada