17/5/12

Europa, grisa i sola

Encara que no hi pensem, els drames d’un altre temps són part íntima de la nostra condició. La nena assassinada en un poblet al nord de França, un dels tants llocs perduts en la reraguarda de la Gran Guerra, ens furga la memòria fins que la veritat rebenta dins nostre i ens capgira. El ressò de les bombes a les trinxeres i els crits dels fills que moren entre el llot del País del Nord només és uns sintonia: la mort estima la bona gent i se l’endu de pressa. Després només resta el rastre difós del que van significar pels qui els van estimar.
A ‘Les ànimes grises’ (La Magrana) Philippe Claudel ens planta la veritat davant dels ulls quan ja crèiem haver-la oblidat. La bomba ens esclata al rostre. ‘Els que són de mal pelar són els cabrons. Aquests en general moren vells, i de vegades fins i tot al llit’, diu l’autor. La soledat embruteix. El desertor, el trist i el turmentat poden ser l’assassí, però també pot passar que ho haguem estat nosaltres; en la memòria del drama oblidat, qui pot dir que ell no ha estat?
Buscava una imatge que identifiqués l’Europa d’avui i, per molt que pensava en paisatges idíl·lics i grans monuments simbòlics, només em venia al cap aquell poble gris i enllotat de la novel·la de Claudel; aquella nena morta mentre el gas mostassa asfixiava els fills de tota una generació a les trinxeres de l’altra banda dels suaus turons dels camps del nord. En la meva memòria no interpretava allò com una metàfora: era la realitat. La imatge que buscava per identificar l‘Europa d’avui no era cosmopolita ni paisatgística, era precisament aquesta: l’estesa infinita de petites creus blanques i anònimes que encatifa els camps de Flandes en una successió inacabable de cementiris, de drames que formen part íntima de la nostra pròpia condició d’Europeus i què, perversament, han estat amagats, com si allò mai no hagués passat, com si no formés part de la construcció d’aquesta casa comuna.
Potser si haguéssim buscat la veritat des del primer moment ara no dubtaríem de la nostra condició d’europeus. Si avui som una gent grisa i solitària és perquè els drames d’altres temps ens han esclatat a la cara quan ja pensàvem que havien quedat colgats pel llot glaçat de la catifa verda dels camps de Flandes.
La mesquinesa de la condició humana sempre te un doble fons. A ‘Les ànimes grises’ l’autor el destapa. Ningú no li va fer cas, i ara, més vells i cansats, caldrà tornar a començar.