29/3/12
L’home que llegeix Tabucchi
L’home que llegeix Tabucchi sota la morera d’un mas, un dia d’estiu, pres d’una al·lucinació potser, de sobte és a Lisboa. Hi és present en aquest viatge el sentit tràgic de la circumstància històrica, és clar, com hi són presents les cançons de Carlos do Carmo, d’Amàlia o de la jove Carminho.
Aquest matí Lisboa és una ciutat plena de persones que han desaparegut de la seva vida: fantasmes literaris d’escriptors, arquitectes o músics morts quines vides ell ha glosat en textos lluminosos que, per un instant, els han retornat a la memòria dels vius. “Nas pedras da minha rua,/ Hoje vi nelas a sombra / Que me parecia ser tua”, ha escrit Roberta Miranda en un fado que sona a l’antic camió convertit en botiga de discos de Rua do Carmo. Es tracta d’això, diu Monteiro Rossi, de no evitar mai les ombres, és en elles on habita el record, més que no pas en les certituds de la llum meridional.
Fatigat per la calorada, l’home que llegeix Tabucchi és a Rua Augusta. El ‘calceteiro’ que arregla parsimoniosament la vorera li diu que es tregui l’americana si te calor, que no és el primer que ho fa aquí. –Com ho sap això? Li pregunta. –És fàcil. Passat l’arc giri a l’esquerra, entri a Martinho da Arcada i pregunti-ho. Ho saben molt bé, ells. L’home es treu la jaqueta, seu a la terrassa i demana una llimonada amb molt de sucre. Hi ha gavines a l’horitzó del riu, els ‘cacilheiros’ salpen lents d’Almada. La vida no és més que un dia normal, com la brisa que, per fi, puja del Tejo a darrera hora de la tarda. L’únic que no es pot perdre aquí és l’assossec.
L’afany amb que l’home que llegeix Tabucchi busca per ‘largos’ i ‘ruas’ lisboetes el record de tots aquells que un dia va amortallat literàriament és un somni blanc, un anhel encès amb ‘Afirma Pereira’, sostingut amb ‘Rèquiem’ (Edicions 62) i clarament definit amb ‘Pessoana mínima’ (Imprensa Nacional). La mort és un viatge erràtic per carrers calorosos i buits. És un dia per les tabernes del Chiado i els cafès d’A Baixa pensant en el poema que mai no s’escriurà, perquè ja l’escriu cada tarda la brisa que puja del riu i que tenyeix la ciutat d’aquesta tan necessària tranquil·litat.
És ara que, per fi, ja ha conegut el destí final de tots aquells sobre els qui ha escrit. És ara que pot anar a buscar l’Antonio per anar a Largo das Portas do Sol a prendre una ginjinha. La circumstància és tràgica, si, però la vida segueix descabdellant-se calma per Figueira
Més edicions modernes
Si la setmana passada parlàvem de nous segells, com Contra o Underbain Books, que neixen amb la pretensió de sacsejar el letal panorama editorial, avui portem a aquest espai més joves iniciatives d’aquesta mena. Edicions de la Ela Geminada, un projecte dirigit a editar llibres de fons i impulsat per Oriol Punsatí-Murlà des de Girona, ha acomplert un any amb deu títols al carrer entre les dues col·leccions: Trivium (ficció) i Quadrivium (no ficció). Dilluns van celebrar-ho a la Llibreria 22.
De l’èxit d’aquesta iniciativa n’hauran de prendre nota en Josep Pich, la Mariona Lloret i en Sebastià Benassar, que estan posant en marxa un segell essencialment dirigit a l’àmbit universitari. La primera col·lecció es diu Lussitània, està dedicada a temes portuguesos, és clar, i pretén debutar amb la reedició de "Portugal Literari", d'Ignasi Ribera i Rovira, el primer gran assaig sobre literatura portuguesa fet en català i publicat ara fa cent anys. Per fer realitat aquest anhel, els impulsors han engegat un micro-mecenatge amb Verkami (verkami.com). Ja tenen força mecenes, però encara els en falten; a que espereu?
Els que no necessiten mecenes, perquè ja se’ls autoadjudiquen són els d’Art & Design Barcelona. Estan preparant un llibre, d’original nom ‘Barcelonins’ on apareixeran ‘500 retrats de persones que, amb el seu entusiasme, contribueixen a que Barcelona sigui una ciutat cosmopolita amb identitat i de referència al món’, cito textual. Tot seguit diuen que els fa molta il·lusió tenir el meu retrat, que el farà el pintor Vidoq. En rengle apart em demanen, com a mínim, 100 euros. Si no els pago no surto, és a dir, no contribueixo a que Barcelona sigui una ciutat cosmopolita i bla, bla, bla.
28/3/12
Vigència i modernitat de l’obra de Valerià Pujol
La matinada del 29 de març de 1992 moria a la seva casa de Premià de Dalt l’escriptor, intel·lectual i activista cultural Valerià Pujol (1952). En acomplir-se vint anys de la seva desaparició, el web de La Comarcal Edicions i el suplement de cultura del diari El Punt Avui recorden a qui va ser un dels més sòlids representants de l’anomenada ‘generació literària dels 70’.
Els articles de David Castillo, Albert Calls i Rafael Vallbona situen l’escriptor, la seva obra i la seva actitud cívica i política. A més, els dos mitjans publiquen diferents relats inèdits de l’autor d’Interruptus i Palmira.
Aneu a El Punt Avui
22/3/12
L’educació portuguesa (i 2)
Almeida Garret (1799-1854) era un galant popular als cafès del Chiado, que tan enamorava les dones com seduïa els intel·lectuals; era el prototip d’home romàntic. Va fundar diaris, modernitzar el teatre, recopilar el romancer popular, difondre les idees liberals i, en certa manera, i per què va ser estimat però poc entès, va viure un indòmit exili intel·lectual interior. Arran d’un viatge a Santarém per visitar un amic (78 quilòmetres), va escriure una obra mestra de la literatura portuguesa i símbol del romanticisme europeu: ‘Viajes por mi tierra’ (Pre-Textos). Viatge, crònica política, autobiografia i fins i tot novel·la, el llibre és un preàmbul a la descoberta transversal del país que, un segle i quart després, va fer José Saramago a ‘Viaje a Portugal’ (Alfaguara). Només qui sap de la immensitat del seu país pot sentir-ne l’enyor. Tant Garret, irònic i desconfiat de la gent de camp, com Saramago, obsedit per visitar totes les esglésies de Portugal, són molt més que observadors de la realitat, en testimonien la seva transcendència enllà dels temps i de la història.
Anys més tard, José Cardoso Pires va traslladar aquesta mirada evocativa a la capital. El seu ‘Lisboa, diari de bord’ (Proa) descriu l’itinerari d’una educació sentimental que, amb una història sotragada, va desembocar en el retorn de la llum blanca als carrers de la ciutat gràcies al Moviment de les Forces Armades.
Tots els camins de la vida solcats en els discrets viatges d’aquests autors porten a la idea de que els límits, en els territoris, en els gèneres narratius, en les idees, no existeixen més que en la ment. Maria McCarthy va escriure a ‘Carta a Portugal’, que a Lisboa se sent una nostàlgia blanca, Alain Tanner li va dir, la ciutat blanca, Cardoso Pires diu que Lisboa navega. On acaba la terra i comença el somni?
Saramago era de la província de Santarém. Amb ‘Memorial del convent’, ‘L’any de la mort de Ricardo Reis’, ‘La Caverna’ o ‘Assaig sobre la ceguesa’ (Ed. 62), va construir la idea de què la nostàlgia blanca transcendeix a la narrativa. Ara he conegut la novel·la que mai no va publicar, ‘La claraboia’ (Ed. 62), i he entès que l’educació portuguesa era incomplerta sense aquest relat d’idees grans en vides petites que el podria haver escrit Almeida Garret. Potser és aquesta visió romàntica el que fa que la llum arribi a tenir conseqüències en un altre medi i, així, conformi una realitat molt més enllà del que els nostres pobres ulls abasten a veure.
Anys més tard, José Cardoso Pires va traslladar aquesta mirada evocativa a la capital. El seu ‘Lisboa, diari de bord’ (Proa) descriu l’itinerari d’una educació sentimental que, amb una història sotragada, va desembocar en el retorn de la llum blanca als carrers de la ciutat gràcies al Moviment de les Forces Armades.
Tots els camins de la vida solcats en els discrets viatges d’aquests autors porten a la idea de que els límits, en els territoris, en els gèneres narratius, en les idees, no existeixen més que en la ment. Maria McCarthy va escriure a ‘Carta a Portugal’, que a Lisboa se sent una nostàlgia blanca, Alain Tanner li va dir, la ciutat blanca, Cardoso Pires diu que Lisboa navega. On acaba la terra i comença el somni?
Saramago era de la província de Santarém. Amb ‘Memorial del convent’, ‘L’any de la mort de Ricardo Reis’, ‘La Caverna’ o ‘Assaig sobre la ceguesa’ (Ed. 62), va construir la idea de què la nostàlgia blanca transcendeix a la narrativa. Ara he conegut la novel·la que mai no va publicar, ‘La claraboia’ (Ed. 62), i he entès que l’educació portuguesa era incomplerta sense aquest relat d’idees grans en vides petites que el podria haver escrit Almeida Garret. Potser és aquesta visió romàntica el que fa que la llum arribi a tenir conseqüències en un altre medi i, així, conformi una realitat molt més enllà del que els nostres pobres ulls abasten a veure.
Edició moderna
Mentre apareixen nous segelles editorials disposats a modernitzar un sector fins ara dominat per grans marques, algunes de les quals ja no saben que editar per cobrir despeses, la reforma laboral està causant estralls en algunes distribuïdores, del recent congrés de llibreries no se’n desprèn per ara cap sotragada vital, i es diu que la crisi i n’afectarà aviat a algunes de les grans.No se que te a veure la vida del ciclista David Millar amb les cançons de Nick Drake, però la editorial Contra està disposada a demostrar que esport i música poden conviure en una oferta àgil i atractiva. El mateix volen fer Underbain Books, segell que acollirà treballs nascuts a la revista del mateix nom. Són projectes joves que pretenen remoure el fangós panorama editorial, no només amb propostes diferents, sinó amb projectes també diferents empresarialment i financera.
L’èxit d’aquestes marques dependrà de la distribució, un altre sector que busca noves formes per sobreviure a la crisi i a l’univers digital. De moment la única idea posada en pràctica és la reforma laboral. A Enlaces Editoriales i a Àgora ja ha anat gent al carrer. En el primer cas s’ha despatxat a qui va portar a la distribuïdora a segells independents, ara sota el paraigües d’aquesta empresa de Planeta.
Tampoc no arriben bones noticies de les llibreries. Tot i que fa temps que corre la brama de què hi ha el projecte de crear-ne una de gran dedicada exclusivament al llibre en català, tampoc no hi ha setmana que no es digui que n’hi ha una altra a punt de tancar. I ara ja no són només les petites o de poble; ara la rumorologia afecta a llibreries de les importants. Qui en sortirà viu; petits i literaris, grans i comercials; o ningú?
L’èxit d’aquestes marques dependrà de la distribució, un altre sector que busca noves formes per sobreviure a la crisi i a l’univers digital. De moment la única idea posada en pràctica és la reforma laboral. A Enlaces Editoriales i a Àgora ja ha anat gent al carrer. En el primer cas s’ha despatxat a qui va portar a la distribuïdora a segells independents, ara sota el paraigües d’aquesta empresa de Planeta.
Tampoc no arriben bones noticies de les llibreries. Tot i que fa temps que corre la brama de què hi ha el projecte de crear-ne una de gran dedicada exclusivament al llibre en català, tampoc no hi ha setmana que no es digui que n’hi ha una altra a punt de tancar. I ara ja no són només les petites o de poble; ara la rumorologia afecta a llibreries de les importants. Qui en sortirà viu; petits i literaris, grans i comercials; o ningú?
La bogeria
Mohamed Merah no és un inadaptat social, ni un producte de la marginalitat de la banlieue. Igual que a ‘La bogeria’, la novel·la naturalista de Narcís Oller on un ric propietari de caràcter idealista i romàntic pateix un lent i inaturable procés d'alienació mental, l’assassí en sèrie de Tolosa de Llenguadoc, és un embogit criminal, i com a tal s’han d’interpretar les seves accions assassines.
No hi ha excusa que valgui, perquè un descendent de pied noir de tercera generació, fill de França, i que ha viscut sempre amb tots els elements proteccionistes de l’estat del benestar al seu favor, que a França no són pocs, tingui, sociològicament parlant, cap justificació cultural ni econòmica per abraçar el terrorisme més cruel; per cutres que siguin els pisos de les perifèries urbanes dissenyats als setanta per acollir les onades d’emigrants, això si, amb nacionalitat francesa i baguette sota el braç.
Mohamed Merah, ho asseguren els politòlegs, és un dement amb intencions criminals, inspirat i entrenat pel mateix salafisme que te arrels ben clavades a Catalunya. I això no te res a veure ni amb les diferències socials, ni amb la religió islàmica. Res.
Dit a El Món a RAC 1 el 22 de Març de 2012
No hi ha excusa que valgui, perquè un descendent de pied noir de tercera generació, fill de França, i que ha viscut sempre amb tots els elements proteccionistes de l’estat del benestar al seu favor, que a França no són pocs, tingui, sociològicament parlant, cap justificació cultural ni econòmica per abraçar el terrorisme més cruel; per cutres que siguin els pisos de les perifèries urbanes dissenyats als setanta per acollir les onades d’emigrants, això si, amb nacionalitat francesa i baguette sota el braç.
Mohamed Merah, ho asseguren els politòlegs, és un dement amb intencions criminals, inspirat i entrenat pel mateix salafisme que te arrels ben clavades a Catalunya. I això no te res a veure ni amb les diferències socials, ni amb la religió islàmica. Res.
Dit a El Món a RAC 1 el 22 de Març de 2012
19/3/12
En defensa del jurat
Si el Tribunal Superior ha ordenat repetir el judici del cas Tous perquè considera que el Jurat Popular no va entendre que, en el grau que sigui i amb els atenuants que en corresponguin, un homicidi és sempre matar a algú, i que cal depurar la responsabilitat penal que se’n derivi; potser és que el jurat popular del cèlebre cas dels joiers, no va estar ben dissenyat, no pas que no fos honest.
No es pot culpabilitzar als ciutadans que el formaven la falta de motivació a que al·ludeix la sentència; en tot cas hem de considerar que són els estaments de la magistratura encarregats de formar, aconduir i documentar el jurat, els qui no van fer prou per evitar que, unes humils i honestes persones del carrer, sentenciessin segons el seu modest criteri, potser no prou a dreta llei, però basat en principis com el sentit comú, les emocions i tot de circumstàncies poc sotmeses a dret, segons que diu ara el TSJ.
Vull dir, que la qualificació d’arbitrària que s’ha donat a la sentència del jurat popular potser hauria de referir-se a l’administració de justícia, no a uns pobres ciutadans agafats al vol.
Dit a El Món a RAC 1 el 20 de març de 2012
No es pot culpabilitzar als ciutadans que el formaven la falta de motivació a que al·ludeix la sentència; en tot cas hem de considerar que són els estaments de la magistratura encarregats de formar, aconduir i documentar el jurat, els qui no van fer prou per evitar que, unes humils i honestes persones del carrer, sentenciessin segons el seu modest criteri, potser no prou a dreta llei, però basat en principis com el sentit comú, les emocions i tot de circumstàncies poc sotmeses a dret, segons que diu ara el TSJ.
Vull dir, que la qualificació d’arbitrària que s’ha donat a la sentència del jurat popular potser hauria de referir-se a l’administració de justícia, no a uns pobres ciutadans agafats al vol.
Dit a El Món a RAC 1 el 20 de març de 2012
15/3/12
L’educació portuguesa (1)
En el principi dels temps va ser la revolució com a mite del nou imaginari que advenia. Després va ser el film d’Alainn Tanner ‘Dans la ville blanche’, com a símbol de la ciutat que obria la seva ànima als éssers erràtics. Llavors vam descobrir Pessoa gràcies a les traduccions de Joaquim Sala.Sanahuja per a Llibres del Mall dels ‘Poemes d’Alberto Caeiro’ i dels ‘Poemes d’Alvaro Campos’ i de les ‘Odes de Ricardo Reis’ (Ed. 62). La revista ‘Orpheu’ (1915) va ser el despertar de la modernitat, i ‘Presença’ (1927) la consagració d’un projecte cultural que aquí seduïa pel que tenia de fundacional dels nous temps. El país que naixia dels clavells als fusells, de ‘Grandola Vial Morena’ i del gran concert de reconciliació al Coliseu, era un miratge vertiginós.Vam devorar el ‘Llibre de desassossec’ (Quaderns crema), vam viatjar a Lisboa amb quatre rals, ens vam enamorar d’una idea vague als carrerons d’Alfama, vam llegir Sophia de Mello Breyner i vam escriure poemes en cafès petits, on sonaven fados a la ràdio. Aquell univers fascinava perquè tot el que mostrava era sensible i plural com l’univers, i convidava a fingir que, per fi, havíem arribat a la república dels poetes; el territori de la creació sense límits, i es podria viure amb poc més que versos. Així Pessoa donava existència mental als seus heterònims, i en ells hi trobàvem allò que la nostra cultura mai no ens donaria.
Per insubmís a la vida, Pessoa commou i inquieta sempre. Han passat molts anys d’aquell imaginari construït a partir de l’anhel de que ‘a poesia esta na rua’. D’aquella memòria excitant, a penes en queden runes embargades per una realitat tant cruel que mai no pairem. Hem oblidat el roig dels clavells de les floristes de Praça Figueira. Només l’aroma enyoradís dels fados de Míssia, Mariza, Ana Moura, Camané o Carminho ens evoquen que l’únic real és l’instant que transitem. Però en la sotsobra intel·lectual i sentimental, els heterònims de Pessoa s’erigeixen encara, més enllà de tota il·lusió ja definitivament diluïda pel pas del temps, en la revelació literària de la realitat que avui ens persegueix. És la lucidesa d’un pensament tan intens com la llum que banya la ciutat en llevar-se, i que puja lenta pel riu i que, pels finestrons, es fica dins les cases i les vides.
És aquell instant del dia tan delicat que, a penes un detall, potser l’olor embriagadora de la cafetera, ens fa decidir que si, que volem ser lisboetes.
Per insubmís a la vida, Pessoa commou i inquieta sempre. Han passat molts anys d’aquell imaginari construït a partir de l’anhel de que ‘a poesia esta na rua’. D’aquella memòria excitant, a penes en queden runes embargades per una realitat tant cruel que mai no pairem. Hem oblidat el roig dels clavells de les floristes de Praça Figueira. Només l’aroma enyoradís dels fados de Míssia, Mariza, Ana Moura, Camané o Carminho ens evoquen que l’únic real és l’instant que transitem. Però en la sotsobra intel·lectual i sentimental, els heterònims de Pessoa s’erigeixen encara, més enllà de tota il·lusió ja definitivament diluïda pel pas del temps, en la revelació literària de la realitat que avui ens persegueix. És la lucidesa d’un pensament tan intens com la llum que banya la ciutat en llevar-se, i que puja lenta pel riu i que, pels finestrons, es fica dins les cases i les vides.
És aquell instant del dia tan delicat que, a penes un detall, potser l’olor embriagadora de la cafetera, ens fa decidir que si, que volem ser lisboetes.
‘Vintage’ cultural
El neo-retro està de moda. La mirada al passat és la por al present incert, diuen els sociòlegs; o potser és una moda que ven, pensen els de màrqueting; o la simple expressió de la falta d’idees noves, afirmen els crítics. A més de motos, moda, vinils, cassets i objectes d’ús quotidià que fa dos dies llençàvem i pels que ara en paguem una pasta a botigues com ‘Fantastiko’, la moda ‘vintage’ arriba al mercat editorial amb llibres que rememoren una època gloriosa de la cultura catalana que, en el seu moment, va ser menyspreada per l’oficialitat del catalanisme cultural, però que va encendre el carrer.
Són tres llibres que repassen l’època que va de la recuperació de la vida cultural a meitats dels setanta (Ona Laietana, Zeleste, Ocaña, El Rollo Enmascarado...), fins l’eclosió i caiguda del moviment punk dels vuitanta. ‘Barcelona, del rock progresivo a la música layetana’, d’Àlex Gómez-Font, (Milenio); ‘Harto de todo. Historia oral del punk en la ciudad de Barcelona (1979-1987)’ de Jordi Llansamà, (B Core) i ‘Que pagui Pujol!; una crònica punk de la Barcelona dels 80’ de Joni D. (La Ciutat Invisible Edicions), aquest títol ja fa una mica més que va sortir.
Recuperar i analitzar el que va passar en aquella època, a més d’un exercici ‘vintage’, és reivindicar un episodi de la nostra història recent creativament riquíssim, intel·lectualment potent i sense subvencions. Però la fascinació papanates de la societat i els mèdia locals per la ‘movida madrileña’, i la desconsideració del catalanisme cultural d’aquell temps per tot el que no tingués tuf noucentista, van impedir que aquell renaixement es consolidés. Ara tothom l’enyora, fins i tot els que el van silenciar. Nostàlgia o galtes?
Són tres llibres que repassen l’època que va de la recuperació de la vida cultural a meitats dels setanta (Ona Laietana, Zeleste, Ocaña, El Rollo Enmascarado...), fins l’eclosió i caiguda del moviment punk dels vuitanta. ‘Barcelona, del rock progresivo a la música layetana’, d’Àlex Gómez-Font, (Milenio); ‘Harto de todo. Historia oral del punk en la ciudad de Barcelona (1979-1987)’ de Jordi Llansamà, (B Core) i ‘Que pagui Pujol!; una crònica punk de la Barcelona dels 80’ de Joni D. (La Ciutat Invisible Edicions), aquest títol ja fa una mica més que va sortir.
Recuperar i analitzar el que va passar en aquella època, a més d’un exercici ‘vintage’, és reivindicar un episodi de la nostra història recent creativament riquíssim, intel·lectualment potent i sense subvencions. Però la fascinació papanates de la societat i els mèdia locals per la ‘movida madrileña’, i la desconsideració del catalanisme cultural d’aquell temps per tot el que no tingués tuf noucentista, van impedir que aquell renaixement es consolidés. Ara tothom l’enyora, fins i tot els que el van silenciar. Nostàlgia o galtes?
14/3/12
Teresa Pàmies: la escritora comprometida
Un día le conté a Teresa Pàmies (Balaguer 1919) que había leído su ‘Quan érem capitants’ de un tirón, una mañana gris como el porvenir de una generación que no teníamos más horizonte que las nubes que inundaban la ventana tras la que pasaba horas soñando. –Pero tu estás comprometido con tus sueños? me espetó. –Todo lo que soy capaz, dije-. Pues no te angusties, todo llega. Pero, sobre todo, no bajes la guardia jamás para nada. Corría 1975, Radio España Independiente repetía cada noche entre interferencias que Franco había muerto. Pero no cejé en el empeño; en parte por qué no he conocido a ninguna persona más ejemplarmente comprometida que la escritora Teresa Pàmies, que ayer falleció a los 92 años en Granada, donde vivía con uno de sus hijos.
Hija de un dirigente local del Bloc Obrer i Camperol (BOC) para el cual Teresa reclamaba un homenaje junto al muro de la cárcel donde había entrado tantas veces por reclamar tierra y libertad, ‘la Pàmies’, como la llamaba todo el mundo, tuvo en la clandestinidad y el exilio la base de su formación juvenil. Militante de las Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) en 1937, con 20 años se exilió en Francia; de allí pasó a Cuba, República Dominicana, Cuba de nuevo y México. En 1947, y ya con la carrera de periodismo, volvió a Europa. Vivió en Praga, donde trabajó en Radio Pirenaica (le dedicó un ensayo en 2007) y en París, donde nació el segundo de sus hijos, el escritor Sergi Pàmies, “en una casa donde, a la sazón que yo jugaba en el salón, se reunía el Comité Ejecutivo del PSUC”. Pàmies se casó con Gregorio López Raimundo, secretario general del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Su peculiar historia personal la narró la autora en ‘Amor clandestí’ (1976).
Después, por fin, de vuelta a casa, puedo comenzar su carrera como escritora. En 1971 publicó ‘Testament a Praga’, libro escrito junto a su padre y en el que sienta las bases de su compromiso político. El libro ganó el premio Josep Pla y el de la Crítica. El grueso de su obra literaria gira en torno al testimonio de la Guerra, el exilio y el compromiso político. La filla del pres (1967), Va ploure tot el dia (1974), Quan érem capitans (1974), Quan érem refugiats (1975), Dona de pres (1975) o Memòria dels morts (1981), son algunos de los títulos más conocidos. También escribió libros de viajes como Vacances aragoneses (1979), Matins d'Aran (1982), Busqueu-me a Granada (1984); y novelas como La primavera de l'àvia (1989) o La filla del Gudari (1998).
Pàmies adquirió un gran prestigio popular gracias a sus colaboraciones semanales en el diario Avui durante 30 años, y junto al periodista Josep Cuní en Catalunya ràdio y Ona Catalana, en sus celebrados comentarios ‘Coses de la vida a ritme de bolero’ que siempre iban ilustrados con un tema musical, a cual más nostálgico.
En 1984 le fue concedida la Creu de Sant Jordi. En el año 2000 recibió la Medalla de Oro del ayuntamiento de Barcelona y al siguiente el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. En el 2003 le fue otorgado el premio ‘Trajectòria’ de la Setmana del Llibre en Català. Sus últimos títulos fueron L'aventura d'envellir (2002), Conviure amb la mort (2003) y Informe al difunt (2008), un libro en recuerdo a su compañero y marido, muerto en el 2007.
Hija de un dirigente local del Bloc Obrer i Camperol (BOC) para el cual Teresa reclamaba un homenaje junto al muro de la cárcel donde había entrado tantas veces por reclamar tierra y libertad, ‘la Pàmies’, como la llamaba todo el mundo, tuvo en la clandestinidad y el exilio la base de su formación juvenil. Militante de las Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) en 1937, con 20 años se exilió en Francia; de allí pasó a Cuba, República Dominicana, Cuba de nuevo y México. En 1947, y ya con la carrera de periodismo, volvió a Europa. Vivió en Praga, donde trabajó en Radio Pirenaica (le dedicó un ensayo en 2007) y en París, donde nació el segundo de sus hijos, el escritor Sergi Pàmies, “en una casa donde, a la sazón que yo jugaba en el salón, se reunía el Comité Ejecutivo del PSUC”. Pàmies se casó con Gregorio López Raimundo, secretario general del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Su peculiar historia personal la narró la autora en ‘Amor clandestí’ (1976).
Después, por fin, de vuelta a casa, puedo comenzar su carrera como escritora. En 1971 publicó ‘Testament a Praga’, libro escrito junto a su padre y en el que sienta las bases de su compromiso político. El libro ganó el premio Josep Pla y el de la Crítica. El grueso de su obra literaria gira en torno al testimonio de la Guerra, el exilio y el compromiso político. La filla del pres (1967), Va ploure tot el dia (1974), Quan érem capitans (1974), Quan érem refugiats (1975), Dona de pres (1975) o Memòria dels morts (1981), son algunos de los títulos más conocidos. También escribió libros de viajes como Vacances aragoneses (1979), Matins d'Aran (1982), Busqueu-me a Granada (1984); y novelas como La primavera de l'àvia (1989) o La filla del Gudari (1998).
Pàmies adquirió un gran prestigio popular gracias a sus colaboraciones semanales en el diario Avui durante 30 años, y junto al periodista Josep Cuní en Catalunya ràdio y Ona Catalana, en sus celebrados comentarios ‘Coses de la vida a ritme de bolero’ que siempre iban ilustrados con un tema musical, a cual más nostálgico.
En 1984 le fue concedida la Creu de Sant Jordi. En el año 2000 recibió la Medalla de Oro del ayuntamiento de Barcelona y al siguiente el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. En el 2003 le fue otorgado el premio ‘Trajectòria’ de la Setmana del Llibre en Català. Sus últimos títulos fueron L'aventura d'envellir (2002), Conviure amb la mort (2003) y Informe al difunt (2008), un libro en recuerdo a su compañero y marido, muerto en el 2007.
13/3/12
L’escriptora compromesa
Un dia li vaig explicar a la Teresa Pàmies que m’havia llegit el seu ‘Quan érem capitans’ d’una tirada, un matí gris, com el futur d’una generació que no tenia més horitzó que els núvols que omplien la finestra darrera la qual somiava tot llegint.
-Però, tu estàs compromès amb els teus somnis?, em va deixar anar.
-Faig tot el què puc, li vaig respondre.
-Doncs no pateixis que tot arriba. Però, sobretot, no baixis mai la guàrdia.
Corria 1975, Radio España Idependiente repetia, sense encertar-ho, cada nit que Franco havia mort i jo era jove i mesell. Però mai no vaig afluixar en l’obstinació; en part perquè no he conegut mai una persona més compromesa amb el país, la història i la memòria del dèbils, que ella.
I fidel a les seves conviccions, amb obres cabdals com ‘Testament a Praga’, ‘Dona de pres’ ‘Amor clandestí’ o ‘Memòria dels morts’ la Pàmies, com li deia tothom, va construir el relat de la República, la Guerra, l’exili i encara fins avui, des del costat dels perdedors. Els va testimoniar i, així, els va honorar.
I com que la vida és un bolero, ella la comentava anys després per la ràdio bo i posant-hi música. I així no semblava tan dura.
Enyorem la teva veu, Teresa.
Dit a El Món a RAC 1 el 14 de Març de 2012
-Però, tu estàs compromès amb els teus somnis?, em va deixar anar.
-Faig tot el què puc, li vaig respondre.
-Doncs no pateixis que tot arriba. Però, sobretot, no baixis mai la guàrdia.
Corria 1975, Radio España Idependiente repetia, sense encertar-ho, cada nit que Franco havia mort i jo era jove i mesell. Però mai no vaig afluixar en l’obstinació; en part perquè no he conegut mai una persona més compromesa amb el país, la història i la memòria del dèbils, que ella.
I fidel a les seves conviccions, amb obres cabdals com ‘Testament a Praga’, ‘Dona de pres’ ‘Amor clandestí’ o ‘Memòria dels morts’ la Pàmies, com li deia tothom, va construir el relat de la República, la Guerra, l’exili i encara fins avui, des del costat dels perdedors. Els va testimoniar i, així, els va honorar.
I com que la vida és un bolero, ella la comentava anys després per la ràdio bo i posant-hi música. I així no semblava tan dura.
Enyorem la teva veu, Teresa.
Dit a El Món a RAC 1 el 14 de Març de 2012
9/3/12
La sentència del rei Salomó
Introduir per sentència el dret a què unes famílies puguin escolaritzar els seus fills contra el que diuen les lleis educatives, és un mofa a l’estat de dret. Això és el que ha fet el Tribunal.
Ara bé, com que tots ens temíem el pitjor, com que sabíem de les ganes que la Crosta li te a la immersió lingüística, com que coneixem la bossa de vots que es disputen Ciutadans i PP amb la llengua, podem donar-nos per satisfets i contents amb la sentència.
Te raó el president Mas quan diu que som allà on érem, i això ens permet respirar alleugits i agafar aire per a la propera. I te raó també la consellera Rigau quan diu que el sistema d’immersió, lloat a mig món i qüestionat per la justícia d’aquí, ai las!, ha quedat preservat, encara que sigui per ara.
Però que passarà si la Caverna comença a fer campanya perquè la gent demani d‘escolaritzar els seus fills en castellà? S’hauran de fer dues, tres o sis-centes excepcions? Quina gaita, no?
Les sentències salomòniques mai no resolen el problema. El curiós d’aquest cas, però, és que el problema no existia, l’ha creat la mateixa justícia que ara sentencia a mitges, i encara rai.
Dit a El Món a RAC 1 el 9 de Març de 2012
Ara bé, com que tots ens temíem el pitjor, com que sabíem de les ganes que la Crosta li te a la immersió lingüística, com que coneixem la bossa de vots que es disputen Ciutadans i PP amb la llengua, podem donar-nos per satisfets i contents amb la sentència.
Te raó el president Mas quan diu que som allà on érem, i això ens permet respirar alleugits i agafar aire per a la propera. I te raó també la consellera Rigau quan diu que el sistema d’immersió, lloat a mig món i qüestionat per la justícia d’aquí, ai las!, ha quedat preservat, encara que sigui per ara.
Però que passarà si la Caverna comença a fer campanya perquè la gent demani d‘escolaritzar els seus fills en castellà? S’hauran de fer dues, tres o sis-centes excepcions? Quina gaita, no?
Les sentències salomòniques mai no resolen el problema. El curiós d’aquest cas, però, és que el problema no existia, l’ha creat la mateixa justícia que ara sentencia a mitges, i encara rai.
Dit a El Món a RAC 1 el 9 de Març de 2012
8/3/12
Terror i horror: Las Vegas
Per què limitar-se a observar el relat de la bogeria quotidiana si se’n pot ser el protagonista? Contra les teories sobre la literatura del jo, la literatura ‘gonzo’, el personatge central absolut; l’assumpció del vertigen com a perfil de vida i la revelació espiritual a través de les drogues psicodèliques. Tot això a més d’un ritme narratiu desenfrenat, esquizoide, i una biografia que avui és part de la mitologia americana moderna. Això és ‘Miedo y asco en las Vegas’, de Hunter S. Thompson (Anagrama), que vam llegir a Star Books en castellà, perquè es veu que en català pervertia l’aprenentatge dels cadells del neoliberalisme. Tot era veritat, molt més que a la lamentable peli de Terry Gilliam, amb Johnny Deep y Benicio del Toro (1998).
La llegenda drogota, boja i indòmita de Hunter S. Thompson va preocupar alguns professors de la falsament progre Autònoma de finals dels 70. Uns quants estudiants esbojarrats havien sabut d’aquest antiheroi a través de ‘Reportajes. El nuevo periodismo en Rolling Stone’, de Paul Scanlon, (Anagrama) i estaven disposats a imitar el mestre encara que només fos amb la ingesta d’estupefaents. Els parterres del campus eren un bon lloc per fer córrer anfetes i esperar a que la gespa cremada es tornassolés en color taronja mentre llegíem ‘Terror y horror en la Super Bowl’. Els profes miraven; sabien que, per sort de la comunitat, a Catalunya mai no hi hauria una revista com Rolling Stone, i que aquells grillats només narrarien els seus trastorns degeneratius en algun fanzine marginal, com a molt. Res a témer, doncs. És clar que tampoc no comptaven que Las Vegas podria arribar a habitar entre nosaltres.
Després els estudiants van deixar de llegir aquelles coses. Es van llicenciar, es van fer grans i no pocs van escriure en mitjans de comunicació d’ordre. D’altres es van perdre, alguns a Las Vegas.
Des de la finestra de la meva habitació a la planta 20 i en pocs metres a la rodona veig el gran canal venecià i els seus gondolers, l’illa del tresor amb vaixell pirata enfonsant-se inclòs, la torre Eiffel i el temple de Luxor. Entenc què sóc en un lloc on la pertorbació s’ha fet ciutat. Abans d’arribar-hi pensava que no ho resistiria ni un minut, i en ser-hi, vaig quedar fascinat per la perversa capacitat de la ment humana. Ara el malson torna, i és cert. Diuen que no hi ha res a perdre. Preparo la maleta per si de cas. Busco un Cadillac blanc. Truco al meu advocat.
La llegenda drogota, boja i indòmita de Hunter S. Thompson va preocupar alguns professors de la falsament progre Autònoma de finals dels 70. Uns quants estudiants esbojarrats havien sabut d’aquest antiheroi a través de ‘Reportajes. El nuevo periodismo en Rolling Stone’, de Paul Scanlon, (Anagrama) i estaven disposats a imitar el mestre encara que només fos amb la ingesta d’estupefaents. Els parterres del campus eren un bon lloc per fer córrer anfetes i esperar a que la gespa cremada es tornassolés en color taronja mentre llegíem ‘Terror y horror en la Super Bowl’. Els profes miraven; sabien que, per sort de la comunitat, a Catalunya mai no hi hauria una revista com Rolling Stone, i que aquells grillats només narrarien els seus trastorns degeneratius en algun fanzine marginal, com a molt. Res a témer, doncs. És clar que tampoc no comptaven que Las Vegas podria arribar a habitar entre nosaltres.
Després els estudiants van deixar de llegir aquelles coses. Es van llicenciar, es van fer grans i no pocs van escriure en mitjans de comunicació d’ordre. D’altres es van perdre, alguns a Las Vegas.
Des de la finestra de la meva habitació a la planta 20 i en pocs metres a la rodona veig el gran canal venecià i els seus gondolers, l’illa del tresor amb vaixell pirata enfonsant-se inclòs, la torre Eiffel i el temple de Luxor. Entenc què sóc en un lloc on la pertorbació s’ha fet ciutat. Abans d’arribar-hi pensava que no ho resistiria ni un minut, i en ser-hi, vaig quedar fascinat per la perversa capacitat de la ment humana. Ara el malson torna, i és cert. Diuen que no hi ha res a perdre. Preparo la maleta per si de cas. Busco un Cadillac blanc. Truco al meu advocat.
Moral, legal i fatal
Potser cobrar 193.853 euros a una institució de la qual se’n te un càrrec, dos dies abans que acabi l’any, a nom d’una empresa comprada quinze dies abans i de la qual qui cobra n’és l’únic treballador, i a compte d’un projecte que el mateix qui el cobra n’ha estat l’impulsor des de l’administració a la que representa, no sigui il·legal. Ara bé, no crec que hi hagi ningú que sigui capaç de defensar-ho moral i políticament, i menys en aquests moments de màximes estretors pressupostàries, quan als ciutadans se’ns endinyen cada dia noves restriccions, quan a la cultura se li retalla fins i tot l’aire i quan el PP pretén, amb aquesta excusa, que s’anul·lin subvencions a entitats ultra auditades com Òmnium. Per tot plegat, l’activitat de Xavier Solà, actual Secretari General de Cultura, quan tenia càrrec a l’Associació Catalana de Municipis, mereix una resposta contundent en el terreny de la moralitat política, al marge de la legalitat o no, tema que pertany a la justícia.
Hi ha qui diu que les relacions entre Mascarell i Solà no són gens bones, i amb els altres alts càrrecs de Cultura tampoc. Sigui cert o no, aquesta qüestió ha de quedar al marge d’una delicada situació que exigeix moure fitxa amb urgència. El rigor de gestió que el conseller Mascarell exigeix a entitats i institucions cal que l’apliqui de forma expeditiva al seu Departament. En cas de que no ho faci, que passi de puntetes damunt un cas, com a mínim, moralment escandalós, la fatalitat en forma de sospita caurà damunt el Palau Marc. La força argumental de que el Departament de Cultura s’ha investit fins ara per retallar, capgirar estructures o desmantellar projectes, quedarà diluïda en l’habitual no res administratiu.
Hi ha qui diu que les relacions entre Mascarell i Solà no són gens bones, i amb els altres alts càrrecs de Cultura tampoc. Sigui cert o no, aquesta qüestió ha de quedar al marge d’una delicada situació que exigeix moure fitxa amb urgència. El rigor de gestió que el conseller Mascarell exigeix a entitats i institucions cal que l’apliqui de forma expeditiva al seu Departament. En cas de que no ho faci, que passi de puntetes damunt un cas, com a mínim, moralment escandalós, la fatalitat en forma de sospita caurà damunt el Palau Marc. La força argumental de que el Departament de Cultura s’ha investit fins ara per retallar, capgirar estructures o desmantellar projectes, quedarà diluïda en l’habitual no res administratiu.
6/3/12
Joaquim Muntañola, histórico caricaturista y escritor
Ssostenía Muntañola que sus viñetas, caricaturas y comedias perseguían más hacer cosquillas que no satirizar de forma sangrante. Así, la gran difusión que obtuvo de joven durante la República, se mantuvo y creció durante la dictadura, a la que también burló con su cosquilleo y se consolidó magistralmente con la democracia. Joaquim Muntañola, nacido en Barcelona el 90 de abril de 1914, falleció ayer en su ciudad. En 97 años de edad jamás dejó de hacerle cosquillas a la vida. Así titulo una especie de memorias y anecdotario ilustrado que publicó en 2008, La memòria fa pessigolles, (Angle Editorial). Y es que, hasta hace apenas un par de años, Muntañóla todavía dibujaba cogiendo con trazo seguro y firme el rotulador de hacer cosquillas.
Muntañola comenzó a publicar dibujos y caricaturas con 15 años. Papitu, En Patufet, TBO o el Bè Negre fueron las primeras publicaciones que acogieron su humor, que en principio firmaba como ‘Kim’. Eran los tiempos convulsos de la dictadura de Primo de Rivera, o sea que tuvo donde foguearse antes de la llegada de la República. Pero el régimen de libertades no le hizo cambiar un ápice su estilo. Dirigió el semanario infantil Atalaya y realizó filmes de dibujos, protagonizados por el Faquir González, junto a Josep Escobar. Se asoció con Francesc Rovira Veleta para producir cortos animados de publicidad. Joaquim Muntañola era un comunicador contemporáneo que sabia proyectar su obra en los medios de comunicación de masas que emergían.
Quizás por ello trabajó también escribiendo comedias para el teatro, con las que arrasó en los años sesenta. Algunas como ‘En Baldiri de la costa’ (llevada al cine por Josep Mª Font), ‘Ronyons de recanvi’ o ‘Ja tenim sis-cents’ con enorme éxito popular al estar protagonizadas por el genial Joan Capri. Lo que no le arrugaba era la edad; hasta 2006 colaboró junto a Xavier Grasset en programas semanales de Catalunya radio.
En plena dictadura, Muntañola fundó la revista de humor ‘Locus’, en 1955; pero la mayoría recuerdan al caricaturista por sus viñetas en La Vanguardia (donde dibujó una diaria entre 1962 y 1984), El Correo Catalán, El Mundo Deportivo, Dicen, Barcelona Deportiva, Don Balón, La PZ, Tururut!, El Tio Vivo o TBO, publicación para la cual creó el célebre Josechu el Vasco, personaje arquetípico. Y quizás todavía más recuerdan su viñeta diaria en una valla publicitaria de la Plaça de Catalunya de Barcelona, un auténtico ejercicio de comunicación de masas.
Tras recibir en el año 2000 la Creu de Sant Jordi, lejos de jubilarse, Muntañola comenzó las colaboraciones ya citadas en la radio, el también mencionado libro biográfico ilustrado ‘La memoria fa pessigolles’ y, junto a los comisarios Kap (Jaume Capdevila) y Néstor Macià, preparó una gran exposición antológica que se inauguró en 2006 con el nombre de: Muntañola, l’art de viure, l’art de riure’. Al año siguiente, 2007, recibió el premio Gat Perich a toda su trayectoria creativa.
‘Me hace cosquillas la mayoría de cosas que me han sucedido en la vida’, escribió en el prólogo del libro. ‘He conocido mucha gente, he visto muchos paisajes, he hecho bastantes cosas; pero aparte de crear una familia y muchas caricaturas, me hace ilusión dejar a mis hijos, nietos y bisnietos, unos cuantos apuntes escritos y dibujados de los recuerdos que me hacen cosquillas’. Y así, cosquilleando, le pasó una larga vida de casi un siglo.
Muntañola comenzó a publicar dibujos y caricaturas con 15 años. Papitu, En Patufet, TBO o el Bè Negre fueron las primeras publicaciones que acogieron su humor, que en principio firmaba como ‘Kim’. Eran los tiempos convulsos de la dictadura de Primo de Rivera, o sea que tuvo donde foguearse antes de la llegada de la República. Pero el régimen de libertades no le hizo cambiar un ápice su estilo. Dirigió el semanario infantil Atalaya y realizó filmes de dibujos, protagonizados por el Faquir González, junto a Josep Escobar. Se asoció con Francesc Rovira Veleta para producir cortos animados de publicidad. Joaquim Muntañola era un comunicador contemporáneo que sabia proyectar su obra en los medios de comunicación de masas que emergían.
Quizás por ello trabajó también escribiendo comedias para el teatro, con las que arrasó en los años sesenta. Algunas como ‘En Baldiri de la costa’ (llevada al cine por Josep Mª Font), ‘Ronyons de recanvi’ o ‘Ja tenim sis-cents’ con enorme éxito popular al estar protagonizadas por el genial Joan Capri. Lo que no le arrugaba era la edad; hasta 2006 colaboró junto a Xavier Grasset en programas semanales de Catalunya radio.
En plena dictadura, Muntañola fundó la revista de humor ‘Locus’, en 1955; pero la mayoría recuerdan al caricaturista por sus viñetas en La Vanguardia (donde dibujó una diaria entre 1962 y 1984), El Correo Catalán, El Mundo Deportivo, Dicen, Barcelona Deportiva, Don Balón, La PZ, Tururut!, El Tio Vivo o TBO, publicación para la cual creó el célebre Josechu el Vasco, personaje arquetípico. Y quizás todavía más recuerdan su viñeta diaria en una valla publicitaria de la Plaça de Catalunya de Barcelona, un auténtico ejercicio de comunicación de masas.
Tras recibir en el año 2000 la Creu de Sant Jordi, lejos de jubilarse, Muntañola comenzó las colaboraciones ya citadas en la radio, el también mencionado libro biográfico ilustrado ‘La memoria fa pessigolles’ y, junto a los comisarios Kap (Jaume Capdevila) y Néstor Macià, preparó una gran exposición antológica que se inauguró en 2006 con el nombre de: Muntañola, l’art de viure, l’art de riure’. Al año siguiente, 2007, recibió el premio Gat Perich a toda su trayectoria creativa.
‘Me hace cosquillas la mayoría de cosas que me han sucedido en la vida’, escribió en el prólogo del libro. ‘He conocido mucha gente, he visto muchos paisajes, he hecho bastantes cosas; pero aparte de crear una familia y muchas caricaturas, me hace ilusión dejar a mis hijos, nietos y bisnietos, unos cuantos apuntes escritos y dibujados de los recuerdos que me hacen cosquillas’. Y así, cosquilleando, le pasó una larga vida de casi un siglo.
1/3/12
Acta Brecht
Avui necessitem tant a Brecht, com aquella colla que volien ser escriptors el necessitaven a finals dels setanta. Ara i llavors, dues expressions històriques idèntiques del mateix naufragi, dos moments sense rumb cívic ni polític que es troben interpel·lats en la literatura de l’alemany. Llavors va ser Feliu Formosa qui va atiar tantes incerteses comunes amb aquella esplèndida ‘Aula Brecht’ (1977 - 1983).
En la intimitat d’una formació desendreçada però contundent havíem llegit ‘Les elegies de Buckow’ (ed. 62) que ell mateix havia traduït: ‘Ni el Diluvi / no durà eternament. / De sobte van passar / les aigües negres. / Ben poques, tanmateix, / han durat més.’; però no va ser fins que vam assistir a la seva classe magistral, que vam entendre el valor de l’artista per desemmascarar les nafres de la societat del seu temps.
La immersió va ser brutal. La gosadia de portar l’espectacle a una aula dels Hermanos on gairebé tots havíem estudiat va provocar un vertigen històric insuperable. No era només aquella poesia com un discurs de moral política, era la rebel·lia que aixecava cada vers entre un públic que seia als mateixos pupitres on anys abans havíem estudiat vides de Sants i les ‘leyes fundamentales del estado’. Dient implacablement Bertolt Brecht, mai no he sentit a ningú dir amb tant de sentit un poema, Feliu Formosa va transformar l’obra del bavarès en un clam bell, intel·ligent i unànime contra l’estupidesa col·lectiva que s’imposava poc a poc en una societat estabornida per la sobtada il·lusió política d’una transició cap al no res.
Trenta cinc anys després, havent arribat al final del camí a on ens va portar aquell engany col·lectiu, ja no ens queda més que la contundent poesia de Brecth. Ni el benestar promès, ni la política com a be comú, ni l’honestedat democràtica, ni un autogovern extenuat per la inepte gestió d’uns i altres. Res. Els grans homes ens han empenyorat fins i tot la gosadia, els somnis. Ens queda Brecht, de nou traduït per Formosa a ‘Poemes i cançons’ (ed. 62), que va conformar l’espectacle ‘Hola Brecht’; un renovat exercici de consciència. ‘Els grans homes diuen moltes coses estúpides / Consideren estúpida la gent / I la gent do diu res i els deixa fer / I així el temps va corrent.’ El 12 de novembre de 1998 en Feliu en va dedicar un exemplar a la meva filla: l’art interpel·la a totes les generacions d’una societat. Avui l’hem de tornar a escoltar.
En la intimitat d’una formació desendreçada però contundent havíem llegit ‘Les elegies de Buckow’ (ed. 62) que ell mateix havia traduït: ‘Ni el Diluvi / no durà eternament. / De sobte van passar / les aigües negres. / Ben poques, tanmateix, / han durat més.’; però no va ser fins que vam assistir a la seva classe magistral, que vam entendre el valor de l’artista per desemmascarar les nafres de la societat del seu temps.
La immersió va ser brutal. La gosadia de portar l’espectacle a una aula dels Hermanos on gairebé tots havíem estudiat va provocar un vertigen històric insuperable. No era només aquella poesia com un discurs de moral política, era la rebel·lia que aixecava cada vers entre un públic que seia als mateixos pupitres on anys abans havíem estudiat vides de Sants i les ‘leyes fundamentales del estado’. Dient implacablement Bertolt Brecht, mai no he sentit a ningú dir amb tant de sentit un poema, Feliu Formosa va transformar l’obra del bavarès en un clam bell, intel·ligent i unànime contra l’estupidesa col·lectiva que s’imposava poc a poc en una societat estabornida per la sobtada il·lusió política d’una transició cap al no res.
Trenta cinc anys després, havent arribat al final del camí a on ens va portar aquell engany col·lectiu, ja no ens queda més que la contundent poesia de Brecth. Ni el benestar promès, ni la política com a be comú, ni l’honestedat democràtica, ni un autogovern extenuat per la inepte gestió d’uns i altres. Res. Els grans homes ens han empenyorat fins i tot la gosadia, els somnis. Ens queda Brecht, de nou traduït per Formosa a ‘Poemes i cançons’ (ed. 62), que va conformar l’espectacle ‘Hola Brecht’; un renovat exercici de consciència. ‘Els grans homes diuen moltes coses estúpides / Consideren estúpida la gent / I la gent do diu res i els deixa fer / I així el temps va corrent.’ El 12 de novembre de 1998 en Feliu en va dedicar un exemplar a la meva filla: l’art interpel·la a totes les generacions d’una societat. Avui l’hem de tornar a escoltar.
Llegir és el problema
Sorprèn l’èmfasi que la premsa que cobreix el congrés de telefonia mòbil posa en uns suposats beneficis per a la difusió de la lectura que portarà la generalització en l’ús dels ‘tablets’; com si, 560 anys després de l’invent de Gutenberg, és ara què ens adonem què el problema dels baixos índex de lectura d’alguns països és la dificultat tècnica d’utilitzar el paper com a suport i no pas el lamentable nivell cultural.
A aquestes alçades tothom sap que Internet i els seus derivats són uns ginys creats amb la finalitat de vendre, és a dir, de fer créixer el capitalisme basat en la producció i el consum sens fi. El problema és que, empantanats en aquesta crisi de model social, no es poden dir aquestes coses amb les paraules exactes perquè generen alarma. I així, emfatitzant el missatge i posant-li una mica de responsabilitat social corporativa, tots quedem contents i enganyats i correm a comprar-nos un iPad, artefacte inventat, comercialitzat i regalat per la Generalitat als seus Directors Generals, abans d’haver escatit els seus possibles usos, que tot just despunten. Dient ara que els ‘tablets’ fomenten la lectura, s’està fent la millor i més sensible i responsable campanya de venda d’aquests aparells. No hi ha més justificació científica en tal afirmació.
L’agència de l‘ISBN ha anunciat que el registres de llibres digitals va créixer un 38% a Espanya durant el 2011, mentre que el de llibres de paper va minvar en un 12%. Aquestes xifres no tenen cap relació amb el creixement de la lectura, ni tan sols amb la compra de llibres electrònics, que a penes augmenta. Si l’estadística diu que vendre ‘tablets’ no fa ni llegir més ni vendre més e-llibres; llavors, Gutenberg no és el problema.
A aquestes alçades tothom sap que Internet i els seus derivats són uns ginys creats amb la finalitat de vendre, és a dir, de fer créixer el capitalisme basat en la producció i el consum sens fi. El problema és que, empantanats en aquesta crisi de model social, no es poden dir aquestes coses amb les paraules exactes perquè generen alarma. I així, emfatitzant el missatge i posant-li una mica de responsabilitat social corporativa, tots quedem contents i enganyats i correm a comprar-nos un iPad, artefacte inventat, comercialitzat i regalat per la Generalitat als seus Directors Generals, abans d’haver escatit els seus possibles usos, que tot just despunten. Dient ara que els ‘tablets’ fomenten la lectura, s’està fent la millor i més sensible i responsable campanya de venda d’aquests aparells. No hi ha més justificació científica en tal afirmació.
L’agència de l‘ISBN ha anunciat que el registres de llibres digitals va créixer un 38% a Espanya durant el 2011, mentre que el de llibres de paper va minvar en un 12%. Aquestes xifres no tenen cap relació amb el creixement de la lectura, ni tan sols amb la compra de llibres electrònics, que a penes augmenta. Si l’estadística diu que vendre ‘tablets’ no fa ni llegir més ni vendre més e-llibres; llavors, Gutenberg no és el problema.
José Luís Milá, el conde demócrata y jovial
Pilotar un caza cantando el Virolai no es de lo más habitual. Aunque tampoco lo es recibir la Gran Cruz de Isabel la Católica por antifranquista y, a la sazón, ser campeón de España de motociclismo en 1948. José Luis Milá, que falleció ayer en Barcelona a los 93 años de edad , además de eso era el segundo conde del Montseny. El primero, su padre Leopoldo Milá, fue destituido de la presidencia de la Diputación de Barcelona por proclamar en una comida oficial trufada de franquistas, que el único Arriba España lo debían dar el humo de les chimeneas de las industrias. Nada habitual, tampoco. Y es que la rectitud y la jovialidad, el carácter emprendedor y el aventurero y el saber ser aristócrata y liberal, son algunas de las constantes vitales que marcan la línea argumental de esta familia, dos de cuyos descendientes son los populares periodistas Mercedes y Lorenzo Milá; rectos, joviales, liberales y aventureros como su padre José Luís.
José Luís Milá i Sagnier nació el primero de mayo de 1918 en una casita en plena plaça de Sant Jaume, entre el Ayuntamiento y la Generalitat. Su padre tenía allí su despacho de abogado y él, el mayor de nueve hermanos, lo acompañaba a menudo en algunos quehaceres. Contaba que, siendo un niño fueron a la Diputación porqué el rey Alfonso XIII quería conocer al hombre que impulsaba con ahínco la industria en Catalunya. También conoció al pequeño, claro, y poco después nombró conde al padre por sus méritos en el fomento industrial. Eso la República no lo entendió, se exiliaron en París, estuvieron a punto de detener al padre y, más tarde, el joven José Luís se alistó en el Tercio de Montserrat, un curioso cuerpo de guerra franquista en el cual se hablaba exclusivamente catalán. Antes de acabar la guerra, con veintipocos años, ya era piloto de caza. Asegura haber cantado el Virolai de pura alegría adrenalínica mientras pilotaba el Messerschmitt-109, por entonces, más moderno avión de combate.
Casado durante más de sesenta años con Mercedes Mencos, con quién tuvo seis hijos (Mercedes, Clementina, Reyes, José María, Lorenzo e Inés), Milá dejó los aviones para estudiar derecho y trabajar en el negocio familiar. A pesar de ello le quedó tiempo para ganar el campeonato de España de motociclismo en 1948.
Aventuras al margen, el conde de Montseny vio muy pronto que el régimen de Franco no iba a devolver jamás la democracia al país y que se iba a perpetuar como dictador. Liberal convencido y demócrata moderna ‘avant la lettre’, el noble conspiró contra Franco desde la dirección de la revista ‘La Víspera’ y le condenaron por ello a seis años de cárcel…que jamás cumplió porqué ningún juez ni policía se atrevió a ejecutar la condena. Fue miembro del consejo privado de don Juan y trabajó por la restitución de la monarquía con carácter parlamentario. Por todo ello, que según como se mire también es una aventura: la de la vida, José Luís Milá recibió la Gran Cruz de Isabel la Católica. En 1980 se le restituyó el título de conde de Montseny; el segundo, fiel heredero de su padre.
José Luís Milá i Sagnier nació el primero de mayo de 1918 en una casita en plena plaça de Sant Jaume, entre el Ayuntamiento y la Generalitat. Su padre tenía allí su despacho de abogado y él, el mayor de nueve hermanos, lo acompañaba a menudo en algunos quehaceres. Contaba que, siendo un niño fueron a la Diputación porqué el rey Alfonso XIII quería conocer al hombre que impulsaba con ahínco la industria en Catalunya. También conoció al pequeño, claro, y poco después nombró conde al padre por sus méritos en el fomento industrial. Eso la República no lo entendió, se exiliaron en París, estuvieron a punto de detener al padre y, más tarde, el joven José Luís se alistó en el Tercio de Montserrat, un curioso cuerpo de guerra franquista en el cual se hablaba exclusivamente catalán. Antes de acabar la guerra, con veintipocos años, ya era piloto de caza. Asegura haber cantado el Virolai de pura alegría adrenalínica mientras pilotaba el Messerschmitt-109, por entonces, más moderno avión de combate.
Casado durante más de sesenta años con Mercedes Mencos, con quién tuvo seis hijos (Mercedes, Clementina, Reyes, José María, Lorenzo e Inés), Milá dejó los aviones para estudiar derecho y trabajar en el negocio familiar. A pesar de ello le quedó tiempo para ganar el campeonato de España de motociclismo en 1948.
Aventuras al margen, el conde de Montseny vio muy pronto que el régimen de Franco no iba a devolver jamás la democracia al país y que se iba a perpetuar como dictador. Liberal convencido y demócrata moderna ‘avant la lettre’, el noble conspiró contra Franco desde la dirección de la revista ‘La Víspera’ y le condenaron por ello a seis años de cárcel…que jamás cumplió porqué ningún juez ni policía se atrevió a ejecutar la condena. Fue miembro del consejo privado de don Juan y trabajó por la restitución de la monarquía con carácter parlamentario. Por todo ello, que según como se mire también es una aventura: la de la vida, José Luís Milá recibió la Gran Cruz de Isabel la Católica. En 1980 se le restituyó el título de conde de Montseny; el segundo, fiel heredero de su padre.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)