29/9/11

Això no és Grècia, que guai!

He vist a una treballadora de la sanitat pública, dempeus damunt la taula de negociació, trepitjar amb fúria flamenca els documents amb els que sindicats i gerència de l’ICS intentaven arribar a un acord sobre les retallades en els sous, i he sentit una profunda vergonya de compartir ciutadania d’aquest país amb segons qui.I que ningú, amb sou fix i una retallada del 5% vingui a donar lliçons a un autònom a qui els ingressos han minvat un 20%. Entesos?
Després diuen que això no és Grècia. No, som pitjors: més mal educats, més maldestres a l’hora de treballar bé, i més escandalosament vehements a l’hora de protestar. Però de moment no necessitem cap rescat econòmic, i això ens fa creure millors. Del rescat moral que necessitem ningú no en parla, ningú no te la humilitat de dir que entre tots ho hem fet malament, que tots hem estirat més el braç que la màniga.
Els treballadors de la sanitat tenen molts motius per protestar. L’enfonsament de l’estat del benestar és també l’ensulsiada de la seva vocació de servei públic, de la seva passió per servir als seus veïns.
Però irrompre en una sala de negociacions on tots hi són representats, posar-se dempeus damunt les taules i patejar els documents objecte del diàleg, és indigne d’un professional sanitari.

Dit a El Món a RAC 1 el 30 de setembre de 2011

22/9/11

Una altra setmana

El nou format expositiu de la Setmana del Llibre en Català ha estat premonitori. Els palets de fusta d’emmagatzemar-hi totxos han servit per aixecar els mòduls (més barats que una carpa i infinitament més bells) que han acollit la ciutat dels llibres; tot un senyal de la voluntat de canvi de cicle i un pas decidit en la consolidació de l’actual format. Si els editors hi aposten del tot, com enguany ha fet Proa amb en Jaume Cabré, la Setmana serà la nostra rentrée; i llavors ja poden venir Amazons.
Però per arribar a aquest punt encara calen força setmanes. De moment està previst que els mòduls durin tres anys i que es puguin utilitzar per a d’altres fires a d’altres ciutats. I aquesta és una altra novetat que permeten els palets. S’ha acabat la Setmana simultània, és car i no funciona. El que proposen els editors és fer fires a viles i ciutats més petites. Hi ha la idea de treballar conjuntament amb l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC), que fa anys que porta arreu del país amb gran èxit el seu Quiosc.cat. Vindria a ser semblant al model italià, del que ja n’hem parlat aquí. Petites fires de cap de setmana a ciutats amb poca infraestructura llibretera. Es pensa, erròniament, que tothom te una llibreria a l’abast i és fals. No tothom te temps d’anar a Barcelona, Vic o Reus a comprar. Ni tant sols totes les capitals de comarca tenen llibreria. I no tothom compra ni comprarà llibres a les botigues digitals. La prescripció del llibreter és insubstituïble. La idea inicial de la Setmana quan es feia a l’estació de Sants, que el llibre surti a buscar al lector, és encara ben vàlida avui. Ara cal portar-la a tot el país. Els mòduls de fusta hi ajudaran. Visca el totxo!

19/9/11

La salut personal

Ara diré una cosa força impopular: si els diners que Salut s’estalviarà tancant alguns CAP de nit, d’aquests que no hi va mai ningú, es destinen a desencallar de forma estudiada les llistes d’esperes a quiròfan; donem-ho per bo.
Posats a fer estalvi, si és que en sanitat s’ha d’estalviar més que en campanyes institucionals o protocol, millor fer-ho amb ordre i sentit. Tenir oberts alguns CAP tota la nit perquè hi vagi algú de matinada, potser camí del treball, per què fa quinze dies que li fa mal l’espatlla, i podria haver demanat de sobres hora al seu metge de capçalera, no només és antieconòmic; és una aixecada de camisa al sistema públic de salut.
Una altra cosa són els que estan allunyats dels hospitals i tenen feina.
Prioritzar intervencions, estudiar-les de forma personalitzada bo i atenent a una llista actualitzada de malalties, i l’obesitat mòrbida, les hèrnies discals i les pròtesis de genoll són malalties modernes, i actuar amb rapidesa i eficàcia, no és la perfecció del sistema, és clar, però és el que més s’assembla a un tracte sanitari personal en temps de vaques magres com els que corren.

Dit a El Món a RAC 1 el 21 de setembre de 2001

16/9/11

Jordi Dauder, la voz activista de la escena

En tiempos como estos en que la catadura moral de muchos personajes es tan baja que son capaces de asegurar públicamente que se les tiene envidia porqué son guapos y ricos, la firmeza ética y la actitud pública del actor, escritor y activista Jordi Dauder (Badalona 1938), eran un trazo exquisito de su personalidad que le daban una dimensión humana que él aprendió a proyectar como artista. Lo demostró escribiendo novelas y poemas y, sobretodo, actuando. Y en todas esas facetas jamás olvidó la necesidad de expresar el profundo malestar político y social de tanta gente que a la que él daba la voz pública que no tenían. A ello también ayudaba su voz profunda, pausada y contundente, como un quebranto en el aire. Sólo el cáncer lo derrotó. Jordi Dauder falleció ayer en la clínica Ruber de Madrid a la edad de 73 años.
Dauder iba para médico. Se cuenta que decidió dedicarse a la interpretación cuando, a los cinco años, vio como su padre era encarcelado por a dictadura. Quizás pretendió con ello reivindicar la obra dramática de su progenitor, autor teatral.
Licenciado en Bellas Artes por la la Universidad de Barcelona, y en Historia contemporánea por la Universidad de París, donde tuvo que exiliarse por motivos políticos durante más de 15 años, Jordi Dauder comenzó en el teatro a la par que en los movimientos político de base. Él si que estuvo en el mayo francés; es más, fue uno de los protagonistas y fundador de la Liga Comunista Revolucionaria, hoy una de las olvidadas siglas hijas del 68. Al regresar a Barcelona fundó la librería Eina y coordinó la revista de debate y análisis literario ‘Quimera’, de la que fue colaborador hasta sus últimos días.
Dauder comenzó tarde su carrera de actor, en la década de los 80. La sala Beckett y Sanchis Sinisterra le acogieron, y allí hizo desde clásicos como Medea, hasta obras de Beckett, Shakespeare o Chéjov. José Luis García Sánchez en ‘El lector por horas’, Calixto Bieito en ‘Un día’ y ‘Los enamorados’, Xavier Albertí en ‘Antonio y Cleopatra’ o la Medea dirigida por Núria Espert fueron los directores que lo lanzaron a la popularidad en los escenarios teatrales.
Pero ya se sabe que la verdadera popularidad la da la tele. En este medio Jordi Dauder fue aclamado por el público en su papel de Mateu Monolís, en la serie ‘Laberint d’ombres’, emitida en las sobremesas de TV 3 entre 1996 y 1998 y donde actuó al lado de prestigiosos actores como Emma Vilarasau o Montserrat Salvadó. También trabajo en otras series como ‘Los misterios de Laura’, ‘Guante blanco’, ‘Herederos’, ‘El comisario’, ‘Esencia de poder’ o ‘Los hombres de Paco’.
A lo largo de los años 90 participó en numerosas películas, muchas de las cuales dirigidas por su amigo Ventura Pons: ‘Los sin nombre’ y ‘Said’, ambas de 1999; ‘Caricias’, 1998; ‘No se puede tener todo’, 1997; ‘Menos que cero’, 1996; ‘El pasajero clandestino’, 1995; ‘El porqué de las cosas’, 1995; ‘Los mejores años’, 1994 y ‘Havanera’, en 1993. También participó en la película de Pere Portabella ‘ El pont de Varsovia’.
Por su trabajo en ‘Camino’, de Javier Fersser, recibió el Goya al mejor actor de reparto en 2009. Ese mismo año trabajó en ‘el amor y optros diablos’ y ‘Negro Buenos Aires’. El año anterior había participado en la primera película dirigida por el escritor Michel Houellebeq, ‘La posibilidad de una isla’ y en 'Azaña, cuatro días de julio', película por la que recibió el Gaudí de la Academia de Cine Catalana al actor protagonista (2009).
Gregory Peck, Rod Steiger, Nick Nolte o Richard Harris fueron algunos d elos actores a los que Jordi Dauder prestó su profunda voz.

15/9/11

La clau de Fornas

Quan l’any 1963 van aparèixer els primers títols de ‘La cua de palla’ alguna cosa va començar a canviar a la cultura catalana. I no només per la irrupció del gènere negre gràcies a Manuel De Pedrolo, a qui mai no hi estarem prou agraïts per l’esforç de modernitzar una cultura literària carrinclona, sinó pel salt endavant del concepte gràfic que va viure el llibre. El dissenyador Jordi Fornas en va ser responsable. Ell va crear la imatge groga i negra tan característica de la Cua (groc per I libri Gialli de Mondadori i negra per la Noire de Gallimard), que associa aquesta violenta combinació a la narativa de Hammet, Chandler o Mcdonald.
En plena Setmana del Llibre en Català, a punt d’aparèixer un complert assaig sobre la Cua de Palla, obra d’Àlex Martín i Jordi Canal amb portada de Fornas, ens ha arribat la noticia de la mort del dissenyador el passat 1 de setembre, als 83 anys.
Format a l'Escola de Belles Arts de Sant Jordi i pensionat a París, Jordi Fornas (Barcelona 1927) va configurar un estil personal a partir del figurativisme amb un punt cubista de la primera època. Pintor, escultor i fotògraf, la seva faceta més coneguda, però, va ser la de dissenyador. Sense fer gaire soroll, ell ha estat un dels que va treure el disseny de l’artesania dels tallers d’arts gràfiques per convertir-lo en una forma de comunicació fortament imbricada amb l’art i el seu temps. La seva expressivitat innovadora van contribuir a que Edicions 62, la Gran Enciclopèdia Catalana, la revista "Serra d'Or" i la discogràfica Edigsa fossin productes moderns i homologables arreu del món des dels primers moments.
Vull pensar que, com a mínim, a la pròxima BCNegra podrem veure una antològica de l’obra de Fornas.

Ia Clua, precursor del pop catalán

Hay canciones que pasan al imaginario popular de una generación sin necesidad de haber sonado mil veces en la radio o de estar colgadas en la red. ‘Un gran dia’, ‘Chchonera’s cat’ o ‘El gesamí i la rosa’ (sobre un poema de Josep Carner) son de esas. Las tres fueron escritas e interpretadas en los setenta por el dúo Ia i Batiste. Uno de sus miembros, Ia Clua, falleció ayer en Barcelona a la edad de 60 años víctima de un cáncer.
Nacido en 1951, Ia Clua debutó en la música en 1967, cuando creó el grupo Dos+1 junto a su hermano Jordi y a Manuel Joseph (Orquestra Plateria). Durante unos años fueron habituales en numerosos recitales de ‘cançó’, actuando junto a Lluís Llach, Joan Manuel Serrat o Maria del Mar Bonet.
Tras gravar cinco elepés, precisamente reeditados este mismo año, el grupo se disolvió. Los años setenta albergaban nuevas expectativas para la música en catalán. Superada la estética de la ‘chanson’, el pop i el jazz-rock abrían nuevas corrientes creativas. Los recitales en teatros o ateneos locales dejaron paso a salas como Zeleste o Magic, y los festivales reivindicativos de ‘senyeras’ y cánticos se vieron superados por festivales como el Canet rock, de estética Woodstock y porros cervezas y amor en lugar de banderas.
Ia Clua creó entonces, junto a Jordi Batiste, ex Tres tambors y Màquina!, un dúo que forma parte por derecho propio del patrimonio cultural catalán. Fusionando aires folk con rock progresivo y unas letras a medio camino entre la tradición poética catalana y el surrealismo, Ia y Batiste sentaron las bases estéticas del movimiento de la Ona Laietana, auténtica génesis de la música moderna en catalán y de la cual todos los grupos actuales son deudores; a pesar de que han tardado bastante mas de lo debido en reconocerlo. Con tan solo dos discos en su carrera, ‘Un gran dia’ (1973), ‘Chichonera’s cat’ (1975), de títulos homónimos de las canciones mas conocidas de cada uno. En 1976 decidieron separarse.
Ia Clua puso en marcha un proyecto más propio llamado Moto Clua, que contó con productores de lujo como Joan Manuel Serrat o Josep Maria Bardagí para su único disco, ‘Amic majestic’ (1978). Por su parte Jordi Batiste se trasmutó en Rocky Muntanyola.
Pero la sombra de Ia y Batiste era más alargada de lo que los alocados setenta presagiaron. Tras el insospechado éxito de la reedición en cd de sus discos, en 1993 el dúo decide volver en un histórico concierto en el antiguo Espai de Música de la Generalitat. Junto a amigos como Pep Sala, Santi Arisa, Els Pets o Max Sunyer, el concierto fue gravado y editado en un exquisito álbum doble titulado ‘En directe’ que hizo derramar más de una lágrima a algún ya mayorcito exparroquiano del Zeleste. Dos años después el dúo gravó ‘Esfera malheur’ (1995), un disco con canciones inéditas, tras el cual cesó ya para siempre sus actividades.
En solitario Ia Clua lanzó en 2006 el disco ‘El món on vius’, con colaboraciones de Pep Sala, Max Sunyer y Josep Maria Paris. Ia Clua no abandonó jamás la música. Se dedicó a la producción, y como compositor es autor de la sintonía de la emisora RAC 1.
Los funerales por Ia Clua tendrán lugar esta mañana en el oratorio de Sant Gervasi.

Jordi Pere Cerdà, cronista de la Catalunya del Nord

A veces hay artistas capaces de cambiar, con su obra, las anomalías de una historia perversa y fatal. Jordi Pere Cerdà, pseudónimo de Antoni Cayrol (Sallagosa, Alta Cerdanya, 1920), fue uno de ellos. El poeta y narrador de las tierras francesa de habla catalana falleció ayer en Perpinyà a la edad de 91 años.
El tratado de los Pirineos de 1659, que puso fin a la guerra de los Treinta Años entre España y Francia, supuso la partición del territorio histórico de Catalunya al ser transferido a la corona francesa el condado del Rosselló i la mitad de la comarca de la Cerdanya. El rodillo homogeneizador francés ha intentado a lo largo de estos tres siglos y medio acabar con cualquier rastro de la lengua y la cultura catalanas, propias de las gentes de aquel territorio. Por suerte a lo largo de los tiempos ha habido personas que han dedicado su vida a mantener y expandir este legado y evitar su desaparición. Antoni Cayrol, que siempre escribió bajo el seudónimo de Jordi Pere Cerdà, fue uno de ellos, quizás el mejor, puesto que no solo trabajó para mantener viva la lengua, sino que fue el poeta de los paisajes y las gentes de la Cerdanya y el Rosselló. Hizo de sus formas de vida literatura. Y ello ayudó a expandir el catalán por todas las tierras ahora francesas.
Como poeta se dio a conocer en la revista ‘Tramontane’ de Perpinyà. Los volúmenes ‘Obra poètica ‘(1966) y ‘Poesia completa ‘(1988) recogen toda su producción lírica, escrita durante los años que vivió en Sallagosa. En 1964 se estrenó en el Romea su obra ‘Quatre dones i el sol’. Pero fue su faceta narrativa que le dio a conocer a los lectores. Los relatos ‘Contalles de Cerdanya’ (1959), ‘Col.locació de personatges en un jardí tancat’ (1984) y se sobre todo la novela ‘Passos estrets per terres alte’s (1998), donde narra las huídas de perseguidos por las SS a través de los Pirineos, situaciones en las que él participó activamente, consagraron su papel de voz fundamental de la literatura catalana por su capacidad de hacer de puente cultural entre Catalunya y el Rosselló.
Jordi Pere Cerdà dejó su comarca para trasladarse a la capital del Rosselló, Perpinyà, donde impulsó en los años 60 la Librería Catalana y participó en la creación del Grup Rossellonès d'Estudis Catalans. Su trayectoria ha sido reconocida con los premios de la Crítica de Serra d'Or (1985); Creu de Sant Jordi (1986); Premi de Literatura de la Generalitat (1989); Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1995); Premio Nacional de Literatura (1999) y el Prix Méditerranée Rousillon (2007).

14/9/11

Manel Vallès, ‘Totó’; payaso

Cuando muere un payaso se apaga una luz de esperanza en el mundo. Así se recibió en el mundillo del espectáculo que el lunes estaba de gala en Barcelona, pero sobretodo en miles de corazones de aquellos que algún día, siendo niños o no tanto, rieron con él, la sorprendente e inesperada muerte de Manel Vallès, el célebre ‘Totó’, la mejor nariz roja del siglo XX junto a Charlie Rivel i Tortell Poltrona.
Fue el sábado, a los 77 años y en el hospital de Calella (Maresme). Ingresó de urgencias porqué se había sentido indispuesto en su domicilio de la vecina Malgrat de Mar. Y la sonrisa nostálgica pero franca y abierta, se apagó para siempre. Nos queda el recuerdo de su nariz, que en un payaso es la memoria de su obra.
‘Totó’ era un augusto. En la tipología clásica del payaso, contra el rigor y la represión del mundo adulto que representa el ‘clow’, el augusto pone en escena la extravagancia, el absurdo, la revuelta, la sagacidad, la habilidad para reírse de la miseria del mundo que nos rodea. La leyenda dice que el primer artista que interpretó este papel era un mozo de pista ebrio (de ahí la nariz roja) del circo Renz de Berlín a finales del siglo XIX. Esa habilidad para reírse de lo trágico de la existencia fue la mejor característica del arte de Manel Vallès. Con él crecieron algunas generaciones de niños y niñas que, quizás hoy, en recuerdo a ‘Totó’, pero también a su infancia revoltosa, tengan un minuto de su día para reírse de las bajezas de la vida como les enseñó a hacerlo el genial payaso. También siendo un niño, Vallès había mostrado su pasión por hacer reír. Y a esta actividad que va mucho más allá de una profesión, dedicó en cuerpo y alma toda su vida.
Vallès se hizo muy popular al crear en 1982 la pareja ‘Hermanos Totó’ junto a su mujer, la sueca Rose Marie Risto, a quien había conocido en un circo; como no. Pero su carrera era ya entonces larga y fecunda. Había debutado con apenas 12 años con los Hermanos Martini (1957-1973), donde fue el primer Augusto del trío. Posteriormente formó parte del recrecido cuarteto Martini-Llata (1973-76).
A lo largo de su carrera Manel Vallès había actuado en el circo portugués Coliseo do Recreios (1961); el popular Price (1967); los franceses de Sabine Rancy, y Pinder Jean Richard (1972 y 1975); los alemanes Althoff, y Wenneweis (1971 y 1976), y el sueco Scott (1962). En 1974 ya fue requerido para participar en el Festival Internacional del Circo de Montecarlo, la más importante cita mundial de este arte.
En el año 2006 ‘Totó’ recibió el ‘Nas d’Or’ del Festival de Pallassos de Cornellà de Llobregat. Aquel día Vallès reconoció que el reconocimiento de su país era el cenit de su carrera artística. Retirado de la escena hace cinco años, el payaso estaba preparando su biografía, cuya aparición estaba prevista para el próximo año.
El funeral por el artista tuvo lugar ayer en Malgrat de Mar.

11/9/11

Josep Termes, el historiador nostálgico

Nacido en julio de 1936 en el seno de una familia de abstracción obrera y muy politizada, Josep Termes, que falleció ayer en Barcelona a los 75 años, fue historiador por ‘nostalgia ambiental’, según declaró en una ocasión a la revista de historia l’Avenç, en cuya fundación participó y en la que se forjaron historiadores como el hoy Conseller de Cultura de la Generalitat, Ferran Mascarell.
El catalanismo, la República o el Movimiento Obrero fueron temas de conversación de Termes ya desde crío. Años después, y tras haber pasado por la facultad de Farmacia de la Universidad de Barcelona (1953-57) y por la de Letras (1957-1962) tras el movimiento estudiantil de 1956, se especializó en historia contemporánea con especial dedicación a la historia del obrerismo. La influencia que provocó en el joven historiador la lectura de la obra de Casimir Martí ‘Orígenes del anarquismo en Barcelona’ le llevaron a estudiar el movimiento obrero, especialmente el anarquista, en la Catalunya y España de los siglos XIX y XX. Su tesis doctoral de 1972, ‘Anarquismo y sindicalismo en España. La Primera Internacional, 1864-1884’, ha sido también la obra de toda una vida. Hace unas semanas ha aparecido publicada una voluminosa obra de síntesis titulada ‘Història del moviment anarquista a Espanya, 1870-1980 (l’Avenç / RBA), un trabajo inmenso, pero en nada condescendiente para con el anarquismo. Fue tal la fidelidad de Josep Termes a sus orígenes que vivió siempre en el Camp d’en Grassot, en el popular barrio de Gràcia de Barcelona, uno de los núcleos fundacionales del anarquismo de la ciudad.
Uno de los pilares de su obra historiográfica ha sido la revisión de las teorías que sitúan la irrupción y consolidación del catalanismo político estrictamente en el ámbito de la burguesía. A partir de su participación en el Col·loqui d’historiadors de 1974, en el cual presentó su ponencia ‘El nacionalisme català, problemas d’interpretació’, Josep Termes dedicó muchos esfuerzos a defender la importancia del catalanismo obrero y popular en la conformación del nacionalismo moderno. Su libro ‘Les arrels populars del catalanisme’ (1999) es quizás la más documentada obra sobre este tema
Pero a pesar de su indiscutida categoría intelectual, las agrias trifurcas que el gremio de los historiadores mantiene entre ellos por la interpretación en clave nacionalista, o no, de la historia, situó a la fuerza a Termes del lado de los nacionalistas, hecho que le valió más de una polémica y fuertes críticas de numerosos colegas.
Su predisposición a no dar nada por zanjado y a releer la historia siempre que objetivamente sea posible, le llevaron a ser expulsado del PSUC en 1974 por discrepar con Manolo Sacristán sobre el asesinato de Andreu Nin y, más recientemente, a mostrarse crítico con el proyectos de la Memoria histórica, no por la intención de la idea, sino por el uso ortodoxo que se puede hacer de la realidad histórica. Para que lo entiendan, aunque la frase no es suya, fue Termes quién la popularizó: ‘de aquel desastre todos llevamos mierda bajo la suela de los zapatos. Todos somos culpables, solo son inocentes los muertos’. Cabe más claridad?
Termes fue expulsado de la universidad de Barcelona en 1958, siendo estudiante, y en 1966, a raíz de la Caputxinada, siendo profesor, situación que no impidió que retornara en 1968 como miembro del equipo fundador de la Universidad Autónoma de Barcelona (UAB). En 1991 pasó a formar parte del Institut Universitari Vicenç Vives de la universidad Pompeu Fabra (UPF), de la que se jubiló en 2006, año en el que fue galardonado con el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Anteriormente, en 1990, había recibido la Creu de Sant Jordi.

8/9/11

Esperant (o des)

La Setmana del llibre en català, que s’inaugura demà, pot arribar a ser la rentré editorial que no tenim, però també podria no ser-ho si l’ajuntament de Barcelona no hagués avançat la seva ajuda econòmica als organitzadors. Els diners que l’Institut d’Indústries Culturals tenia destinats a la Setmana van haver de tornar urgentment cap a Economia per tapar algun forat. I com que els bancs no en volen saber res d’avals de la Generalitat, el tinent d’alcalde Jaume Ciurana ha hagut de sortir al rescat de la festa que enguany protagonitzarà la nova novel·la de Jaume Cabré ‘Jo confesso’ (Proa). Aquest gest municipal és una bona noticia per la Setmana, que sembla haver trobat per fi un interlocutor favorable a l’ajuntament. Tant de bo serveixi per consolidar-la d’una vegada. Esperem-ho.
Com també esperem el nou programa de llibres del 33. Es dirà ‘Via llibre’ (sic?), el dirigirà Jaume Clèries, creador del canal cultural de Canal +, el farà gent de la casa, tindrà d’assessor el periodista literari Ricard Ruiz i s’estrenarà el dia 27 de setembre. Serà un programa d’aquests moderns sense presentador i on prevaldrà la difusió i la informació a la crítica. La participació dels lectors i la diversificació de l’espai a través de les xarxes socials serà una característica essencial. O sigui que, per ara, s’han acabat les tertúlies llibresques a la tele. Però els i les fans d’Emili Manzano no han de patir, tornarà l’any vinent al canal amb un programa de filosofia.
També esperaven Andrea Camillieri molts lectors diumenge passat a ‘Negra y criminal’. Els llibreters van dir ‘escoltarem la veu de Camillieri’ i molts es van pensar que hi seria. Han sentit a parlar d’enregistraments fonogràfics?

7/9/11

Els pans i els peixos

Després de dissoldre els projectes estel·lars del tripartit en matèria educativa: sisena hora, ordinadors i setmana blanca, a l’arrencar el curs el Departament d’Ensenyament s’ha topat amb la cruel realitat de tenir 6 mil estudiants més dels previstos a l’educació obligatòria, dels quals molt pocs són emigrants senyors Albiol i Anglada, i ni cinc al calaix per contractar mestres o construir aules.
Per resoldre aquesta complicada equació la consellera Rigau ha intentat fer una mena de multiplicació dels pans i els peixos a còpia d’augmentar les hores lectives als mestres i de convertir en classes laboratoris i biblioteques. Però el que a la història Sagrada és possible, a la història real, que de sagrada en te ben poc, no passa de ser un pedaç difícilment sostenible, començant pel ball d’horaris.
Resultat: un caramull de situacions anòmales que segur no acontenten a ningú, i la terrible sensació de que l’educació no ha deixat mai de ser un terreny de batalla polític.
Ah, i la possibilitat de que es carreguin la immersió que penja com una condemna, no tan sols damunt l’estament educatiu, sinó tota la societat catalana.

Dit a El Món a RAC 1 el 8 de Setembre de 2011

La llengua com a pàtria

Abans que escriptor sóc lector i parlant, i gràcies a les paraules sóc ciutadà del món. Aprenc, conec i em comunico amb la llengua que tinc. M’explica i em presenta; per ella existeixo. No hi ha territori, institució, llei, ni història amb qui em calgui ser més lleial. No tinc altra fidelitat que la que li dec a la llengua que he après dels meus pares, que va amb mi tothora i amb la que visc. Només ella em representa, em defineix i em posa dempeus damunt aquesta terra eixorca.
Tinc un univers ample i riquíssim: vaig fer el primer plor, vaig aprendre a demanar, a dir t’estimo i a ser exigent i generós en català. En català visc la vida i en sóc cosmopolita.
He transmès a la meva filla el goig d’aquest patrimoni mil·lenari i ric amb la mateixa passió amb que l’estimo. Així ho ha entès i així ho viu i a l’ensems ho transmet. Ella, els joves, són la millor garantia de la pervivència i la vitalitat futura del més gran monument que els nostres avantpassats ens han llegat.
He fet de l’ús modern i constant de la llengua i de la preservació dels seus ancestres el meu present, i damunt d’ell maldo dia a dia per contribuir a aixecar cada dia un futur personal i col·lectiu ric i ple.
Amb les mans i la ment, no tinc res més.
Els castells es conquereixen, les terres s’abrusen, els pobles es dominen i les persones s’esclavitzen. Les parles són indomables.
La llengua catalana, aquest territori intangible, aquesta fortuna fràgil, aquesta mena extingible, aquest baluard inexpugnable, és la meva única pàtria i res ni ningú me l’arrabassarà. En ella visc i només en ella moriré. Encara que en sigui l’últim parlant.