31/1/11

Rucs i escurats

Al costat de triomfadors com Pau Gasol, Rafael Nadal o Marc Márquez conviuen milers de joves anònims, fracassats en tot i sense feina. Per molt que els mèdia s’encaparrin en mostrar-nos sempre la imatge d’èxit dels nostre joves, la cara real de l’Espanya d’avui està més pròxima al segon tipus de jovent que al primer. En són molts més.
Que els dits ni-ni són fills del boom de la construcció ho sap tothom. Que la temptació d’una feina ben pagada i simple es va imposar durant anys a la lògica del sacrifici educatiu i el sembrar per recollir, és una de les desgraciades evidències del retrat dels joves espanyols d’avui.
Però qui han estat els culpables d’aquest 31’2 per cent d’abandonament escolar, d’aquesta generació de nous analfabets que no serveixen per a res, i sento ser tan cruel però és així.
Ells, els nois que van deixar el pupitre per la bastida? No del tot. Qui els va empènyer a fer-ho sinó la cobdícia d’uns pares amb ganes de treure-se’ls del damunt, la trampa social de mitificar qui te quatre rals per gastar, els clams del poder lloant el ve que anava Espanya.... Afegiu-n’hi, la llista és llarga.

Dit a El Món a RAC 1 el 1 de febrer de 2011

De lleis, pirates, negocis i noves realitats

La clau de volta de la pirateria no és la llei Sinde, és afrontar amb rigor el canvi vertiginós del model de negoci en la cultura i l’entreteniment; un canvi que la vella industria, que es rebel•la a perdre els vells privilegis que la van enriquir, encara no ha estat capaç d’entendre i assumir. Però, sigui com sigui la distribució del futur, la cultura no és, ni pot ser, de franc.

El pacte polític per aprovar la llei d’economia sostenible, àlies Llei Sinde’ ha estat, com tots els consensos a corre-cuita, un nyap que no ha agradat a ningú, ni els creadors ni als usuaris. Uns la consideren poc protectora de la propietat intel•lectual i els altres excessivament anorreadora de la llibertat que, se suposa, representa la xarxa. Malgrat la polseguera que els dos bàndols en duel han aixecat durant mesos, el problema d’aquest llei, com de tantes altres, és que neix molt allunyada de la realitat, tan, que pràcticament no servirà de res.
En primer lloc la llei intenta donar respostes a problemes de rang superior sense èxit, és clar. Compartir és piratejar? Fins a quin punt si i fins a quin punt no? La feinada que els portarà tancar un web compensarà el fàcil que és d’obrir-ne tres més d’idèntiques? Tenint en compte que la majoria dels servidors d’intercanvi no són a Espanya. Com els tancaran? I que faran amb els buscadors que remeten a aquestes pàgines? Tot plegat preguntes senes resposta i a les que, evidentment, aquesta llei tampoc no dona sortida. La legislació sobre drets d’autor i propietat intel•lectual ha quedat antiquada, és analògica. Cal un marc jurídic universal actualitzat abans de fer lleis sectorials o territorials. Creative Commons és una bona proposta, però és queda curta.
La clau de volta no és una llei que protegeixi o reprimeixi. El que cal és afrontar amb amplitud de mirada el canvi de model de negoci en la difusió i producció cultural.
Entre els defensors del dret a compartir sense límits un producte cultural sovint se sent a dir que la pirateria no existeix i que la cultura ha de ser lliure; dues fal•làcies atribuïbles al caràcter falsament utòpic de la idea de que Internet és una eina lliure i rotundament democràtica. Un pirata és qui cedeix uns drets de reproducció d’una obra sense tenir-ne la propietat o la cessió per contracte (sigui lliure o de pagament). Per acabar-ho d’adobar, a més, a Espanya el 75% de les descàrregues il•legals les fan portals que són S.L: i hi guanyen diners.
La cultura no pot ser de franc com no ho és la feina d’un lampista o la d’un conductor de tren de Rodalies. En l’economia de mercat on vivim la creació, producció i difusió d’un producte cultural val diners i algú els ha de pagar. El més lògic es que ho pagui qui en fa ús; o no és aquest el principi del lliure mercat que, ni els internautes, ni els pirates, ni els joves que tot el que coneixen de cine o música ho han adquirit baixant-s’ho de gorra, qüestionen? Proposo als defensors de la cultura gratuïta que em convidin a dinar cada dia a casa seva i els diumenges al restaurant, a veure quina cara hi posen.
A res de tot això hi pot donar resposta la Llei Sinde. Àlex de la Iglesia es podria haver estalviat el numeret de la dimissió; és un gest tant inútil com esperpèntic.
El negoci de la cultura està canviant a una velocitat de vertigen. La vella indústria, anquilosada en estructures faraòniques i posseïdora fins fa poc d’uns privilegis exagerats que l’han enriquida de forma escandalosa, no vol renunciar a tot això. En la seva retirada està arrasant. Mantenir un preu elevat dels productes o un preu similar entre el cd o la còpia digital és promoure la descàrrega il•legal. Baixar els preus i canviar gradualment la idea de la possessió per la de l’ús (el famós streaming d’spotifyv o Firmin) és el segon pas per la industria cultural del futur. El primer és una legislació d’acord amb els nous temps. Llavors si que la pirateria no tindrà cap cobertura ni moral ni legal.

Josep Gregori
El president de l’editorial Bromera ha aconseguit posar el segell d’Alzira al capdavant de l’edició a València i en un dels llocs capdavanters de l’edició en català creant el grup ediCat amb altres editorials. Ara Bromera celebra els seus primers 25 anys de vida reeditant ‘L’últim roder’, de Josep Franco, un dels primers títols publicats i del qual ja n’han venut 75.000 exemplars.

Patricia Martínez / Toni Xou
Són els autors d’Slimp up’, un dels curts que Ridley Scott va seleccionar d’entre 80 mil per integrar el film col•lectiu ‘Life in a day’, un projecte en el qual demanaven a gent de tot el món que enviés un vídeo sobre què van fer el dia 24 de juliol del 2010, i que s’ha estrenat al festival de Soundance. ‘Slim up’ està protagonitzat per la jove castellera tarragonina Virginia Salvadó.

27/1/11

Crònica d’un diumenge

Va ser un diumenge, el proper en farà un any, quan vaig entendre la dificultat de ‘rememorar l’edat en que escoltàvem / la pluja rere el vidre d’algun vespre’. Quan en Manuel Cuyàs em va comunicar la mort d’en Martí Rosselló, l’abisme del record es va fer, sobtadament, ‘més gran i més etern’. Aclaparat, em vaig ensopir indolentment dins la butaca del vestíbul d’un anònim i atrotinat hotel. A la ciutat llunyana la tarda queia gèlida, els cotxes frenaven als semàfors i algunes parelles es besaven als cafès; nosaltres observàvem aquelles restes de vida impassibles a aquells instants de realitat. El temps havia quedat aturat en aquella trucada.
També havia estat un diumenge, dècades abans, que havia assistit a una ‘taula rodona del jovent de Premià’ sense saber que tot començaria llavors. Eren temps d’acció i remor, d’anhels i mirades perdudes en horitzons com poemes. Entre aquells dos diumenges n’hi van haver molts d’altres de tota mena: pròxims, allunyats, intensos, abúlics, serens, cervesers, plàcids i convulsos. Hi va haver diumenges de novel•la i de vers, d’impotència i de decisió; la vida te tantes cares com tardes a la plaça.
Fins aquest diumenge d’ara fa un any. ‘Anna K.’ (Crema) va quedar paralitzada damunt la lleixa de la biblioteca, ‘L’inventari parcial d’excuses per viure’ (Crema) ha restat inacabat per sempre. La vida no és un fil tant llarg com el de ‘Filmonogràfic’ (Font del Cargol). El brindis amb aquell vi intens de Saint Emilion, que segurament tant li hauria plagut, va ser un rictus forçat als llavis de tots. El diumenge esllanguia entre els carrerons del Marais, les trucades es succeïen: ‘Cada dia és tan nou com les preguntes / que mai dels mais no obtindran cap resposta’, havia deixat escrit el ‘doctor’. Totes les tardes de diumenge tenen alguna cosa criminal per anhels que hi dipositem. Ni el vi ni la cervesa no les pot estalviar.

La ‘Red’, penjada

La ‘Red de selección de libros infantiles y juveniles’, un dels millors projectes en favor de la difusió d’una lectura de qualitat per a petits i joves, i única en tenir en compte totes les llengües de l’estat, enguany no es farà. Aquesta xarxa és iniciativa de la Fundación German Sánchez Ruipérez, i està impulsada pel Centro Internacional del Libro Infantil y Juvenil, que l’entitat te a Salamanca. La ‘Red’ funciona des de 2004 i, segons fonts de la fundació, aquest any no es farà per la ‘necessitat de reestructurar els recursos’. Tot i que no es descarta que l’any vinent es torni a fer, ja va fer un pas enrere l’any passat, quan va deixar d’editar en paper el catàleg dels llibres seleccionats, tal i com es feia a cada edició, per passar només a penjar-se al web de la fundació. Cal tenir en compte que encara hi ha nombroses biblioteques i centres escolars que no disposen de connexió a Internet. Catalunya està representada a la ‘Red’ a través del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil, que designa a un dels seus membres per representar-lo a la trobada anual on s’elabora el llistat de títols seleccionats en totes les llengües de l’estat a partir de les propostes dels participants. Consultada per aquest diari el Consell no tenia noticia de la suspensió del programa.
Salvador Giner, president de l’Institut d’estudis Catalans, i Oriol Izquierdo, director de la Institució de les Lletres Catalanes són membres del consell institucional de la Fundació. Creada l’any 1981, la Fundación German Sánchez Ruipérez és una institució dedicada a la promoció de la lectura. A hores d’ara està enllestint la ‘Casa del Lector’, un megacentre dedicat a aquesta tasca, a l’antic escorxador de Madrid.

24/1/11

Pagar els plats trencats

Malgrat les bromes benintencionades que els presentadors dels premis Gaudí van fer al president Mas i al conseller Mascarell sobre la duplicació del pressupost al cinema, aquest serà un any magre per als diners públics dedicats a la cultura. Per què ha d’acabar sempre pagant els plats trencats si, que se sàpiga, la cultura no ha estat mai la responsable de cap crisi econòmica?
La cultura és un dels parents pobres dels pressupostos institucionals. Les coses han anat sempre així i no hi ha cap indicador de que canviï per molt be que puguin anar les finances públiques algun dia, esperem, no llunyà. Les administracions solen gastar-se milionades en sectors insostenibles en tots els aspectes i sense futur (com el de l’automòbil); en partides prescindibles, com l’armament militar o els sous d’alts càrrecs i assessors; o en barbaritats vergonyants, com el rescat de bancs i empreses privades. Per contra la cultura, un sector que enriqueix la societat intel•lectualment i també en el material, que augmenta l’autoestima col•lectiva quan els temps són magres, que cada any dona més llocs de treball i genera una economia d’un elevat valor afegit i que s’està situant com un dels sectors punta de la nova economia europea i, probablement, l’únic on el continent pot ser capdavanter, quan l’economia va malament, proporcionalment rep molt més que altres.
Els diners que l’administració destina a la cultura mai no han tingut bona premsa i no dona vots. La idea de que els creadors viuen (i molt bé) de les subvencions està instal•lada en la societat sense que mai ningú no faci cap campanya per desarrelar-la. En lloc de fer pedagogia és més senzill escanyar els pressupostos de l‘àrea. A més, els creadors i demés solen fer molt de soroll, però per no res (que em perdoni Shakespeare). No són els camioners que tallen fronteres o els conductors del metro que deixen la ciutat incomunicada.
La retallada pressupostària ministerial, municipal i a la Generalitat segarà de soca rel moltes iniciatives culturals consolidades. Les biblioteques compraran poquíssims llibres, els museus exposaran menys, els teatres programaran el mínim i els concerts festius seran els justos per honorar al sant patró. Darrera d’això, no només hi haurà un munt de treballadors, creadors i professionals que perdran la feina o moltes oportunitats de projectar-la i difondre-la, sinó que es provocarà una greu desatenció al cos social que necessita amplies dosis de cultura pública, i en temps de crisi més, per mantenir una qualitat de vida suara considerablement rebaixada pel pessimisme general que crea l’ensulsiada econòmica.
Amb menys diners per a cultura farem passes enrere com a país. Perdrem oportunitats de consolidar el model econòmic basat en el coneixement que arreu d’Europa s’està posicionant en llocs capdavanters. És en moments de recessió quan calen apostes valentes. Apostar els pocs diners que hi ha per a sectors econòmics en declivi és pa per avui i misèria per a demà. Algú dubta que, malgrat el pírric acord, Nissan no tornarà a exigir diners d’aquí a poc temps per acomplir amb el compromís pres aquesta setmana de donar més càrrega de treball ales seves plantes catalanes? Aquest potser és el futur de l’economia marroquina o sudfafricana, però no ho ha de ser de la catalana si volem ser un país modern i capdavanter.
Dotar convenientment i rigorosa la industria cultural, els promotors i els creadors, creure en la seva situació de sector estratègic (el món editorial català n’és un bon exemple), promoure la seva modernització i internacionalització i obrir un debat públic sobre la conveniència de dotar suficientment els pressupostos de les institucions culturals perquè aporten una gran dosi de riquesa i benestar al país, hauria de ser un objectiu de totes les institucions en temps de crisi. La realitat, però, indica tot el contrari: per a la cultura aquest any serà molt pitjor que l’anterior. Seguim baixant.

Jordi Porta
L’expresident d’Òmnium Cultural ha estat escollit president de la Fundació Enciclopèdia Catalana per cinc anys. Porta substitueix Agustí Montal, que seguirà presidint les empreses Enciclopèdia Catalana, Digec i La Galera. Jordi Porta havia dirigit ja la Fundació Jaume Bofill i presideix el centre UNESCO de Catalunya. No hi ha més persones al país preparades per aquest tipus de càrrecs?

Salomon Shang / Joel Joan
Acabi com acabi l’afer dels suposats correus comprant vots dels premis Gaudí per a les pel•lícules de la productora Kaplan, el mal al recobrat prestigi del cinema català ja està fet. Aquests escàndols, o es fan públics amb proves irrefutables, o es ventilen portes endins. En tot cas la polèmica no ha tacar una anyada d’extraordinaris films producte d’una bona política cinematogràfica.

23/1/11

El concepte i el cas

Amb el temps, l’abandó de les administracions superiors i el ròssec, a Salt el concepte, que és la idea que algú es fa a la ment, i el cas, que és l’esdeveniment, la circumstància, s’han confós de mala manera fins acabar com s’ha acabat. La mani de dissabte tenia com a objectiu posar en alerta tot el país d’aquest fet. L’eslògan ‘viure en pau i bé’ no podia ser mes explícit. Perquè a Salt el problema central no és entre locals i immigrants, és entre ciutadans honrats i vàndals.
Arreu on hi viu tanta gent diferent hi poden haver diferències racials, religioses i culturals que, puntualment, provoquin enganxades. Però si la gent viu en pau i bé, els conflictes sempre són menors i no acaben amb revoltes tipus banlieue quan un fet puntual encén el ble.
O sigui, el problema de Salt noi són les mil-i-una nacionalitats i ètnies, el problema de Salt és que és una ciutat llarg temps abandonada a la seva dissort pel poder públic. I així, els casos negatius s’han anat acumulant fina arribar a convertir-se en concepte, en una idea formada a la ment de molta gent. Llavors, qualsevol llumí encén el foc.

Dit a El Món a RAC 1 el 24 de gener de 2011

20/1/11

A saudade é uma espera

A ‘Bairro’, el segon disc de la jove diva del fado, Raquel Tavares, la guitarra portuguesa de Bernardo Couto em porta inexorablement per camins d’enyoradissa tristesa lisboeta. Tardes de cafès en què “damunt un local amb aspecte de taverna decent, s’alça un entresol amb una faiçó pesada i casolana de restaurant de poble sense tren”, tal i com defineix Fernando Pessoa al prefaci del ‘Llibre de desassossec’ (Quaderns Crema) el menjador on ell mateix va dinar durant anys i on, en llargues sessions de ‘bicas’ (cafès curts), parlava de literatura amb Mario de Sá Carneiro.
Hi ha qui creu que el local del qual parla el llibre és el cèlebre Martinho de Arcada, ubicat sota els porxos de la praça do Comerço. Jo mateix vaig confondre durant anys Sá Carneiro amb Costa Brochado en una foto que ha corregut força on apareix aquest i Pessoa xerrant mentre prenen ‘bicas’. Però no. El cafè on es van escriure més d’una pàgina del Llibre de desassossec era l’Aurea Peninsular, situat a la Rua do Arco do bandeira.
Fernando Pessoa va conèixer intensament la condició humana des de les taules de marbre dels bars de lisboa. Al Martinho s’hi va reunir amb els del grup Orpheus i el va convertir en el seu despatx de capvespre, just quan la nostàlgia baixa riu avall tenyida d’ocres i blaus ja gairebé negres. També va tenir tertúlia fixa al turistitzat A brasileira, on una estàtua seva assegut en una taula de la terrassa (gairebé davant de la llibreria Bertrand original) permet al visitant fer-se una foto fent-la petar amb el poeta. I els caps de setmana no faltava mai al Cafè Montanha. Ell mateix definia la seva obra com “unes metafísiques perdudes pels racons dels cafès de tot arreu i unes quantes filosofies de golfes solitàries”. A ‘A lisboa de Fernando Pessoa’, de Marina Tavares (Ibis editores) hi ha les fonts de l’educació d’aquell l’estoic.

I que duri

Després de la reunió de la setmana passada entre els tres presidents, Anna Beneyto, Xavier Mallafré i Antoni Daura, sembla que el bon rotllo s’ha instal•lat de forma oficial entre els gremis de distribuïdors, editors i llibreters; ho reconeixia el nou president dels editors. Ara el que cal és que els bons oficis demostrats per anar tots a una en el complicat sant Jordi no es quedin en flor d’un estiu. Els esforços que editors, llibreters i distribuïdors faran per acostar més els llibres al públic durant la diada, portant volums allà on hi hagi gent (com que serà dissabte sant dependrà molt del temps) i aportar-hi el valor afegit de la presència dels autors, s’ha de mantenir durant tot l’any, enfortint-ho, si cal, amb la col•laboració de les associacions d’escriptors i la Institució de les Lletres Catalanes. Em sorprèn que, ni l’entitat del Departament de Cultura, ni les agrupacions d’autors, fossin convidades a la reunió on es va decidir que fer amb el Sant Jordi. No hi tenen res a dir ni uns ni altres, o és que la part comercial del llibre no en vol saber res de la creativa ni la institucional?
No fa pas tants anys, abans que es pensés que amb sortir uns minuts a la TV ja n’hi havia prou per vendre milers de libres, els autors es recorrien el país de punta a cap presentant les novetats a cada llibreria per petita que fos. La presència d’un escriptor a una vila era un acte cultural, i cadascun dels 100, 50 o 10 lectors presents es convertien en prescriptors sobre 5 o 10 lectors més. I era així, fent taca d’oli, que un llibre es venia. La bona sintonia de Sant Jordi entre editors, llibreters i distribuïdors ha de refundar aquesta sistema de difusió del llibre. No n’hi ha cap millor.

18/1/11

Amb furgoneta o sense, el futur és magre

Nissan és l’exemple de cap a on ha d’anar el futur de l’economia per a ser més competitius. Ho ha dit el conseller d’Empresa i Ocupació Francesc Xavier Mena. Traduït a fets intel•ligibles l’exemple vol dir: un lloc de treball en una economia insostenible, ultra subvencionada i amb un futur molt qüestionat (a Nissan Catalunya deu anys). Sou congelat fins 2013 i, després, un pírric augment del 0’5 % que no donarà ni per a pipes i flexibilitat horària tipus a tot hora el seu servei.
I Nissan és un exemple només, tal i com bé diu el conseller. Aquestes magnífiques condicions laborals són les que venen, o ja han arribat, a més de dos sectors de la nostra economia.
Aplaudeixo el compromís de la directiva de l’empresa i el capteniment rigorós dels treballadors, però així no anem enlloc. Si la nostra economia s’ha de consolidar i créixer rebaixant tots els plantejaments laborals i socials fins el llindar del Marroc o Sudàfrica, anem pel pedregar.
Aquest no és el model d’economia que ens ajudarà a sortir enfortits de la crisi. En sortirem, si, amb les dents serrades, el cinturó clavat al darrer forat i amb l’ai al cor pensant en que la pròxima serà pitjor.

Dit a El Món a RAC 1 el 19 de gener de 2011

Modernitzar el sector editorial o...

El nou president del Gremi d’editors de Catalunya, Xavier Mallafré, sap que cal renovar profundament el sector si no vol que mori atropellat pels nous temps igual que la industria del disc. Però canviar el model de negoci vol dir, primer, canviar la mentalitat d’un Gremi massa ancorat en el passat. Mantenir el sector com a prioritari en la economia catalana és el seu repte.
Mallafré, director general del Grup 62 i vicepresident de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana (càrrec que deixa per incompatibilitat), sap que el sector editorial ha d’emprendre reformes estructurals de manera urgent. Els temps del 2.0 van molt de pressa, i les estratègies d’avui són cadàvers demà. Una actitud molt lloable, però que topa frontalment amb el tarannà feixuc i caduc de la patronal que ha heretat.
La imperiosa necessitat d’atraure nous lectors es solapa amb la urgència per endegar noves formes d’edició i comercialització. En dues paraules, cal saber-se situar en el nou mercat digital renovant profundament a la vegada el mercat del paper que, per ara, no està pas moribund. I tot plegat cal fer-ho ràpidament. Ja s’ha perdut molt temps.
Encara que les publicacions digitals van créixer l’any passat un 31’8% fins arribar als 285 milions d’euros de facturació, això a penes suposa l’1’1% de les vendes (als EE UU arriba al 9%). La realitat actual és aquesta, però al 2.0 la realitat canvia a cada instant, i els editors han de al lloc precís i amb les eines precises abans no els agafi el tren.
Una de les claus és el preu del llibre electrònic i la rapidesa en passar un títol del paper a la pantalla. Malgrat que hi hagi factors legals que, actualment, fan que el marge de negoci en el llibre digitals sigui menor, els editors han d’apostar per una política de preus favorables si no volen ser víctimes de la pirateria.
La clau de volta per no morir en el 2.0 és l’enfocament que els sectors implicats en la cultura a la xarxa donin al concepte de pagament. Empreses, creadors i internautes han d’estar al mateix vaixell. El dret del creador a viure del treball i el de l’empresari a fer negoci s’ha de compatibilitzar amb els internautes de gaudir de la cultura a un preu raonable i democràtic. La cultura no és de franc com no és la fusteria. Fins a cert punt és lògic que, després de pagar un dineral per un ordinador i una fortuna cada més per l’ADSL l’usuari consideri que ja ha pagat prou i que el contingut és gratis. El negoci s’ha de repartir. No pot ser que un enorme benefici quedi en poques mans i la resta sigui condemnat a la misèria en nom de la cultura per a tothom. Això s’ha de resoldre. Els editors catalans han de fer valer la seva veu i acostar els sectors implicats abans no sigui tard.
Però el nou president dels editors de Catalunya, un home jove, simpàtic, proper i presencialment molt allunyat de les formes habituals del gremi, sap que la tasca d’atraure nous lectors no només hi juga la pantalla. El paper imprès te llarga vida, però cal actualitzar la comercialització. En la modernització del món editorial el llibreter serà un mer espectador. El seu paper prescriptor s’ha de diversificar (a la xarxa, en clubs de lectura i biblioteques). La llibreria ha de trencar les barreres del local per saltar a Internet o les escoles.
De l’agilitat de la distribució i la facilitat logística envers els més petits punts de venda depèn en bona part l’èxit final de tot el procés. És per això que la col•laboració entre editors, llibreters i distribuïdors és fonamental. En Mallafré ja s’hi ha posat en el tema i amb encert. El plantejament del Sant Jordi pròxim, que cau en dissabte sant, és una primera experiència que tots volen que continuï i s’aprofundeixi.
Tot això ajudarà, sens dubte, a que el sector editorial continuï essent estratègic en l’economia catalana i que el Govern ho assumeixi, posant les condicions perquè sigui així, generi llocs de treball i riquesa. Actualment aquesta no és una qüestió de gremi, és un tema de país.

Jordi Tardà
El museu del rock que impulsa el prestigiós periodista musical ja te data: el 31 de març s’inaugurarà al nou complex lúdic cultural de les Arenes de Barcelona, que de l’antiga plaça de toros només en conserva la façana. L’equipament tindrà sis sales destinades als Beatles, els Rolling Stones i el rock estatal. També hi haurà espais per a exposicions temporals i una sala de concerts.

Verkami
La indústria catalana del coneixement 2.0 s’obre pas. El primer projecte català de ‘crowd-funding’ ja està en marxa impulsat per Joan, Jonàs i Adrià Sala des del nou TecnoCampus de Mataró. Es tracta d’una imaginativa fórmula de cercar finançament col•lectiu a projectes culturals, social o esportius des de la xarxa a canvi d’ofertes o obsequis quan el projecte finançat engegui.

13/1/11

Trens que no arriben mai

Hem deixat tants retalls de les nostres vides a les andanes de les estacions. Nits de vertigen esperant trens que no arriben mai i esperances marcides com les vides massa curtes que evoquem presos per la desolació dels llocs.
On s’acaba la volta de ferro i vidre de l’Estació de França hi ha la nit. Ho vaig viure en incontables albades de joventut fent temps perquè un primer tren que em tornés a casa: brut, amb els vidres entelats, la imatge borrosa de nens mig nus jugant al Camp de la Bota i la pudor letal del raticida (desinfecció, desinsectació, raticida Ibis CB 106, deien a Ràdio Barcelona) enganxada al nas. Anys després vaig llegir el poema de Joan Margarit ‘Estació de França’ (poesía Hiperión) i vaig constatar que tots tenim un tren de la mort que ens du a un temps que mai no ens tornarà a buscar. Per les vies cavalca la tristesa. Potser si que la última veritat fa tanta por que només per ella hi perdem la vida.
Ja fa temps li vaig demanar a en Margarit que llegís els poemes que va escriure sobre jazz a ‘Remolcadors entre la boira’ (Poesia 1975-1995, editorial Proa). Hi havia una connexió entre la pèrdua de tendresa que, bo i esperant-lo cada dissabte a l’andana de l’estació, va anar descobrint en el rostre del seu pare, i la bellesa com a part del mal que va trobar escoltant Charlie Parker interpretant ‘Loverman’, on “deixa que el saxo vagi seguint l’ombra / d’una dona que balla, els ulls tancats / i abraçada a ningú en l’obscuritat”. Aquell capvespre, a la llibreria que teníem a Premià, la veu fonda i greu del poeta arribant entre volutes de fum, vaig entendre algunes coses: perquè quan Chet va arrencar les primeres notes de ‘My Funny Valentine’, a Hannover, vam saber que serien les darreres; o perquè les llargues hores d’espera a l’Estació de França sempre són com capítols revisats d’algunes vides que, potser, ja no viurem mai, com els trens que van amb retard.

Sant Jordi Sant

Enguany el dia del llibre cau en Dissabte Sant, pitjor impossible. Però Sant Jordi és Sant Jordi caigui el dia que caigui, una altra cosa és l’estratègia que calgui dissenyar perquè no sigui un fracàs. En això hi estan d’acord els tres gremis implicats: llibreters, distribuïdors i editors. Dimarts hi va haver una primera reunió i, donada la bona sintonia que d’un temps cap aquí hi ha entre els tres col•lectius, s’espera un acord definitiu per finals de mes. Trigar més serà fer salat, perquè el llibre que no estigui distribuït, a tot estirar, durant la segona tramesa de novetats de febrer, ho tindrà difícil per reeixir en vendes durant la diada.
Que Sant Jordi caigui en dissabte ja és complicat, però que sigui en plena Setmana Santa és una bona llufa. La idea d’enviar els autors a firmar a peu de pistes o a la T1 no és, francament, massa atractiva, tot i que seran llocs concorreguts. De moure la diada ni parlar-ne. Llavors la única possibilitat és buscar una fórmula de consens per decidir quants dies es fan parades, quants dies es fan descomptes i quins dies i on es fan actes llibrescos. I que el sant hi faci més nosaltres.
A BCNegra no hi ha sants, només faltaria. És per això que del 31 de gener al 5 de febrer us hi esperen a tots. Andreu Martín rebrà el premi Pepe Carvalho. A redós de la trobada, la biblioteca la Bòbila de l’Hospi ha organitzat un concurs de microrelats negres. Les bases són a: http://bobila.blogspot.com, i ja us avancem que haureu de fer filigranes per desenvolupar una trama en els caràcters d’un twit. Teniu temps fins el 20 de febrer. I parlant de la Bòbila, avui han recordat la fugaç i magnifica revista Gimlet i gairebé m’ha lliscat una llàgrima galta avall.

11/1/11

El país que no existeix

Amb 800 mil desplaçats, una ferotge epidèmia de còlera que ja ha fet 3600 morts, amb l’aigua potable que només arriba a una de cada dues persones i la sospita de que hi ha hagut tupinada a les recents eleccions presidencials, Haiti és avui un país inexistent.
Les institucions no funcionen com a tals. Tots els serveis fonamentals estan en mans d’agències internacionals o d’ONG’s, encara sort dels milers de voluntaris. Les ajudes econòmiques aprovades a la conferència de donants es reben amb comptagotes per la crisi, i a penes hi ha planificació. Fins i tot el palau presidencial està mig enrunat, tot i que Sarkozy va assegurar que el reconstruiria en uns mesos. No hi ha poder ni simbòlicament.
I el més trist és que, un any després, a penes hi ha esperança.
Un historiador local que deia que a Haiti cal una revolució, però no hi ha qui la pugui fer. Perquè les revolucions les fan els pobres. I a Haití ja no hi ha pobresa; hi ha misèria, un estadi molt més inferior i degradant de l’existència humana.

Dit a El Món a RAC 1 el 12.01.11

10/1/11

El coneixement i la informació a l’era 2.0

Les noves tecnologies estan canviant l’accés al coneixement; que està essent substituït per la informació. La confusió de conceptes entre els usuaris d’Internet provoca una interpretació del 2.0 molt moderna i atractiva, sobretot entre els joves, però falsa: que la xarxa és capaç d’entendre i interpretar els objectes substituint les formes clàssiques d’entendre la realitat.
Avui comencen el gruix d’exàmens semestrals a la majoria de facultats universitàries del país. Per afrontar aquest repte els estudiants d’avui cada vegada ‘claven’ menys els colzes davant dels llibres com s’havia fet tota la vida. Les noves tecnologies permeten noves formes d’aprenentatge basades en la interacció i el coneixement global en xarxa. Fins i tot ja hi ha qui sosté que l’excel•lència intel•lectual aviat ja no consistirà en l’aprehensió mental, sinó en l’habilitat per saber gestionar la gran quantitat de documentació esparsa a l’univers 2.0.
Internet és un enorme torrent d’informació de molt fàcil accés, però sense a penes filtres de qualitat ni criteris de segregació interpretatius de nivell homologable. En la quantificació està la base del negoci i tot va pel broc gros. Si no hi ha diners no hi ha xarxa, car aquesta no es desenvolupa amb una altra intenció que no sigui aquesta.
L’ús gregari i acrític que en fan, sobretot joves i estudiants, es fonamenta en un procés de substitució del coneixement per la informació; és a dir, de l’acte voluntari de copsar intel•lectualment un objecte interpretant-lo en funció d’uns criteris, per la simple funció d’esbossar la concepció i l’explicació d’un mot, és a dir, de posar-nos al corrent d’alguna cosa sense cap més altre filtre crític o valoratiu.
Amb la utilització generalitzada de la xarxa, aquest solapament s’està consolidant i està en camí de convertir-se en veritat absoluta: La substitució de la interpretació del món dins un marc de referències que es fonamenta en allò que hem après, pel domini més o menys destre d’un dispositiu emissor de missatges inalterables, potser ens farà més informats, però també més dòcils i més desgraciats; no més cultes.
Bona part dels treballs acadèmics d’avui es fan a partir d’una mínima recerca a Internet, una escassíssima gestió dels recursos que s’hi troben i una breu tasca de reconstrucció textual (quan no es copia literalment). El procés de pensar, llegir (documentar-se) i escriure ha estat substituït pel simplisme resultant d’un motor de recerca, una lleu selecció de pàgines i un ‘retalla i enganxa’. Pretendre fer creure que aquest simulacre de gestió de la informació és l’eina moderna que substitueix el coneixement, és condemnar tots els estudiants d’avui a la ignorància, la castració del talent i, evidentment, la consolidació d’un sistema econòmic basat en sous de misèria i precarietat laboral.
Una coneguda que havia obert un centre d’estètica en plena crisi, en veure que el volum de clientes no satisfeia les seves expectatives, va contractar durant una setmana l’aparició en el primer lloc de la llista d’un motor de recerca de la pàgina web del seu negoci. En set dies va assolir amb escreix l’índex de difusió i clientela que havia previst. Per què? Per la falta de capacitat crítica i nul criteri de selecció dels usuaris de la xarxa: està comprovat que la majoria de persones que cerquen alguna dada a Internet acaben triant la primera que els apareix a la llista sense ni tant sols veure si les altres opcions els són millors o més útils. El mateix que fem per banalitats tals com tallar-nos els cabells o depilar-nos fan molts estudiants per preparar-se els exàmens o elaborar treballs universitaris. Anem cap a una economia d’esteticiens? (amb respecte pel gremi).
Sense un autèntic coneixement selectiu, crític i referencial no hi ha talent; el que passa és que la selecció qualificativa, en tan que minoritària, no interessa a la xarxa. No ven prou. Però no hi ha volta de full, només l’excel•lència permet superar la mediocritat.

Sanjosex
El grup que lidera Carles Sanjosé va actuar divendres al prestigiós Festival au Désert d’Essakane, al Mali. El festival, creat l’any 2001, s’inspira en les celebracions tradicionals del poble tuareg i ha esdevingut una cita de referència de la música sahariana. Els empordanesos han compartit cartell amb noms populars a tot el continent com Vieux Farka Toure, Saiko Nata o Tinariven.

Juli Solaz
El jutge ha marxat a l’Audiència Provincial deixant la instrucció del cas Millet penjada i a tothom amb un pam de nas. A banda de la exagerada lentitud amb la que ha investigat l’escàndol, fet que l’ha portat a guanyar-se el mot de ‘jutge cargol’, Solaz marxa sense donar resposta als vincles entre Convergència i el confés expoliador del Palau de la Música. Lent si, però llarg també.

6/1/11

Cavalcades lleugeres

“Un aire d’arrogància en mig d’una lletania de mort”. Així defineix Espanya John Dos Passos. És aquest concepte barroc i obscur de la vida el que va seduir l’autor de Manhattan Transfer, qui va visitar la península l’any 1916, i hi va tornar el 1919 el 33, llavors amb la idea d’escriure el llibre ‘La república dels homes honestos’. Però una malaltia el va obligar a desistir del projecte, que es va acabar convertint en una miscel•lània dels viatges que havia fet per Espanya, amb episodis impagables de la caiguda de la República. Així ‘Viajes de entreguerras’ (Península) és, encara, una referència imprescindible per llançar-se als camins de l’Espanya del Alcázar, el Señor de Orgaz, la plana manxega i els ‘duelos y quebrantos’.
Des d’una terrassa de la madrilenya plaça Santa Anna, l’escriptor emprèn la fugida endavant empès per Jorge Manrique: “Recurde el alma dormida,/ avive el seso y desperte/ contemplando/ como se pasa la vida,/ como se viene la muerte/ tan callando:” Sempre la mort, perquè cal continuar endavant, el viatger segueix la petja de Dos Passos fins descobrir les polsegoses mansions d’Ocaña, imaginant-hi el pare del poeta, les campanes del convent tocant a morts i el monuments los ‘caídos’ davant del palau dels Cárdenas. Espanya a les sabates i a la ment.
Tembleque, El Toboso, Belmonte, Campo de Criptana, camins d’encontres insospitats amb el cavaller de la trista figura, el drama de la incomprensió en un viatge al no res. Consuegra, Manzanares, pernil i formatge en un bar de carretera a Tomelloso i els avançaments als camions de vuit eixos sota una cortina de pluja a Daimiel.
Cavalcades lleugeres des de les pàgines d’un exemplar de El Quijote trobat en un hotel d’Alcázar de San Juan i els cotxes passant veloçment sota la meva finestra a Carrión de Calatrava. El mateix que buscava Dos Passos: la lletania de mort a Espanya.

Tertúlies virtuals

Tenia noticies de l’existència d’alguns clubs de lectura virtuals. La majoria són blocs o pàgines web on els lectors escriuen voluntàriament les seves opinions sobre el que van llegint: el de la UNED, www.portal.uned.es; les trobades virtuals dels clubs de lectura juvenils a les biblioteques públiques, el club de lectura de Camrbils, http://clublecturaadult.blogspot.com; o alguns que són espais oberts d’opinió com nosgustaleer.wordpress.com. Però sobretot coneixia per experiència pròpia el club de lectura virtual de les biblioteques de Barcelona, http://www.clubdelectura.net, que funciona molt be, al qual cal pagar una lleu quota per inscriure’s (una garantia per evitar frikis) i que organitza periòdicament xats virtuals amb els autors, una activitat atractiva pels escriptors.
Ara l’editorial Cossetània anuncia la creació del seu club de lectura virtual, www.cossetania.com/premsa/club-de-lectura. A canvi d’inscriure-us-hi, us ofereixen la possibilitat d’aconseguir les seves obres i compartir-ne l’opinió, “amb l’objectiu d’incentivar la formació d’una comunitat de lectors”, anuncien. El tràmit és simple, només cal omplir una butlleta que hi ha a la pàgina esmentada i triar els temes preferits. Cossetània repartirà una desena d’exemplars de cada novetat entre els qui hagin seleccionat la temàtica. Un cop rebut el llibre, els lectors tindran un mes per enviar una ressenya i una puntuació. Els articles es publicaran a la pàgina del club de lectura a la qual tots els inscrits hi tindran accés per fer-hi comentaris i encetar el debat. Per incentivar la participació, un cop al mes Cossetània sortejarà entre els membres del club un val de 50 euros per gastar en els llibres de l’editorial.

3/1/11

La delació és lletja

No fumo. Estic, per tant, rotundament a favor de la prohibició de fer-ho en establiments públics de qualsevol mena. I si, en un local, em sento perjudicat pel fum i, després de demanar al gerent perquè faci apagar els cigarrets, no ho fa, posaré una reclamació oficial i per escrit. És, simplement, defensar els meus drets ciutadans.
Però el que no faré serà delatar tots els locals on es segueixi fumant. Que les associacions de consumidors i fins i tot la mateixa Generalitat hagi obert una pàgina web per fomentar la delació ho trobo un lamentable atac a l’estat de dret. Hi ha altres formes de fer complir la llei. Aquesta no és manera. És més barat que no pas enviar inspectors, però promoure que els propis ciutadans facin de policies és antidemocràtic.
Si un estat anima a un ciutadà perquè vigili el que fa l’altre i el denunciï si cal, i després anima el segon perquè faci el mateix amb el primer està minant les bases de la llibertat personal i està creant, a través del terror a ser delatat, el germen d’un estat totalitari. És el que va fer la Stasi a la RDA, no em diguin que no han vist ‘La vida de los otros’.

Dit a El Món a RAC 1 el 4 de gener de 2011

S’ha acabat l’any, i què?

La crisi ha agreujat l’escàs crèdit del sector editorial català. Escàs d’obres de referència i abocat al best-seller no sempre d’interès, al magre panorama només li faltava el tancament de l’Arc de Berà. Ni els premis, que sovint pal•liaven la situació, han despertat l’interès de crítica i públic. Només la novel•la negra i el alguns petits segells aguanten l’ensulsida.

L’any que ha acabat la crisi ha fet caure la venda de llibres, però el sector tampoc ha sabut projectar una oferta capaç de trencar la tendència a la baixa que es va detectant de fa tres anys. No és només un problema de falta de compradors; si l’oferta no és prou atractiva i intel•ligent els lectors tampoc no arriben per molt màrqueting que hi hagi al darrera. Obsedits en la troballa d’un altre fenomen editorial a l’estil de la trilogia d’en Larsson, molts dels segells amb més recursos han esmerçat una gran dosi d’esforços apostant pel best-seller de to històric i no sempre se n’han sortit, en part per una sensació de saturació del mercat, de que hi ha massa títols d’aquest estil. Per contra, les novel•les literàriament complexes i temàticament arriscades, que en català havien sovintejat a les llibreries no fa pas tants anys amb notable èxit, han perdut protagonisme; com si les editorials ja no hi confiessin, i lògicament han perdut vendes.
Instal•lats en aquesta complicada tessitura de voler i no poder, són els segells més petits, àgils, amb inversions contingudes i en sintonia amb el lector, i la novel•la negra, que continua augmentat cotes de popularitat, els dos escenaris on l’edició treu el cap. Els dos territoris són majoritàriament en castellà.
Per acabar-ho d’adobar l’any ens deixa una sotragada empresarial de primera: el tancament de la distribuïdora l’Arc de Berà i la conseqüent enxampada milionària a una llarga llista d’editorials. Algú creu que la crisi hagi estat la culpable única i directa del trist final de l’Arc De Berà? El món de l’edició està canviant a un ritme vertiginós. Sorprèn que una cultura relativament petita, i per tat lleugera, com la catalana es mogui de forma tan feixuga i tingui una gestió a voltes tant caducada.
En positiu l’any ha significat un cert esclat d'escriptores joves. Totes han obtingut premis, un fet que no se si és garantia definitiva però que hauria d’ajudar-hi. El Prudenci Bertrana ha estat per Agnès Rotger i Nadia Ghulam, el Pla per Llucia Ramis, el Carlemany per Bea Cabezas, l'Octavi Pellissa per la Lolita Bosch. No cal dir que totes esperen tenir un ressò comercial tan important com el que va obtenir Najat el Hachmi amb el Llull, la última sorpresa realment positiva de la literatura catalana (i d’això ja en fa dos anys).
Els darrers dies de 2010 ens han portat la noticia de la venda d’Anagrama a Feltrinelli. Els editors italians són uns bons especialistes en segells independents i petits (bé, Anagrama no és tan petit, però). La xarxa de més de cent llibreries que tenen garanteix, amb la compra directa dels exemplars, la pervivència d’una important plèiade d’editorials italians que treballen sense les clàssiques distribuïdores; un altre sistema. En Jordi Herralde ha previst una transició cap a la ‘jubilació’ (perdona’m Jordi) intel•ligent, ordenada i segura. Una garantia perquè el segell no perdi la seva personalitat ni domicili social.
Problemes de finançament, poca agilitat, pèrdua de prestigi social i de lectors. Si el nou govern de la Generalitat no entén que el sector editorial és estratègic per la industria catalana, i que la literatura és un dels puntals de la cultura i te problemes molt seriosos, ens abocarem a una lenta, progressiva i imparable decadència com a país i com a llengua, tribunals al marge. En Joan Solà, una de les lúcides ments que més trobarem a faltar en els pròxims anys, ja ens ho advertia. No podem deixar acabar un altre any pensant que, si l’hem empès, és que han passat els dies. És l’agonia.

Jordi Pujol
Gràcies al seu treball de recerca, el director de la discogràfica Fresh Sound ens va oferir fa uns anys una joia que complau a tot bon afeccionat a la música: el doble CD on es recullen les gravacions dels concerts que Louis Armstrong va fer al Windsord aquestes festes ha fet 55 anys. La única visita del rei del jazz a Barcelona és una efemèride immillorable per regalar aquest disc.

Isona Passola
Acostar nous lectors a l’obra literària d’Emili Teixidor fent-ne una gran obra cinematogràfica, triomfar a les taquilles d’aquí i de fora, guanyar una Conxa a Donosti i optar a 15 categories dels propers premis Goya, la feina que ha fet la productora Isona Passola aquest any que ha acabat no pot ser més extraordinària i realment beneficiosa per la cultura catalana. Enhorabona.

Un viatge fatal

La cultura catalana oficial, la d’Orfeó Català, Nit de Santa Llúcia i Sagrada Família, està de sort de no tenir un Chuck Klosterman. Bé, i si hi fos ja s’encarregarien premsa i editorials de silenciar-lo. Però el Klosterman original existeix, per sort dels lectors i de la salut mental de la cultura nord-americana, la oficial i la no.
El paio és editor de Spin (música, cinema, llibres & urban life) , revista poc recomanable per a persones de seny, i col•labora amb una secció de corrosiu humor a Esquire, aquesta fins i tot pot agradar als convergents. Però on en Chuck excel•leix és quan algú li diu: “tu, surt a carrer i explica que hi passa”, el més antic principi del periodisme avui oblidat fins i tot per les facultats del ram. Sempre i quan algú li pagui unes dietes suficients per a llogar un cotxe de puta mare i altres afeccions poc raonables d’explicar en un diari local, Chuck Klosterman es converteix en un dels escriptors més brillants, punyents, divertits i agònics de la literatura anglosaxona. Suposo que per això mai no ha estat traduït al català, no fos cas que els lectors s’hi enganxessin i abandonessin les pansides novel•les para-històriques (i paranoiques) amb que la industria editorial adorm els lectors.
Després de ‘Sex, Drugs & Cocoa Puff’ (Scribner) un manifest de la cultura porqueria que s’ha convertit en un llibre de culte, i de ‘Fargo rock city’ (Scribner), una peculiar i personal història del heavy metal, aquí el vam descobrir amb ‘Pégate un tiro para sobrevivir’ (Reservoir books), un viatge radical, inhòspit i indòmit a la mitologia americana. Després de la seva lectura poca cosa us quedarà per fer: a) fer cas al títol o b) agafar el primer avió que us porti a Las Vegas, per exemple.
No vull ni pensar en un viatge fatal com el d’en Chuck a Montserrat, Vic, Baquèira o el Palau de la Música; el món seria millor.

D’illes i nàufrags

Fa més de quatre anys en Jordi MIlian va començar un bloc a Internet on anava comentant els llibres que llegia; molta gent ha començat blocs i no ha passat res. Li va posar L’illa dels llibres amb la idea de que la seva afecció era una activitat isolada, una cosa de nàufrags, de persones que viuen una mica al marge de la bogeria del món d’avui. Molta gent enceta un bloc pensant que el seu és un projecte personal sense més ambicions que arribar a quatre amics i no s’equivoquen: hi ha molts pocs blocs que tinguin un mínim interès, la majoria d’espais a Internet són una autèntica illa, de vegades tota la xarxa dona més la sensació d’aïllar que no pas de connectar. Però aquest no va ser el cas d’en Jordi: ell es va equivocar.
Llençant missatges dins d’ampolles des de la seva illa va anar trobant d’altres nàufrags com ell. Lectors, col•laboradors, escriptors i fins i tot editors,que ja és dir, van anar desembarcant a la platja de les seves platges, i l’illa va anar creixent fins convertir-se en un lloc de referència per a lectors de totes les edats i condicions i rebre el Premi Blocs Catalunya al millor Bloc de literatura i el Premi Lletra de la UOC 2010.
Ara el bloc s’ha convertit en un web: www.illadelsllibres.com i és present a facebook i twitter. Com en tota publicació de nivell la pàgina s’actualiza cada dia amb comentaris, noticies, entrevistes i repàs a les novetats locals i internacionals, i també ha creat un espai dedicat als joves lectors, amb un tractament diferenciat per edats (0-4, 5-8 i 9-12). L’Illa d’en Milian, com diu l’Albert Sánchez Pinyol, “és una península que connecta la literatura amb el món”. En la trista condició humana, el naufragi és una de les belles arts.