Ni fent trampes no aconseguim que els estudiants catalans arribin als nivells homologables europeus. Quina pena. I no anem amb excuses sobre els nivells socioeconòmics o similars. El problema de l’ensenyament és un de fonamental que mai no em cansaré de repetir: al nostre país el coneixement no te prestigi. Si els pares atien els fills perquè canviïn el pupitre per la bastida no anirem, be; per diners que l’administració hi aboqui.
Els primers responsables de que els fills estudiïn són els progenitors; siguin d’on siguin i tinguin el nivell socioeconòmic que tinguin; aquest no és el problema. Un argument: l’escàs 4% d’alumnes excel·lents contrasta, per sort, amb el 12% d’estudiants provinents d’entorns desfavorables que treuen bones notes.
Fa uns dies la consellera Rigau em mostrava, contenta, una dada que ha passat desapercebuda; la de la quantitat d’estudiants, joves o no, que, per mor de la crisi, han decidit tornar a escola. Són joves que, caient de la bastida com sant Pere del cavall, s’han adonat que, sense formació no seran res a la vida. Potser no surten als informes PISA, però, donat que són part del futur del país, jo avui crec en ells.
Dit a El Món a RAC 1 el 26 d'Octubre de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada