Universitat de l’humor

Amb ‘Intercanvis’, de David Lodge, (Eumo) la universitat es va convertir en matèria literària en la seva condició exacta, és a dir: l’humor, la ironia i la sàtira delirants, que són les actituds que conviuen majoritàriament en un campus. Convertits en matèria narrativa, els doctes claustres, les impressionants sessions de lectura de tesis doctorals, les erudites classes magistrals i les rigoroses reunions de departament es van transmutar en el que veritablement son i que ben poca gent de fora el món acadèmic sospiten: baralles de galls per marcar territori, bramulades de pedanteria desbocada, assetjament pretesament intel·lectual o batalles campals entre apocalíptics i integrats enfront la imperiosa necessitat de que, a més de coneixements excelsos, els estudiants aprenguin un ofici (cosa que situa la universitat no tant lluny d’una escola de Formació Professional). Arran de l’èxit de la primera Eumo va publicar ‘Bona feina’, en un autèntic senyal d’esperit autocrític tenint en compte que es tracta del segell editorial de la Universitat de Vic. Molts professors de l’època s’hi van veure tant reflectits i esquarterats, literàriament, que les novel·les circulaven per les facultats mig clandestinament. Per si de cas en castellà no es publicava res de Lodge, no fos cas que els poder fàctics universitaris, sempre espanyols, s’empipessin amb els editors i els engeguessin a rodar el negoci de vendre llibres d’ús acadèmic. Va ser Anagrama, com tantes vegades, qui va trencar el gel. Amb ‘El Mundo es un pañuelo’ vam poder tornar a sentir el plaer, intel·lectual, això si, de veure com David Lodge deixava l’hermètic i jeràrquic món universitari en pilota picada i mostrant les vergonyes.
Si algú es pensa que l’autor britànic exagera és que no se les ha vist mai amb una senzilla reunió de departament que acaba convertida en un cruel enfrontament dialèctic amb grans demostracions orgiàstiques de saviesa per la marca dels gèneres gramaticals en un simple document d’ús intern, per exemple.

Estocs de coc

La ineptitud no te fronteres i, a més, surt barata, sobretot si es disfressa de ‘tasca cultural en pro de Catalunya’, que és com la direcció de l’extingida Arc de Berà qualifica el seu negoci amb final feliç per als accionistes de la distribuïdora i dramàtic per la resta. Sobre el mig milió d’euros que s’han estalviat de pagar, segons els afectats, tots petites editorials que viuen entre la pòlissa de crèdit perpètua i l’aigua al coll temporal, no hi ha qualificatiu.
Els accionistes d’Arc, alguns d’ells prohoms convergents, han jugat amb els creditors tot el que han pogut i més, han refusat dos crèdits de la Generalitat per no perjudicar gaire el seu patrimoni, i encara tenen la gosadia de dir que han estat ‘generosos’. Que els parlin a EUMO de generositat, que es va haver de vendre al totpoderós grup 62 per fer front als deutes generats pels 240 mil euros que no han cobrat encara de l’Arc.
Però el més simpàtic del cas, que aviat serà un més en la llista d’empreses ruïnoses endegades per patricis catalans amb l’excusa del redreçament cultural del país, és que, després de liquidar els deutes restant-li una ‘quita’ del 30% en alguns casos i de l’11 en alguns, encara els han cobrat als seus deutors les despeses d’emmagatzematge a Montigalà i la retirada de llibres del magatzem d’Arc Logi a Gualba quan la distribuïdora va baixar portes.
Però encara hi ha coses més curioses. Qui es farà càrrec dels estocs de libres que s’havien perdut als magatzems d’arreu de l’estat ja abans que l’Arc tanqués? Seguirà remenant el tema, o els creditors, amb uns quants diners a les mans, se n’oblidaran per sempre?
Com a mínim Bromera va poder celebrar dimarts, a Barcelona (sic?) els primers 25 anys de vida.

Laura Palmés, periodista que inspiró ‘Mar adentro’

El trabajo de los periodistas es tan simple y complejo a la vez como salir a descubrir la vida y contarla. Bueno, al menos eso era así antes de twitter. A pesar de le enfermedad que la iba apartando de esa vida que quería contar poco a poco, la periodista barcelonesa Laura Palmés (Barcelona 1954) lo entendió siempre de esta manera; todo un ejemplo para el gremio. Laura falleció el pasado jueves en Barcelona a la edad de 57 años, según informó el colectivo de abogados Ronda.
En su constante ir y venir buscando historias sobre la vida, Laura Palmés conoció al gallego Ramón Sampedro en 1993, cuando ella misma estaba ya aquejada de una esclerosis múltiple. De la relación entre dos personas que sufren una enfermedad irreversible y las mutuas reflexiones sobre la vida y la muerte ella realizó un reportaje para la televisión. Aquel caso de un tetrapléjico gallego que pedía la eutanasia tras quedar postrado en cama debido a un accidente de tráfico durante 25 años, era absolutamente desconocido hasta que Palmés lo sacó a la luz en televisión; como hacen los buenos periodistas. El trabajo impactó a Alejandro Amenabar hasta tal punto que de él nació ‘Mar adentro’, Óscar a la mejor película de habla no inglesa en 2004. Júlia, personaje interpretado por Belén Rueda, está inspirado en la propia periodista. Por ese papel, la actriz recibió el reconocimiento unánime de la crítica. No es exagerado decir que fue el papel de su vida.
Por aquel reportaje titulado ‘Eutanasia, morir para vivir’ y emitido en el programa Línia 900 de La 2 de TVE, Laura Palmés recibió el premio Ciutat de Barcelona de comunicación el 1994. Antes de trabajar como reportera y directora del programa de debate ‘L’habitació del fons’, en TVE, la periodista había trabajado en la sección de política del diario Avui.
De su propia experiencia con la enfermedad y de la amistad con Sanpedro, Palmés publicó en 1995 el libro ‘Darrere les palmeres’ (edicions 62). A la periodista se le había diagnosticado esclerosis múltiple a finales de la década de los ochenta. A pesar de que la enfermedad degenerativa la fue inmovilizando poco a poco Palmés no dejó nunca el ejercicio de la profesión, convirtiéndose en un referente deontológico para muchos periodistas catalanes.
La ceremonia civil de despedida de Laura Palmés tuvo lugar ayer por la mañana el Oratori Mediterrani.

Representació de bons i dolents

L’any 1936 Joan Oliver, ‘Pere Quart’, va capgirar la història sagrada i no va passar res; vull dir que el món no es va ensorrar més el que ja estava fent-ho; en tot cas va seguir el seu curs cap al caos. A ‘Allò que tel vegada s’esdevingué’ (Proa). Caïm és l'individu bo de la història. És un artista, un home nou que protesta, rebutja el treball i l’organització del món que li imposen. Abel és l’altra cara de Caïm: envejós, covard i sense imaginació ni voluntat.
A finals dels setanta, quan tanta gent pensava que, per fi, els dolents de sempre serien reconeguts com a bons, alguns grups de teatre amateur van posar en escena l’espectacle en teatres locals. En un poble del litoral, el públic que va veure l’obra no va entendre la irònica subtilesa del dramaturg i es van prendre el muntatge, simplement, com una facècia per fer riure. Ara, quan una de les reconegudes filles de la vila va aparèixer en escena només coberta amb un senzill biquini (eren al paradís), llavors es va organitzar un esvalot de ca l’ample. Quina indecència aquest jovent d’avui, on s’ha vist fer això a l’escenari del Patronat (anys abans havia estat de la Parròquia). Durant unes setmanes l’ordre establert es va subvertir. Després es va anar oblidant l’incident, però no les sensuals carns de l’actriu.
Han hagut de passar 75 anys des de l’estrena de ‘Allò...’ perquè la gent entengui que, no és que el món s’hagi capgirat, és que és la història que ens l’havien explicat de forma enganyosa. Evidentment Oliver hauria estat amb la indignació contra el poder financer i els polítics que hi mostren submissió, però que es reclamen ‘bons’. Molt abans que ningú ell ja havia posat en escena la clau de volta de la història de la humanitat, la gran mentida fundacional del Gènesis que hem arrossegat durant segles. L’enveja i la covardia han dominat el món. Potser ha arribat el moment de que les coses esdevinguin. Joan Oliver ho sabia.

Liquidació d'estocs

Sorprèn que, ara que el projecte de llei òmnibus amenaça amb buidar de competències el CoNCA, de cop i volta surtin els defensors i es queixin també per l’afectació que tindrà per mor de dita llei la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Fins ara mai no n’havien parlat d’aquesta històrica instància, a la que el CoNCA ja escapça moltes competències per cert, tot i abandó amb que la majoria dels hostes del Departament de Cultura l’han tinguda. És clar que, com em va dir un alt càrrec de Cultura en una ocasió: “no volem passar a la història per haver tancat la ILC”. Així van les coses aquí, tan preocupats per la posteritat que ignorem el present.
Que la ILC, l’Institut d’Indústries Culturals i el CoNCA necessiten un ‘tunejat’ que reordeni competències finestretes és més clar que l’aigua, i no és una feina necessàriament lligada a retallar diners de la cultura. La mateixa Associació d’Editors en Llengua Catalana ha demanat repetidament que la seva finestreta d’ajudes sigui a Indústries Culturals, que és el que són.
Sense competències respecte a producció i mercat, la ILC podria refundar-se com la ‘Literaturhaus’ que vol ser i dedicar esforços i diners a difondre la literatura catalana. El seu director, Oriol Izquierdo, fa temps que treballa en aquest sentit, ara cal que el Departament li avali el projecte. El contrari serà enterrar-la en vida.
El debat al sector cultural sobre la llei òmnibus està obert en paral·lel al parlamentari: Seria raonable que entitats com Ònium Cultural o corporacions com tots els premis d’Honor es mullin. O és que ja els va bé tenir aquest caràcter benemèrit que els permet mirar cap a una altra banda quan no els interessa i mantenir el seu honorable statu quo?

Història de l'escola

Tot el que Antonio Machado tenia de bon poeta, ho tenia de mal professor de francès. I també és cert que, per veure els camps de Castilla havia de sortir al carrer, doncs la seva cambra de rellogat ni tant sols no tenia finestra. Eren els temps en que es va encunyar allò de passar més gana que un mestre d’escola.
Molts anys després els estudiants van llegir els seus poemes gràcies, en bona part, a unes generacions de mestres ben preparats, amb vocació i amb ganes de millorar l’educació. Encara uns anys després la democràcia va prestigiar i dotar l’ensenyament, i els mestres, a més d’excel·lents professionals, van passar a estar correctament pagats.
Ara de tot això ja no en queda ni el record per Machado. A l’administració, al menys la catalana, l’ensenyament públic li importa tan poc que li ha tret diners i la sisena hora, els mestres pensen més en els drets gremials que en la responsabilitat d’ensenyar i a molts pares l’escola els importa tant com la plaça del pàrquing. El resultat és el fracàs de l’educació pública, i tots en som responsables. Ja ens ho trobarem.

Dit a El Món a RAC 1 el 21 de juny de 2011

El mosaic del món

El que construeix una ciutat és el relat que se’n fa d’ella. Si Nova York, una metròpoli que s’aixeca damunt la sang i la suor de la immigració en condicions de vida penoses, ha esdevingut icona del món modern i mirall de totes les civilitzacions, és per com tot això s’ha explicat des de l’art, és a dir: interpel·lant la realitat. Del Bronx profund al Financial District i del MoMA als tuguris de jazz de l’East Harlem Nova York és, fonamentalment, una ciutat explicada.
De totes les novel·les que expliquen Nova York ‘Manhattan transfer’ (Proa) va ser la primera en seduir-nos. Admiràvem John Dos Passos per la seva visió d’aquella Espanya convertida en ‘la república dels homes honestos’ i gràcies a la difusió que de la literatura nordamericana contemporània en va fer Manuel de Pedrolo. D’ell és la traducció de ‘Manhattan transfer’, publicada per primer cop en 1965.
Si Nova York és un mosaic que es mou com els vidres d’un calidoscopi, cap relat és capaç d’explicar-ho millor que el de Dos Passos. Les descripcions quasi impressionistes, l’atmosfera diversa i bigarrada a l’hora, l’aire feixuc i tens, l’etern girar d’un estol de personatges tant immens i diferent com la pròpia ciutat i la construcció fragmentària de la realitat, conformen una de les millors visions literàries d’aquest cosmos urbà en permanent big-bang des dels colonitzadors holandesos.
A la meva biblioteca els llibres de John Dos Passos s’hostatgen entre dues interpretacions tan oposades de l’existència com són la visió decimonònica d’Eugeni d’Ors al ‘Glosari’ (Quaderns Crema), i el retrat d’un drama moral i social a ‘Crim i càstig’ (Proa) de Dostoievski. El món es construeix entre ambivalències, i ‘Manhattan transfer’ n’interpreta un petit fragment. Però la mirada oberta del seu autor li dona una dimensió universal que avui, vuitanta-sis anys després, encara ens serveix per preguntar-nos quina és l’objecte real de la condició humana.

Criminals catalans

Trobada de sospitosos habituals en una cantonada de la Barceloneta. Motiu: posar-los en coneixement d’una nova col·lecció de novel·la negra en català anomenada ‘Crims.cat’. Àlex Martín (àlies el professor de Salamanca) en serà el director, ‘Al revés’ (pseudònim de la banda de Josep Forment), els editors. Periodicitat, sis títols l’any. Tipus de reclutament, autors catalans i europeus mai no traduïts a cap llengua de l’estat. Difusió, contagi massiu a través de la xarxa, de presentacions per tot el país i de debat, aportacions, discussió, cervesetes i altres volades de coloms per part d’autors, crítics, afeccionats i llibreters. El figuerenc Agustí Vehí i un dels autors catalans més populars seran l’avantguarda de la nova col·lecció. Es preveu un proper hivern dur. Des dels temps de la ‘Cua’ o ‘La Negra’ que no hi havia una sèrie on els escriptors catalans de negra poguessin publicar. Per què si cada dia hi ha més lectors del gènere?
‘Crims.cat’ pren el nom de l’exitosa antologia d’autors locals editada l’any passat per ‘Al revés’ i dirigida pel propi Àlex Martin i per Sebatià Benassar. Ara ja se n’està preparant una segona part, ‘Crims.cat 2.0’, que serà també un dels títols de la futura col·lecció. La falç que il·lustra la portada de l’antologia serà també la imatge gràfica de la sèrie, que jugarà amb els colors negre i groc, una mena de versió en negatiu de la històrica ‘Cua de palla’.
Ahir també es va estrenar a les llibreries la nova col·lecció de butxaca ‘Portàtil’, que publicarà els llibres més venuts dels segells Angle, Base, Bromera, Cossetània, Meteora, Símbol, i Viena. Butxaca i negra són clares apostes per remuntar vendes. En temps de crisi els petits bullen en idees.

Seria fantàstic

Una estratègia equivocada no fa perdre la raó, però posa en entredit la metodologia per a aconseguir allò que, legítimament, es pretén. Si els indignats intenten avui impedir l’entrada dels diputats al Parlament, els motius per la queixa seguiran essent ben nobles, però el prestigi del moviment se’n ressentirà a ulls de l’opinió pública i pot entrar en una espiral d’autocomplaença perillosa. I és que la democràcia real també passa pel Parlament.
La maduresa política del 15-M imposa un canvi d’estratègia. Els dies de càmping urbà i assemblea han de deixar pas a l’articulació d’un projecte seriós i realista, és a dir, ple d’anhels, que permeti, amb els instruments de la democràcia malalta que es vol guarir, la transformació d’una política avui rendida a poders no democràtics, en el veritable instrument al servei del be públic que ha de ser.
Potser algú de vostès pensa que sóc un somiatruites. S’equivoquen, només defenso el vertader model de representativitat en que es fonamenta la democràcia. Res més. Allò que diu el doctor Honoris causa Joan Manuel Serrat: que seria fantàstic que guanyés el millor i que la força no fos la raó, que no perdessin sempre els mateixos, o no passar per l’embut.

Dit a El Món a RAC 1 el 15 de juny de 2011

L’equació de la droga

Amb William Burroughs vam saber que hi havia un perquè intel·lectual més enllà de l’estimulació sensorial que ens proporcionaven les drogues: la droga no era un mitjà per gaudir més de la vida, era una forma de viure. Allò anava més enllà d’una simple punxada o d’una esnifada. Ultrapassada l’era de les flors als cabells i la pau, en un món en violència constant, allò era una autèntica i real revolució.
Vam llegir ‘Ionqui’ i ‘El almuerzo desnudo’ en esgrogueïdes edicions de Bruguera, alguns van baixar a Tànger per conèixer en persona l’heroi que havia sobreviscut a l’equació de la droga i la majoria vam experimentar amb tot el que vam tenir al nostre abast. El dia que vam descobrir ‘Cartas del Yage’, en aquella mítica edició d’Star books, vam entendre que la droga era un llenguatge transversal culturalment i global políticament.
Ara, és clar, els que hem sobreviscut ja no tenim edat per les drogues. També vam arribar, mentalment, a contemplar la vida concentrant-nos en mirar la punta de les sabates. Inerts, vam deixar que la vida passés al nostre voltant, vam estar malalts i vam sentir els nostres crits ofegats entre el xivarri mundà. L’angoixa intel·lectual que la droga va provocar en una generació va ser més poderosa que l’estimulació.
Quan alguns dels millors cervells d’aquella generació van ser obscenament trobats amb les xeringues clavades a la vena, l’equació de la droga va capgirar les seves incògnites. Alguns van poder fugir-ne refugiant-se en el silenci i la introspecció filosòfica, d’altres simplement van córrer fins que no van poder més; però la majoria van baixar el cap humilment i van demanar una oportunitat. No ho van tenir gens fàcil, el relat anguniós i obscè de Burroughs els havia penetrat fins la medul·la i la marxa enrere per camins de regeneració social era ple de renúncies. La societat benpensant estava disposada a acollir-los si s’agenollaven i li juraven fidelitat. No els va servir de res, l’equació era dins seu.

L’anarquista tímid

Els moviments culturals que van impulsar i vertebrar l’antifranquisme a Catalunya durant els anys 60 van tenir en Georges Brassens (Sête 1921-París 1981) a una de les seves més notòries influències. Al tombar la dècada, la cultura francesa vivia una edat d’or moderna. El ressò d’aquella música i literatura al nostre país va reforçar els lligams francòfons de la cultura catalana, que així es posicionava obertament al costat del que llavors significava la màxima llibertat i modernitat.
La Cité de la Musique de París ret ara homenatge a l’obra del poeta i cantant amb una exposició que es pot veure fins el 21 d’agost, hi sou a temps. ‘Brassens ou la liberté’ mostra el recorregut vital i intel·lectual d’un home, si, però sobretot explica la transformació de la vella França envaïda, ferida i vexada, en una civilització culturalment i social capdavantera. Això si, la única referència a l’emmirallament català és un EP de Josep Maria Espinàs.
Autodidacta, llibertari de manual, somiador tímid, Georges Brassens és un artista de força tranquil·la. A les seves cançons, la tendresa, l’humor i la contundència d’arguments conviuen simultàniament en una forma de bonhomia intel·lectual única en l’escena, que ha estat capaç de sobre viure a la seva època per convertir-se en un símbol que esquitxa la música contemporània. Si el to i les formes de moltes cançons de l’exitós pop català actual recullen el llegat de Setze Jutges o Grup de Folk, llavors és que veuen també directament de la font original: el bigoti de Brassens.
He trobat l’edició catalana de ‘La torre dels miracles’ (Pòrtic), una surrealista novel·la de Brassens traduïda per Miquel Pujadó, la persona que més ha fet aquí per mantenir viu el llegat del cantant. Rellegint-la m’han tornat a la memòria alguns episodis de quan érem ‘chics’. Sabíem que hi havia un futur i el volíem. Després ens ho van fer treure del cap i ens vam anar pansint; fins ara que ja no som.

Vine a la festa

Es nota que ens acostem a l’estiu en que les inacabables presentacions de llibres van sent substituïdes per festes i celebracions. Pau Joan Hernández, un dels millors narradors per a joves, va ser objecte d’una festa sorpresa dissabte passat per commemorar el vint-i-cinquè aniversari de la primera edició de ‘Tot et serà pres’ (Empúries) un clàssic de la narrativa juvenil catalana que continua al mercat (14 edicions) un quart de segle després. Dilluns el teatre-museu Dalí va acollir la presentació de ‘Històries del Motel’ (Ara). El títol, encara que ho sembli, no te res a veure amb el clàssic de Sam Shepard. Es tracta d’un recorregut pels 50 anys de vida del Motel Empordà a través d’alguns dels seus protagonistes, especialment de Josep Mercader, Jaume Subirós, Josep Pla, hoste il·lustre i màxim propagandista, i d’amics com Ferran Adrià, Juan Mari Arzak, Joan Roca i Colman Andrews o Narcís Comadira.
Miquel Berga és l’autor d’un llibre on es barregen testimonis, records, experiències gastronòmiques,històries increïbles i receptes, és clar. La veritat és que, després de l‘agradable experiència de ‘Un hotel a la costa’ (Tusquets), el relat de Nancy Johnstone entre 1934-1939 quan va regentar un hotel a Tossa de Mar, llibre del qual en Berga n’és l’editor, aquesta crònica del Motel Empordà és un deliciós relat coral que es fa llegir tant bé com menjar un plat de la casa.
I més festes encara. No només Joan Laporta reina a Luz de Gas. El dia 29 ho serà la Sandra Bruna. L’agent més dinàmica i talentosa commemora els primers deu anys de la seva agència. No diré que era una nena quan va començar, tots érem més joves. El que passa és que ella ja sabia el que volia. I així va agitant el panorama.

Retallar i enganxar

On hem arribat gràcies a les noves tecnologies, que el Centro Español de Derechos reprográficos (CEDRO) ha concedit per cinquena vegada el premi ‘Si eres original, eres de libro’, per guardonar aquells estudiants que hagin fet treballs acadèmics sense copiar-los d’Internet. És de suposar que en la pròxima convocatòria el premi tingui una categoria destinada a treballs de més de 140 caràcters, és a dir, més llargs que un twit. El que no se és si tindrà massa participants, perquè la forma sintètica, empobridora i falsament el·líptica dels missatges d’aquesta xarxa social s’ha imposat en un ampli espectre social que va des dels acampats a la Plaça de Catalunya als diputats del Parlament passant per professors, alcaldes i consellers de la Generalitat.
Fa uns dies a Enrique Vila-Matas se li va acudir escriure un article on, bo i reconeixent les raons per a la protesta dels Indignats, introduïa una lleu crítica respecte a l’ús massiu del twitter com a forma d’expressió, i com aquesta mena de llenguatge ha ultrapassat el 2.0 per convertir-se en molt habitual tan en la parla com en la resta d’expressions escrites. I va passar el que havia de passar, és clar. Si escrius sobre Gustave Flaubert, per exemple, ningú bada boca; ara, gosar criticar certes formes culturals de masses que, pel simple fet de ser-ho, hom les considera correctes, imprescindibles i de progrés, doncs llavors et cau el pèl i diputats, consellers, regidors i indignats et diuen de tot menys guapo. I això és el que li ha passat al pobre d’en Vila-Matas.
És clar que, introduir el sentit autocrític al twitter és complicat, (no impossible, hi ha qui ho fa), quasi tan com introduir-hi la intel·ligència. Potser per això triomfa.