13/1/11

Trens que no arriben mai

Hem deixat tants retalls de les nostres vides a les andanes de les estacions. Nits de vertigen esperant trens que no arriben mai i esperances marcides com les vides massa curtes que evoquem presos per la desolació dels llocs.
On s’acaba la volta de ferro i vidre de l’Estació de França hi ha la nit. Ho vaig viure en incontables albades de joventut fent temps perquè un primer tren que em tornés a casa: brut, amb els vidres entelats, la imatge borrosa de nens mig nus jugant al Camp de la Bota i la pudor letal del raticida (desinfecció, desinsectació, raticida Ibis CB 106, deien a Ràdio Barcelona) enganxada al nas. Anys després vaig llegir el poema de Joan Margarit ‘Estació de França’ (poesía Hiperión) i vaig constatar que tots tenim un tren de la mort que ens du a un temps que mai no ens tornarà a buscar. Per les vies cavalca la tristesa. Potser si que la última veritat fa tanta por que només per ella hi perdem la vida.
Ja fa temps li vaig demanar a en Margarit que llegís els poemes que va escriure sobre jazz a ‘Remolcadors entre la boira’ (Poesia 1975-1995, editorial Proa). Hi havia una connexió entre la pèrdua de tendresa que, bo i esperant-lo cada dissabte a l’andana de l’estació, va anar descobrint en el rostre del seu pare, i la bellesa com a part del mal que va trobar escoltant Charlie Parker interpretant ‘Loverman’, on “deixa que el saxo vagi seguint l’ombra / d’una dona que balla, els ulls tancats / i abraçada a ningú en l’obscuritat”. Aquell capvespre, a la llibreria que teníem a Premià, la veu fonda i greu del poeta arribant entre volutes de fum, vaig entendre algunes coses: perquè quan Chet va arrencar les primeres notes de ‘My Funny Valentine’, a Hannover, vam saber que serien les darreres; o perquè les llargues hores d’espera a l’Estació de França sempre són com capítols revisats d’algunes vides que, potser, ja no viurem mai, com els trens que van amb retard.