20/1/11

A saudade é uma espera

A ‘Bairro’, el segon disc de la jove diva del fado, Raquel Tavares, la guitarra portuguesa de Bernardo Couto em porta inexorablement per camins d’enyoradissa tristesa lisboeta. Tardes de cafès en què “damunt un local amb aspecte de taverna decent, s’alça un entresol amb una faiçó pesada i casolana de restaurant de poble sense tren”, tal i com defineix Fernando Pessoa al prefaci del ‘Llibre de desassossec’ (Quaderns Crema) el menjador on ell mateix va dinar durant anys i on, en llargues sessions de ‘bicas’ (cafès curts), parlava de literatura amb Mario de Sá Carneiro.
Hi ha qui creu que el local del qual parla el llibre és el cèlebre Martinho de Arcada, ubicat sota els porxos de la praça do Comerço. Jo mateix vaig confondre durant anys Sá Carneiro amb Costa Brochado en una foto que ha corregut força on apareix aquest i Pessoa xerrant mentre prenen ‘bicas’. Però no. El cafè on es van escriure més d’una pàgina del Llibre de desassossec era l’Aurea Peninsular, situat a la Rua do Arco do bandeira.
Fernando Pessoa va conèixer intensament la condició humana des de les taules de marbre dels bars de lisboa. Al Martinho s’hi va reunir amb els del grup Orpheus i el va convertir en el seu despatx de capvespre, just quan la nostàlgia baixa riu avall tenyida d’ocres i blaus ja gairebé negres. També va tenir tertúlia fixa al turistitzat A brasileira, on una estàtua seva assegut en una taula de la terrassa (gairebé davant de la llibreria Bertrand original) permet al visitant fer-se una foto fent-la petar amb el poeta. I els caps de setmana no faltava mai al Cafè Montanha. Ell mateix definia la seva obra com “unes metafísiques perdudes pels racons dels cafès de tot arreu i unes quantes filosofies de golfes solitàries”. A ‘A lisboa de Fernando Pessoa’, de Marina Tavares (Ibis editores) hi ha les fonts de l’educació d’aquell l’estoic.