30/9/10

Tot d’homes valents

Sona Bitches Brew mentre condueixo entre neons urbans. Fa quaranta un anys, deu després de Kind of blue, Miles Davis va tornar a capgirar la història de la música popular. Mentre encara ressonava l’himne americà sorgit de l’udol de Jimy Hendrix a Woodstock, el geni es va tancar en un estudi amb Wayne Shorter, Chic Corea, Joe Zawinul, Bernie Maupin, John McLaughlin, Dave Holland Lenny White i Jack DeJohnette, entre d’altres, per gravar una de les obres més arriscades de la història de la música. Davis va sortir de l’atzucac on havia anat a parar després de Kind i aquella colla es va convertir en alguns dels millors músics contemporanis. El concert de Wayne Shorter a l’auditori l’any passat va ser el d’un mite. A França (aquí ningú no l’ha recordat) és a punt de sortir una edició especial ‘40 aniversari’ amb totes les sessions, rareses, vinil, cd...
Penso en altra gent que va arriscar. Els joves William S. Burroughs i Jack Keoruac, que l’any 1945 van escriure a quatre mans a ‘Y los hipopótamos se cocieron en sus tanques’ (Anagrama) la crònica de la mort de David Kammerer a mans de Lucien Carr, ambdós amics seus. Era la seva primera novel•la i no es va publicar fins fa dos anys. És el risc. Va arriscar Mark Twain amb els seus personatges Huckleberry Finn i Tom Sawyer, La Galera els ha recuperat en una edició de luxe que, fins ara i tret d’un petit recordatori a la Llibreria 22, és la única referència al centenari de la mort de l’escriptor del qual hem après algunes generacions de lectors.
Aturat en un semàfor al costat d’una patrulla de Mossos que m’escorcollen amb la mirada preguntant-se si, aquella diabòlica música que surt del cotxe és d’algú que va begut, m’adono que certes actituds culturals són massa arriscades en una societat poruga i presa d’una desesperada vocació de llei i ordre. Anem enrere.

Crisi i malbaratament

Cadascú combat la crisi com vol o com pot. Mentre que el Centro Español de Derechos Reprográficos (CEDRO) ha canviat la seva sumptuosa seu madrilenya del carrer Monte Esquinza, per una de més barata i funcional al carrer Miquel Ángel, l’any passat l’entitat va patir una espectacular caiguda de recaptació; Random House retalla despeses fent l’edició en català de ‘La caiguda dels gegants’, el primer totxo de la trilogia ‘The Century’ de Ken Follet, amb dos capítols menys. Evidentment no és un estalvi volgut, car han hagut de retirar un munt de llibres que ja estaven distribuïts, per bé que hi havia llibreters que ja tenien les piles a punt de vendre abans d’ahir i no en sabien res, i tot plegat els sortirà més car el farciment que el gall; però no deixa de ser un curiós intent de reduir despeses. La raó de l’espifiada és, segons l’editorial, que es va encarregar la traducció a diverses persones i després, és clar, hi ha hagut falta de coordinació (sic!).
El sorprenent és que un segell seriós encarregui la traducció d’un llibre a varis traductors diferents, per anar més de pressa, suposem. Així surten després algunes traduccions al català: de tan il•legibles maregen i la gent acaba comprant els llibres en castellà. Bonica tasca de difusió. Recordeu la versió catalana de ‘El Celler’, de Noah Gordon? A part d’una pèssima novel•la allò va ser un autèntic atemptat a la llengua.
Els que estan intentant trobar una sortida a la crisi de la distribuïdora l’Arc de Berà, que ha enxampat un dineral a un munt d’editorials, són els afectats i el Departament de Cultura de la Generalitat. De moment les parts demanen prudència i discreció, però el temps passa i els llibres no es distribueixen.

27/9/10

El vodevil espanyol

A qui li importa saber quants diners van recaptar il•legalment Juan Antonio Roca i els altres 94 encausats en l’operació Malaia? Quanta opinió pública, i publicada, està realment preocupada pel grau de corrupció que hi ha a molts municipis turístics del litoral andalús, murcià i valencià?
El que realment importa a la majoria dels 300 periodistes desplaçats al judici, alguns d’ells simples intrusos, es veure la cara de prunes agres d’en Julian Muñoz i la Marisol Yagüe. I no en parlem del dia que s’arribi a jutjar la Pantoja, inculpada en una de les derives del cas: allò serà Troia.
El que realment importa a als empresaris de la majoria dels 300 hipotètics periodistes desplaçats al sarau és el share que en trauran quan emetin les imatges, i els respectius comentaris i ximpleries, als programes especialitzats en escorxar vius els personatges d’aquesta trama vodevilesca tan espanyola.
I no en faig una qüestió identitària: els catalans som màxims consumidors d’aquesta porqueria mediàtica disfressada de sociologia de cigaló. Prou que ho saben els seriosos periodistes locals que apareixen a la més important estrena cinematogràfica de l’any, La princesa del pueblo. I no digueu que no la vareu veure.

Dit a El Món a RAC 1 el 28 de Setembre de 2010

Cansament de Catalunya

El ‘cansament de Catalunya’ manifestat la setmana passada pel dissenyador Claret Serrahima, autor del cartell de les festes de la Mercè, pel fals progrés i modernitat de la cultura catalana en aquests moments, més que un símptoma personal és un clam general que molts creadors, intel•lectuals i artistes venen dient de fa temps en veu baixa, com sempre fem aquí, és clar.

Les paraules de Claret Serrahima, un comunicador gens sospitós de poc catalanista, són similars a les que molts altres, sense el ressò, el prestigi o l’ascendència del dissenyador, diuen de fa temps. Si els ho preguntés segons qui, molts d’ells jurarien que no ho han dit ni pensat mai, d’altres han optat per deslligar-se de qualsevol debat polític o intel•lectual i desaparèixer de l’esfera pública.
A Catalunya hi ha debats impossibles, en especial els que fan referència a qualsevol aspecte autocrític sobre la marxa del país. La idea, no sempre certa, de que ja ens maltracten prou des d’Espanya com per haver-nos de castigar nosaltres mateixos, ha marcit fins apagar la crítica interna. La idea tant autòctona de ‘el nostre mal no vol sorolls’, s’ha fet prevaldre en el discurs oficial, polític i cultural, fins eliminar del tot l’autojudici i convertir qui el vol practicar en sospitós, o traïdor. Així, sense autoexaminar-nos amb rigor, perdem capacitat de captar la realitat fins acabar vivint en un simulacre teixit a la mida dels discursos oficials i segons els interessos de cada moment.
Segons aquesta situació hi ha dues menes d’intel•lectuals i artistes: els acomodaticis, que només judiquen segons la opció política amb la que simpatitzen, i que puntualment se’ls concedeixen favors públics i ressò mediàtic; i els qui, emparant-se en la llibertat d’expressió i la capacitat de raonament, opinen i critiquen allò que consideren que no funciona. No és gens rar que, des de l’oficialitat del pensament local, se’ls qualifiqui de ressentits i fins i tot botiflers.
Però qui ho ha dit és un personatge clarivident, un dels gran creadors del país, membre històric d’una de les organitzacions polítiques que governen i força acostumat a dir el que pensa. Evidentment desqualificar Claret Serrahima no funcionaria. Que fer? Enfrontar-se argumentalment amb la crítica? Ca, amb obviar-la n’hi ha prou, Fer com si no hagués dit res. Fer-se el sord.
Portem més de deu anys amb una classe política governant poc capaç, amb alts càrrecs mediocres i partits sense una estratègia lògica. La televisió pública no acompleix amb els objectius de catalanització amb que va ser creada, els grans mitjans de comunicació han substituït la realitat i la versemblança dels fets per una opinió sense arguments i estrictament al servei dels seus interessos conjunturals. L’ensulsida econòmica i la falta de respostes valentes a la crisi ha posat en entredit als governs i als sindicats. Culturalment som un país eixorc, que ha perdut la imaginació i la capacitat de transgredir per anar endavant. El discurs del catalanisme no es modernitza, no engresca a nous ciutadans, i ha estat substituït per un aldarull independentista sense ideologia, estratègia ni programa. Cap a on anem? Com es pot crear, innovar o pensar amb gosadia en un país sense rumb?
És aquest el cansament de Catalunya que Serrahima exemplifica amb com s’ha destrossat el patrimoni urbà de Barcelona amb l’excusa de la modernitat, una de les impostures més grans d’aquesta època, i el parany del mercat, la trampa ultraliberal per als dirigents que no saben veure-hi més enllà del seu nas.
Joan Maragall, Josep Maria Jujol, Rosa Leveroni, Prat de la Riba o Enric Granados eren moderns. De les seva obra en va sorgir l’esperit necessari per posar aquest país en primera línia, fer-lo ric i amb futur, no deixondit i fatigós. Res a veure amb el panorama actual mediocre intel•lectualment, gregari del poder i submís a la conjuntura. I això cansa, cansa més que treballar, que deia el poeta.

Joan Margarit
En lloc de reflexionar sobre que han fet malament perquè el millor poeta contemporani en totes les llengües de l’estat faci un pregó de la Mercè exhortant als catalans per que decidim quina relació volem amb Espanya en el futur, aquells qui no entenen res, perquè no els dona la gana, s’han posat les mans al cap i, incapaços d’argumentar res, s’han limitat a desqualificar-lo. Pobres.

Jaume Roures
Tenir a tot Catalunya pendent de l’horari del Barça-Madrid del 28 de novembre diu molt poc d’un país incapaç de conciliar un simple partit de futbol amb unes eleccions d’una inqüestionable importància. Es clar que, en el fons, potser la classe política creu que la majoria de la població està més pendent del futbol que del futur de Catalunya. Doncs que Mediapro compri la Generalitat.

23/9/10

Memòria de la joventut perduda


Ressonen les cançons de Labordeta en aquesta carretera sense retorn que un dia em va portar al Pirineu aragonès per buscar algunes respostes a tanta joventut perduda. Són dies que semblen indolents quan es viuen i que cargolen el cos de dolor quan s’evoquen en la distància insuperable dels anys. Recordar és convertir el temps en història, potser per això em va ajudar l’enorme saviesa sobre el país de Severino Pallaruelo, autor de la ‘Guia de Aragón’ (Prames), la millor, més intensa, i viscuda visió mai escrita sobre el territori.
La tristesa pel temps perdut que passa sense entendre’s és matèria novel•lesca que, pocs com Patrick Modiano, saben convertir en relat de l’època més traumàtica de l’existència humana: la joventut. Un dia que vaig lloar tres obres, per mi fonamentals, de l’escriptor francès com ‘Villa triste’, ‘Dans le café de la jeunesse perdue’ i ‘Rue de boutiques obscures’ (Anagrama), en Màrius Serra em va respondre que a mi m’agradava Modiano perquè jo tenia una visió tràgica de la vida. N’hi pot haver una altra?, em vaig preguntar sense gosar-ho dir en veu alta per no destorbar. Vaig anar a Saint Germain a buscar retalls del drama modianesc, per si de cas anava molt errat; els vaig trobar. Ho vaig celebrar amb un whisky a Les Deux Magots.
Ressonen les cançons de Labordeta avui que del vell professor d’història ja només ens en comença a quedar el record d’aquelles cançons que van capgirar uns grapat de dies de joventut fins commoure la pròpia existència que tants volien dòcil i submisa. Algú em va cantar un dia ‘Ya ves’ i poques coses van tornar a ser iguals. ‘Recuérdame como un árbol batido, como un pájaro herido, como un hombre sin más, recuérdame, como un verano ido, como un lobo cansino, como un hombre sin más’. Visió tràgica de la vida, si. No en se cap més.

Llibreries i llibreries

La setmana del llibre paga novatada. L’indret és magnífic, el temps, de moment, acompanya i de badocs a peu, en família o en bici no en falten; que comprin ja és una altra cosa, per això caldrà esperar el balanç final. Però a banda d’axiò hi ha problemes que compliquen la vida a tothom i pels quals l’organització hauria d’haver previst plans B. La llibreria dels premis està tancada perquè no es pot connectar informàticament a la xarxa (sic?) i, per tant, no pot vendre. Degut a això, els autors que hi van a firmar es veuen obligats a postular darrera una tauleta amb unes estovalles color d’advent al peu del passeig. La gent passa, se’ls mira pensant si es tracta d’una recollida de firmes per la independència o del dia del Domunt, però no s’hi atura gaire (no fos cas que demanin), i ni molt menys compra. Al parc no se senten altaveus que diguin que aquells postulants són escriptors disposats a posar belles firmes als seus llibres ni res per l’estil. El fracàs, i l’enuig d’algun autor, està servit. Això si, bronzo en fan, estan en plena solana.
La llibreria que no te problemes de xarxes informàtiques es Casa Anita, la infantil, juvenil i d’il•lustració que va crear l’ex editora de Columna Oblit Baseiria ara fa cinc anys. Entre el màster de llibreries i l’assessorament a biblioteques, l’Oblit ha trobat una joia. D’aquí a dos mesos abandonarà el local del carra santa Eugènia per traslladar-se molt a prop, al carrer Vic número 14, entra la placeta de Sant Miquel i la Travessera, a Gràcia, és clar. Seran cent vint metres de botiga i un gran pati amb palmera inclosa on , segur, la propietària no deixarà que els autors que vinguin a presentar els seus llibres es quedin eixuts com una pansa.

20/9/10

Qui rebenta què?

Només sense mobilitat la vaga del 29-S pot arribar a tenir algun èxit, encara que sigui a la premsa internacional o per mor de l’emprenyada dels usuaris. Bonica forma la dels sindicats d’actuar en defensa dels interessos dels ciutadans, treballadors tots els que no estan en atur.
Sense vols a l’estranger, sense trens de mitjana i llarga distància i amb quatre rodalies de mala mort que obligaran als usuaris a anar com si dels trens a Auswitch es tractés, els sindicats indiquen ben clarament tres coses: a) que saben que la convocatòria de vaga serà un fracàs, b) que només els interessa perjudicar el ciutadà i, pel caos, obtenir ressò internacional i c) que demanen la complicitat dels sindicats gremials, importants al sector dels transports públics, i quina actitud rebentista ha estat sovint desqualificada pels sindicats, dits, de classe. De classe que no utilitza el transport públic, és clar.
Obvio dir el qualificatiu que crec que es mereix aquesta actitud per no trobar-me punxades les rodes de la bici el dia 29, però perquè m’entengui tothom, algú ha dit que, si no s’atura el país per la via civil, s’ha d’aturar per la via...ja sabeu.

Dit a El Món a RAC 1 el 21 de Setembre de 2010

Una revolució jove i silenciosa

Els joves entre 15 i 29 anys tenen uns nivells de consum cultural superior a la resta de la població catalana. Ho diu l’estudi sobre hàbits culturals encarregat per l’Observatori Català de la Joventut, basat en dades de l’enquesta de consum i pràctiques culturals de Catalunya. Els hàbits culturals del jovent creix en tots els àmbits tret del cinema, ràdio, premsa i televisió.

Els vells models de transmissió cultural, que també és transmissió de poder, sotsobren. Els joves es revolten contra la submissió ideològica derivada del control dels mitjans de comunicació i cultura, i obren vies de transmissió dels valors culturals i socials a través de les noves formes de coneixement, com la xarxa, o de formats clàssics, però sociabilitzadors i que poden driblar més fàcilment l’autoritarisme en la difusió de missatges i el monopoli econòmic, com la música en directe o el llibre públic.
Els resultats de l’estudi són clars: la música té un 88% d’us entre els joves per un 59,9% entre els adults; l’assistència a les biblioteques, del 68,2% sobre un 37,1%; a concerts, del 68,4% per un 42,1%; al cinema, del 37% contra un 17,9%; al teatre, del 46,3% per un 38,3%, i la lectura habitual de llibres, del 37,7% sobre un 31,7%. L’estudi també indica que el 32,5% de la població major de 30 anys mira la televisió per sobre de la mitjana, mentre que en els joves entre 15 i 29 anys el percentatge és del 20,3%; que els majors de 30 anys també superen els menors d’aquesta edat en el consum habitual de diaris, el 81,4% davant del 76,4%, i que el 29,1% dels joves entre 15 i 29 anys escolta la ràdio per sobre de la mitjana, per un 38,2% dels adults. En resum, els joves consumeixen més cultura i planten cara al control ideològic de la indústria cultural i els grans mitjans de comunicació de masses.
Agradi o no, això és una revolució molt més que tecnològica. Reduir-ho a això és d’un simplisme sospitós. La societat mesocràtica mira amb preocupació com els joves estan capgirant els vells esquemes de control col•lectiu. El sistema de consum juvenil massiu endegat als EE UU després de la Guerra Mundial s’ensorra. Les multinacionals que van patentar i difondre un ‘way on life’ jove fonamentat en el consum d’un seguit de símbols generacionals que, en principi, havien sorgit de la imaginació o de l’activisme sociopolític juvenil (rock, moda, art, cinema...), estan veient com el seu poder recula sense solució i la seva influència ideològica està essent substituïda per iniciatives generades fora del seu terreny de negoci. Traduït al llenguatge polític, estem davant d’una autèntica revolució jove i silent que, usant amb intel•ligència els ressorts comunicatius i creatius de la xarxa, estan generant discursos contraris al poder establert i al control social de les grans corporacions financeres. Democràcia de base, en diríem? Retorn a l’autèntica sobirania popular? No crec que la intenció de cap jove d’avui sigui comparable a la dels seus pares del Maig de 1968. No són maoistes ni leninistes, només volen un món més just i igualitari, que no és poc.
Impotent davant la dificultat de sotmetre amb les coordenades del mercat l’allau imparable del moviment juvenil universal que es desplega a través de la xarxa de manera implacable, el poder econòmic boicoteja els joves d’avui fins l’extorsió: salaris de misèria, condicions socials i professionals lamentables o bloqueig legislatiu a les iniciatives dels joves són alguns dels resort que el poder polític sotmès posa al servei del capital per aixafar aquesta revolució silent.
En lloc de preocupar-se perquè els joves no llegeixen els caducs diaris o no miren la impresentable televisió d’avui, el poder públic català hauria de treballar en favor dels joves, ser valent i desmarcar-se dels interessos del mercat que el controla a ell també. Només així evitarem que els millors cervells de cada generació acabin marxant i desertitzant intel•lectualment el país.

Albert Obradors
Amb pregó de l’historiador Josep Termens i un extraordinari cartell del fotògraf Toni Catany, la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern que presideix, i que enguany es dedica especialment a la fotografia als llibres, va arrencar divendres amb el millor dels presagis. Joies editorials surten al Passeig de Gràcia a buscar al ciutadà. Festa i cultura, un clàssic de les diades de la Mercè

Albert Pélach
En la que havia de ser l’edició de la seva refundació definitiva, la Setmana del Llibre en Català que presideix no acaba de funcionar. L’indret és magnífic i els esforços ingents, però les activitats paral•leles no tenen el ressò que es pretén, i els autors que van a firmar passen amb més pena que glòria. La dispersió del recinte no ajuda i algunes errades organitzatives, encara menys.

16/9/10

MOTEL BARSTOW: Tornant a tu

Ha estat un estiu lànguid, com tots quan es comencen a tenir més coses per evocar que no pas per acomplir. L’horabaixa ha portat episodis lectors d’una certa volada gràcies als brillants articles de joventut de Joseph Roth a ‘Primavera de café’ (Acantilado), una àrida visió de la societat vienesa d’entreguerres; als poemes eclècticament universals de Kirmen Uribe a ’Mientras tanto cógeme la mano’ (Visor); i als contes desesperats de ‘Una noche en Mozambique’ (Salamandra), de Laurent Gaudé. Els poemes d’Hernández cantats per en Serrat i la brisa de la badia de Sant Feliu de Guíxols convertida en vendaval indòmit per la música desemparada que Path Metheny i el grup van llençar a la pols de la carretera, van contribuir al desassossec que habitualment em desbasta durant aquesta època i que, lluny d’afligir-me, em dona raons per seguir creient en algunes idees elementals que segrestada per interessos comercials o polítics, la societat els considera força passats de moda.
Només entenc la cultura com a element transformador de la personalitat. És l’únic sentit que prenc en consideració quan m’enfronto a una obra. La creació neutral, el luxe acomodatici, sotsobra en un món en vertiginosa transformació. Per això necessitem la cultura, per no acabar devorats per l’òxid. Hi ha gent a qui ajuda a arrelar a una terra, uns ancestres, un sentiment; a d'altres com jo, pel contrari, no fa més que desarrelar de tot i de tothom, posar distància entre el que han estat i el que són, i aclaparar-los amb un profund sentiment de desolació, de que tot està destruït i de que la cultura no necessàriament ens salvarà de la barbàrie perquè n’és part indissoluble. D’una cosa així vull escriure; per això en diré Motel Barstow (un racó perdut al desert de Mojave) a aquest espai “Sé què he de fer una altra milla de silenci mentre estic tornant a tu.”, diu Leonard Cohen. És això.

Motel Barstow és una nova secció que apareixerà, a partir d'avui, cada dijous al suplementt CULTURA del diari AVUI

L’enxampada de l’Arc

La històrica distribuïdora l’Arc de Berà tanca. No ha fet un comunicat públic, la rumorologia ha vessat el got dels nervis de llibreters i editors, i tot s’ha precipitat. Volen tancar ordenadament, diuen, però de moment deuen a les editorials les liquidacions de Sant Jordi. Es parla d’un milió i mig d’euros aproximadament. Els clients importants, Àngle, Bromera, Pagès, Cossetània, Viena, Eumo o Base hauran de fer filigranes financeres,; els petits perdran bous i esquelles. La continuïtat d’alguns pot estar en perill.
Hi ha molta incertesa sobre el futur. Els accionistes posen a la venda part del seu patrimoni, el local de l’antiga Gran Via llibres, per eixugar el deute, però tal i com està el mercat immobiliari aneu a saber quan es trigarà a vendre. Acceptaran un preu a la baixa del taxat amb tal que cobreixi els deutes? Perquè no es venen el magatzem de Montigalà o el local de la llibreria Ona que tindrien més sortida? A hores d’ara la solució menys dolorosa passa perquè la Generalitat intervingui amb una solució financera pont que permeti que les editorials cobrin el més aviat possible. La comissió d’afectats es reunirà amb el secretari de Cultura, Eduard Voltes, i ha demanat també reunir-se amb el conseller Tresserras. El president Montilla n’està al cas. Els editors estan molt preocupats, perquè el tancament ordenat podria acabar no sent-ho tant i això aixeca no poques pors.
Hi ha altres urgències; com es continuen distribuint els llibres de les editorials afectades? Els segells agrupats a Xarxa de llibres ja tenien una comercial pròpia. Ara han d’enllestir a corre cuita un sistema de facturació (que fins ara feia l’Arc), i usar una plataforma logística. Però, i la resta?

14/9/10

Decret desgraciat (descafeïnat, llet desnatada i sacarina)

Tinc una estudiant estrangera, que porta tres dies vivint a Barcelona, que m’ha agraït que faci les classes sempre en català. Em diu que sap que, d’entrada, li suposarà un gran esforç, però que aviat l’entendrà i podrà integrar-se personal, acadèmica i professionalment abans i millor.
Si això ho fa una jove de 18 anys debutant a la universitat i que per primer cop surt de casa, perquè no ho pot fer tot un professor universitari, vingui de CIncinati o Albacete? Contràriament a la llei del cine, un altre conseller republicà (Josep Huguet) ha descafeïnat tant i tant el decret sobre l’obligació del coneixement del català per als professors universitaris, que el paper mullat resultant fa pena. Si no el saben, no el volen aprendre, no el certifiquen i no s’examinen, la universitat que el contracta expedirà un paperot que digui que el coneix i aire. Si això no és feta la llei feta la trampa ja em direu que és.
Honorable baixada de pantalons enfront el poder fàctic dels rectors?
Demostració que la classe política utilitza el català de moneda de canvi per fer creure que es nacionalitza el país quan és mentida?
Batejo aquest decret com el desgraciat, una norma descafeïnada, amb llet desnatada i amb sacarina.

Dit a El Món a RAC 1 el 15 de Setembre de 2010

13/9/10

Coses que ens perden, coses que perdem

Als catalans ens perd l’èmfasi. I entre el soroll de les coses que volem expressar més que no diem de veres, perdem valors que ens projectarien amb força cap al futur. Maldem per les seleccions esportives, però abandonem l’ús del català al carrer. Volem la independència, però som incapaços d’exigir i assolir un sistema de finançament digne. I mentrestant n’hi ha que riuen.


La celebració institucional de l’onze de Setembre d’enguany ha retut un homenatge a la llengua. Magnífic. La gent vibra amb les demostracions col•lectives d’afecte i respecte als símbols de la catalanitat, i cal que les institucions promoguin aquestes actituds. Després, però, en la vida real de cada dia, a la que veiem algú amb el més mínim aspecte de no parlar català (cosa que no vol dir que no l’entengui), abandonem tot l’amor i l’afecte per la llengua i canviem d’idioma: “Ho faig per respecte”, em va dir una venedora del mercat del poble on visc quin fill és regidor d’ERC. És irrespectuós parlar la teva llengua al teu país?
Al bar de l’estació d’autobusos d’Olot la mestressa parla un català de la Garrotxa gairebé curós. El dependent, nat a algun país llatinoamericà, es dirigeix a dos clients catalanoparlants en un més que correcte català après a còpia d’hores de ser a la barra. Quan la mestressa es dirigeix al treballador,però, li parla castellà.
Entre les actituds submises, la peresa i la desconsideració per una parla mínimament correcta, acabarem matant l’idioma. I matar-lo vol dir que tothom el coneixerà però ningú el farà servir tret de per entendre els partits del Barça que facin per TV3. Molt de soroll per a no res. Molt fer el fatxenda amb la idea de ser independents per a ser més feliços i rics, però cap actitud realment activa en favor de construir un país de futur. Si la Catalunya de demà ha de ser així, jo plego.
A l’altre extrem de la realitat, l’integrisme més ranci sap molt bé que les actituds políticament genocides sempre li comporten extraordinaris rèdits electorals. Atacar els elements centrals que ens configuren com a poble, civilització, llengua i cultura fonamentalment, si que ens afebleix realment. A hores d’ara l’estratègia destructora els està funcionant prou be per que tenen la connivència d’alguns poders públics i privats, per que saben que tenen el recolzament d’amplis sectors socials als que han estabornit amb els seus missatges incendiaris i, sobretot, perquè nosaltres tenim uns actitud tèbia en les coses fonamentals.
Som uns quants els que no tenim per costum fer volar coloms presumint del que no serem mai si una majoria no ho vol. Per contra, preocupats pel que perdem dia a dia, ens esforcem per eixamplar l’horitzó del que realment considerem important per a fer un país millor. Des del respecte mutu no abdiquem en l’ús del català, exigim a l’administració polítiques rigoroses en matèria social, cultural i educativa, volem més recursos financers per a créixer amb més garanties, demanem respecte pels valors que regeixen la nostra societat i algunes quantes coses més que, pel que es veu, compten molt poc per als que, apoderant-se una idea tant seductora com etèria, han capitalitzat fins apropiar-se’l el sentit modern de catalanitat: alguns símbols superficials, molta cridòria i cap idea ni estratègia. Aquesta actitud ens perd com a catalans.
Presos d’algunes urgències que ara considerem inajornables, ens hem tornat un país de cridaners atiats per alguns tòtems mediàtics i adotzenats per uns quants terapeutes de masses adormides. Aquests nous messies ens proposem resoldre problemes d’uns enorme complexitat amb receptes d’un simplisme alarmant. Aquesta no estratègia és el camí més directe al fracàs. La il•lusió novícia de voler ser independents segons algunes fórmules magistrals ha diluït l’antiga i fèrria voluntat de ser un poble que havien forjat des de temps immemorials els nostres avantpassats. I ara no som ni una cosa ni l’altra.

Marcelino Iglesias
Que tot un president hagi caigut de quatre grapes en el parany teixit per l’entorn de l’Opus sobre la titularitat de l’art de la Franja diu ben poc en favor dels socialistes. I que ningú no dubti tampoc del partit que prendrà la justícia ordinària, que amb la sentència del Jutjat de Primera Instància de Lleida impedint demostrar documentalment la propietat de les peces, s’ha retratat.

Josep Maria Martí
Queixant-se públicament davant del president de la Generalitat per la informació electoral en blocs, les rodes de premsa sense preguntes i el control de la informació dels actes de campanya pels partits, el degà dels periodistes catalans malda per recuperar la dignitat del Col•legi de Periodistes; però com que els polítics no en faran cas, el que cal és no donar informació manipulada.

9/9/10

Peculiaritats regionals

Mentre els editors catalans són apunt d’inaugurar, entre esperances i temors, la 28èna Setmana del Llibre en Català amb noves dates, nova ubicació i més esforç, a uns quants els ha arribat una comunicació de la Institució de les Lletres Catalanes on se’ls recorda que el dia 4 de novembre han de tenir llestos uns llibres pels quals rebran uns subvenció, doncs es tracta d’obres d’especial interès literari amb poca sortida comercial (obres completes i antologies d’autors desapareguts). La comunicació no tindria cap relleu si no fos perquè, a les bases d’adjudicació dels ajuts, diu que els llibres hauran d’estar el dia 1 de desembre. Amb poca dotació pressupostària i competències escasses, la Institució sobreviu com pot honorant als morts com a objectiu final, però el que si que te és personal, força. Perquè han de fer tot sovint patinades d’aquesta índole?
Posats a parlar de recursos, sorprenia aquest estiu la pobresa gairebé gasiva de l’exposició sobre els anys joves de Miquel Barceló a Arts Santa Mònica al costat de la generositat de recursos abocats per la Fundació La Caixa a l’altra part de la mostra, la del Barceló madur. A més d’un li va fer pensar en el malament que es gasta els nostres diners l’administració i el be que ho fa una entitat financera privada.
Diners, alguns, potser en faran els editors de l’obra completa de Salvador Pankkiar, l’editorial Fragmenta. Dilluns es va posar a la venda el tercer dels 18 volums de l’obra del filòsof recentment traspassat, i la majoria de mitjans de comunicació que mai no havien parlat d’ell i ni molt menys de la seva obra, ho van anunciar amb grans titulars, com si d’un Larsson es tractés. En parlaran amb el mateix èmfasi del quart volum?

8/9/10

Joaquín Soler Serrano, la voz que nunca se apaga

Hay voces que nunca se apagan. Puede que las personas que les dieron vida caigan en el olvido mucho antes de morir, pero queda de ellos para siempre la palabra dicha como queda una huella en un cráter lunar. El periodista Joaquín Soler Serrano falleció ayer en Esplugues de Llobregat (Barcelona) a la edad de 91 años, pero las palabras con las que construyó miles de relatos en la radio y la televisión de los sesenta y setenta forman ya parte de la memoria colectiva.
 De la campaña de solidaridad por los afectados por las riadas del Vallès en 1962 a las entrevistas a Pla, Espriu, Cortázar, Dalí, Bertolucci o Alberti en ‘A fondo’, queda el trazo vivo y firme de una de las carreras más ejemplares de los medios de comunicación audiovisuales de España, protagonizada por una persona que no aspiró ni a la fama ni a ser noticia. A pesar de ello, tras su desaparición, quedará mucho por decir sobre el destino de su legado documental y su herencia profesional.
Joaquín Soler Serrano nació en Murcia el 19 de agosto de 1919, pero realizó prácticamente toda su vida profesional en Barcelona, en la SER y en Radio Nacional y Televisión Española. Con el Premio Nacional de Radiodifusión de 1961 y cinco premios Ondas, en 1955, 1959, 1962, 1976 y 1999, decir de él que fue uno de los periodistas más importantes del país durante dos largas décadas es decir a penas que trabajó mucho y muy bien.
Pero además Soler Serrano fue también una persona especialmente sensible para con la difusión y defensa de la cultura catalana (la entrevista a Merecè Rodoreda en ‘A fondo’ es enormemente simbólica) en una época ciertamente compleja, además de un enamorado convicto y confeso de Catalunya. Su trabajo en la radio y la televisión trascendió a los propios medios por qué él, rehuyendo de todo protagonismo, cedió siempre el primer plano de la noticia a quién realmente la debía de tener: el personaje. Por eso las respuestas de Cortázar o Pla a sus preguntas en ‘A fondo’ son mucho más que el mero juego mediático de la entrevista, son discursos culturales, morales y políticos coherentes y argumentados que forman parte del imaginario colectivo de la cultura contemporánea. Esa es la herencia de Soler Serrano que, es de esperar, no se deje apagar nunca.
Atrapado ya de joven por la literatura, las artes y una viva pasión por comunicar (la radio es tan profunda como la palabra escrita, sostenía), en 1939 Joaquin Soler Serrano comenzó a trabajar de periodista en los antiguos estudios de Radio Nacional de España en Catalunya de la calle Bruc de Barcelona, junto a otros nombres históricos de la radio como Maria Ester Jaumot. Mientras, aprovechó también para colaborar en prensa escrita, la Soli (Solidaridad Nacional) y Labor acogieron sus artículos. En RNE llegó a redactor jefe.
Posteriormente pasó a trabajar en Radio España de Barcelona, realizando programas como 'Lo mejor del mundo', 'Blanco y Negro', 'La samba, ¡caramba!', 'Feria de canciones', 'Reír es vivir', ‘La vuelta a Catalunya de un locutor’ o '¡Qué rico Mambo!'. Fue en 1962, en la desaparecida emisora de la Rambla cuando, convirtiendo el micrófono en un testimonio de la miseria humana imparable y poderoso, encabezó un movimiento de solidaridad con los afectados por las riadas de la comarca barcelonesa del Vallès. Si aquello funcionó y toda Catalunya colaboró fue porqué Soler Serrano se puso al pie de la noticia, informó a los oyentes sin descanso y contravino la prohibición que tenían las emisoras de radio de informar (su obligación era conectar con ‘El Parte’ de RNE). El Ondas especial fue un meritorio premio a su labor, el reconocimiento para siempre de miles de ciudadanos queda en la historia de este país.
Años después se trasladó a Venezuela, donde residió un par de años haciendo trabajos para la televisión. Pero a pesar de que la Caracas de la época era una ciudad muy atractiva en todos los aspectos, Soler Serrano echaba en falta su tierra. Volvió a Catalunya para incorporarse a Radio Barcelona, la decana de la radiodifusión española, donde hizo programas como 'Caspe 6...¡en órbita!' y '¡Esto es...radio!'. Por cierto, en este programa tuvo como colaboradores de lujo a Camilo José Cela y Manuel del Arco.
Ya en 1960 había debutado en televisión con el magazine 'Carrusel'. Años después realizó otros espacios como 'No me diga usted sí, no me diga usted no' y 'Perfiles'.
Pero, evidentemente su trabajo televisivo más destacado fue el programa 'A fondo', una inmensa lección de periodismo y cultura y una importante hemeroteca de grandes personalidades de los años setenta. Octavio Paz, Josep Pla, Salvador Dalí, Bernardo Bertolucci, Rafael Alberti, Julio Cortázar o Antonio Gala fueron algunos de los personajes a los que Soler Serrano hizo hablar y escuchó, conduciendo la charla hacía donde el espectador deseaba, gracias a la fuerza, la convicción y la coherencia de su voz; la palabra dicha. ‘Somos el reflejo da lo que hay alrededor’, respondió en una entrevista. Eso hoy ya no es así, es todo lo que hay alrededor lo que se refleja en los medios de comunicación para poder existir.
Paradojas de un mundo que desaparece con sus personajes que lo crearon, pero de los que siempre resonaran sus palabras a pesar de que ellos hayan caído en el olvido. ‘Si he perdido la vida, el tiempo, todo lo que tiré, como un anillo, al agua, si he perdido la voz en la maleza, me queda la palabra.’, escribió Blas de Otero. Seguro que Soler Serrano pensó más de una vez en esos versos.

6/9/10

Els interessos de l'educació

Com que l’educació no és un objectiu d’excel•lència nacional, sinó un camp abonat a mil batalles gremials, econòmiques i polítiques moltes ben mesquines, el curs que comença avui, el primer amb nou calendari, el primer amb introducció generosa de l‘univers digital i el primer amb retallada pressupostària i de sous dels treballadors públics, és, faltaria més, un començament de curs ben convuls.
Els mestres acusen el Departament d’haver actuat a esquena d’ells en tots els procés de transformació de la gestió dels centres. Als mestres mai no els agraden els canvis, i més quan els afecta el millor que tenen: un ‘statu quo’ de poder inalterable durant anys.
Despistats pels canvis, els pares i mares demanen més diners per la cèlebre setmana blanca i per als ordinadors, e-books i tota la parafernàlia 2.0.
Algunes editorials s’han embarcat en una batalla comercial per conquerir una bona quota al nou mercat digital, resultat, la majoria de llibres, simples pdf dels de paper, són d’un valor pedagògic ínfim.
Tal com sentiu: diners, poder. És això el que compta per a molts dels agents que intervenen en l’educació. Anem bé així per ser alguna cosa com a país, o per ser país a seques fins i tot.

Dit a El Món a RAC 1 el 7 de setembre de 2010

Setmana del llibre, ara o mai

Amb més esforços i ambició que mai, la Setmana del Llibre en Català arrenca el pròxim dia 10 al Parc de la Ciutadella. Noves dates, nou emplaçament i noves esperances per una cita que, si ara no qualla de nou i per sempre, tindrà el futur molt magre. Entre els editors il•lusions i temor a parts iguals. N’hi ha que opinen que és el llibre en català el que es juga el prestigi.

Amb nou espais diferents i nombroses activitats paral•leles de tot tipus, el Parc de la Ciutadella pot marcar el renaixement definitiu de la Setmana del Llibre en Català o la seva fi. Te gairebé tots els ingredients perquè funcioni: espai suficient, mitjans tècnics, major implicació institucional i l’empenta de la nova junta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana. Passar la cita a primers de setembre, coincidint amb la Diada i la rentrée literària a tot Europa (una fita llargament reclamada per aquest cronista en connivència amb en Sergio Vila Sanjuan des de La Vanguardia) és un important punt a favor. Falta saber si l’emplaçament és el correcte per facilitar que el públic hi vagi i si els mitjans de comunicació hi aposten fort. Si tots els planetes s’alineen la Setmana pot trobar, per fi, el lloc al món que va perdre fa molts anys i que l’havia convertit en una activitat gairebé diletant amb moments de deliri, com el trasllat l’any passat a Sant Cugat del Vallès.
Nascuda com una aposta per acostar el llibre al lector en un moment en que el català s’estava prestigiant a nivell de carrer, la Setmana va néixer al vestíbul de l’estació de Sants, el millor dels llocs possibles. Un cop foragitada d’allà, durant el seu pas per l’inhòspita estació de França, les glacials Drassanes, les places de Catalunya i la Catedral i el Vallès, la han anat fent esllanguir fins posar seriosament en entredit la seva continuïtat pel poc ressò, les migrades vendes i els diners que s’hi perdien i que havia de posar l’Associació d’Editors. Només durant els dos anys que la va presidir Ernest Folch (Ara llibres) i que va aconseguir fer-se a la plaça de Catalunya, va semblar que recuperava el seu sentit primigeni. Però l’ajuntament de Barcelona és capaç de cedir la plaça a un equip de Fórmula 1 perquè faci un xou publicitari però no a una activitat cultural com la Setmana, i al tercer any la va enviar a l’exili de la Catedral. I allà es van acabar els bons auguris.
Després de l’experiment fallat de Sant Cugat i de la polèmica entre un sector dels editors, els que encapçalen l’actual junta, i el president de la Setmana Albert Pélach (Enciclopèdia), per les pèrdues que va provocar l’invent vallesà fet a contrapèl dels editors, el treball intens i unitari de tots ha desembocat en la que, a priori i per les expectatives generades, pot ser la millor setmana de les vint-i-vuit fetes fins ara.
Però la incògnita de com pot funcionar aquesta enèsima versió de la cita plana entre els editors. A hores d’ara hi ha tanta il•lusió com temor. Ells saben que un nou fracàs serà el final de la Setmana, i que el balanç d’aquesta edició pot posar en entredit el propi prestigi de l’edició en català. És el format de gran llibreria de la Setmana i tots els inconvenients de la seva ubicació el que no funcionen, o és el llibre en català el que no interessa prou al lector? És una pregunta enverinada que, si se’ls demana corporativament, tots els editors responen carregant les responsabilitats a l’activitat i el poc suport institucional que ha tingut sovint, i reclamant la vitalitat del llibre en català bo i argumentant-ho amb tots els exemples que calguin; però quan hi ha realitats tan tossudes com l’avenir erràtic un any si i l’altre també de la Setmana, és que alguna cosa passa. De moment tothom toca ferro i aspira a combatre la desafecció llibresca amb l’afegitó de la crisi amb esforç i imaginació. De tot això n’hi haurà al Parc de la Ciutadella. Que hi hagi també gent, ressò mediàtic i bona caixa i així espantarem els fantasmes.

Miguelín
El ninot gegant creat per Isabel Coixet i que ha tret tants visitants al pavelló espanyol de l’expo de Shangai pot ser considerat un bon argument de màrqueting internacional, però d’aquí a exposar-lo al Guggenheim com proposa el PP hi ha detalls a discutir: és art tot el que es mostra cara al públic? El que exposa un museu potser hauria de ser-ho, enalteixi o no els valors hispànics.

José Montilla
Com si els ajuntaments no tinguessin res a fer, ara el President els demana que treballin per evitar la desafecció respecte d’Espanya que mostri el veïnat. Tenint en compte que ell n’és en part responsable d’això, potser que aprofités el discurs institucional de l’Onze de Setembre per fer un acte de contrició al respecte, arremangar-me i posar-se a la feina. Encara li queden setmanes.

3/9/10

Perfídia

Com la traïció amatòria del cèlebre bolero homònim, així ha actuat el Ministerio de Cultura quest agost amb una línia de subvencions a editorials. El motiu de tal circumstància ratlla el ridícul, però ha donat força ensurts i potser fins i tot algun incaut hi haurà caigut de quatre grapes. En plena era 2.0 que permet agilitzar els tràmits burocràtics gràcies a l’anomenada ‘administració digital’, el Ministerio de Cultura no accepta els documents electrònics que emet la Tresoreria de la Seguretat Social; és a dir, els seus col•legues del Ministerio de Sanidad. Increïble. I qui no s’ha assabentat a temps d’aquest detall, pot perdre la subvenció.
La cosa ha anat així. Cultura aprova una línia de subvencions editorials i demana als beneficiaris que aportin un seguit de documentació que certifiqui que estan al dia amb Hisenda i amb la Seguretat Social. Les editorials demanen aquests documents via electrònica, els remeten a Cultura i, ai las, ben entrat l’agost reben una carta postal certificada, pur neorealisme, dient-los que no accepten els documents digitals perquè no porten la firma (i una pòlissa no?). La firma de qui, es pregunten els afectats; de la ministra? Prou feina te fent campanya a Madrid.
Hi ha editors que, previnguts o escaldats, van anar a Correus a buscar la carta abans de vacances i han pogut resoldre l’incident sense més; però, i els que van marxar de vacances el dia 31 de juliol i no van tornar fins ahir? Correus haurà retornat el certificat a Cultura, i el termini haurà expirat. Que passarà? HI haurà pròrroga? O l’agostia i traïció amb que ha actuat el Ministerio és una jugada per estalviar-se uns bons diners, que amb l’austeritat actual ja els anirà més que bé?