CEMENTIRI DE PORTBOU
No sé com vaig aprendre a estimar Walter Benjamin.
Potser tot va passar un matí de tardor, plàcid com aquest,
d'ara fa uns deu anys, venint de Cotlliure.
No vam sopar als Templiers llavors,
dos-cents setanta francs eren una fortuna.
Només vam cargolar i descargolar la carretera de les Alberes
buscant una pregunta que no coneixíem.
I així va ser com vam anar a parar
al cementiri de Portbou.
Vist des d'aquí, Benjamin podria haver estat
aquell majestuós espadat on trenquen les ones,
o potser només el regust salat de marinada als llavis.
Fos com fos, en totes dues ínfimes manifestacions de la debilitat humana
hauria deixat escrita la mateixa qüestió:
Torna a fer aquesta carretera fins aquí tants cops com calgui.
Veuràs com cada vegada la trobaràs diferent,
i mai no deixarà de ser la mateixa.
Així tu, mira, aprèn i escolta; però no vulguis arrencar-te els ulls
pensant-te que hi veuràs més clar.
Però, i si tot buscant la resposta enmig d'aquests revolts,
senzillament em derrapa la màquina
i surto disparat roquissar avall per damunt de les vinyes
sense ni tan sols fregar-les, perquè no s'empipés en Segarra?
Respondries tu d'aquest accident, Walter Benjamin?
O és aquesta potser la terrible resposta
a la meva ingènua pregunta? El destí
de l'ebri, del ionqui, del depravat.
Només la tragèdia final pot salvar les seves ànimes,
i portar-les, a l'últim moment,
al cementiri de Portbou;
un dels culs del món
que vaig descobrir per casualitat
quan no tenia prou diners per sopar com cal.
Del llibre Encara queda el blues (Cossetània 1999)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada