29/10/09

LA NOBEL I ELS DE CASA

Escolto en Jordi Basté que, al comentari editorial que fa cada dia a les vuit del matí al seu programa el Món a RAC 1, critica que no hi hagi ni un trist llibre en català de la premi Nobel, Herta Müller. La cosa no passaria d’aquí si no hagués estat que, uns dies després, el mateix Basté i al mateix espai, diu que ha parlat llargament amb en Fèlix Riera, director editorial de Grup 62, i que aquest li ha dit que no n’hi ha per tant, i que en Camilo José Cela tampoc no estava gaire traduït quan va guanyar el Nobel. Riera assegura que, que Müller no tingui cap llibre al català, no vol dir que estiguem tan malament, ans al contrari, i anuncia per aquesta temporada noves novel•les de Ferran Torrent i Najat el Hachmi, entre d’altres. Magnífic, probablement tindrem una bona collita d’autors locals enguany, però això no fa que la Nobel 2009 deixi de ser inèdita en català. Ho deixarà d’estar? Segurament, però això tampoc no treu que, a hores d’ara, tinguem aquesta lleu coixesa. En català es publiquen molts títols d’autors estrangers, tot i això força vegades es troben a faltar obres literàriament centrals perquè, en bona lògica, les editorials busquen la rendibilitat econòmica, i no se si la Müller, abans del premi, donava gaires diners. Això si que són raons, hi estigueu d’acord o no. Qui ja deu estar pensant en aquesta dicotomia és en Jordi Rourera, el nou editor d’ Ara Llibres, Amsterdam, Alisis i Now Books. Bioquímic i filòleg, en Jordi és una rara i valuosa espècie en el món editorial, on va debutar ja fa cinc anys. Si la sort, que li desitgem, te un component químic, la seva incorporació és el fitxatge d’un crack. La gent d’Ara llibres reconeix que és un luxe tenir-lo d’editor.

27/10/09

CONSELLER TRESSERRAS, SEMBLA QUE TENIM PROBLEMES



Mala setmana pel conseller de cultura. Ni els grans distribuïdors ni molts exhibidors estan d’acord en la paritat entre català i castellà en el doblatge de pel•lícules, mentre que el cessant Xavier Bru de Sala l’acusa de voler buidar de continguts i diners el Consell de les Arts (CoNCA). S’està apagant la bona estrella que semblava acompanyar fins ara Joan Manuel Tresserras?

No crec que a ningú sorprengui que cada pas de la futura llei del cinema vagi acompanyat d’un intens debat públic, ni de que, un cop dimitit, el fins ara president del CoNCA, Xavier Bru de Sala, no posés l’èmfasi de les seves crítiques en el titular del Departament de Cultura de la Generalitat, però quan ambdues coses coincideixen en el calendari, i ho fan amb altres com el balanç negatiu que l’informe de la ràdio a Catalunya fa sobre aquest mitjà, fan pensar que, malgrat mantenir un considerable crèdit polític, la gestió del conseller de cultura, Joan Manuel Tresserras, està passant per un moment socialment delicat, just quan enceta el darrer tram de legislatura.
El full de ruta de l’equip Tresserras ha estat sempre clar: un primer any per endreçar el desgavell que hi havia a la casa i, a partir de llavors, planificar, legislar i actuar. Els reconeixements obtinguts amb el pla del circ, el de biblioteques, el de dansa o la difusió internacional de la música feta a Catalunya, han tapat algunes patinades com el tancament precipitat de Santa Mònica o l’oposició que va trobar el pla d’arqueologia i que es va acabar fent posar a tothom ferms, en una meritòria actitud d’exercici del poder que, per por a desagradar o a perdre la cadira, a la política catalana es practica ben poc.
Però Tresserras i els seus sabien que tenien un ferro roent amb el CoNCA i que es ficarien en problemes amb la llei del cinema. I ara, en el darrer tram de la legislatura, ambdues situacions poden malbaratar part de la gestió d’un conseller que, i aquí Bru s’equivoca malintencionadament, si que ve del món de la cultura. O la universitat i la comunicació no ho són?
L’herència del CoNCA recorda una mica el cèlebre pacte cultural dels vuitanta, que un cop firmat va resultar que ningú no el volia i Pujol el va fer desmantellar entre grans pantomimes de l’esquerra. Però ningú del govern Montilla, ni ell, no va ser capaç de reconduir un tema que els havia encolomat en Maragall i que no els feia cap gràcia, fins que Tresserras s’ho va trobar damunt la taula, i amb un president ‘in pectore’ amb qui sabria que se les tindria. Perquè el va proposar, doncs, per tenir contenta la plataforma que promovia la creació d’un consell?. Perquè es va deixar podrir després la situació fins arribar a l’enfrontament, les acusacions, la crisi, la dimissió forçada de Bru de Sala i aquesta sensació actual de que, això del CoNCA no servirà de gran cosa? Collar les competències i el pressupost del Consell i després forçar la negociació d’un acord marc era la forma de reconduir-ho? El CoNCA pot tenir una segona oportunitat, o se’ns ha mort a les mans i a penes serà ja una mena d’instància zoombie entre la teranyina del’administració? S’hi estarà d’acord o no amb el Consell, però el que no es pot tolerar és crear-lo i desactivar-lo després pels motius que siguin.
Amb el projecte de llei del cinema pot passar el mateix, tot i que esperem que no. S’anuncia amb gran èmfasi, potser es promulgui tal i com està redactada però, quina capacitat tindrà la Generalitat per a fer complir la quota paritària entre castellà i català a les pantalles? Les ‘majors’ que no acompleixin se les multarà, o en això de les multes, com en els delictes econòmics, també hi haurà privilegis jurídics?
Si es fan les lleis i s’engeguen instàncies administratives cal respectar-les i activar les seves funcions i acompliment. En cas contrari, el balanç de l’era Tresserras podria acabar essent tant mediocre com el de majoria de consellers que han passat pel despatx del Palau Marc.

Naufragi radiofònic
Més males noticies, de sobres sabudes, pel conseller Tresserras; segons l’Informe sobre la Ràdio a Catalunya 2008, que ell mateix va presentar la ràdio envelleix, perd oients, i gairebé ningú no sap fer res per corregir-ho, tret de RAC 1, tal i com reconeix l’estudi. Si no s’hi aconsegueix enganxar els joves, internet pot matar l’estrella de la ràdio quan ni el vídeo ho havia fet.

Bonhomia inútil
La justícia valenciana ha desbaratat del tot la bonhomia de Tresserras. L’autorització al govern valencià per tancar el repetidor de TV3 a València fa complertament inútil la voluntat de diàleg i d’acord que sempre ha demostrat el departament de Cultura per promoure la reciprocitat en la recepció de les respectives televisions a València i Catalunya. Però aquí Canal 9 si que arriba.

22/10/09

PAÍS DE SECÀ

D’acord que la climatologia mediterrània és indomable i un punt salvatge, d’acord que les llevantades sempre porten molta aigua, però precisament, com que ja ho sabem, n’estem advertits i cada any passa un o dos cops, és intolerable que els semàfors de la cruïlla Diagonal / Passeig de Gràcia no funcionessin ahir a les tres del migdia, que les voreres siguin piscines de mal anivellades com estan, que les rieres siguin camps de regates, que les línies 2 i 3 nedessin o que als vestíbuls dels estacions la gent rellisqués com si del ‘hollyday on ice’ es tractés per mor d’un linòleum vell de fa més de trenta anys. En resum, aquest és un país de secà, un rostoll de tercera amb una capital de les mateixes característiques. Quan no plou, anem fent, a la que cau un xàfec, tot sotsobra, les nafres surten a la llum i les deficiències i desigualtats territorials s’agreugen.
Ara, això els polítics com que ells van en cotxe oficial sempre, no ho veuen. Per ells, aquest és el millor dels mons, i parlar del temps, un tema recurrent de conversa d’ascensor, que d’escales tampoc no en pugen.

Dit a El Mon a RAc 1 el 23.10.09

LARSSON MALTRACTAT?

Hi ha lectors de la trilogia d’Steig Larsson en català que estan que trinen. Clara Calbet es queixa en una carta al director de les nombroses errades en la traducció (‘treure les tripes per la boca’ per ‘treure el fetge per la boca’, ‘declarada incapaç’ per ‘incapacitada’...) i anuncia que els altres dos els llegirà en castellà. En una altra carta Víctor Pasqual protesta també pel mal relligat dels llibres, que fa que les pàgines i fins i tot els plecs sencers de Larsson caiguin com les fulles a la tardor, i això que el lector jura que no és l’Increïble Hülk. Ambdues queixes estan comprovades o patides en pròpia pell i contrastades amb una colla de lectors. Un entès en l’autor de la trilogia m’assegura que Steig Larsson va escriure en suec, que Destino l’ha traduït al castellà des de la llengua original, però que Columna, ho ha fet del francès. Podria ser una causa del grinyolar de la traducció?. Si algú li vol preguntar el perquè de tal decisió, demà poden trobar l’editora de Columna, Ester Pujol, a la llibreria 22 de Girona, on presentarà la segona peli basada en la trilogia de l’autor que, no se si somiava en llumins i bidons, però en tot cas ho feia en suec, no en francès. Hi ha més protestes. Al seu bloc ‘Calamars a la catalana’, l’escriptor Sebastià Benassar es queixa també d’una altra novel•la negra amb errades, en aquest cas es tracta de ‘Les filles del fred’, de Camilla Läckberg, que ha editat Ara Llibres i que, segons l’escriptor illenc, està farcida d’errades ortogràfiques. Errades, fulles que cauen, tot plegat potser és que els llibres d’avui en dia es fan a corre cuita, a la baixa i sense la necessària cura en la seva factura. Així potser es fa negoci,no lectors.

18/10/09

L’ARQUITECTURA CATALANA EN TEMPS DE LIQUIDESA

Amb la rauxa creativa, de Jujol a Miralles, en declivi, ofegada per la nícia voluntat política de fer de la ciutat un aparador de Nouvel, Rogers, Herzog o Foster, i en plena crisi, l’arquitectura catalana recent busca nous referents i feina. Per això, amb llums i ombres, es mostra a París (cité de l’architecture). Però un cop vista el dubte resta: fi de cicle o punt de partida?


Un amic paleta em va dir un dia que el que més li agradava de la seva feina era pensar que, fent una casa, contribuïa a transformar la vida de la gent que l’habitaria. Després de veure l’exposició ‘Arquitectura catalana 2004-2009, retrat d’un temps’, no tinc massa clar que l’arquitectura d’avui en dia pensi en aquesta senzilla premissa. És clar que els creadors no en són els únics responsables. En un temps en que el sistema de transmissió de valors està en crisi i que la pròpia existència és tant líquida com el pensament, l’arquitectura no en surt indemne.
La històrica capacitat de reinterpretar una època, de transformar-la i de dotar de nous instruments a la societat del seu temps que va tenir l’arquitectura catalana fins els anys seixanta, quan Francesc Mitjans va canviar l’ofec de la burgesia barcelonina a l’eixample pel discret encant de nova classe emergent Diagonal enllà, és un poder avui en dia en vies d’extinció. Tenallats entre encàrrecs d’especuladors a qui tan els fa la categoria artística del projecte mentre sigui rendible, el desinterès de l’administració per tot el que no siguin ‘autors miedàtics’, i la ignorància esportiva d’una burgesia convertida al vulgar ‘pijisme’, els arquitectes catalans, que com tothom han de menjar, han deixat de ser el referent urbà, paisatgístic i territorial del país. I per això surten a exhibir-se col•lectivament a l’estranger.
Sense desmerèixer algun dels molt lloables projectes que es mostren a París, com l’admirada casa del carrer Minerva de Barcelona, de Toni Gironès, la seu de la fundació Alicia, d’Abeba arquitectes,l’hotel Aire de Bardenas, d’Emiliano López i Mónica Rivera o una casa al municipi de Gaüses, d’Anna i Eugeni Bach, el pols de l’arquitectura catalana contemporània tendeix en general a un classicisme (no exempt de ‘boniquisme’) conservador i pres per un diàleg amb l’entorn ja sabut d’avantmà, és a dir, amb escassa capacitat de transformació dels indrets que habita.
D’acord que hi ha ocasions on el pressupost (sobretot en construcció de caràcter social) condiciona el projecte, d’acord també que la inèrcia d’una societat sense solidesa ens empeny a tots cap a la vulgaritat creativa, l’art convertit en simple consum per poder engolir idees exemptes de cap mena de complexitat, però precisament per això aquests darrers anys es troba a faltar més l’agosarament arquitectònic al paisatge general del país; una visió que havia estat més procliu en temps més complicats políticament o econòmica, i que, a partir de finals dels vuitanta va començar a esllanguir (el MACBA és un dels primers grans projectes absolutament neutre, líquid) fins diluir-se en banalitats esparverants com la Vila Olímpica i, en general, totes les construccions relacionades amb l’esdeveniment esportiu.
Darrerament, l’intent de recuperació d’una capacitat expressiva pròpia i forta a través d’un intens diàleg amb l’entorn a la zona del districte 22@, o alguns projectes off Barcelona com el centre urbà de Palafolls (Maresme) o l’entorn del Segre a Lleida, han donat una mica d’aire que projectes nefastos com Diagonal Mar s’han encarregat d’esbandir; l’etern conflicte. Però la nòmina de bons arquitectes catalans és llarga i fecunda. Han de recuperar la capacitat d’influència social com a col•lectiu. A ells els va la feina, potser, a la resta ens va el territori.
Si l’arquitectura perd la capacitat dialèctica en la transformació social i cultural del país, la bellesa de la capsa que embolcalla les nostres ciutats no servirà per a res més que per atreure turistes. I encara.

Pere Riera i el pas del temps
Per estrelles que siguin, les ciutats creixent enllà dels arquitectes; per això Riera crea nous paisatges a partir d’intervencions minimalistes, de sorgit. El parc de les tres xemeneies, al Paral•lel, n’és un exemple reeixit. Ara ha cohesionat amb lleus intervencions les places que envolten el restaurat conjunt de les esglésies de Sant Pere, a Terrassa. El pas del temps farà la resta.

Exposició fallida
Situada en una catacumba del Palau Chaillot, l’exposició d’arquitectura catalana presenta tantes incongruències en el disseny com, a voltes, certs projectes arquitectònics. Maquetes sense retolar (ampliació del Picasso), desordre idiomàtic en la retolació dels treballs, o fotografies confuses (la del Caixaforum el fa irreconeixible), no predisposen gaire a fer visible les obres exhibides.

15/10/09

EL PATRIMONI FA NOSA

La Marga Cruz, col•laboradora gràfica de El Mundo, ha fet una feina tant ingent al seu quart llibre, ‘El modernisme al Maresme’ que, a banda de compilar amb detall d’investigador l’extens patrimoni modernista d’aquesta comarca, ha deixat en evidència part de l’administració pública i d’altres institucions que haurien de comprometre’s al manteniment i difusió d’aquesta riquesa artística. El llibre, 386 pàgines, és un extraordinari i vital recorregut pel llegat modernista del Maresme en imatges. Els textos de Pep Andreu emmarquen històrica i culturalment el què i el perquè de tanta riquesa modernista.
El llibre, com sempre els passa als fotògrafs, s’ha pogut editar gràcies a les almoines (ho sento però amb la misèria que han donat no hi ha millor paraula per definir-ho) de la fundació Caixa Laietana, el Consell Comarcal, el consorci de Promoció turística de la comarca i només 22 dels 25 ajuntaments que tenen patrimoni modernista clar i declarat.
Si un vademècum artístic i cultural com aquest només val 3000 euros per una Caixa d’estalvis, i encara perquè el Consell donava aquesta quantitat i no volien que el seu logo anés per sota, si hi ha ajuntaments que només han aportat la misèria de 280 euros i n’hi ha tres (Tiana, Llavaneres i Sant Vicenç de Montalt), a qui tan els dóna que algú faci un treball rigorós, amè i necessari sobre el patrimoni col•lectiu, que és la memòria i la raó d’existir d’un poble, és que hi ha autoritats locals i financeres del país que no mereixen ser-ho. Es veu que el patrimoni els fa nosa. Potser estava enmig d’una finca amb la que volien urbanitzar per especular-hi, i, ves per on, un tal Puig i Cadafalch els va aixafar la guitarra. Marga, no defalleixis,

12/10/09

LES AMBIGÜITATS AJUDEN EL LLADRE

L’espremuda de cargols d’Iceta i Herrera a Convergència per les donacions del Palau a la fundació Trías Fargas tenen clau electoralista, i sobre això no hi ha res a dir, poden demanar tantes explicacions com vulguin. Ara bé, que la fundació convergent tingui l’obligació d’explicar-se o de tornar els calés, és un altre tema.
La Trías Fargas no te cap mena de deure ni legal, ni fiscal, ni polític sobre la necessitat de dir en públic d’on li venen els diners que rep. La llei de finançament de partits prohibeix que aquests rebin diners d’anònims, però no diu res de que ho facin les seves fundacions afins, com és el cas de la nacionalista. Per tant, posats a demanar els comptes a la Trías Fargas, jo també els demano a les altres i tots en pau. O no.
Ara, si és ben cert que la fundació afí a Convergència no te cap obligació de passar els seus números per una roda de premsa, si que, moralment, estaria bé que ho fes. No per ells, sinó perquè l’ambigüitat que s’ha creat, beneficia al lladre.

Dit a El Món a RAC 1 el 13.10.09

SOBRE L’OASI: POLÍTICA I CANVI CLIMÀTIC A CATALUNYA

Entre el benemèrit mecenatge de Millet, els informes inútils, els sms robats, les ganivetades a ERC i l’espionatge al Barça, la societat civil i política catalana ha passat del descrèdit a la caiguda lliure. Aquella peregrina idea de que aquí les coses es feien diferents i certes barbaritats no passaven batejada com a l’oasi català, s’ha assecat; coses del canvi climàtic.
La primera generació de polítics de la democràcia era humil per convicció i per amateurisme, els professionals van arribar després, amb el poder consolidat. A finals dels vuitanta, un ex conseller i encarregat de l’escola de formació dels joves valors convergents, em confessava que estava aterrit en comprovar com, als aspirants a futurs dirigents polítics, l’únic que els interessava era el poder, la xarxa que s’hi teixia al voltant i la capacitat de generar influències que, a mig termini, els permetria anar-se reproduint en el càrrec: la teranyina del poder.
La setmana passada Jordi Pujol després de reconèixer que estava trist per tot plegat, demanava que el cas Millet no afecti la moral catalana: “que no es conclogui que tot el que passa a Catalunya és un desastre”, deia l’ex president. Pujol, com a bon polític, no va fer cap mena d’autocrítica. Al cap i a la fi Millet és un representant de la dita ‘societat civil’ per la qual CDC i ell en persona sempre han apostat; la societat que el va ajudar a arribar al poder i a la qual ell sempre ha donat suport. O qui va posar Millet al front del Palau sinó el seu govern?
El nacionalisme català, que te grans actius, però que per vocació sempre veu fantasmes a tot arreu i és incapaç d’adonar-se de que a voltes porta un pa a l’ull, espantat per les dimensions de l’escàndol, ha llençat a tots els seus corifeus a promoure el missatge de que el cas Millet s’utilitza per atacar el catalanisme, com si a la resta de ciutadans no els dolgués el que està passant al seu país i amb part dels seus calés. Errada de qui te cua de palla. L’estafa de Millet i la inoperància de l’administració per aturar-ho abans no condemna el catalanisme, però deixa veure que no tot a l’oasi són palmeres, ço és, que la xarxa social i política teixida per la Catalunya mesocràtica fa figa per tot arreu.
La idea d’oasi es va fonamentar en una classe política dirigent sorgida del mateix estament social (alguns fins i tot havien compartit escola) i amb un ideari de servei a la reconstrucció del país a penes diferenciat per les seves filiacions partidistes; una certa idea de compromís històric assumida per l’esquerra marxista i la participació, a més o menys distància, de la burgesia i el moviment obrer. Però aquest esquema s’ha trencat del tot. El sindicalisme s’ha professionalitzar i te problemes que no troben ressò en la classe política, part de la històrica burgesia industrial s’ha venut el patrimoni a multinacionals i s’ha reconvertit a l’economia especulativa amb resultats desiguals, l’esquerra s’ha desintegrat en mil colorins i s’ha reconvertit a classe dirigent nouvinguda, i els cadells de la dreta i de la socialdemocràcia no aspiren a res més que a mantenir-se en el poder a través de la maquinària del partit. La cultura democràtica civilitzada i diferent de la que presumíem els catalans s’ha diluït en una manera global de fer política que homogeneïtza i no admet matisos.
L’agenda dels polítics no és de servei públic, és personal i de partit i aquí, i arreu del món, la gent s’ha allunyat de la política amb l’agreujant de que, a més, veu com gaudeix d’impunitat judicial. Perquè existeixi l’oasi tothom l’ha de veure, sinó és que es tracta d’un miratge per deshidratació. La defenestració de Carod, el mecenatge de Millet a PI i a la Fundació Trías Fargas, els sms de Saura i Sirera, els informes inútils per compensar els amics (que s’ha fet sempre) o la xaronada de l’espionatge al Barça, han posat les coses a lloc: l’oasi s’ha eixugat, el canvi climàtic arriba a Catalunya.


Les obvietats de Maria Eugènia Alegret
Si la presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha hagut de dir el que hauria de ser una obvietat, que la posició social no el deixarà impune, referint-se, és clar, a Fèlix Millet, és que la majoria dels ciutadans tenen sospites més que fonamentades de que la justícia te dues maneres d’actuar: per la gent del carrer i pels influents. Si no és així, perquè havia de dir-ho?

Oliver l’auditor
Al director general del Barça se li ha vist el llautó, com acaba passant sempre en aquestes situacions. De seguretat res, espionatge galdós. Un episodi més en la seva carrera d’auditor de la que en tinc coneixement per haver-me fet fora, sense dir-m’ho, d’un programa de TV3 on col·laborava per manifestar una opinió contrària a la seva. M’ho va dir temps després un membre de l’equip.

8/10/09

MANN, CABUTÍ I L’H

El premi Nobel de 1929, Thomas Mann, tindrà estilogràfica pròpia. Des de 1992 Montblanc homenatja a grans escriptors amb l’edició limitada d’una estilogràfica al•legòrica al personatge. Hemingway, Wilde, Kafka, Faulkner o Virginia Woolf ja tenen la seva, i enguany l’empresa ha decidit dedicar-la a l’autor de la Muntanya Màgica. Es tracta d’una petita joia en laca negra amb incrustacions de platí inspirades en l’Art Déco, l’època en la que va viure i crear Mann. A Barcelona es presenta d’avui en quinze, però els interessats ja poden córrer a reservar-ne una perquè són faves comptades i van molt buscades.
També va ser l’any 1992 quan Núria Cabutí va entrar a Plaza & Janés. Ara s’ha resolt finalment l’enigma de mesos i ha estat nomenada consellera delegada i directora general per a Espanya i Amèrica Llatina de tot el grup Random House Mondadori. És el primer cop que aquest grup, amb seu a la Travessera de Gràcia, estarà dirigit per una executiva local, un fet que el personal de la casa anhelava i que, ho diuen molts, els fa estar molt contents i esperançats. Cabutí és llicenciada en Ciències Econòmiques per la UAB i Màster en Economia i Direcció d’Empreses.
Un altre que pot estar molt satisfet és en Jordi Canal, un savi de la novel•la negra (va augurar l’èxit de Larsson). El butlletí del club de lectura de novel•la negra de la biblioteca la Bòbila que ell dirigeix, L’H Confidencial, fa deu anys en plena vitalitat criminal com a fanzine, cicle de cinema i premi de novel•la negra. Per celebrar-ho, la biblio ha estat convidada a participar al 1er Festival des Littératures Policières que es fa aquest cap de setmana a Tolosa de Llenguadoc i que organitza Claude Mesplède. En parlarem.

7/10/09

CAIN I CAIN

Entre el mecenatge de Millet a partits i fundacions, els informes inútils i els sms robats, la política catalana te la cotització borsària suspesa de fa setmanes. Només faltava aquest cainisme esportiu que ja comença a ser típic a Esquerra per acabar d’ensorrar l’escàs crèdit de la classe política local.
La història recent d’Esquerra és cíclica: el que Carod va fer a Colom ara Puigcercós li ha fet a ell, i embolica que fa fort. No dic que als altres partits no passi, que li ho preguntin a Maragall, Piqué, Roca o Cullell, per dir-ne alguns, però és que el cas d’Esquerra clama al cel per la impudícia amb que es claven les ganivetades. Abans, com a mínim, aquestes coses es resolien amb una escissió com cal (PSUC, PSAN, Iniciativa...la llista és llarga), però ara no, perquè ara es toca poder, es dona feina i càrrecs a molts partidaris, i la gent te por de perdre la nòmina o la poltrona. I tot són esveraments, i mals de ventre, tal i com ha estat aquests darrers dies a Esquerra. És el que passa quan Cain es topa amb si mateix.

Dit a El Món a RAC 1 el 08.10.09

5/10/09

LA PELL FINA, NO PAS FREDA, DELS PERSONATGES PÚBLICS

L’inici de la nova temporada televisiva ha coincidit amb una campanya contra ‘Polònia’ i ‘Crackòvia’ per les imitacions i crítiques. Ja no només és l’arquebisbe (previsible), sinó alguns opinadors, polítics i adlàters local els que volen que en Toni Soler i els seus no els parodiïn. Però hi ha continguts ofensius als programes o personatges públics amb la pell massa fina?

Essent en Josep Cuní cap de programes de Catalunya ràdio, això era cap a 1985 o 86, vaig presentar-li un projecte per fer un programa d’humor i sàtira política. Després d’examinar-ne la tesi argumental i l’estructura radiofònica, en Cuní va dir-me que potser es podria fer si m’avenia a no fer facècia d’unes quantes persones. Li vaig preguntar de quines i me les va enumerar. A grans trets la llista incloïa tots els diputats del Parlament, el Congrés i el Senat, els governs de l’Estat i de Catalunya, consistoris en ple de més de 20 mil habitants, estaments eclesiàstic i militar al complert, ai las!, representants de la burgesia local, empresaris, financers, plantilla i junta del Barça i l’Espanyol i un llarg etcètera que em va portar a la conclusió que, a les úniques persones que podria criticar serien els membres de l’equip del programa, és a dir; a mi. LI vaig dir a en Cuní que no patís, que no el posaria en cap compromís, i vaig desistir del projecte, és clar.
Quan en Toni soler i els seus van començar amb Minoria absoluta a RAC 1, abans de Polònia, el que més em va satisfer va ser pensar que, aquella Catalunya poruga i submisa als poderosos de 1986 havia canviat, i encara més tenint en compte qui és el propietari d’aquesta ràdio. El salt a la tele pública amb Polònia el vaig interpretar com un inequívoc senyal de maduresa del poder, el públic i el fàctic. Vaig pensar fins i tot que la vella idea del control absolut dels mitjans de comunicació per part dels grups de pressió, com a mínim a Catalunya, no era tant asfixiant coma d’altres indrets perquè aquest era un país modern i culte. Em vaig equivocar de mig a mig, evidentment. Es tractava d’un simple miratge.
Era pur tacticisme. Tan a la dreta com a l’esquerra, als capellans com als empresaris, als banquers com als presidents de clubs de futbol, els convenia donar una imatge oberta, plural i moderna d’acord amb els temps que corrien de bonança econòmica que, ja se sap, comporta també grans efluvis de liberalisme social i vital. A la que la crisi ha instal•lat de nou el conservadurisme més ranci al si de la societat, a la que el deteriorament la vida col•lectiva i la nul•la capacitat de la classe dirigent per resoldre-la ha provocat una important dosi de merescut menyspreu dels ciutadans envers tota mena de poder, l’oligarquia local ha començat a inquietar-se i a mobilitzar-se (directament o a través dels seus corifeus mediàtics, contra els programes d’en Soler, en Lucas i en Novell. La gent, especialment la que mai no ha tingut capacitat per generar opinió, veu reflectit allò que pensa de polítics i manaies en general en les sàtires de ‘Polònia’, i bona part del poder creu que això ara no toca (entre d’altres perquè s’acosten eleccions al Barça i al Parlament).
I així van les coses. Presos d’un atac de pell fina són una colla els que, no pas coordinadament, sinó per efecte crida, pressionen per fer callar les paròdies i sàtires que els deixen amb l’indret del seu cos on si que tenen la pell realment fina, exposat en públic. Els qui demanen limitar el dret d’aquests programes a criticar estan demanant que es posin fronteres a la llibertat d’expressió, que s’instal•li la censura. No dubto que ho intentaran amb mans i mànigues, i potser ho aconseguiran. La seva estratègia és provocar en Soler i fer-lo caure en el parany de l’extralimitació. N’hi ha que ja ho han volgut veure així arran el tema de la imitació a Montilla just després del discurs del’11 de setembre.
Això tot just comença i, no ens enganyem, malauradament, ‘Polònia’ te les de perdre.

Els valors fonamentals
En un estudi sobre el dret a la burla als mitjans de comunicació del Consell de l’Audiovisual de Catalunya l’any 2007, Victòria Camps situa el límit de la sàtira i la crítica en l’obligació del comunicador a preservar els valors fonamentals de la convivència i el civisme. Algú dubta que ‘Polònia’ no ho faci? És més, no els fomenta és que sovint l’actuació de molts personatges públics?

Responsabilitats administratives
Tal i com sostenia la hipòtesi d’aquest article fa set dies, el jutge Miguel Àngel Gimeno, de l’associació Jutges per la Democràcia, sosté que l'Estat, la Generalitat, l'Ajuntament i la Diputació tenen responsabilitats polítiques i administratives en la malversació dels seus fons feta per la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música. De si ‘Polònia’ els pot satiritzar no n’ha dit res, però.