Mentre hi ha qui posa el crit al cel preocupat per quin serà el futur del castellà a Catalunya un cop aprovada la Llei d’Educació (LEC), el potent aparell de promoció internacional que és el Instituto Cervantes silencia voluntàriament la realitat pluricultural d’Espanya i difon una idea del que és aquest país absolutament impròpia amb la realitat i l’ordenament jurídic de l’estat. Qui és més secessionista?
El dia de l’espanyol s’ha celebrat amb actes molt sonats a trotes les seus del Cervantes. La televisió n’ha donat una cobertura grandiloqüent i amb l’autobombo habitual dels casos. En cap d’aquestes activitats s’ha tingut en compte la imperiosa necessitat d’explicar una cosa tan simple com és que, a Espanya, a més de la castellana, hi ha d’altres llengües i cultures també oficials, reconegudes i protegides per les lleis de més alt rang i d’ús públic als seus territoris, (uso el terme castellà i no espanyol atenent a la definició del diccionari de la RAE que diu que castellà és “Lengua española, especialmente cuando se quiere introducir una distinción respecto a otras lenguas habladas también como propias en Espanya”).
Posats a agafar-nos-la amb paper fi podríem preguntar-nos si és gaire constitucional la manera d’actuar de l’organisme que dirigeix Carmen Cafarel. I posats encara més a ser malfiats del tot, hauríem de pensar en quina mena de perversió política amaga el gotejar d’informacions respecte les inversions de la Generalitat de Catalunya en difusió internacional de la llengua i cultura catalanes, si està clar que qui ho hauria de fer no ho fa.
Malgrat aquest criteri general d’actuació, hi ha seus del Cervantes que tenen llibres en altres llengües de l’estat a les seves biblioteques i que fins i tot que han organitzat alguna activitat en col•laboració amb l’Institut Ramon Lllull. La resposta a aquesta paradoxa és que el director de cada centre té una certa autonomia d’acció, i n’hi ha que són seriosos i n’hi ha que només serveixen a qui els paga.
Fa uns anys vaig compartir amb escriptors de totes les llengües un dels encontres que organitzava Víctor Garcia de la Concha, llavors catedràtic a la universitat de Salamanca, a Verines (Astúries). Van ser unes jornades molt engrescadores. Les aportacions de tothom als debats des de la seva pròpia òptica cultural van ser un generador de respostes i de nous dubtes que fins llavors desconeixíem. Crec que tots plegats, i els que hi han anat altres anys, vam contribuir a ampliar els criteris generals del que és avui la realitat d’Espanya. Per què els organismes públics no s’encarreguen de difondre-ho? Potser ens estalviaríem tant de maquiavelisme mediàtic.
Amagar la realitat i la riquesa de la diversitat cultural d’Espanya, a més de ser una actitud políticament mesquina i científicament falsa, és el pitjor favor que es pot fer a la pròpia llengua castellana. La interacció de totes les llengües que es parlen al país és històricament un element d’enriquiment mutu, un generador de diferència, una vacuna contra la homogeneïtzació mediàtica i l’empobriment de la parla. Que el castellà adopti formes del català i a l’inrevés, per bé que d’entrada puguin ser considerades barbarismes, si superen el sedàs del temps acaben formant part de la llengua d’ús i amplien l’univers semàntic de la comunitat de parlants. Aquesta és la realitat de la llengua i la cultura d’Espanya que el Instituto Cervantes no explica.
+
ANDREU BOSCH
Després de fer una biblioteca espectacular, de posar la vila de Teià al mapa turístic-cultural de Catalunya amb la recuperació d’un celler romà, de fer l’institut i de frenar l’especulació urbanística al terme, el fins ara alcalde del municipi del Maresme i vicepresident del Parc de la Serralada Litoral ha estat nomenat cap de l’Àrea de Llengua i Universitats de l’Institut Ramon Llull, tota una fita per a aquest humil filòleg sense aspiracions polítiques més enllà de servir al seu poble.
-
MONTSERRAT SÁNCHEZ
En el límit de l’estultícia, el districte de la que n’és regidora ha obert un expedient als U2 per assajar fora d’hores convingudes. En una ciutat on la majoria de la gent, especialment si és turista, fa el que li surt dels nassos, és ridícul i canta com una calàndria que ara es vulgui agafar de cap d’esquila el grup irlandès. Ara és hora de fer un ‘escarment de patriotes’, com diu el poema? Que no facin el ridícul i esmercin el seus esforços en tants bars sorollosos com hi ha al districte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada