21/2/09

PARLANT DE PINTURA AMB UN POETA


Estic terriblement inquiet. En les dues hores que porto mirant ‘Allò que s’amaga’, el quadre de dos metres i mig per tres que ahir vespre vaig robar a Joan Pere Vidadecans, sento com el ritme cardíac se m’altera per moments. A l’estéreo sona Lionel Hampton, un dels preferits per Julio Cortázar, A la taula tinc oberts ‘Todos los cuentos’, d’Edgar Allan Poe que l’argentí-parisenc va traduir i que Galaxia Gutenberg ha editat amb unes torbadores il•lustracions d’en Joan Pere, una joia impagable. Miro un i altre cop la doble pàgina amb que Viladecans dona claus per entendre ‘Els crims de la rue Morgue’. Els vermells i negres agiten la mirada i promouen el malestar, tot plegat inquietant; però el meu problema és un altre: he robat una obra d’art. He comès un delicte i he traït un amic. Sento com em puja la febre mentre no deixo de mirar el quadre. Li he escrit un correu a la meva filla on dic que m’empenyoraria el que fos per tenir aquest quadre; precisament ara que els bancs no deixen ni cinc, però no li he dit si el tornaré, no ho sé.
Va ser més senzill del que sembla. Vaig quedar amb el pintor a la porta de la Fundació Círculo de Lectores, on exposa les il•lustracions del llibre de Poe a més de vuit obres de gran format fetes a l’estudi de Canet i encara no vistes. Xerrant vam passejar entre les pàgines pintades per als llibres i, com que ell no calla mai i jo tampoc, sense adonar-nos vam saltar a l’obra nova, via ‘Mapa del capvespre’, que connecta amb la il•lustració de la portada del segon volum dels contes.
Em vaig quedar clavat al mig de la sala: ‘Germinació’, la natura en moviment; ‘Meteorologia’, el món convuls a la fosca; ‘T’ho devia’, una ironia de la història; ‘A l’entorn de la cirera’, el triangle pensar, llegir, escriure; ‘De pas pel món’, germinació de la vida humana i, finalment, un llenç de fons blau intens i missatge inqualificable. Hi ha un llistat de malalties, una escala que recorda la del coneixement, el mateix pinyol de cirera de la ment humana, que conté una gerra...’Allò que s’amaga’.
-Que s’amaga? –pregunto.
-Aquestes obres són anteriors a les sèries ‘Simptomes i Malalties’ i ‘Patrimoni i Memòria’ que vaig exposar l’any passat. I aquest quadre és el que em va obrir la porta a reflexionar sobre perquè les malalties no podien convertir-se en un tema pictòric.
A la facultat, el meu cap voltava molt lluny dels estudiants. Viladecans és un pintor influït per la poesia d’on parteixen poc a poc esqueixos, detalls, apunts, es a dir, d’idees. Però treballar amb Poe i Cortázar, i potser també amb els fantasmes jazzístics de ‘Marelle’, l’ha conduit a la narrativa nordamericana. De la inquietud dels contes de Poe arriba a la certesa de ‘Malalties’ i ‘Patrimoni’. El camí per anar-hi passa per aquestes vuit peces.
Decideixo que em falta alguna cosa i que he de tornar a la Fundació. A partir d’aquí tot fàcil: arribo que falten deu minuts per tancar. Ell és a la porta xerrant amb el seu cosí i el vigilant. Els dic que em calen unes darreres notes i entro. No hi ha ningú. No és fàcil esquivar les càmeres, però l’obstinació es el motor que empeny les dèries més impensables. I ara tinc ‘Allò que s’amaga’ a casa, sabent que en qualsevol moment trucarà la policia, però ho havia de fer. En Joan Pere ho entendrà. Algú que pot convertir el seu hipocondrisme en art entendrà que hagi fotografiat un quadre penjat en una exposició amb la càmera del mòbil.

+
CLAUDIA LLOSA

La directora peruana guardonada amb l’Ós d’or a Berlin per ‘La teta asustada’, no es conforma amb viure i coproduir els seus films a Catalunya, ara vol rodar aquí, cosa que és una noticia tant magnífica com el mateix premi tan justament guanyat. Tant de bo els productors locals entenguin les particularitats del seu cine i el públic assumeixi que la cultura catalana és més rica i potent quan més diversa. Potser llavors si que el cinema d’aquest país acostarà l’art a la vida, com va dir Godard.

-
VICENTE RAMBLA

Rebutjar l’homologació del valencià amb el català per evitar la difusió de TV3 a València és fer secessionisme del més tronat, però que això ho faci el vice president del govern valencià negant una moció aprovada pel Congrés dels Diputats és una bajanada històrica, política i científica. Si tant vol protegir l’idioma valencià, que comenci per parlar-lo, i es deixi de tonteries i tanqui un pacte de reciprocitat televisiva amb Catalunya que beneficiarà als teleespectadors d’ambdues comunitats.