4/1/09

HI HA ESTISORADES QUE MATEN


Amb el gener arriben les temudes estisorades a la cultura. Pressupostos públics magres, mecenatges que volen per culpa d’uns mals balanços, prioritats socials que descavalquen projectes culturals i subvencions que s’empetiteixen fins el no res, aquest és el paisatge amb que es trobaran, a partir d’ara i ves a saber fins quan, molts creadors, promotors i emprenedors culturals quan cerquin finançament. Però ni la solució a la crisi és no invertir ni cinc en cultura, ni la despesa cultural és tan prescindible com moltes administracions, i més ciutadans, pensen.
Una estisorada radical als diners de la cultura acaba matant projectes que estan prenen volada comercial, n’avorta d’altres a punt de néixer i provoca el col•lapse d’una industria que, sense moure xifres tan espectaculars com la de l’automòbil, per dir-ne una, dóna feina a molta gent, genera una plusvàlua més elevada que no pas altres i un volum de riquesa general per a una ciutat o país que és mesurable més enllà dels paràmetres estrictament conjunturals.
Històricament s’ha considerat la despesa cultural com a sumptuària. Les retallades pressupostàries que les administracions s’han aplicat enguany sostenen aquesta premissa. És evident que, en moments de crisi com aquests, cal reforçar les polítiques socials per no deixar desatès a ningú que hi estigui en perill, però de la mateixa manera que es mantenen, i s’enforteixen si cal, les subvencions a certs sectors de producció que es consideren estratègics (per no parlar de les ajudes als bancs sense exigir-los cap responsabilitat), en lloc de lamentar-se tots els agents culturals haurien d’exigir el manteniment del suport públic a la cultura, i que aquest sigui considerat també un sector estratègic per al futur del país, una realitat demostrable amb xifres i sense.
Però malauradament la realitat serà ben diferent. A escala, totes les administracions reduiran la seva inversió en cultura. Una festa major rància deixarà sense feina tècnics i músics, una escapçada de les subvencions deixarà entitats sense aire per organitzar, promoure i produir activitats, i així podríem seguir amunt en la piràmide industrial de la cultura fins desembocar en la paràlisi del sector. Això no és fer polítiques realistes. En una societat en mutació constant, accelerada ara per la inèrcia de la crisi global del capitalisme, la cultura és un element cabdal per a la transformació de les obsoletes estructures econòmiques en noves i dinàmiques formes de creixement i progrés. De que viu el sector turístic de Barcelona sinó de la cultura? Que venen al buscar els ‘guiris’ a la capital catalana sinó la petja d’una civilització rica i plena i la seva enorme capacitat de projecció cap al futur? Desinvertir en cultura és condemnar a una societat, ara capcota pels mals averanys de la situació econòmica, a la tristor més grisa i pregona i, a la vegada, renunciar a tenir una posició capdavantera per a la sortida de la crisi actual.
El sector cultural ha d’estrènyer-se el cinturó com tothom, s’han de fer els números tantes vegades com calguin per evitar el rebuig de patrons, patrocinadors i polítics. A hores d’ara, una frenada forta de la indústria cultural catalana pot significar un retrocés d’anys, sinó una pèrdua total de competitivitat respecte de cultures molt més potents perquè, entre d’altres coses, estan més ben considerades pels qui hi han de destinar diners.

+
JAUME I

Més de cent mil valencians han visitat l’exposició itinerant que, sobre el rei en Jaume, va posar en marxa el febrer passat la Conselleria de Cultura i Esport de la Generalitat valenciana. Han estat ja 45 poblacions visitades amb un promig de 800 adults i 1.200 nenes i nens per localitat. Qui cregui que als valencians no els interessa la història del seu país, o qui se’n vulgui inventar una altra, esta molt equivocat. Aquest gener es pot veure a Alcàsser, Peñíscola i Ibi.

-
MERCÈ RODOREDA

L’any Rodoreda acabarà malament,. Un grup d’escriptors ha posat en marxa un manifest en el qual critica la política de publicacions de la Fundació Rodoreda per considerar que ha permès l’edició d’obres que l’autora mai no hauria volgut que veiessin la llum. Concretament el manifest demana que no es publiquin en edicions generalistes ni la primera versió d’Aloma, que ella posteriorment va reescriure totalment, ni els contes infantils, que l’autora havia descartat expressament.