11/1/09

ELS CONSELLS SÓN PER ACONSELLAR


Havíem acabat l’any passat amb en Bru de Sala investit contraconseller i declarant que “de les primeres coses que haurà de fer [el consell de les Arts] és replantejar la política d’arts visuals”, per bé que entre les funcions que l’ambigua llei atribueix a aquest ens no està la de replantejar cap política, tret de decidir la de subvencions als creadors. Anècdota o designi, en el que no pot convertir-se el Consell de les Arts és en un ens que tendeixi a suplantar el Departament de Cultura (del qual el mateix Bru en va ser director general amb CiU) a còpia d’anar esgarrapant poc a poc diners i competències de l’administració. Agradi o no, el disseny i l’execució de la política cultural només pot recaure en algú designat a través d’un procés electoral. Les altres fórmules, per independents que siguin, no hi tenen dret. A més, la llei tampoc no les legitima.
Sense que, per l’absurda correcció política, ningú no goses alçar cap veu crítica ni tan sols consirosa, el discurs monolíticament aclamatori per un Consell de les Arts es va instal•lar de manera tan esportiva i acrítica entre la gent del gremi que, a l’hora de la veritat, cap govern no es va atrevir a portar-los la contrària. ‘Si volen Consell, Consell tindran’, devia pensar l’esportiu Maragall. En Montilla s’ho va trobar i, pragmàtic com és, devia pensar que, total, el de la cultura és un món que vol presumir d’analític, complex i discursiu, però que és relativament fàcil d’acontentar i que, com tots, es deleix per ‘tocar cuixa’ de poder. I així, sense massa discussió al si de l’executiu, la llei del Consell de les Arts s’ha aprovat i en Xavier Bru de Sala veurà acomplert el seu desig, abastament treballat amb desenes d’articles i aparicions a tots els actes de política cultural de tots els partits, de ser-ne el president. Enhorabona.
Els problemes comencen ara. Amb les primeres declaracions públiques, Bru de Sala deixa ben clar que no està disposat a acontentar-se amb les sucoses funcions de repartidora de subvencions i de manifestar parers, que vol influir decisivament en l’execució de la política cultural del govern, i, evidentment, al Palau Marc no estan disposats a concedir-li. Malgrat la deficient redacció de la llei, la política cultural és competència exclusiva del govern, no podria ser pas d’una altra manera, i no passarà gaire temps abans que en Joan Manel Tresserras no els ho hagi de recordar, subtilment i conciliadora, és clar. D’això se’n diu marcar territori.
Es vulgui o no, el Consell de les Arts i el Departament de Cultura xocaran cada dos per tres, si més no els primers temps, i és d’esperar que no es passi d’aquí. A Cultura saben que assistiran als embats del Consell per esgarrapar parcel•les de poder i de diners, i se suposa que estan decidits a no cedir res més del que, segons la seva interpretació, la llei atorga al nou ens. Com si no tinguessin prou feina. Però en Bru també te la maquinària d’opinió cultural de la Vanguardia (ben representada al Consell) disposada i en vigília. Com pot acabar? El final és obert, però els polítics mai no en surten ben parats de les atzagaiades d’aquest diari. I el gremi cultural, tant satisfet per la modernitat que suposa tenir un ens d’aquesta mena, serà un clam acrític i aclamatori en favor del seu contraconseller independent. I que ningú no pensi ni digui pel seu compte o serà desposseït del dret a ser ‘cool’ i ‘fashion’, quina pena.

+
ISABEL COIXET

Amb ‘Map of the sounds of Tokyo’ i amb Sergi López, la directora torna als seus propis projectes després d’una poc reeixida pel•lícula d’encàrrec ‘Elegy’. Ningú no dubta que la millor Coixet és la que creu en les seves històries i les tira endavant per difícils que semblin. Els espectadors, que fugen de les sales espantats per segons quins productes del cinema local, li ho han agraït i li han respost a cada film. Coixet és la millor directora catalana sempre que és lliure per narrar el seu món.

-
MIL•LENNI

Estem per les programacions eclèctiques, i no ens molesten gens els escenaris d’edat provecta, però l’escassa imaginació dels programadors del festival del Mil•lenni ja supera totes les expectatives. A banda dels eterns repetidors (Moustaki, Ibañez, Maria Dolores Pradera), posar en un mateix programa uns ídols pop sense suc ni bruc com Nena Daconte al costat de Raimon, Pablo Milanés o un simple fenomen mediàtic com Los chicos del coro, denota que és un festival més de societat que no pas de música.