Ja tenim Consell de les Arts i la Cultura (CNAC), ja era hora, sigui dit de passada. Han calgut tres consellers perquè un dels anhels històrics de l’esquerra sigui una realitat. Ara que la política partidista no l’patlli com ho ha fet amb la llei de l’audiovisual.
Que la majoria dels creadors culturals es considerin progressistes no és cap garantia de funcionament eficaç i equànim del CNAC. La praxi política és avui molt sectaria (mes que a les èpoques glorioses del PSUC), i els partits no perdran passada d’interferir en una feina que, per ser creïble, ha d’estar exempta d’intervencionisme partidista i d’influències gremialistes. Tasca molt difícil. Ja ho reconeixia la portaveu d’ERC, Marina Llansana, quan deia que les cuotes partidistes apareixeran en forma d’afinitats polítiques dels onze membre del Consell.
El vot en contra de CiU, PP i Ciutadans, per bé que pot semblar una contradicció, pot ser un element que afavoreixi la manera d’actuar justa del Consell de les Arts. Si prenem com a model a no imitar la llei que sosté la Corporció Catalana de Mitjans Audiovisuals, el zel en el consens va portar a CiU a una actitud totalment falsa i deslleial. Va votar la llei per salvar els mobles parlamentaris, i després s’han pasat setmanes bloquejant el nomenament de Rosa Cullell. Com a mínim amb la llei del CNAC han estat honestos i han votat en contra. Aparentment manifesten el seu descaord en que sigui el president de la Generalitat qui doni llum verda a la llista dels onze membres del Consell, però en la pràctica s’oposen al CNAC per principis; estan rotundament en contra amb que el Departament de Cultura transfereixi part del seu poder decisiu a un estament independent. Llavors, de què serveix el Departament, em deia en Vicenç Villatoro, la ment pensant sobre aquest tema a Convergència.
És evident que l’Entitat Autònoma de Difusió Cultural o la Institució de les Lletres Catalanes perdran part de les atribucions, però ja fa temps que es treballa per reformular ambdues instàncies. A banda de la tasca executiva d’atorgar beques i ajuts, el CNAC tindrà una funció bàsicament assessora quins diagnòstics seran útils a l’equip directiu del Departament.
Convergència no vol que els creadors contorlin indirectament alguns aspectes de la política cultural del país. En Pujol sabía que la gent de la cultura era d’esquerres i per evitar enfrontaments va repartir tantes subvencions com va poder. Ara, quan l’esquerra li va demanar un major diàleg en forma de pacte cultural que portés, algun dia, a la creació d’un Consell de les Arts, es va cerragar dos consellers en una legislatura, Joan Rigol i Joaquim Ferré. Després, la cultura ja va deixar d’interessar-li.
Ara, per sort, sembla que les coses van ben encarrilades (toquem ferro). A les pròximes setmanes assistirem a moltes maniobres personals i de col•lectius per postular-se com a membres d’aquest senat cultural d’onze justos. La Plataforma que ha impulsat socialment la llei voldrà rebre rèdits en forma de places al nou organisme. Hi ha molts altres agents culturals que fa temps que es postulen. Si la llista final que el president Montilla presentarà d’aquí a unes setmanes te gaires noms evidents i cantats, si entre els membres hi ha cuotes d’afinitat política, quina credibilitat tindrà l’ens? Ara, el que si que tindrà són 15 milions d’euros per repartir, un pastís molts temptador per cert.
Publicat a El Mundo de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada