Barry Giffrod (Chicago 1946) va viure de petit per hotels d’on va conèixer moltes històries de gent que es va creuar pel seu camí; com que el seu pare era un mafiós ell va aprendre a escoltar y a observar, i de tot plegat en van sortir novel•les com La historia de Sailor y Lula, coneguda pel nom de la peli homònima, Corazón Salvaje, Perdita Durango, Puerto Trópico, Gente Nocturna, ha fet de guionista de David Lynch i aquests dies ha corregut per Barcelona per presentar Una puerta al rio, novel•la amb la que completa la trilogia autobiogràfica per la qual ha obtingut el premi de ficció de la fundació Christopher Isherwood. No és el que diríem un mal currículum.
Però a la FNAC no va tenir massa seguidors, és a dir, gent que anés a escoltar i observar i a conèixer les seves històries amb Allen Ginsberg o Jack Kerouac. L’auditori es va fer gran i, per bé que de periodistes n’hi havia, d’escriptors catalans no. ‘Escriure un guió només és ajudar al director a que trobi la seva versió de la història’, deia amb tota naturalitat sense que ningú dels que malden per guanyar-se la vida escrivint guions, o que ho voldrien fer, acollís les seves paraules. ‘L’espectador ha de ser seduït per la història, el lector ha de treballar’, afegia una mica mosca per tant magre audiència; però els oients no creixien.
A Lliçons americanes (Ed. 62), un cicle de conferències sobre l’escriptura pronunciades a Harvard per Italo Calvino, i que, en publicar-se, van ser l’obra pòstuma, i per tant testament literari de l’autor de ‘E la nave va’, argumentava abastament les divises que sempre el van acompanyar a l’hora d’escriure: lleugeresa, rapidesa, exactitud, visibilitat i multiplicitat. És precisament l’aplicació metòdica d’aquestes premisses de composició dels textos el que marca més profundament l’estil de Barry Gifford. No se si va ser casualitat que Calvino defensés aitals tesis precisament als EE UU, però Gifford va concloure la seva intervenció dient: ‘escriure el que et passa pel cap quan se t’acut, aquesta és la responsabilitat real de l’escriptor, cap altra’, i les seves paraules es van anar fonent de manera inexorable en la xafogosa nit barcelonina.
Sovint la narrativa catalana contemporània s’entesta a fer el contrari, a anar contra les tesis d’Italo Calvino i a utilitzar artificis necessitats de crosses i caminadors. Massa habitualment això passa per la pressió de la crítica o sota la demanda d’algun editor. La repetició mimètica de models d’èxit a d’altres cultures per intentar repetir caixa (de vegades amb sort), o l’estretor de mires de qui només és capaç d’interpretar la creació literària sota els paràmetres canònics d’una cultura pròpia que tampoc ha estat sobrada de finestres obertes al món, acaba creant estils ben resolts tècnicament, però encarcarats i caducs formalment i creativa. Es pot eixamplar la base lectora a còpia de novel•les sobre monestirs, vides de sants i reinterpretacions de tots els tòpics culturals? Si Monzó, Sánchez Pinyol, Porcel o Teixidor, per dir-ne alguns que són gairebé tots, tenen requesta no serà potser perquè escolten, observen i escriuen només allò que els passa pel cap quan se’ls acut? I si tots plegats (lectors, llibreters, editors, periodistes, autors) deixem aquest seguidisme pèrfid de tants models literaris que ens volen arreglar la vida i, simplement, ens deixem emportar per la força del relat?
Publicat a El Mundo de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada