Després de l’any dels discursos, enguany s’engega el de les polítiques, diu un sms d’Eduard Voltas arribat al meu mòbil. No ho discuteixo, el Pla de Museus és la primera línia d’actuació política en cultura. Complemento la informació amb una conversa amb el conseller Tresserras durant els premis Tendències, llegeixo la paperassa i penso. El Departament ha optat per dissenyar una política museogràfica temàtica i transversal al territori, probablement la única possible per les característiques el país. Després del desgavell de la xarxa de museus comarcals que va impulsar la Llei de Museus l’encert tècnic és obvi, però l’èxit serà car i lent, tant, que podria morir en l’intent.
L’atomització del patrimoni no admet una altra opció que definir d’una vegada quants museus nacionals hi ha d’haver, i la configuració d’aquests en xarxes tal i com ja funciona el Museu de la Ciència i la Tècnica (MNACTEC). No tot l’art és al MNAC, a Olot hi ha La Càrrega i a Vilanova les col•leccions de Víctor Balaguer, com no tot el patrimoni etnològic és al Museu de Montjuïc, a Esterri d’Aneu hi ha Casa Gassia i a Arbúcies l’etnologia del Montseny.
Ciència i Tècnica, Art, Ciències Naturals i Ciències Socials (que s’oblidin de Catalònia i li diguin d’Humanitats i així ho lliguen amb la universitat, el nom de Catalunya ja és a massa etiquetes), és un esquema realista i modern, que situa Catalunya en primera línia internacional i que supera l’atomització disciplinar del noucentisme impulsor de la primera xarxa moderna de museus.
És evident que l’Eduard Voltas està content, m’ho diu a l’sms i en te motius, però no tot són flors i violes. En primer lloc, fer museus val una pasta, i el Departament de Cultura va just d’armilla. Els plans sense diners damunt la taula corren el perill d’eternitzar-se i acabar esllanguint. No dic que aquest hagi de ser el destí del nounat, però caldrà estar-hi al damunt, pressionar en futurs pressupostos, i fer que tot el govern cregui, com creu el conseller de Cultura, que els museus d’ara han de ser els que expliquin i vertebrin el demà.
L’acord amb l’ajuntament de Barcelona ha estat fàcil i còmode, em deia en Tresserras dilluns, però a l’endemà l’Institut d’Estudis Catalans, que vol ser modern però encara te massa de noucentista, ja clamava al cel per la desaparició de l’Arqueològic. Vull dir, que caldrà temps i paciència per fer entendre el pla a totes les parts implicades, sobretot les que creuen que perdran protagonisme. I parlant de parts implicades, un museu nacional d’història, arqueologia i etnografia sense l’arqueològic de Tarrgona no pot ser, i el malcarat ministre César Antonio Molina no està per traspassar-lo. Més paciència, doncs.
I la darrera qüestió. És magnífica la idea del servei d'atenció museística (SAM), lloables els 28 milions d'euros, que s'invertiran entre 2008 i 2010 i que incrementaran el 80% del pressupost per als museus locals, i envejables les quatre noves línies de subvencions, però que en farem dels museus de la xarxa comarcal que no serveixen per a res, poso com a exemple el de Puigcerdà, els centenars de museus locals que no són a cap xarxa ni ho poden ser perquè han nascut simplement de la dèria d’un alcalde? Una altra xarxa no, gràcies, contradiu el pla.
Ara, consideracions a banda, totes superables crec ara, una política museogràfica temàtica i transversal al territori és la única realista i possible.
Publicat a El Mundo de Catalunya
2 comentaris:
Senyor Vallbona,
Veritablement, trobo que no és gens professional, és poc afortunat i força lamentable que algú que s’autoanomena escriptor i periodista (i així el considera el públic en general) falti tan estrepitosament a la veritat, amb afirmacions prou gratuïtes i gens fonamentades, quan precisament aquell que escriu, i escriu historia, hauria de tenir com a base de la seva teoria o hipòtesi la contrastació dels fets i/o l’experimentació. No entraré a debatre el nou Pla de Museus de Catalunya, en qualitat de professional, atès que considero que no és el fòrum més adient ni és aquesta ara la meva intenció; i això que probablement estic força d‘acord amb molts dels punts que exposa. Només vull deixar palès l’infortuni –no sé per quina raó (ignorància, condicionament polític, cinisme…)– amb què vostè, en el seu bloc, aplica els termes “no serveix de res” i “nascuts de la dèria d’un alcalde” a bona part dels museus locals de Catalunya, i més en concret al museu de Puigcerdà (Museu Cerdà, per dir-li pel seu nom oficial), al que empra d’exemple en un moment determinat.
Començaré per la menció al centre puigcerdanès, en qualitat de director i usuari. Voldria precisar-li que la meva opinió –i penso que la de centenars, potser milers, de persones de les que hi han passat- difereix totalment de la seva. D’entrada, perquè aquest ha estat, i segueix essent, un actiu rellevant a la comarca, seu d’activitats municipals, comarcals, intercomarcals o tranfrontereres de tota mena, com exposicions, cursos, conferències, congressos, tallers permanents i altres ofertes majoritàriament adreçades al gran públic –de qualsevol edat, sexe i condició social, cultural o ètnica– o bé centrades en sectors de població més concrets, com l’escolar o l’especialista. Val a dir, d’altra banda, que moltes d’aquestes activitats han estat altament exitoses, tant si ens guiem pels guarismes (centenars d‘assistents en una sola jornada, més de mil persones en una exposició setmanal, milers de visitants en una de trimestral…) com pel record i l’aportació personal que en puguin haver obtingut tant infants com adults, i estadants –residents o temporals–, o bé turistes.
Quedar embadalits al costat dels dinosaures, entendre les “falses” bruixes i el paper de la Inquisició, contemplar de prop animals verinosos vius de tot el món, conèixer els càtars, seguir la petjada dels fòssils, descobrir els jueus medievals, aprendre a encendre foc, reviure el passat, escoltar música, sentir parlar d’arqueologia, tastar la meteorologia, endinsar-se en la pintura, conèixer els bolets, participar de la fotografia, desplaçar-se arreu del món a través d’audiovisuals de muntanya o de viatges, rememorar la història del TBO, corprendre’s amb el diari de l’Anna Frank, aprendre a desxifrar la literatura, veure cinema d’autor, admirar-se davant d’una Cerdanya en miniatura o entendre la capacitat arquitectònica de l’Antoni Gaudí són algunes de les experiències amb les que, uns i altres, han pogut fruir, s’hauran emocionat, hauran après i, en definitiva, amb les que hauran crescut, i que vostè, Sr. Vallbona, interpreto –pel comentari publicat– es deu haver “deixat” perdre…
I això pel que fa al més tangible, a allò que es veu, però al darrera hi ha, d’una banda, la feina de preparar les sales, el treball de programar, de redactar els textos, de preparar imatges i executar grafismes, de dur a bon terme les activitats, etc. Però, sobretot, al seu costat hi ha hagut una feixuga tasca de recopilar infomacions i objectes, de documentar-los, de custodiar-los, de restaurar-los, d’anar-los mostrant, de facilitar-ne el seu coneixement a estudiosos i científics interessats, de tutorar treballs de recerca d’estudiants, d’assessorar persones i ajuntaments, dia a dia, setmana rere setmana, al llarg dels anys. I és en aquest sentit que cal remarcar la participació en mostres itinerants d’una certa rellevància o, fins i tot, en l’exposició permanent de museus de Catalunya, de la resta de l’Estat espanyol, d’Andorra i de França, mitjançant el préstec de materials historicoarqueològics, tant gràfics com mobles. Exemples d’això foren les exposicions Seure a Taula, Els jueus a Catalunya o Sefarad (Toledo), o les rèpliques procedents del call puigcerdanès existents avui en dia al Museu dels Jueus de Girona.
En un tercer vessant, val a dir que hem potenciat projectes de recerca arqueològica, etnològica, micològica, florística, històrica, etc., vinculats a diverses universitats catalanes (UB, UAB, URV…) i centres de recerca (CNRS), com també a diferents associacions d‘arreu dels PPCC, que han derivat en reculls de la memòria oral, en publicacions de caire divers (articles, llibres…), en excavacions arqueològiques i paleontològiques (amb la conseqüent classificació i custòdia temporal dels materials), en catàlegs florals, en herboritzacions (i creació d’herbaris comarcals), alguns d’ells encara en curs; en definitiva, en un millor coneixement de qualsevol aspecte de la contrada obert a tothom. I tot això ha permès, a més, d’apropar-se a la pràctica científica tant als escolars com als afeccionats, mitjançant la participació en tallers i excavacions arqueològiques, en la recol•lecció i classificació micològica, en la determinació de la flora o en entrevistes de caire etnoantropològic, a les que, o bé no haurien pogut accedir o bé ho haurien fet amb força més dificultats. D’altra banda, sempre s’ha pensat en la seva praxis i la projecció expositiva com a fi últim, ja sigui mitjançant les mostres temporals ja apuntades, ja a partir de la permanent –que esperem veure feta realitat en un futur proper–. I tot això amb el segell, més o menys explícit, del Museu Cerdà.
Però, pel damunt de tot, hom ha seguit treballant en un projecte museològic i museogràfic professional i “sostenible”, embastat a inici dels 90 i ara ja acabat, i volgut des de fa dècades per la població local –recordem que les primeres cites a favor del museu, a Puigcerdà, són ja dels anys 30 del s. XX–. El seu objectiu primer hauria de ser el de mostrar i explicar tant la Vila com la Cerdanya, tot exposant un debat actualitzat i un plantejament de futur de la contrada, alhora que col•laborar en la projecció del territori d’una forma activa a partir de la implicació dels propis agents locals.
En definitiva, Sr. Vallbona, si llegeix amb cura la definició de museu de l’ICOM veurà que –partint de la base d’uns recursos humans i econòmics absolutament insuficients– poques funcions relacionades amb aquest terme hem deixat de fer des del nostre “museu”; segurament l’única mancança ha estat la de no veure feta realitat, fins ara, una exposició permanent, així com la manca d’enregistrament legal que d’això se’n deriva, qüestions llargament ajornades per raons d’índole diversa en les que no és el lloc ni el moment d’entrar-hi.
És ben trist, però, llegir que algú com vostè –em sembla que prou capacitat i intel•lectualment sencer– pensi que tot l’exposat “no serveix de res”, perquè crec que malgrat disposar d’una molt breu plantilla laboral –una persona al llarg de 15 anys i dues des d’en fa sis–, i d’un reduït pressupost, la voluntat de servei, així com el desig i la il•lusió d’avançar en el projecte, sempre secundats i refermats per alguns membres dels diversos consistoris, d’un voluntariós Patronat i d’uns fidels col•laboradors –tots ells persones que creuen en la seva identitat, en l’aprenentatge de la història, en la defensa del medi natural o en el valor del Patrimoni in extenso– són ben palesos en el resultat del que he exposat en línies precedents.
En darrer terme, voldria deixar constància que la voluntat, el desig de fer un museu en una localitat –o en una comarca– sovint petita i allunyada dels grans centres de població, de decisió i de poder, no sempre –i cada cop menys– respon “a la dèria d’un determinat alcalde”, sinó que sovint neix de la il•lusió i l’esforç –molt major, normalment, que no pas en els grans nuclis– d’un equip de govern, d’un col•lectiu local, d’un seguit d’entitats comarcals o de un grup d’intel•lectuals que pensen en el museu com l’espai on projectar-se a l’exterior, on conservar la seva memòria oral, on mostrar el seu Patrimoni en un sentit ampli, on exposar uns debats d’actualitat, on poder formar-se i informar-se, on donar a conèixer la seva terra als altres…, i que pugui representar, alhora i freqüentment, l’unic bastió de defensa de la seva identitat local i un important reclam turístic per a la contrada.
Ans ben al contrari, aquests centres responen, cada cop més, a una planificació prèvia, tenen projectes museològics i museogràfics associats i estan en consonància amb els recursos tècnics actuals; és a dir, que ni són cap relíquia ni representen cap mena d’entelèquia personal. Però, certament tinc la impressió que, també massa sovint, alguns (polítics i ciutadans particularment «urbanites») s’esforcen en fer-nos veure –segurament perquè així ho creuen– que els petits, els rurals, els llunyans, els “incultes”… no tenim massa dret a rebre res, ni a que el futur ens depari cap bon auguri ni tan sols la possibilitat de progressar en aquest sentit o, si més no, l’opció de mirar de reeixir en l’intent, com ho fan els de ciutat –amb més ajuts de tota mena, tot sigui dit–.
En definitiva, em queda el dubte de si vostè, Sr. Vallbona, volia dir o no exactament el que ha acabat escrivint, o bé jo –com altres– no l’hem entès del tot, però el que sí li agrairia és que el proper cop s’informi millor, i sobretot sigui més precís, clar i miri de ser més objectiu –des del meu punt de vista–. Entre altres coses, perquè no em sembla ni bo ni just generalitzar com ho fa, i si creu que determinades coses no funcionen o que alguns centres no serveixen (no servim) per res i/o responen a “alcaldades” conjunturals, aleshores atribueixi a cadascú la part que cregui pertanyent –o, millor, la que “veritablement” li correspongui–, atès que de “culpables”, com en tot, n’hi deu haver uns quants: les administracions –autonòmica i local–, els polítics d’un i altre color que han anat passant pel consistori, els tècnics, una part de la ciutadania, etc. però no torni a fer afirmacions fàcils ni fashions sense exposar obertament els conceptes, ni deixar de posar noms i cognoms als llocs i als fets, sempre aportant les “proves” corresponents. Perquè, tal i com ho ha fet ara, gairebé sona a insult, ha fet un lleig a tots/es aquells/es que sí que creuen en determinats valors i que, d’una o altra manera, hi han estat apostant i lluitant, sota la forma de museus o de centres culturals locals, i han mirat de fer-ho de la millor manera que han sabut i els han permès des d’arreu.
Oriol Mercadal i Fernàndez
Director del Museu Cerdà (museòleg, gestor del Patrimoni i arqueòleg)
Vilatà i cerdà d’adopció
Desgraciadament, el senyor Vallbona, com en Voltas o el mateix conseller, opinen sobre aquest tema tot ignorant els debats dels darrers trenta anys. Es creuen tan intel·ligents que poden refer el mapa museístic d'aquest país sense tenir-ne ni idea. Oriol, no hi perdis més temps...
Publica un comentari a l'entrada