9/9/07

ÉS TAN RUC EL PÚBLIC?

El mite de l’artista torturat per estar subjecte a la dictadura del públic capriciós i ignorant es contraposa amb la imatge del creador pagat de si mateix, vanitós i orgullosament rendit a l’espectador. De quina de les dues situacions participa avui en dia majoritàriament la cultura, o si més no quina es la part alíquota de cadascuna de les dues circumstàncies, podria ser una reflexió que superés el concepte de cultura de masses, modern i agosarat quan els mitjans de comunicació audiovisuals van irrompre a la vida quotidiana, però abastament superat avui en dia, quan aquests mitjans només són aparadors de la vida.
La contradicció masscult / midcult ja no te sentit. La societat del benestar ha democratitzat l’accés al coneixement, ha generalitzat l’educació, ha universalitzat el concepte de consum cultural i ha homogeneïtzat el gust. L’estatus social ja no ve tan marcat per criteris culturals com per criteris de consum massiu. La cultura d’elit vetlla per una excel·lència limitada per la capacitat d’absorció del mercat. En aquestes circumstàncies el públic no és el dictador, és el destinatari. I com a destinatari retorna al creador en efecte feedback augmentat les reaccions del seu treball: l’aplaudiment, el reconeixement, l’elogi en efecte boca orella; en resum, les vendes. Afalagat per l’escalf de l’acollida, l’artista modern creu rendir-se al públic, quan el que realment fa es deixar-se seduir per les pautes i criteris del mercat.
Això ens condueix a l’efecte de l’ou i la gallina. Qui ha estat primer, un hipotètic públic analfabet però amb capacitat de consum que demanda productes aptes per al seu nivell de comprensió, o l’artista lobotomitzat per les lleis del mercat que es lliura amb cos i ànima a les temptacions del reconeixement fàcil i l’elogi hiperbòlic, amplificat per uns mitjans de comunicació que han perdut tota mena de capacitat crítica per convertir-se en simples altaveus del buit? On acaba l’èxit sorprenent del producte de fàcil comprensió i poca exigència i comença el territori de la producció en cadena de creacions culturals amb un perfil d’aquesta mena?
I l’artista on se situa? És completament indigne de ser considerat com a tal aquell que dedica el seu giny creatiu a la producció d’obres d’abast popular i destinades a tenir un gran èxit de mercat? Com escatir la qualitat crítica al marge de les xifres de vendes? O dit d’una altra manera, fins a quin punt poden conviure l’èxit i l’excel·lència?
Per començar a aclarir alguna d’aquestes incògnites potser caldria que la crítica cultural, en bona part encara hostatge dels paràmetres d’anàlisi i interpretació de la realitat heretada del marxisme, adoptés un nou model d’interpretació del fet artístic més d’acord amb els temps actuals, el mercat i el liberalisme dominants. Com sosté el pensador socialista Terry Eagleton “catòlics i esquerranosos han d’aprendre dels liberals respecte de l’ambigüitat i la riquesa de totes les coses, de l’encís del matís i la singularitat, de les dificultats per arribar a opinions concloents, del valor del fràgil i efímer i de la timidesa patològica de la veritat”. El problema és si la pretesa petitesa de la cultura catalana, que sovint la fa molt propensa a un clientelisme i amiguisme lamentables, està preparada per assumir una autocrítica d’aquesta envergadura. Potser no tot el problema rau en la ignorància, o no, del públic.

Publicat a El Mundo de Catalunya